Adopcions

Aquesta setmana passada vaig llegir una noticia al diari The Guardian que em va trasbalsar. Més de 85.000 nens estan sota custòdia del govern del Regne Unit, la majoria per manca d'adopció. L'any passat, dels 3.200 nens que van entrar a custòdia, 71% eren víctimes d'abús o negligència extrema. El més trist de tot és que fins a un terç de les adopcions no es fan perquè els nens tenen més de quatre anys.

Sovint els pares no estan suficientment informats sobre el trauma que els nens han patit i com es pot mostrar en la seva conducta. Es necessita molt de temps perquè els nens s'ajustin als pares adoptius. Degut a això, molts pares agafen un sentiment de culpabilitat, es plantegen si son bons pares i si han fet bé en adoptar la criatura. Si tinguessin un suport adequat, aquests sentiments desapareixerien.

Un informe revela l'escala de frustració que senten els pares que adopten nens, decidits a donar-los una llar ple d'amor, però rebent molt poc suport en el camí. Un nen amb problemes en un nou entorn requereix molt de temps i recursos. El mite popular de que la odissea d'un nen acaba una vegada troba uns pares, de tenir un nou començament, no s'ajusta a la realitat.

Avenços recents en psicologia infantil i la neurociència, revelen el grau en què la negligència i l'abús en les primeres etapes de desenvolupament d'un nen tenen efectes a llarg termini.

Per descomptat, no tots els nens en adopció estan traumatitzats, i moltes adopcions, la majoria de fet, son felices. Però molts pares de família veuen que els serveis que els han d'ajudar son part del problema.

Amb les retallades pressupostàries, els serveis de molts nens i institucions de beneficència patiran un finançament retallat amb les subvencions que reben.

Quina major contribució social pot fer algú que el rescat d'un nen d'un fons d'abandonament i donant-li l'oportunitat d'un futur millor? Els pares que assumeixen aquest repte volen un govern que pugui donar uns recursos adequats, uns bons professionals i uns eficients serveis públics.