A qui l'importa?

Estic emprenyada. Cada dia al matí desprès de dutxar-me i prendrem el meu necessari cafè amb llet, aprofito, ja que soc matinera de naturalesa, per posar-me davant l'ordinador i navegar per internet per llegir les noticies als diferents diaris amb la pau i tranquil·litat que em don fer-ho a aquelles hores. El que m'ha fet emprenyar aquesta setmana ha sigut la "noticia" a molts dels diaris de que en Gerard Piqué s'agafa de la mà amb la Shakira. I jo em pregunto, a qui l'importa? Això és una noticia?

Ja en el seu dia em vaig queixar de la cobertura que va tenir la Michelle Obama amb la seva estada a l'Estat Espanyol, ens explicaven què menjava, quines botigues visitava i què havia comprat o no, entrevistant a botiguers i a propietaris dels restaurants. No va ser veient un programa del cor sinó a les noticies del migdia de la Sexta.

M'agradaria saber quin interès té saber si en Gerard Piqué surt amb la Shakira o no, a qui l'interessa el fet de que es donin la mà pel carrer i l'ànsia de poder enganxar-los en una foto. Potser si que a la gent els hi agrada aquest tipus de fotos i els comentaris sobre elles, però, no hi ha revistes que es dediquen a això? Estic equivocada en pensar que si llegeixo un diari espero que les noticies que em donin siguin serioses? Acabarà la premsa escrita i digital igual que la TV en que tot ja es barreja?

Al pa pa i al vi vi. Si jo vull llegir premsa del cor ja em compraré una revista dedicada a aquest tema o miraré un d'aquests programes que massa sovint surten per la TV i podré assabentar-me de què fa o deixa de fer la gent que està a l'ull públic. Siguem seriosos, si us plau.

Publicat el 26.02.2011 a Tribuna Ganxona

 

Refugiats ambientals

M'ha consternat llegir que l'ONU ha projectat que, en l'any 2020, hi hauran 50 milions de refugiats ambientals.

Ja en l'any 2001, en Norman Myers de la Universitat d'Oxford va anomenar als refugiats ambientals com un "fenomen nou" i els va descriure com gent que ja no podien guanyar-se la vida segura en els seus països d'origen a causa de la sequera, l'erosió del sòl, la desertificació, la desforestació i altres problemes ambientals i, que per sobreviure, haurien de buscar refugi en altres llocs.

És ben trist el panorama que ens presenten i també molt més trist és saber que no estem fent suficient per millorar aquesta situació.

Potser els que es van creure les paraules del Sr. Aznar quan va dir: "Poco o nada tiene que ver con la ciencia buena parte de los abanderados del apocalipsis climático... lo suyo es otra cosa, se parece más bien a una nueva religión que condena a la hoguera en la plaza pública aquellos que osen poner en cuestión sus tesis...." comencin a replantejar-se que és el que està passant.

Malauradament la importància de l'economia i l'estat financer d'un país és molt més gran que establir unes pautes pel respecte al medi ambient i ho tenim amb les dos potències més grans quan no es volen enganxar massa per por que les grans productores se'ls hi puguin posar en contra.

L'informe de les Nacions Unides pel Medi Ambient conclou que "un petit nombre de mesures dirigides a la reducció d'emissions de carboni i precursors d'ozó podria començar immediatament per protegir el clima, la salut pública, l'aigua, la seguretat alimentària i els ecosistemes". 

Si tenim aquest tema present i aconseguim canviar una mica els nostres hàbits, us adonareu que no costa tant respectar la naturalesa i el medi ambient, però el que és indiscutible i completament necessari és que tots els Governs s'uneixin i comencin a escoltar el que va dir Durwood Zelke, president de l'Institut per la Governabilitat i el Desenvolupament Sostenible a Washington "... els beneficis per la salut i l'agricultura per si sola, justifica l'acció ràpida i agressiva". 

La privacitat de les xarxes socials

La secretària d'estat als EUA, Hillary Clinton, en un discurs a Washington, va citar el paper positiu que Twitter, Facebook i altres xarxes socials van jugar en l'aixecament a Tunísia i Egipte. "Llibertat i seguretat. Transparència i confidencialitat. Llibertat d'expressió i tolerància. vegades aquests principis augmenten les tensions i plantegen reptes. Junts componen la fundació d'un Internet lliure i obert".

Va explicar el suport dels EUA a la llibertat d'Internet i encoratja a altres països a fer el mateix. "Els líders de tot el món han de decidir. Poden deixar que Internet prosperi en els seus països, i arriscar-se a que aquesta llibertat porti una major demanda de drets polítics. O poden constrènyer Internet, ofegant la llibertat que sosté amb el risc de perdre tots els beneficis econòmics i socials que venen d'una societat en xarxa".

No deixen de sonar iròniques aquestes paraules doncs, no fa gaire, i degut als cables publicats, va dir que els països no haurien d'haver de triar entre "la llibertat i transparència, seguretat i confidencialitat".

El govern dels EUA vol saber els detalls dels comptes privats de Twitter a raó de l'escàndol de WikiLeaks i els advocats de les organitzacions de drets civils estan defensant la privacitat dels usuaris. El moviment contra Twitter s'ha convertit en un enfrontament constitucional sobre la protecció dels drets individuals a la privacitat dins l'era digital. 

 Aden Fine, que representa el Sindicat americà de les Llibertats Civils, un dels principals grups de drets civils del país, va dir: "És molt alarmant que el govern estigui intentant obtenir aquesta informació dels usuaris, però, sobretot, no és pot permetre que ho facin en secret".

Els EUA ha creat un gran jurat, amb seu a Alexandria, Viriginia, per investigar si es poden trobar motius per a un cas penal contra el fundador de WikiLeaks, Julian Assange. Com a part d'aquesta recerca, el gran jurat va ordenar a Twitter que divulgués els detalls dels comptes de WikiLeaks i, en especial, de tres persones, que van dir que estaven vinculades a l'organització.

La investigació també inclou Bradley Manning, el soldat dels EUA que es va basar a l'Iraq i és sospitós d'estar darrera de la fuga dels arxius, reclòs ara a la presó de Viriginia. Fins ara el Departament de Justícia dels EUA no ha trobat motius d'una causa penal contra Assange, que es troba al Regne Unit. Com la majoria de governs en aquest mon, i aquí incloc el nostre, l'exemple que ens sonen és el del pare fumador que no vol que el seu fill fumi: "Tu fas el que jo et digui, no el que jo faci!"

Publicat el 19.02.2011 a Tribuna Ganxona

El legat de Ronald Reagan

Aquest passat dia 6 de febrer, es va celebrar per tot els EUA el centenari del naixement de Ronald Reagan. Els elogis que s'han fet sobre ell en els mitjans de comunicació son iguals com quan es van complir els 90 anys. Llavors, com ara, es va ometre completament el cost humà de la seva política exterior.

El gener de 1981, el recentment estrenat Reagan va heretar la política de Jimmy Carter de donar suport a un govern salvadorenc controlat per un militar que, juntament amb les forces de seguretat i els esquadrons de la mort, van matar a una 10.000 civils el 1980. Els primers 27 mesos de l'administració Reagan, potser uns altres 20.000 civils van ser assassinats, la premsa d'oposició exterminada, polítics de l'oposició assassinats o forçats a l'exili, l'església màrtir. A l'abril de 1983, en una sessió del Congrés, va elogiar al govern salvadorenc per "fer tot el possible per garantir la democràcia, els sindicats laborals lliures, la llibertat de religió i la premsa lliure".

A la veïna Nicaragua, la dictadura de Somoza, amb suport dels Estats Units, van matar uns 40.000 civils des de 1977 a 1979, en un intent de desesperat per mantenir el poder. Al candidat Reagan li va saber greu la marxa de Somoza, i quan va ser president, es va girar cap a la Guàrdia Nacional de Somoza perquè portessin a cap el moviment d'alliberació. Coneguts com els "contras", en els vuit anys que Reagan va estar de president, no van poder contenir cap localitat tot i ser experts en violacions, tortures i assassinats de civils indefensos. Mils de persones van morir en una guerra que no haguera sigut si no fos per en Reagan. 

A Guatemala, després que Efraín Ríos Montt dugués a terme el 1982 una campanya militar que va deixar milers de  morts civils indis, Reagan es va posar furiós. No amb el seu aliat, sinó amb Amnistia Internacional i d'altres que ho van documentar. 

Al sud-est asiàtic, Reagan va deixar de col·laborar  amb el govern xinès per donar suport al Khmer Vermell de Cambodja, d'on havia estat expulsat del poder el 1979. El Khemer Vermell enderrocat utilitza la veïna Tailàndia - amb la benedicció i el suport dels EUA - com a base des d'on llançar atacs dins de Cambodja i Reagan va donar instruccions al seu ambaixador davant l'ONU de reconèixer el deposat Khmer Vermell, en lloc del règim imposat per Vietnam, com el govern legítim de Cambodja.

En altres parts del sud-est d'Àsia, Indonèsia seguia ocupant Timor Oriental, l'illa que havia envaït el 1975 amb la benedicció de l'administració Ford. En aquest cas, Reagan va optar per oposar-se a la resistència de Timor i donar el seu suport als ocupants d'Indonèsia.

A Sud-àfrica, Reagan va ser un entusiasta defensor de l'ocupació il·legal de Sud-àfrica de Namíbia i la desestabilització d'Angola i Moçambic. Segons ell, el govern de l'apartheid era un membre actiu del "món lliure" i per tant digne d'un "compromís constructiu" polític.

En llegir sobre les celebracions, em pregunto perquè els països i la seva gent son reticents a recordar uns fets, a patir aquest tipus d'amnèsia que sembla que s'encomana. En el nostre país, la "memòria històrica" encara es troba amb portes tancades, i jo em pregunto, fins quan?

Publicat el 12.02.2011 a Tribuna Ganxona

 

Tapar una realitat

La revista "US Weekly" va dedicar la seva portada la setmana passada a Elton John, David Furnish i el seu fill recentment adoptat Zachary. El propietari d'un local de la cadena nord-americana "Harps" a Arkansas, va decidir posar un cartell de "protecció per als menors" sobra la portada, amb el que pretenia protegir els nens de la imatge d'aquesta família homoparental.

No és d'estranyar que aquest fet aixequés una bona polèmica. Encara que el propietari no va voler parlar amb els medis de comunicació, aquests sí que varen poder parlar amb uns dels caixers de la botiga que va explicar que no els havia quedat més remei que tapar la portada perquè si no els nens haurien tingut coneixement sobre aquest tipus de famílies.

La controvèrsia ha aconseguit que l'establiment retirés els cartells, encara que segurament no és ni un cas extrem ni aïllat.

Segons ha afirmat l'assistent executiva de l'empresa, Marty Yarborough, l'ús d'aquest cartell no respon "de cap manera" a la seva "opinió sobre l'assumpte", sinó que es tracta d'una manera de respondre a les necessitats dels consumidors.

És dolorós pensar que, avui en dia, la gent prefereix tapar una realitat que no pas acceptar-la. La nostra educació i els tòpics definint el que ha de ser una relació de parella i de família han sigut fortament arrelats durant molts anys i, malauradament, ens hem equivocat completament. Sentim, estimem, expressem i vivim de maneres diferents i l'únic que hem d'aconseguir, és saber ser honestos amb nosaltres mateixos.

Encara hi ha molt camí per fer.

Ens mereixem aquest tracte?

Una noia, de la que he fet amistat recentment, em va escriure denunciant un fet que, amb el seu permís, transcric en aquest bloc:

Vaig patir una caiguda el 29 de Desembre del 2007 a Ciudad Rodrigo, localitat distant aprox. 90 km de Salamanca capital, quan caminava per una zona sense asfaltar, que estava en unes condicions deplorables, plena de pedres i sots i enmig d'una pendent. Van passar com a mínim 50 minuts fins que va arribar l'ambulància. Quan em van recollir, em van traslladar al centre d'atenció primària on es van limitar a comprovar la gravetat de la fractura oberta de fèmur i a aplicar una mena de embenat rudimentari amb unes simples gases, subjectant les dues cames, quan el necessari en aquests casos de tal gravetat, amb ferida oberta i sortint l'os per sobre del genoll, hauria d'haver estat l'aplicació d'algun tipus de subjecció clínicament homologat per al meu trasllat fins a l'hospital. Tampoc em van donar cap analgèsic per alleujar els forts dolors que patia.

En arribar a l'hospital em van ingressar a urgències. El metge que em va atendre no em va donar cap calmant per reduir els forts dolors ni se'm va aplicar cap subjecció a la cama per a la seva immobilització. Què fa en realitat? M'eleva la cama i jo dono un crit de dolor. Davant d'això l'individu respon cridant: A VER, ¿QUIEN MANDA AQUI? QUE TE CALLES! ¿QUIEN MANDA AQUI? ¡COÑO! Després d'això, em pugen a planta. Seguidament ve el traumatòleg i d'entrada ens llança la següent “lindeses”: EL PRIMER: ¿QUE HACE UNA CATALINA COMO TU POR ESTAS TIERRAS? ¿EH? CATALINA, CATALINA! L’indico que el meu nom és ANA i NO CATALINA. A continuació es dirigeix al meu marit i li diu: PUES NO VOY A PODER OPERARLA PORQUE TENGO LOS QUIRÓFANOS MUY SATURADOS. VERÉ SI PUEDO HACERLE UN HUECO A PARTIR DEL 8 o 9 DE ENERO. (La caiguda va ser el 29 de Desembre). Fa un parèntesi mirant-nos i després deixa anar altres "lindeses" com la següent: “USTEDES DECIDIRÁN. YO EN SU LUGAR, ME DECIDIRÍA POR EL TRASLADO A BARCELONA PARA QUE LA OPEREN ALLÍ, YA QUE EN BARCELONA, TIENEN MEJORES PRESUPUESTOS QUE NOSOTROS”. Es va donar mitja volta dient-nos que ens ho penséssim i que ja tornaria. Davant d’aquesta resposta ens quedem petrificats i com és lògic no podíem quedar-nos allà tant de temps, la nena havia de tornar a l'escola, és a dir, un autèntic desastre.

El meu marit va ser llavors quan va començar a mobilitzar-se, va trucar a la companyia d'assegurances del cotxe, es va posar en contacte amb una doctora explicant la situació i per aquesta part solucionem el trasllat en ambulància. Quedava per esbrinar a quin hospital de Barcelona s'efectuaria el trasllat i va ser llavors quan em vaig en recordar d'un bon metge i alhora d’un bon amic des de fa bastants anys

.
Organitzades ambdues coses, el meu marit va aconseguir, després de molts intents i precs, que el traumatòleg de l'hospital de Salamanca truqués al traumatòleg de Barcelona com és preceptiu. Quan li vam pregar a l’impresentable traumatòleg de Salamanca que si us plau truqués a Barcelona ens va contestar el següent: PERO VAMOS A VER, ¿POR QUÉ TENGO QUE LLAMAR YO A BARCELONA? Li contestem: Si us plau, perquè el traumatòleg de Barcelona vol parlar amb vostè per conèixer tots els detalls de l'estat de la pacient. Llavors dona un cop de porta i es va dient: LO HARÉ CUANDO TENGA TIEMPO. Estava molt clar que no volia col•laborar. El meu marit sempre l'havia de buscar per totes les plantes i passadissos, per seguir pregant-li i implorant que col•laborés.

Els dos dies i mig que vaig estar en aquell infern van ser com per escriure un llibre de por. La nit de cap d'any em van donar una ampolla de cava petita per al sopar (que evidentment, no la vaig prendre), les infermeres, amb tota la desvergonyia del món, cridant-me habitualment: LA CATALINA, ¿Y AHORA QUÉ QUIERE LA CATALINA? ¡QUE SE ESPERE, COÑO! De nit fumaven en els passadissos i el fum entrava per la escletxes de les habitacions, etc. No em portaven els calmants que em corresponien, havia de tornar a trucar una i altra vegada cada cop que necessitava alguna cosa.

Ara ve l'episodi del trasllat amb “ambulància” des d'allà. Em va venir a recollir una furgoneta mig adaptada per al transport sanitari, amb quatre embenats, una llitera del segle XV, amb corretges i poc més, i en aquestes condicions se'm trasllada en un viatge de 900 km amb un Gelocatil i un Clamoxil 500, com tota medicació.

Quan per fi el traumatòleg m’opera a Barcelona, l'informa al meu marit el següent: L'operació ha sortit bé, però va dir que hi havia un alt risc d'infecció per a la precarietat del tractament aplicat. El mateix doctor li va comentar al meu marit que no podia entendre el que havien fet els metges de Salamanca. Saps què va ser el pitjor? : NO em van posar antibiòtic en vena, que és el que havien d'haver fet, però ells ho van reflectir en l'informe escrit, però no el van aplicar.

El tracte rebut a l'Hospital de Salamanca per ser catalana, va ser humiliant i vexatori, encara inferior al que reben els ferits en els països pobres del Tercer Món.

He de dir que aquesta amiga encara pateix seqüeles d'aquesta experiència, tant físiques com psíquiques.

Em vaig quedar molt sorpresa i, a la vegada trista, de llegir aquesta història. Aquí, no vull ficar-me en el que poden ser prejudicis envers la procedència de la gent ni si aquest fet s'hauria de denunciar o no, sinó amb la manca d'un tracte mínimament humà . Tant la meva filla gran com el meu gendre i dos nebodes treballen en diferents hospitals. Saben que quan la gent va a l'hospital, va espentada, te por. Si es troben amb algú conegut, tan sols el fet de veure'ls i poder parlar amb ells, els tranquil·litza. Reconeixen les pors i miren que tot pacient es relaxi i, dins de les seves possibilitats, es trobi mitjanament bé, que confii amb els que el cuiden i que sàpiga que està en bones mans. El que van fer a la meva amiga no te explicació. M'agradaria pensar que ha sigut un fet isolat i que, vagis on vagis, això no passa. Em costa de creure que aquells que s'han dedicat a la Sanitat no tinguin com a prioritat la millora d'un pacient, el minimitzar el seu dolor i malestar, el fer-los sentir protegits. Què està passant? Tan arrelats son els prejudicis que no poden veure a la persona humana que tenen davant? 

 

 

Combustible sintètic

Una empresa del Regne Unit va revelar recentment el resultat d'un projecte altament secret en què hi han estat treballant durant els últimes quatre anys: un combustible sintètic que podria causar que els preus del petroli baixessin en picat.

Desenvolupat al prestigiós Laboratori Rutherford Appleton prop d'Oxford, el conseller delegat de Cella Energy, el Sr. Stephen Völler, afirma que el combustible de la seva empresa, basat en l'hidrogen no produeix emissions de carboni quan es crema, i podria ser el primer pas cap a un mercat de transport que es veu afectat pels preus inestables del petroli.

"Hem desenvolupat noves característiques de micro-gotes que es poden utilitzar en un vehicle de gasolina ja existent o gasolina per reemplaçar els combustibles derivats del petroli" va dir Völler Gizmag. "Les primeres indicacions són que les micro-gotes es poden utilitzar en els vehicles existents, sense modificar els motors".

Si Cella Energy és capaç de produir aquesta alternativa de combustible a escala comercial, podria ser la baula perduda que milions de persones han estat esperant per ajudar a alleujar el dolor d'una economia basada en combustibles fòssils. 

L'hidrogen que només produeix aigua pura quan es crema, es considera una solució ideal per reduir les emissions de carboni procedents de la gasolina, que s'estima que causa el 25 per cent del total de l'alliberament de carboni. 

No podem negar que aquesta és una excel·lent notícia tant pel medi ambient com per la inestabilitat que causa el petroli i aquí vull especificar que no em refereixo especialment als preus sinó també a unes potencies que no han dubtat en establir enllaços amb països on els drets humans son inexistents, i tampoc han dubtat en defensar unes guerres en nom de la democràcia quan l'únic que defensaven era i és el petroli.

I encara que sé que peco de ser una persona optimista, no puc sinó dir que he vist una llumeta al final del túnel. 

Publicat el 5.02.2011 a Tribuna Ganxona