Què ens estan dient?

Ha estat interessant llegir sobre l'informe que ha fet l'"Economic Policy Insitute" de Washington en el que s'inclou informació sobre les condicions laborals a la majoria de països de la OCDE (Organització per la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) i que no deixa gaire ben parada a Espanya. 

Aquí us poso alguns dels punts:

- Pel que fa a horaris, l'Estat Espanyol apareix com un dels països en què els treballadors treballen més hores a l'any.

- L'informe assenyala que el creixement de la productivitat durant 2007-2009 va ser més gran (5,4%) que els altres països de la OCDE que van sortir amb una mitjana de -1,1% però va ser el país que va destruir més ocupació, amb una taxa negativa del -7,2%

- La productivitat a Espanya està per sobre, no tan sols de Grècia, Portugal i Itàlia, sinó també del Japó i Nova Zelanda.

- No ens estranya saber que tenim els més baixos de la OCDE, juntament amb Grècia i Portugal. Això no es pot justificar amb una suposada baixa productivitat. Espanya no està a la cua de la productivitat de la OCDE, però sí que ho està a la cua dels salaris. Malauradament atribueixen aquestes dades a causes polítiques més que a econòmiques, i el poder de determinar els nivells salarials és el poder sindical. A major poder sindical, més salaris, menys desigualtats i major productivitat.

- Espanya és un dels països on l'Estat té menys impacte en la reducció de la pobresa.

- Juntament amb Itàlia, Irlanda i els EEUU, Espanya és dels estats més baixos en referència a la igualtat d'oportunitats. L'educació està relacionada amb els sistema educatiu dual, amb les classes benestants enviant als seus fills a l'escola privada i, les classes treballadores, a l'escola pública. Els fills de la classe treballadora ho tenen més difícil per arribar als nivells d'una renda superior.

És ben denigrant saber que podent millorar les condicions laborals, l'educació i la reducció de la pobresa, no s'està fent res. Potser que comencin a mirar com ho fan els altres països i aprenguin la lliçó!
 
Publicat el 30.04.2011 a Tribuna Ganxona

Reunió Club Bilderberg 2011

Desprès de la seva reunió a Sitges l'any passat amb la presencia de la Reina d'Espanya Sofia, el misteriós grup conegut com Bilderberg es reunirà aquest any a la ciutat turística a St. Moritz del 9 al 12 de juny, i tindrà una molt bona companyia. St. Moritz està a poca distància de Davos, lloc de milers de banquers, líders polítics i altres notables de l'anomenat Fòrum Econòmic Mundial. Però a diferència de Davos, on la premsa és sempre benvinguda, Bilderberg encara intenta mantenir un secret absolut. 

Bilderberg ha estat anomenat el club més exclusiu i reservat del món. Per ser-hi admès, s'ha de tenir un banc multinacional, una corporació multinacional o un país. Des de la seva primera reunió el 1954, hi han assistit les ments i els líders financers més poderosos del món.

Bilderberg s'ha reunit a Suïssa quatre vegades en els darrers anys, però mai a la mateixa ciutat. Normalment, quan el seu germà. la Comissió Trilateral (TC), es reuneix a Amèrica del Nord, Bilderberg també ho fa. Aquest any, el TC es va reunir a Washington del 8 al 10 d'abril, però el Club Bilderberg està evitant els Estats Units, en el que es creu pot ser un esforç d'enganyar a la premsa.

Se suposa que parlaran del moment en el que el món es troba, sobre l'Orient Mitjà, sobre el petroli, sobre les guerres, sobre els independentismes,.... però s'ha de dir que són reunions on no existeixen el mitjans de comunicació i que no sabrem mai del que es parla.

Ja ho vaig comentar en una entrada anterior en aquest bloc que la primera vegada que em vaig assabentar sobre l'existència del Club Bilderberg va ser gràcies a que em van regalar dos llibres. Tant l'un com l'altre els vaig començar i no els vaig poder acabar. La meva ment va refusar comprendre el que estava llegint. Potser peco d'innocent però llegir sobre les reunions d'un determinat nombre de gent que mouen els fils del poder i dels govern com si de titelles es tractessin, em va fer l'efecte que estava llegint llibres de ciència ficció i no vaig poder seguir.

I per aquells interessats en saber qui assiteix a aquestes reunions, us adjunto un enllaç dels que hi van participar l'any passat a Sitges:  Bilderberg 2010

Vosaltres mateixos podeu fer-vos una idea. 

Publicat el 25.04.2011 a Tribuna Ganxona

 

La crisis

Ens toca temps de retallades en temes que hem lluitat anys per aconseguir, el nostre estat de benestar que s'està anant a fer punyetes, la sanitat, l'educació, la cultura i moltes coses més.

Fa uns dies quan un amic em va preguntar si estava d'acord amb les retallades, li vaig respondre que la crisis era una malaltia. Si jo estic malalta vaig al metge. El metge veurà on s'origina la meva malaltia i amb els medicaments me la curarà de socarrel i que aquí no s'estava curant el que s'havia d'haver curat.

Tots sabem que el cor de la crisis va ser produïda pels bancs i l'estat financer. M'és difícil comprendre el perquè no s'ha volgut curar. El diner és massa poderós ja que mou governs i països i al final acaben pagant aquells que més protegits haurien d'estar.

Em va sorprendre l'altre dia veure a les noticies al Sr. Miguel Ángel Fernández, governador del Banc d'Espanya, dient que aquestes retallades i reformes que esta fent el govern, s'haurien d'haver fet quan les coses anaven bé i cap comentari sobre el que els bancs hagueren hagut de fer fa anys.

Quanta gent que s'ha quedat al carrer ha de seguir pagant una hipoteca de per vida quan els bancs s'han quedat amb el seu pis que era, teòricament, "la garantia" d'aquesta hipoteca?

Per molt que ens queixem, per molt que anem a manifestacions i per molt que vulguem que les nostres veus es sentin, les retallades les tindrem perquè no hi ha diners i, per algun lloc, s'han de quadrar els números.

Com a nota informativa, fa uns cinc anys, s'anunciava que Espanya havia entrat, per primera vegada, en el seleccionat club dels 10 països del món amb major número de persones riques. Estàvem en plena bombolla. L'estudi que va publicar Merrill Lynch, deia que aquestes persones amb uns patrimonis molt elevats, van destinar en el 2007 quantitats increïbles en articles de luxe com son obres d'art, cotxes de luxe, iots privats, joies, vacances de luxe i demés, a pesar dels creixents costos i les turbulències dels mercats financers.

Les alarmes hi eren i no es va fer res. No érem precisament nosaltres, els ciutadans, que veiem i donàvem el crit d'alarma del que podia succeir. El que en realitat vull saber és si un cop superem aquesta crisis (que ho farem però no sé quan), inventaran alguna vacuna pels bancs i el sistema financer perquè no torni a succeir. Perquè, siguem francs, la malaltia no s'ha curat.

Publicat el 17.04.2011 a Tribuna Ganxona

 

L'anorèxia i l'industria porno

És alarmant saber que d'acord a un estudi d'una empresa internacional de seguretat, el nombre de pàgines pro-anorèxia està a l'alça - un augment global del 470% entre 2006 i 2008, però el que és més alarmant és que ara, aquestes noies estan buscades per participar dins l'industria del porno.

Segons The Guardian, les dones que utilitzen pàgines pro-anorèxia són un blanc fàcil per una creixent demanda de porno que glorifica les costelles sobresortides i la reducció de la cintura. Una dona, Sasha McDonald, que va publicar fotos del seu cos esquelètic en els llocs web pro-anorèxia i en el seu propi bloc, va rebre el següent correu electrònic d'una agència de la pornografia que s'especialitza en imatges anorèxiques:

"Com tu saps, la bellesa té un nom: la primesa. Les nostres models tenen poc pes, estan flaques, primes, ossudes - com tu. Independentment dels costos, volem que t'uneixis a la nostra agència. Enfrontem els fets, les pàgines porno d'anorèxiques fan que els homes, veient les seves fotos, es masturbin. Tu ets una superestrella de la fam i si saps vendre i comercialitzar el teu cos, seràs més rica que la majoria de nosaltres, perquè els homes paguen qualsevol preu per veure aquestes fotos."

The Guardian també va informar sobre dues dones anorèxiques que van ser segrestades i forçades a la pornografia anorèxica per algú que havien conegut a través d'Internet. Tot just després de que una de les dones es va escapar, aquesta va morir d'insuficiència cardíaca.

Les dones que tenen desordres alimentaris, i aleshores psicològics, són un blanc fàcil per a la industria del porno doncs reben una afirmació positiva del que estan fent sense paralitzar l'autoestima i augmentant la seva satisfacció i orgull. Malauradament aquestes dones són fàcils de manipular i extremadament vulnerables.

La recerca de dones que estan malaltes, és deplorable i denigrant. S'ha de posar en marxa les proteccions necessàries perquè no caiguin en mans de la indústria de la pornografia que només farà que la seva malaltia empitjori.

Han guanyat?

Hi han vegades que en veure o llegir les notícies no sé si posar-me a plorar o esclatar a riure. Tots sabem l'anunci de Zapatero de no presentar-se a la reelecció de la Presidència del Govern en el 2012. Ara. el que no vaig saber si plorar o riure va ser en veure a Francisco Camps i Rita Barberá cridant: "Hem guanyat" i vanagloriar-se de que han pogut treure Zapatero del govern.

És divertit que pensin que la gent no te memòria. Potser tenen raò i la gent té una memòria selectiva i recorda allò que li interessa i el que no, ho esborra de la seva ment. O potser creuen que som ximples.

Si mal no recordo, el President Aznar, va anunciar en el 2002 que no es presentaria a la reelecció i les eleccions van ser en el 2004, o sigui que ho va fer públic dos anys abans. Algú va veure als socialistes cridant: "Hem guanyat"? I ja en el 2003, Aznar va escollir "a dit" al seu successor, en Mariano Rajoy que ja ha patit dues derrotes electorals.

El que si és cert és que el PP haurà de perfilar una nova estratègia per emplenar als electors d'arguments favorables pels seus interessos perquè insistir fins a la sacietat de que un país està dirigit per un "ex-president del Govern" durant els pròxims 12 mesos no és una bona tàctica.

La demagògia política sembla que és el nostre pa de cada dia. Sempre he dit que les crítiques constructives son bones però, malauradament, sembla que als polítics els provoquin al·lèrgies. 

M'agradaria que algun dia existís un codi deontològic de comportament dins la política igual que existeix amb d'altres professions, perquè, sincerament, ja fa massa temps que sembla que estiguem veient un d'aquests programes a la TV on les acusacions, els crits i els insults son l'ordre del dia. Un espectacle denigrant. 

Publicat el 9.04.2011 a Tribuna Ganxona

 

Llibertat de religió?

Al igual que en la majoria de constitucions, els EUA tenen en la seva constitució la primera esmena que diu: "El Congrés no podrà elaborar cap llei quant a l'establiment d'una religió, ni prohibir-ne el lliure acompliment de ritus;...."

És bastant penós saber ara que l'Associació Americana de la Família, diu que només els cristians tenen la llibertat de religió. El senyor Bryan Fisher d'aquesta associació ha dit que la primera esmena és un privilegi i no un dret: "L'Islam no té reivindicacions fonamentals en la Primera Esmena, per la senzilla raó que no va ser escrita per protegir la religió de l'Islam. La Primera Esmena va ser escrita pels fundadors per protegir el lliure exercici del cristianisme. No estaven fent cap esforç per donar una protecció especial a l'Islam. Tot el contrari".

Encara que Fisher ho ha dit en veu alta, és fàcil veure que ell no és l'únic que creu que la llibertat religiosa i la primera esmena només s'hauria d'aplicar als cristians. 

Perquè sempre hem de parlar com si només existís el cristianisme i l'Islam?  Hi ha un munt d'altres religions que no son ni cristianes ni islamites, com el Budisme, l'Hinduisme, el Sijisme, el Judaisme, la religió tradicional xinesa, les afroamericanes i moltes més. Potser perquè juntament amb el Judaisme son les religions monoteistes més conegudes, però aquí és potser el que no acabo d'entendre. Son religions que creuen en el mateix Deu, que tenen els mateixos principis i que coincideixen en part de la seva història. Aquest fet els hauria d'unir més que no pas separar-los. Al mateix EUA hi ha més jueus que islamistes, estan ells exclosos també de la primera esmena? De segur que no. Què fa doncs que tinguin tanta por a l'Islam?

Aquí no vull parlar ni d'extremismes ni fonamentalismes, que, malauradament, son minories que ens trobem en algunes de les religions, tant amb actuacions violentes com pacífiques al igual que amb paraules orals i escrites i maneres de pensar, tan sols puc dir el que vaig llegir fa bastant temps: "És la política de la por, fa falta un enemic, els governs ho saben de fa molt, en els anys 60 utilitzaven als comunistes com un gran perill, sempre fa falta un enemic per tenir controlada la societat". Hi ha molta manipulació que obeeix a múltiples interessos.

Uniforme a les escoles?

La consellera d'Educació de la Generalitat, Irene Rigau, ha reobert el debat sobre si els escolars han de portar uniforme o no. Crec que hi ha temes molt més importants dins de l'educació que plantejar-nos ara si els estudiants de primària o secundària han de portar uniforme. Però ens centrarem amb aquest tema.

Tots els meus anys a l'escola vaig haver de portar uniforme. Quina il·lusió que em feia quan tornava a casa el dissabte al migdia (en aquell temps i quan era petita, anàvem a l'escola el dissabte al matí) per poder treure-m la roba, banyar-me i posar-me roba "normal". Érem 5 germans, i tots portàvem uniforme. El que era completament descarat era la gran despesa dels meus pares. Al igual que avui en dia, si havies de comprar un uniforme l'havies d'anar a comprar a determinats centres perquè eren els únics que els venien. I aquests centres se n'aprofitaven i no tan sols els centres perquè els col·legis mateixos també es quedaven amb part del pastis (al igual que amb els llibres, però això és un altre tema). Si veies a un altre estudiant amb un altre uniforme sabies exactament a quin col·legi anava i aquest era un altre problema, també es fomentava una certa discriminació.

No estic d'acord amb un uniforme a l'escola, mai m'han agradat, però si ho estic amb unes directrius o pautes de vestimenta, i aquí, crec jo és el que ens hauríem de centrar. Qui és el que no té uns texans a casa? Unes samarretes blanques? Un jersei blau marí? I dic això tan sols per posar algun exemple. Roba que la gent pugui trobar a qualsevol botiga o mercat. Potser el que ha dit la consellera de que "l'obsessió dels alumnes de saber cada dia què es posen, de canviar, certa competència i vinculació immediata amb les models", deixaria d'existir amb uns pares que no notarien la gran despesa, amb uns alumnes que sense portar uniforme seguirien unes pautes i amb una manca de foment a qualsevol discriminació entre els diferents centres.

Publicat el 02.04.2011 a Tribuna Ganxona