Aprendre d'un nen

De vegades, les coses més normals i que veiem amb els nostres ulls dia sí i dia també, són a les que menys importància donem. L'exemple que dono ara és potser el que m'ha fet adonar que les coses poden ser molt més senzilles de les que ens pensem.

Un nen de 13 anys, l'Aidan Dwyer, caminava un dia pel bosc durant l'hivern i mirant cap amunt, es va fixar amb les branques nues de fulles que hi havien per sobre d'ell. Aquelles branques no semblaven estar creixent a l'atzar. Així que va prendre algunes mesures dels angles de les branques, va fer uns números i, sense adonar-se'n, es va trobar que l'omnipresent Successió de Fibonacci estava darrera de tot. Sospitava que hi havia alguna raó. Que els arbres utilitzaven aquest model per obtenir més llum.

Així que va fer un experiment. Utilitzant el mateix nombre de cèl·lules solars es van construir dos models de treball. Un d'ells era el règim tradicional: tots els panells plans en una sola placa plana. L'altre utilitzant la Succesiió de Fibonaci per a crear el mateix patró en espiral que va observar en els arbres. Els resultats? L'homenet ens informa:"El disseny de l'arbre ha creat un 20% més d'electricitat i recull dues hores més de llum solar durant el dia. Però els resultats més interessants van ser al desembre, quan el sol estava en el seu punt més baix en el cel. El disseny de l'arbre va crear un 50% més d'electricitat i el temps de recollida de la llum solar era fins a un 50% més".

Aquest noi acaba de guanyar el premi de jove naturalista del Museu Americà d'Història Natural.

Potser que tots comencem a obrir una mica més els ulls i comencem a aprendre de la saviesa de la naturalesa que ens envolta.

Publicat el 27.08.2011 a Tribuna Ganxona

 

Condons (poc) catòlics

La Jornada Mundial de la Joventut, una "gran trobada de tot el món amb el Papa", s'està fent aquests dies a Madrid. Els joves catòlics de tot el món es reuneixen per assistir a concerts, visitar museus, tenir sessions de catequesi amb bisbes i celebrar la Missa amb el Papa. Durant els últims anys, l'organització catòlica Catholics for Choice (Catòlics per Elecció) amb base als Estats Units, ha fet publicitat en tanques i a les estacions de metro com a part de la seva campanya a les ciutats on se celebra la Jornada Mundial de la Joventut, amb el lema Condoms4life (condons de per vida). Aquest any, però, els anuncis han estat prohibits.

Catholics for Choice, una organització que s'esforça a ser una expressió del catolicisme tal com és viscut per la gent normal, havia reunit una sèrie d'anuncis d'agraïment al Papa Benet XVI per reconèixer, estranyament, que els condons poden fer el bé. Els anuncis, que pretenien posar a Madrid, van ser rebutjats per Publimedia, una agència de publicitat amb seu a Madrid.

En un comunicat de premsa, el president de CFC Jon O'Brien va defensar els anuncis. "Com catòlics, donàvem suport a l'afirmació del Papa Benet XVI que els condons poden salvar vides" va dir. "Aquest va ser un gran avenç en la posició de la jerarquia en l'ús de condons. Com pot ser ofensiu pels catòlics donar suport a la posició del Papa?"

 El debat gira a l'entorn dels comentaris confusos del Papa el novembre passat, quan va declarar que l'ús del condó, que ha estat condemnat per l'Església Catòlica, a vegades era moralment acceptable si s'utilitzava per evitar un mal major moral (és a dir, la transmissió del VIH). El comentari va ser confús i no concloent, però no restringeix als catòlics el missatge d'elecció, el que posa en relleu el fet de que molts catòlics fan servir els anticonceptius, independentment de la posició de la jerarquia de l'Església sobre el tema.

No està clar per què Madrid ha rebutjat els anuncis quan han sigut un èxit en altres celebracions de la Jornada Mundial de la Joventut. Però una cosa és certa: els bons catòlics fan servir condons i els joves catòlics ho saben.

Com a punt final, he de dir de que m'he assabentat d'això a través de la premsa americana, perquè aquí no he trobat res sobre aquest tema.

Publicat el 20.08.2011 a Tribuna Ganxona

Les revoltes

Quan vaig deixar Barcelona per anar a viure a Londres i, al cap d'uns mesos, vaig veure pel carrer una manifestació, vaig al·lucinar. Venia d'un país on encara estàvem sota el poder de Franco i les manifestacions estaven prohibides. Era normal que algú acabés ferit i/o mort degut als trets "a l'aire" per part de la policia i hi havia una quantitat de detencions que moltes vegades acabaven en tortures dins les comissaries, especialment quan et portaven a la de la Via Laietana. Es començava una manifestació i, a la que apareixia la policia, campi qui pugui: portals de cases, carrerons, el que fos per pura protecció. El que em va sorprendre a Londres, va ser veure com milers de manifestants anaven pel carrer cridant les seves consignes i uns quants policies al costat, seguint la marxa, parlant amb ells i sense cap arma de foc.

Temps era temps. Quan van pujar les taxes a les universitats d'Anglaterra vàrem veure les revoltes pels carrers de Londres i no em creia que aquella era la ciutat on vaig estar vivint deu anys de la meva vida. No, alguna cosa havia canviat.

Ara ens trobem amb les disturbis que van començar al barri de Tottenham per la mort a trets d'un home per part de la policia. Els disturbis s'han estès a altres barris de Londres i a ciutats com la de Birmingham, Bristol, Liverpool, Manchester o Leeds. Sembla com si d'una bomba de rellotgeria es tractés, com si estiguessin esperant que alguna cosa els fes explotar. El vandalisme, els saquejos i l'extrema violència s'ha fet notar entre el jovent d'aquell país.

Segons el diari britànic, The Guardian, els experts han dit que l'"exclusió social" és la raó dels disturbis. Segons el New York Times, tot és degut a les retallades en els programes socials.

Aquests disturbis estan passant a barris i ciutats on la immigració és alta. També ho era quan jo estava allí. Qui no anava a comprar al popular corner shop (botiga de la cantonada), regentada majoritàriament per paquistanesos? Vaig viure en diferents barris de Londres: Battersea, Tooting i Greenwich. A tots ells hi havia barreja tant de races com de països i tots convivíem sense cap problema. El major problema és la formació de guetos, ens està passant aquí també com per exemple, a Salt, Vic i d'altres indrets i ja sabem els problemes que aquest fet genera. La desconfiança entre uns i altres s'ha anat intensificant. Mai hi pot haver una bona convivència separant les persones per raça i nacionalitat. A sobre, ens ha vingut una època de crisis en què s'han perdut feines i els ulls es fixen en els nouvinguts o no tan nouvinguts, perquè sovint son persones de pares estrangers nascudes al país. Els recels i els odis es generen i els culpen de no poder tenir una feina digna. Malauradament també ens trobem que aquests barris i ciutats son les més humils, on hi ha menys feina i més aturats. La frustració i la animadversió és gran. Però tampoc crec que tot vingui per aquesta banda, encara que si en part.

Una de les coses que més m'ha sorprès és que els supermercats no han estat saquejats, cosa que, en part, entendria quan la gent sense feina i amb les retallades socials no pot arribar a finals de mes per posar un plat a taula. Ens hem trobat que la majoria de saquejos han sigut a botigues de televisions, de telefonia mòbil i d'altres coses que teòricament son "innecessàries" per viure. En una paraula, consumisme. Trist saber que entre tots hem creat una societat de consum on hom vol estar equiparat a qualsevol veí o amic, on la gent es valora pel que té i no pel que és.

Ens trobem també amb els incendis de cases, de botigues, destrosses pel fet de voler destrossar. El poc respecte que es té envers al que et rodeja, al teu barri, al teu veí, a la teva ciutat. Mares a les portes cridant que no toquessin casa seva perquè tenien criatures petites dormint. Gent que ha perdut la llar, gent que ha perdut el seu negoci, gent que ho ha perdut tot. Els danys materials són incalculables, però els danys morals també.

És jovent que no té res, que no té feina, que no tan sols està malament però que empitjorarà. Veuen com el govern rescata els bancs i com l'aixeta de les ajudes socials es tanca. No tenen res a perdre. I no els vull justificar perquè estic completament en contra de cap signe de violència, crec que hi ha altres camins.

Aquestes revoltes poden o no ser controlades per la policia i/o l'exèrcit, amb bales de goma i/o amb mànegues d'aigua, però la ira, la frustració i el desencís no acaba amb el control d'una revolta. El govern ha d'analitzar temes com l'educació, la inversió per fomentar el treball i les ajudes socials. A no ser que hi posin solució, una altre bomba de rellotgeria pot sorgir un altre vegada i ja sabem quines son les conseqüències. 

Publicat el 13.08.2011 a Tribuna Ganxona

 

El dejú

Moltes religions recomanen seguir el dejú durant un temps. No sé vosaltres, però quan era petita a casa, no fèiem dejú però sí abstinència i què significava fer abstinència? Doncs que cada divendres durant l'època de quaresma ens era prohibit menjar carn i la mare ens feia un menú basat en peix. El resultat d'aquella abstinència no era el que es buscava doncs per nosaltres era quasi con una festa. El peix, en aquella època, era més car que la carn i menjar-ne era tot un luxe.

En el meu parer crec que el dejú és bo. Perquè? La persona crea uns hàbits alimentaris a la seva vida que acaben sent una necessitat pel seu cos. El fet de saber-los restringir fa que ens deslliguem d'aquest hàbits aconseguint una millor fortalesa. I no parlo per experiència pròpia perquè soc la persona més feble que mai us heu trobat (especialment per les vegades que he volgut deixar de fumar, ho reconec).

Si explico això és perquè m'ho ha fet reviure el fet d'haver llegit l'article "És fàcil fer el Ramadà a Espanya a 40 graus?" a El País. Com molts de vosaltres sabeu, aquest passat dilluns va començar el mes del Ramadà en què els musulmans tenen prohibit menjar, beure i mantenir relacions sexuals des de l'alba fins que el dia s'enfosqueix. A més a més és una època que dediquen a la oració, meditació i un apropament a Déu. Em sembla molt bé que els musulmans facin el Ramadà i admiro la seva voluntat. Jo, com he dit abans, seria incapaç. Ara bé, el que no entenc és com uns fan el seu dejú més llarg que d'altres depenent de la situació geogràfica en què estan. Què passa amb aquells que estan a l'hemisferi nord que tenen el sol de mitjanit? I si el Ramadà coincideix a l'hivern i no veuen el sol ni que vulguin?

Es creu que va ser en l'any 610 que l'Alcorà va ser revelat al profeta Mahoma a Aràbia Saudita. Si mirem a quina hora surt el sol i a quina hora es pon, veurem que hi ha diferència. Aquest mes d'Agost, a l'Aràbia Saudita, el sol surt a les 5:50 hores i es pon a les 18:42. Si ho comparem amb Girona, a nosaltres ens surt a les 6:42 i és pon a les 21:08, i no diguem la diferència amb els països del nord!! No és que vulgui canviar les seves lleis sagrades però crec sincerament que l'horari hauria de coincidir amb el de l'Aràbia Saudita.

En la lectura de qualsevol llibre sagrat, sempre s'ha de tenir en compte la geografia, el clima i en quina situació estava el poble en aquella època. Potser ens donaria una comprensió més àmplia i eliminaria uns dogmes que moltes vegades veiem com injustos.

Publicat el 06.08.2100 a Tribuna Ganxona

 

Restaurants on només pagues el que pots pagar.

En Shaich i la seva família van passar un temps de voluntaris en menjadors de beneficència i rebosts d'aliments on la gent feia cua per aconseguir un mos de pa. L'experiència la van trobar deshumanitzant i que robava al poble de qualsevol dignitat que pogueren tenir. En Ron Shaich va pensar de quina manera podia fer que aquesta gent pogués menjar en el mateix lloc que els altres, amb la mateixa dignitat i poder reconstruir una mica la seva confiança.

L'any passat va obrir una cafeteria, el "Panera Bread" a Clayton, Missouri amb el lema "paga el que pots pagar". Va tenir un èxit rotund i des d'aleshores ha obert dos altres llocs, un a Dearborn, Michigan i un altre a Portland, Oregó. L'objectiu és que la gent amb més mitjans poden ajudar a compensar els que tenen menys. En Shaich afirma que aproximadament el 60 per cent dels clients paguen el preu de venda suggerit, el 20 per cent paga extra, i un altre 20 per cent paguen menys o gens. No hi ha ni caixers ni caixes registradores, tan sols caixes per donacions per poder preservar la dignitat dels clients. Molts dels que no poden contribuir monetàriament ofereixen el seu temps i esforç dins la cafeteria el que fa que els costos d'explotació del negoci es redueixin.

La Fundació "Panera Cares" està basada en que l'alimentació és un dret, no un privilegi.

Els seus 3 pilars per l'èxit són:

1.- Sense ànim de lucre.- Els clients aconsegueixen que qualsevol quantitat extra que paguen es remunta a donar suport als necessitats.

2.- Preus reals.- Si els clients saben el valor real dels elements del menú, s'han de sentir còmodes pagant el preu complet o, potser, una mica més quan es pot.

3.- Humanitat.- En posar una cara de benvinguda davant, és més difícil que els clients més "llestos", s'anotin un dinar gratuït.

És d'admirar que quan una persona veu com afecta la crisis al seu voltant, quan veu que les ajudes del govern són insuficients i quan veu totes les misèries que l'acompanyen, pot arribar a idear quelcom per ajudar i fer-ho realitat. La meva sincera enhorabona.