Canvi

Per motius personals he canviat de blogger a wordpress. Nova adreça: http://immaescamilla.wordpress.com/

L'estranya i fascinant història del vibrador

Que les arrels d'aquesta joguina sexual vinguin d'una època victoriana completament puritana és d'estranyar, però hem de saber que en aquella època als metges no els hi agradava tractar als pacients de sexe femení. Una professió altament masculinitzada que veia les dones com a persones massa emocionals i que amb prou feines eren capaces de mantenir una discussió racional sobre els seus cossos.

Una de les malalties més comuns de la dona era la que anomenaven "histèria". Els metges donaven aquest diagnòstic a qualsevol símptoma "irracional" de les queixes femenines. Els metges suggerien que les dones se sentirien millor si participessin en les relacions sexuals fins a la conclusió natural d'un orgasme masculí. Trobats que la penetració vaginal era ineficaç en moltes dones, els metges i de forma manual, massejaven el clítoris de la dona fins que experimentava un orgasme, encara que no era reconegut com a tal, sinó com un alleujament. Molts metges es van queixar que les dones trigaven molt en arribar a aquest alleujament però que repetissin era bo per les seves butxaques.

No va ser fins a partir del 1869 que els inventors van desenvolupar màquines de massatge a vapor per a consultoris mèdics i, ja en el 1900, els metges tenien una gran varietat de dispositius per triar. L'any 1905 es va inventar el vibrador de mà, permetent a les dones tenir el tractament de la histèria a casa, sense haver de visitar un metge. Aquest va ser molt popular entre dones de classe mitjana ja que les seves llars disposaven d'electricitat per a fer funcionar els vibradors.

Malgrat l'alleugeriment físic ofert pels vibradors, molts metges preferien creure que aquest enginy era un dispositiu asexual. El pensament mèdic sobre la sexualitat només es podia manifestar amb la penetració de la vagina per un penis.

Durant el segle XX la masturbació estava en la ment de molts homes i persones com Theodore Roosvelt, els preocupava la "auto-contaminació" doncs deien que treia la força, la virilitat i la moralitat dels homes, però el que la dona es masturbés era molt més aterridor. Era un temps en què es debatia si les dones podien anar en bicicleta pel plaer que el seient podia induir-les-hi, cosa que convertien en un risc moral inacceptable.

Malgrat la seva popularitat, els vibradors van desaparèixer del mercat durant la dècada de 1920. Sembla que tan aviat es va establir la connexió entre plaer sexual i vibradors i es va esvair l'acceptació com a tractament mèdic, el producte va desaparèixer de la societat en general.  No va ser fins la dècada de 1970 que el vibrador es va convertir en un producte comú.

Aquesta història pot ser divertida, però també deixa palesa l'hostilitat masculina cap als cossos de les dones i la seva sexualitat. El fet que em preocupa és la tendència, cada vegada més obvia, de voler retornar a la hipocresia de finals del segle XIX i principis del XX sense oblidar el nostre franquisme, en què s'està tornant a atacar el control que les dones poden tenir sobre els seus propis cossos.

Publicat el 17.03.2012 a Tribuna Ganxona

El rellotge de sorra humà

Quan vaig veure per primera vegada imatges de la romanesa Ioana Spanberg, la model amb una cintura de només 51 cm. vaig pensar que les imatges havien estat alterades amb el famós photoshop. No em creia que la seva figura fos possible i, si era real, no la vaig trobar ni bonica ni atractiva. Vaig pensar que aquesta noia era una noia malalta.

Resulta que estava equivocada. Les imatges d'Spangenberg no es van alterar digitalment i la model pesa només 38 quilos en un cos de 1,68 m. d'alçada. La mida de la cintura ideal per a una dona de l'alçada de Spangenberg és gairebé 72 centímetres.

Spangenberg insisteix que menja tres àpats grans al dia i que ha intentat d'"engreixar-se" sense resultats. De fet, ella diu que l'hi ha costat molt de temps sentir-se còmode en la seva pròpia pell i que no és capaç de guanyar ni una mica de pes.

"A Romania és millor tenir excés de pes, perquè això significa que pertanys a una família rica", diu Spangenberg. "M'agradaria apujar de pes, així la meva figura no semblaria tan escandalosa".

Spangenberg pot o no estar orgullosa del seu cos, i aquí ens sorgeix el problema tan de moda en aquests últims temps, n'hi ha d'altres que la idolatren.

Skinnyfans.com, una pàgina web dedicada a les dones primes (i per a dones primes em refereixo a les dones extremadament desnodrides i anorèxiques) ha publicat un vídeo de Spangenberg dins la seva pàgina. Desprès de realitzar investigacions addicionals, s'ha posat de manifest que el lloc web és pro-anorèxia, el tipus de lloc web eròtic o porno. La majoria de les imatges a la web són de dones semi-nues o nues del tot amb postures en què els seus ossos sobresurten.

Spangenberg no ho sap, però la seva figura de rellotge de sorra extrema s'ha trobat amb un públic que idolatra un estil de vida molt poc saludable i malaltís. M'agradaria, ara més que mai, que les seves imatges haguessin sigut, en realitat, alterades digitalment i no pas reals.

Publicat el 10.03.2012 a Tribuna Ganxona

 

La sanitat i el copagament

Per principis he estat sempre en descord amb el copagament, crec que les taxes que paguem haurien de cobrir l'assistència sanitària amb escreixos.

Apart de la mala administració, la mala gestió del govern amb aquest recursos i d'altres i aquí potser el que ho ha dit ben clar ha sigut la revista Cafè amb Llet amb la seva investigació sobre la corrupció sanitària, vull també afegir el tema que normalment no surt en els mitjans de comunicació: l'abús que l'usuari fa del nostre sistema sanitari. 

En tots els anys que vaig estar vivint a casa dels pares fins que vaig marxar amb 21 anys, mai però mai, en tots aquests anys, vaig trepitjar urgències d'un hospital. Veia al metge quan tenia una febre alta, en aquell temps per angines o per acetona quan arribava a 41º i he de dir que vaig créixer sana.

Ens trobem ara que - per qualsevol dolència - un ha d'anar a urgències. Un mal de cap, un mal de panxa, el torcement d'un peu, sembla imperatiu que s'hagi d'anar corrents cap a l'hospital i, a sobre, la gent es queixa de que els fan esperar per ser atesos. Els serveis d'urgències estan col·lapsats, us estranya? Quants pares no han dut al seu fill a urgències per una passa, una grip, un refredat, per unes dècimes de febre?

Aquí he parlat d'urgències però també incloc al metge de capçalera. La gent va al metge de capçalera quan, a casa i amb una mica de sentit comú ho podem resoldre i no oblidem que volem que ens recepti un fàrmac perquè ens curi. Ridícul seria que acceptéssim una camamilla per treure un mal de panxa, volem pastilles.


Les baixes per depressió (tan normals de fa un temps) han sigut moltes i poc controlades. No oblidaré mai el que el Dr. Joan Ramon Laporte em va dir: "La gent confon moltes vegades la tristor amb la depressió".

Tot aquell que tingui familiars, amics o coneguts dins del món sanitari estaran d'acord amb el que aquí escric perquè ells també ho veuen i han de callar.

Malauradament hem d'acceptar que el nostre sistema sanitari ha estat abusat i aquí és on veig que els mes principis s'han aigualit. Si hem de pagar 1€ per visita em sembla molt bé per poder equilibrar aquest abús perquè amb el que no contava és amb el factor humà: "Anem al metge/urgències perquè es gratuït i ho paguem entre tots". Si les receptes ens han de costar, les haurem de pagar.

El que és ben clar és que S'ha de garantir el sistema sanitari públic i de la manera com està anant, no es podrà.

Publicat el 05.03.2012 a Tribuna Ganxona