Fa un temps, en Leopoldo Abadia, va escriure un article que fins fa poc no ha caigut a les meves mans. En alguns dels escrits que he posat en aquest bloc, he mirat de transmetre la importància que té l'educació dels pares envers als fills, i aquest article no pot ser més clar. Per aquells que no l'han llegit, aquí us el deixo:
M'escriu un amic dient que està molt preocupat pel futur dels seus néts. Que no sap què fer: si deixar-los la herència perquè estudiïn o gastar-se els diners amb la seva dona i que "Déu els agafi confessats". El que Déu els agafi confessats és un bon desig, però em sembla que no té res a veure amb la seva preocupació. En moltes conferències, s'aixeca una senyora (això és pregunta de senyores) i abans em deia aquesta frase que a mi em fa tanta gràcia: "quin món anem a deixar als nostres fills?". Ara, com em veuen gran i veuen que els meus fills ja estan crescuts, em solen dir "quin món els anem a deixar als nostres néts?"
Jo acostumo a tenir una contestació, de la qual cada vegada estic més convençut: I a mi, què m'importa?!" Potser sona una mica malament, però és que, realment, m'importa molt poc.
Jo era fill únic. Ara, quan em reuneixo amb els altres 64 membres de la meva família directa, penso el que dirien els meus pares si em veiessin, perquè d'1 a 65 hi ha molta gent. Els meus pares van ser un model per a mi. Es van preocupar molt per les meves coses, em van animar a estudiar fora de casa (cosa fonamental, de la qual parlaré un altre dia, que t'ajuda a treure't la boina i a descobrir que hi ha altres mons fora del teu poble, del teu carrer i del teu pis), es van bolcar perquè fos feliç, i em van exigir molt.
Però quin món em van deixar?. Doncs mireu, em van deixar:
1. La guerra civil espanyola
2. La segona guerra mundial
3. Les dues bombes atòmiques
4. Corea
5. Vietnam
6. Els Balcans
7. Afganistan
8. L'Iraq
9. Internet
10. La globalització
I no segueixo, perquè aquesta és la llista que m'ha sortit d'una tirada, sense pensar. Si penso una mica, escric un llibre. Vosaltres creieu que els meus pares pensaven amb el món que m'anaven a deixar? Ni s'ho podien imaginar!.
El que sí van fer va ser una cosa que mai els agrairé prou: intentar donar-me una molt bona formació. Si no la vaig adquirir, va ser culpa meva.
Això és el que jo vull deixar als meus fills, perquè si em poso a pensar en el que els passarà en el futur, m'entrarà la "depre" i a més, no servirà per res, perquè no els ajudaré gens ni mica.
A mi m'agradaria que els meus fills i els fills d'aquest senyor que m'ha escrit i els teus i els dels altres, fossin gent responsable, sana, de mirada neta, honrats, sincers, lleials. El que per aquí es diu "bona gent".
Perquè si són bona gent faran un món bo. I faran negocis sans. I, si són capitalistes, demostraran amb els seus fets que el capitalisme és sa. Per tant, menys preocupar-se pels fills i més donar-los una bona formació: que sàpiguen distingir entre el be i el mal, que no diguin que tot val, que pensin en els altres, que siguin generosos...... En aquests punts suspensius podeu posar totes les coses bones que us passin pel cap.
En acabar una conferència la setmana passada, se'm va apropar una senyora jove amb dos fills petits. Com també aquell dia m'havien preguntat el del món que anem a deixar als nostres fills, ella em va dir que li preocupava molt més quins fills anàvem a deixar a aquest món.
A la senyora jove li sobrava saviesa, i em va fer pensar. I vaig tornar a adonar-me de la importància dels pares. Perquè és fàcil això de pensar en el món, en el futur, en el malament que està tot, però mentre els pares no s'adonin que els fills són cosa serva i que si surten bé, la responsabilitat és un 97% seva i, si surten malament, també, no arreglarem les coses.
I el Govern i les Autonomies s'esgotaran fent Plans d'Educació, traient l'assignatura de Filosofia i tornant-la a posar, afegint l'assignatura d'Història del meu poble (per allò de pensar en gran) o traient-la, dient que cal saber anglès i totes aquestes coses. Però el fonamental és l'altre: els pares. Ja sé que tots tenen molt treball, que les coses ja no són com abans, que el pare i la mare arriben cansats a casa, que mentre arriben, els fills veuen la tele-porqueria, que la llibertat és el que es porta, que l'autoritat dels pares és cosa del segle passat. Ho sé tot. TOT. Però no vagi a ser que com ho sabem tot, no fem RES.
PS
1. No he parlat dels néts, perquè per això tenen als seus pares
2. Jo, amb els meus néts, a berenar a dir ximpleries i a riure, i a explicar-los les notes que treia el seu pare quan era petit.
3. I així, a més de divertir-me, potser també ajudo a formar-los.
