dissabte, 29 de gener del 2011

Aprofitar l'energia d'un crematori



La ciutat de Redditch, al Regne Unit ha proposat una manera completament nova d'escalfar el seu poliesportiu i piscina. Estalviar diners (14.500 lliures esterlines a l'any - uns 16.8000€)i combatre l'escalfament global.

L'Ajuntament de Redditch proposa utilitzar la calor d'un crematori a prop del poliesportiu per escalfar les seves instal·lacions esportives. El projecte ha estat qualificat com el primer projecte del seu tipus al Regne Unit.

Com a qualsevol projecte no s'han hagut d'esperar gaire per sentir les veus crítiques en que la més suau i sentimental és la de que la gent no es sentiria còmode en una piscina que s'escalfa a causa de la mort d'un ésser estimat. Però la majoria de residents ho troben com "un cop molt fort", "morbós" i un "insult" portar a terme aquest projecte.

Hi haurà una reunió pública per discutir el pla aquests dies i, a finals de la setmana que ve el comitè executiu de l'ajuntament es reunirà per decidir si tiren endavant el projecte.

La veritat és que jo, personalment, no hi veig res de dolent. Aprofitar l'energia en lloc de veure-la sortir per la xemeneia trobo que és molt bona idea i no sé com fins ara no hi ha hagut ningú que no ho hagués proposat, ni com no està estès a altres països. I si tingués algun ésser estimat que se'm moris i fes servir el crematori, què escolliria? que l'energia se l'emportés el vent o fer-la servir per reduir l'escalfament global? Mil vegades fer-la servir!!!

Publicat el 29.01.2011 a Tribuna Ganxona

 



dijous, 27 de gener del 2011

El capitalisme global ens fa viure pitjor



Per a molts de nosaltres, un món on ningú passi gana, on no hi hagi atur, on les persones siguin feliços, tinguin cases àmplies i un munt de temps lliure sembla fantasia. Però no és una fantasia per l'Helen Norber-Hodge - ella ho va veure de primera mà a la petita regió de l'Himàlaia de Ladakh, una comunitat remota a la muntanya que limita amb el Tibet.

Durant el transcurs de 35 anys va veure el que va passar quan Ladakh va ser sobtadament oberta al món exterior a la dècada dels 70 i noves carreteres van portar productes subvencionats a la regió. L'economia local es va veure soscavada, el teixit cultural va ser destrossat. L'atur, la contaminació i la divisió va emergir per primera vegada.

Segons una enquesta duta a terme tots els anys des del final de la Segona Guerra Mundial, la felicitat als EUA va arribar al seu punt màxim el 1956. Poc a poc a anat baixant però en aquest temps la gent s'ha fet més rica i tenen tres vegades més del que tenien. Sembla que la riquesa debilita la moral de la comunitat.

No només tenir més coses i fer més diners no ens fa més feliços, però la nostra cultura de consum, impulsada pel motor a la globalització, ha donat lloc a una crisi econòmica i ambiental però també a una crisi de l'esperit humà.

Fa poc, llegint sobre un documental que s'ha fet als EUA en el que s'han recorregut els sis continents i han examinat les trampes de la globalització, es va arribar a la conclusió que:

1.- La globalització ens fa infeliços. Més coses i més riquesa han donat com a resultat un menor contacte amb la comunitat, un augment dels nivells de depressió i treballs amb més hores. La gent està sola i no és feliç. La globalització està creant un planeta de gent solitària.

2.- La globalització engendra la inseguretat. Les corporacions estan criant als nostres fills i els condueixen al que mengen, compren, usen i el que importa. La identitat, la cultura i l'idioma estan ara ocupats pels venedors.

3.- La globalització desaprofita els recursos naturals. El consumisme està amenaçant el planeta, els recursos naturals s'estiren fins al punt d'última hora i no obstant això, tenim un sistema econòmic que ens anima a consumir més i més.

Potser que ens comencem a plantejar el que realment necessitem en aquesta vida i el que realment hem de valorar.








dissabte, 22 de gener del 2011

Revolta popular a Tunísia



El president del Parlament de Tunísia es va convertir en el tercer líder del país en 24 hores després que el primer ministre li va demanar que formés un nou govern. Amb 23 anys al poder,n epoder, l'expresident Ben Ali va abandonar el país i ara es troba a l'Aràbia Saudita, que casualment és el mateix país que va acollir fins a la seva mort, al dictador Idi Amin. L'augment de costos dels aliments, l'atur i la corrupció ha portat al poble a la revolta.

El nou president Fouad Mebazaa està en converses amb l'oposició per formar un "govern d'unitat nacional" i va dir que tots els tunisians, sense excepció, han d'estar associats en el procés polític.

Continua la tensió, i els informes mostren que les ciutats estan tancades enmig de saquejos, amb llocs de control militar i amb tocs de queda. "The Guardian" informa que desenes de persones han mort en incidents separats a dues de les presons.

Potser no haguera passat res sinó hagués sortit a la llum una nota de WikiLeaks de 2008 que resumeix clarament les qüestions que van culminar amb els recents esdeveniments: corrupció tant d'alt com de baix nivell, interaccions amb la policia, les duanes i una varietat de ministeris. Amb els de dalt sent els pitjors, era probable que romandrien en el poder, impedint qualsevol tipus de control en el sistema. Les xarxes socials han esdevingut una part molt important per poder difondre el missatge entre la gent.

Si bé el govern, sens dubte, era antidemocràtic i corrupte, irònicament, poden ser els avenços en educació els que hagin contribuït a la seva caiguda. Segons el Departament d'Estat dels EUA, "el nombre d'estudiants a la universitat ha augmentat de 41.000 el 1986 a més de 357.472 el 2009" a Tunísia. Si bé la taxa oficial d'atur és del voltant del 13%, molts dels estudiants de la universitat de recent formació estan desocupats, cosa que no ha fet més que alimentar els disturbis.

Aquest aixecament popular ha creat esperança i esperem que tots els tunisians puguin gaudir de més llibertat i d'un millor govern en els propers mesos i anys vinents. S'ho mereixen.

Publicat el 22.01.2011 a Tribuna Ganxona

 


dimarts, 18 de gener del 2011

Les paraules importen: com els mitjans poden construir o destruir.

 
 
"Així com els mitjans de comunicació s'han utilitzat per crear una sensació generalitzada de por, també han estat utilitzats per a convèncer a la gent que el conflicte és inevitable. Això deixa als consumidors dels mitjans de comunicació amb la certesa que el conflicte ha de passar".
 
Aquestes paraules van ser escrites per a descriure l'ús dels mitjans de comunicació per incitar als hutus a la massacre dels seus veïns tutsis a Rwanda, resultant en centenars de milers de morts.
 
Quin és el paper que tenen els mitjans de comunicació de cara al diàleg polític? Sabem que poden promoure la por, l'odi i l'extremisme però també ens poden portar a un debat productiu. Els mitjans tenen la oportunitat d'enfortir la democràcia i l'Estat de Dret.
 
Quan l'ex-Iugoslàvia estava en erupció en la neteja ètnica i amb massacres per tots conegudes, la població ètnicament diversa de Macedònia es van mantenir en pau. Sud-Àfrica va fer la transició de l'apartheid a la majoria governamental en gran part sense violència. En aquests i altres llocs, els mitjans de comunicació es van destacar per la humanitat de tots els involucrats.   
 
No fa molt, quan la candidata a la vicepresidència dels EUA Sarah Palin, acusés al, aleshores candidat presidencial, Barack Obama de "ajuntar-se amb terroristes", les amenaces de mort contra Obama es van incrementar dramàticament.
 
Fa uns dies, en Jared Loughner va obrir foc en un acte polític de la congressista Gabrielle Giffords a Tucson, Arizona i l'atenció es va centrar ràpidament en el paper en que els mitjans podien haver jugat en les seves accions.
  
En comptes de repetir la ira i les acusacions de cada costat que pot tenir l'efecte d'augmentar el problema o, inclús, incitar a la violència, els periodistes estan en una posició única per descobrir les causes dels conflictes i descobrir oportunitats per trobar un terreny comú.

El desacord en la política és part d'una democràcia sana, i el conflicte és humà. Però incitar a la por i a l'odi, amb aquells que tenen opinions oposades, utilitzant un llenguatge violent, jugant en la inseguretat i la desconfiança que tan fàcilment sorgeix en els moment difícils, és una gran irresponsabilitat. Especialment quan els mitjans de comunicació son capaços de molt més.
 
 
 
 

dimecres, 12 de gener del 2011

Quin món deixem als fills?





Fa un temps, en Leopoldo Abadia, va escriure un article que fins fa poc no ha caigut a les meves mans. En alguns dels escrits que he posat en aquest bloc, he mirat de transmetre la importància que té l'educació dels pares envers als fills, i aquest article no pot ser més clar. Per aquells que no l'han llegit, aquí us el deixo:

M'escriu un amic dient que està molt preocupat pel futur dels seus néts. Que no sap què fer: si deixar-los la herència perquè estudiïn o gastar-se els diners amb la seva dona i que "Déu els agafi confessats".  El que Déu els agafi confessats és un bon desig, però em sembla que no té res a veure amb la seva preocupació. En moltes conferències, s'aixeca una senyora (això és pregunta de senyores) i abans em deia aquesta frase que a mi em fa tanta gràcia: "quin món anem a deixar als nostres fills?". Ara, com em veuen gran i veuen que els meus fills ja estan crescuts, em solen dir "quin món els anem a deixar als nostres néts?"

Jo acostumo a tenir una contestació, de la qual cada vegada estic més convençut: I a mi, què m'importa?!" Potser sona una mica malament, però és que, realment, m'importa molt poc.

Jo era fill únic. Ara, quan em reuneixo amb els altres 64 membres de la meva família directa, penso el que dirien els meus pares si em veiessin, perquè d'1 a 65 hi ha molta gent. Els meus pares van ser un model per a mi. Es van preocupar molt per les meves coses, em van animar a estudiar fora de casa (cosa fonamental, de la qual parlaré un altre dia, que t'ajuda a treure't la boina i a descobrir que hi ha altres mons fora del teu poble, del teu carrer i del teu pis), es van bolcar perquè fos feliç, i em van exigir molt.

Però quin món em van deixar?. Doncs mireu, em van deixar:

1. La guerra civil espanyola
2. La segona guerra mundial
3. Les dues bombes atòmiques
4. Corea
5. Vietnam
6. Els Balcans
7. Afganistan
8. L'Iraq
9. Internet
10. La globalització

 I no segueixo, perquè aquesta és la llista que m'ha sortit d'una tirada, sense pensar. Si penso una mica, escric un llibre. Vosaltres creieu que els meus pares pensaven amb el món que m'anaven a deixar? Ni s'ho podien imaginar!.

El que sí van fer va ser una cosa que mai els agrairé prou: intentar donar-me una molt bona formació. Si no la vaig adquirir, va ser culpa meva.

Això és el que jo vull deixar als meus fills, perquè si em poso a pensar en el que els passarà en el futur, m'entrarà la "depre" i a més, no servirà per res, perquè no els ajudaré gens ni mica.

A mi m'agradaria que els meus fills i els fills d'aquest senyor que m'ha escrit i els teus i els dels altres, fossin gent responsable, sana, de mirada neta, honrats, sincers, lleials. El que per aquí es diu "bona gent".

Perquè si són bona gent faran un món bo. I faran negocis sans. I, si són capitalistes, demostraran amb els seus fets que el capitalisme és sa. Per tant, menys preocupar-se pels fills i més donar-los una bona formació: que sàpiguen distingir entre el be i el mal, que no diguin que tot val, que pensin en els altres, que siguin generosos...... En aquests punts suspensius podeu posar totes les coses bones que us passin pel cap.

En acabar una conferència la setmana passada, se'm va apropar una senyora jove amb dos fills petits. Com també aquell dia m'havien preguntat el del món que anem a deixar als nostres fills, ella em va dir que li preocupava molt més quins fills anàvem a deixar a aquest món.

A la senyora jove li sobrava saviesa, i em va fer pensar. I vaig tornar a adonar-me de la importància dels pares. Perquè és fàcil això de pensar en el món, en el futur, en el malament que està tot, però mentre els pares no s'adonin que els fills són cosa serva i que si surten bé, la responsabilitat és un 97% seva i, si surten malament, també, no arreglarem les coses.

I el Govern i les Autonomies s'esgotaran fent Plans d'Educació, traient l'assignatura de Filosofia i tornant-la a posar, afegint l'assignatura d'Història del meu poble (per allò de pensar en gran) o traient-la, dient que cal saber anglès i totes aquestes coses. Però el fonamental és l'altre: els pares. Ja sé que tots tenen molt treball, que les coses ja no són com abans, que el pare i la mare arriben cansats a casa, que mentre arriben, els fills veuen la tele-porqueria, que la llibertat és el que es porta, que l'autoritat dels pares és cosa del segle passat. Ho sé tot. TOT. Però no vagi a ser que com ho sabem tot, no fem RES.

PS
1. No he parlat dels néts, perquè per això tenen als seus pares
2. Jo, amb els meus néts, a berenar a dir ximpleries i a riure, i a explicar-los les notes que treia el seu pare quan era petit.
3. I així, a més de divertir-me, potser també ajudo a formar-los.



dilluns, 10 de gener del 2011

La prohibició





Hem començat l'any amb la prohibició de que en ningun local tancat es pugui fumar. Soc fumadora però també he de dir que el meu fum no té perquè emprenyar ni perjudicar a la gent que tinc al meu voltant i, això, és una cosa que la majoria de fumadors no hem tingut mai en compte. Abans es podia fumar en qualsevol bar i restaurant, no passava res. Els que no eren fumadors tant si els hi agradava com no, s'havien d'aguantar. Va venir la llei en que els locals havien d'estar habilitats amb dues zones, la dels fumadors i la dels no fumadors i, teòricament, aquells que no ho podien ver, ho havien de prohibir. I dic, teòricament, perquè la majoria de locals petits que no podien fer la segregació, van permetre que es pogués seguir fumant. Els locals més grans van habilitar les dues zones amb una inversió que en alguns casos els hi va anar molt de costa amunt. Ara tenim aquesta nova llei, crec que en part és injusta i no ho dic perquè no es pugui fumar si no per aquells que van fer l'esforç d'invertir en marcar les dues zones. Fos jo la que tingués un local en el que hagués fet aquesta inversió, sincerament, em tocaria molt els nassos.

Els restauradors estan mirant de fer el que sigui per no perdre els seus clients fumadors. El que trobo completament ridícul és la idea de posar estufes a unes terrasses obertes i a la intempèrie... un mes de gener! Una vergonya si tenim en compte el cost de cremar tota aquesta energia. 

Dins de casa no fumo i, si em ve de gust desprès de dinar, de sopar o de prendre'm un cafè, surto al balcó faci fred o calor, soc jo la que m'he d'aguantar, soc jo la que te el vici. Que trobaré a faltar fumar una cigarreta desprès de dinar o sopar si vaig a un restaurant? Sí que ho trobaré a faltar. Que ho trobaré a faltar si vaig a prendre`m un cafè en algun bar? No us dic que no, però aquest és el meu problema i no el dels demés.

Durant aquests dies he pogut llegir queixes de tot tipus i, potser la que m'ha fet més gràcia, ha sigut la que ara seria impossible prendre's un bon cafè. A mi mai se m'ha ocorregut pensar en anar a un bar a fumar, hi vaig perquè em vull prendre un bon cafè i no vaig a un restaurant per fumar si no per poder gaudir del menjar i, si en els dos casos, els acompanya una bona conversa... millor que millor.

I acabo dient que, com a fumadora, aquesta llei em sembla molt bé.



divendres, 7 de gener del 2011

Els Reis d'Orient



Durant aquest dies he estat llegint comentaris sobre la festivitat dels Reis a diferents diaris i xarxes socials. M'he trobat des de la frase "Als meus fills no les hi diria mai una mentida" fins al "Jo soc republicà i com a tal no estic d'acord amb aquesta festivitat".

Potser és hora de que tornem als anys en que nosaltres érem petits. Què va significar per nosaltres els Reis? Com vàrem viure aquesta experiència? Em costaria molt de creure que hi hagi algú que em digués que era una festivitat negativa, que no li fes il·lusió i, per sobre de tot, que no fos màgica.

Nosaltres érem cinc germans i cadascú posava la seva sabata sota una cadira, no fos que els Reis es confonguessin de regals! Els meus pares deixaven palla pels camells, torrons i tres copes de licor pels Reis i ens anàvem a dormir d'hora. Bé, anàvem al llit perquè el que és dormir, ens costava molt per la il·lusió que teníem. Si volíem anar al lavabo, la mare ens portava un orinal no fos que els Reis ens veiéssim i ens portessin carbó!

De segur que ens recordem d'algun regal especial com també d'alguna decepció. Del regal que més me'n recordo va ser una bateria que vaig demanar, i no era una bateria de cuina sinó una de percussió, que, encara que fos de joguet, portava els seus tambors i plats. I de la meva decepció va ser que vaig demanar un helicòpter de veritat i no me'l van portar. No entenia com la meva mare, dia rere dia, m'asseia al seu costat mirant d'explicar-me que era un regal "impossible" per la manca d'espai, i demès,  al que jo li contestava que els Reis eren mags i que ho podien fer. Crec que va ser aleshores que els pares, un cop passat Reis, varen decidir dir-me la veritat.

Aquesta il·lusió l'he volgut traspassar a les meves filles i no me'n penedeixo. Les cares que posaven quan veien els regals, és una imatge que ha quedat dins meu, així com quan veig a la quantitat de mainada a les rues dels Reis amb aquells ulls plens d'il·lusió, de respecte, de màgia.

La vida no és fàcil, i això ho sabem tots, però perquè hem de traspassar el sentiment de la nostre experiència a uns infants? Deixem-los viure i gaudir d'aquests moments especials que ja tindran els seus anys per madurar i tenir les seves pròpies opinions.  



dilluns, 3 de gener del 2011

Quan el cos diu no





He estat llegint una entrevista a un tal Dr. Gabor Maté sobre el llibre que acaba de publicar: "When the Body Says No" (Quan el Cos diu No) que m'ha interessat.

El Dr Maté sosté que molts metges semblen haver oblidat el que abans era una suposició comuna, que les emocions estan profundament implicades tant en el desenvolupament de malalties, addiccions i trastorns, i en la seva curació.

Per entendre la connexió estrès-malaltia, el Dr. Maté es basa en estudis mèdics i la seva pròpia experiència amb pacients amb malalties cròniques de la Unitat de Cures Pal·liatives a l'Hospital de Vancouver, on va ser el coordinador mèdic durant set anys, el Dr. Maté sosté que l'estrès emocional juga un paper crític en una àmplia gamma de malalties, incloent el càncer, malalties cardíaques, diabetis, esclerosi múltiple i l'artritis.

Explica que a la medicina tradicional de la Xina durant 3.000 anys, la medicina ayurvèdica de l'Índia, i les medicines xamàniques tribals de totes les cultures al voltant del món sempre han donat per fet que la ment i el cos no es poden separar. En canvi, la medicina occidental ha fet la divisió de fa ja 2.000 anys. Sòcrates ja va criticar als metges del seu temps per separar la ment del cos. I la ironia és que ara tenim la ciència occidental que demostra amb gran detall, que la ment i el cos no es poden separar, de manera que qualsevol intent de fer-ho deixa al metge professional curt de moltes eines per ajudar els clients. 

De fet, ja no és possible, científicament, parlar d'aquest sistemes per separat. La ciència que ho estudia es diu psiconeuroinmunologia  però està completament absent en la pràctica mèdica.

Com a exemple ha citat un estudi a 1.700 dones en un període de 10 anys que es va publicar en una revista mèdica americana i que va mostrar que les dones que no eren feliçment casades i no expressaven les seves emocions, tenien quatre vegades més probabilitats de morir que les dones que no eren feliçment casades però que sí expressaven els seus sentiments. En altres paraules, la no expressió de l'emoció es va associar amb un augment del 400 per cent en la taxa de mortalitat.

Llegint aquesta entrevista, m'ha vingut al cap una experiència personal que vaig tenir. Malalta d'un atac de lumbàlgia en el que no em podia moure, una amiga que tenia en aquell temps una mica "especial", va venir a veure'm i estirada al llit a boca terrosa, em va passar les mans per sobre, sense tocar-me. En aquell moment em van venir milers d'imatges a la ment i un munt de sentiments tancats van aparèixer. Em vaig posar a plorar com feia temps que no plorava. Un cop calmada, em va dir: "Queda't una estona al llit i desprès t'aixeques, ja veuràs com estaràs bé. Quan una persona no expressa el que té dins, ha de sortir per alguna banda i el cos se'n fa ressò. El meu consell, tira un plat de quan en quan o una cassola o surt al terrat i fes quatre crits, però no t'ho quedis dins". Al cap d'un quart d'hora, em vaig aixecar com si res m'haguera passat.

Publicat el 15.01.2011 a Tribuna Ganxona