dimarts, 30 de març del 2010

Don Dinero


Tenint uns bons amics, ella catalana i ell iranià, sempre m'ha agradat informar-me sobre la situació del poble en aquest últim país. Un país governat per un règim que reprimeix amb duresa qualsevol oposició popular. Les violacions als drets humans i repressió de les llibertats son constants i només falta recordar fa poc, les protestes contra unes eleccions qüestionables. Execucions i tortures per motius polítics, religiosos o de orientació sexual, lapidacions, persecució de les minories. En aquest sentit, tant Amnistia Internacional com Human Right Watch i els mitjans de comunicació, denuncien la gravetat de la repressió. El que sempre m'ha tingut intrigada es el perquè Iran està a l'ull públic quan el seu veí, l'Aràbia Saudita no. Un país amb una monarquia imposada, un país amb discriminacions, un país on son habituals les execucions i condemnes de presó per activistes dels drets humans, presoners de consciència, homosexuals, la gran discriminació que pateixen les dones i la nul·la llibertat de la premsa. Un informe de "reporteros sin fronteras" l'any 2008 situava a aquest país com un dels països mes repressius per la llibertat de premsa i aquest any el col·loca entre els principals enemics d'internet. Perquè aquest silenci? Perquè aquesta complicitat amb occident? Hi han tot tipus de llaços comercials, polítics i diplomàtics pel fet de que tenen una posició de recolzament oficial a les decisions de EEUU. Tots sabem que el Rei Fahd mentre passava les seves vacances a Marbella rebia la visita del Rei Joan Carles a la seva mansió, ara, desprès de la mort del rei Fahd, el rep el príncep Salman Bin Abdulaziz Al-Saud. Una pena que tots aquest llaços generin una ceguera col·lectiva. Només em ve al cap una frase de'n Quevedo: "Poderoso Caballero es Don Dinero".

Marta i Jalil, encara que esteu de vacances a l'Iran i de segur que aquests dies no ho podreu llegir, sempre esteu en els meus pensaments. Salut!

dilluns, 29 de març del 2010

Democràcia?


Desde la Segunda Guerra Mundial, la democracia
ha ganado amplia aceptación.
Este mapa muestra la auto-identificación oficial hecha por gobiernos
del mundo en relación a la democracia, en marzo de 2008.
En verde: Gobiernos que se identifican como democráticos
En rojo: Gobiernos que no se identifican como democráticos: Ciudad del Vaticano, Arabia Saudita, Myanmar y Brunéi.

Això m'ho he trobat al Wikipedia i no m'ho he pogut creure, més aviat m'ha fet sentir vergonya de que es puguin acceptar com a democràtics uns governs que tots sabem que no ho son. Tal com ho posa només hi han quatre governs en tot el món que no es consideren democràtics. El que em fa preguntar ara es: què es realment la democràcia? Poden els governs interpretar-ho a la seva manera? S'accepta, doncs, l'auto-definició? No hi hauria d'haver unes bases, uns principis per demostrar-ho? En aquest escrit volia donar la meva opinió de la manera com s'està duent la nostre "jove" democràcia, però a la vista d'aquest resultat.... ho deixaré per un altre dia perquè m'he quedat sense paraules. Potser que recordem el que va dir Nelson Mandela a Ushuaia el 1998: Si no hi ha menjar quan es te gana, si no hi han medicines quan s'està malalt, si hi ha ignorància i no es respecten els drets elementals de les persones, la democràcia es una closca buida, encara que els ciutadans votin i tinguin parlament.

Violència de gènera


En el Diari de Girona he llegit la noticia de que una dona de Vic ha sigut assassinada a mans de la seva parella. El que no he entès es que al final posa: "Els investigadors intenten ara aclarir les circumstàncies que van portar el detingut a cometre presumptament aquest assassinat". Què vol dir "aclarir"? Hi han raons suficients per "comprendre" aquest tipus d'assassinats? Hem de comprendre de perquè si algú es gelós, de perquè si hi ha una baralla, una discussió un home pot reaccionar d'aquesta manera? Ho sento però per aquí jo no hi passo. Es hora de protegir a les dones / homes en perill, i dic homes perquè, malauradament, també son víctimes de la violència de gènera tant física com psicològica. Hi han persones que pel sol fet de creure estimar-se a l'altre, accepten amb resignació el maltracte. Tant homes com dones, a la mes mínima, haurien de denunciar el tracte a que son sotmesos, i aquí vull afegir que si algun familiar o amic o inclús veí ho veu, no pot quedar-se callat. No ens podem rentar les mans pensant que es el "seu problema" i com a tal ho han de resoldre ells. Quantes persones s'hagueren salvat si aquells mes aprop hagueren informat a les autoritats del que estava passant? Les lleis s'han d'enfortir i ha de haver mes protecció però també s'ha de donar mes facilitat a aquells que volen informar d'una situació de perill.

divendres, 26 de març del 2010

Las pelás



He llegit aquest matí un article en que el seu titular es: "La Junta d'Andalusia indemnitzarà a les dones represaliades durant el franquisme. Unes dos mil dones andaluses van ser rapades, humiliades i violades". Potser el que m'ha agradat es que, desprès de tants anys, hi hagi un reconeixement a unes dones recordades com "las pelás" que van ser rapades, humiliades, violades, obligades a prendre oli de ricí, separades dels seus fills i empresonades per prendre partit en el conflicte o simplement perquè van sortir del que, segons els seus opressors, era l'àmbit apropiat per una dona. En aquest article es llegeix el que el general Queipo de Llano les va advertir desprès de l'alçament: "Nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los rojos lo que es ser un hombre. De paso también a las mujeres de los rojos que ahora, por fin, han conocido hombres de verdad y no castrados milicianos. Dar patadas y berrear no las salvará". Amb algunes de les històries que narra l'article, em pregunto perquè mai, fins ara, no hi ha hagut un reconeixement a la dona. Hi han tantes coses que no s'han publicat, que no han sortit a la llum. Encara hi ha temps per fer un recull oral a aquelles dones que tenen entre 80, 90 i mes de 90, que tenen la memòria viva d'un temps en el que potser no van lluitar però que tenien unes idees, uns marits, uns fills que varen defensar,i per aquesta defensa les van castigar. S'ha de seguir treballant per la memòria històrica, no podem deixar que aquesta gent i les seves històries passin a l'oblit. Van haver vencedors però no vencedores perquè totes les dones, TOTES, d'una banda i de l'altre, van tornar a ser invisibles desprès de la República.

dimarts, 23 de març del 2010

Els insults


Recentment m'estic trobant als diaris noticies de persones que insulten pel sol fet de no estar d'acord amb una opinió / document / personatge, etc. Fa temps, a rel dels comentaris d'un periodista, me'n vaig adonar de la necessitat d'un codi ètic/moral dins d'aquest mon on se'ls permet dir el que vulguin sense cap tipus de mirament ni conseqüència. Ara me'n adono que no es tan sols en el mon del periodisme que falta aquest codi però en tots els altres àmbits també. Tots ells son personatges públics (si no, no serien notícia) i, creiem, amb uns bons estudis i educació. Què els fa baixar a aquest nivell? Soc incapaç d'insultar a algú pel sol fet de que no tingui la meva mateixa opinió. On es el respecte? On es el raonament? On son les explicacions? Potser serè qualificada de la "vella escola" però no puc deixar de pensar, quan veig aquests tipus de noticies, que la gent ha perdut el nord.

dilluns, 22 de març del 2010

La reforma sanitària als EEUU

Fotomuntatge

Me n'he alegrat al assabentar-me que al final ahir, diumenge, s'aprovés a la Càmera de Representants la reforma sanitària encara que el marge va ser molt just: 219 votacions a favor, 212 en contra. Ja fa un segle que en Roosevelt ho va suggerir per primera vegada i encara que hem trobat presidents que estaven clarament a favor durant tots aquests anys, no ha sigut fins ara que s'ha aprovat. En Barack Obama ha lluitat perquè es pogués fer encara que ha hagut de modificar alguns dels punts per poder garantir la votació. Però tot i així, es un gran pas. En un país en que les assegurances mèdiques son fortes i fan inversions de grans quantitats en els partits polítics, un se'n adona de que la majoria que voten en contra ho fan, no pel que els hi dicta la consciència si no per la possible pèrdua de capital, per una pèrdua de poder. Penseu que aquesta reforma donarà cobertura a 32 milions de persones que estaven sense assegurança i posarà fi a l'injust sistema sanitari dels EEUU. La meva sincera enhorabona!!!!

diumenge, 21 de març del 2010

La TV


M'he plantejat de deixar de veure la TV. Normalment, al vespre, busco algun programa que em faci riure o somriure, que m'entretingui. No estic, a aquelles hores, per "menjades de coco", aquestes ja les tinc durant el dia. Necessito relaxar-me abans d'anar a dormir, desconnectar. Doncs bé, el que no aguanto es que la publicitat, a aquelles hores, estigui abocada a la "gent madura", de "mitjana edat" o a la "tercera edat". Les dones ens portem la pitjor part. Per exemple: anuncis de compreses que controlen la olor de les "pèrdues d'orina", els iogurts i altres articles de consum que preveuen la osteoporosis i milloren el trànsit intestinal. Els fixadors de dentadures postisses que salten sense la mes mínima vergonya a les muntanyes russes. Tot tipus de cremes que t'ajuden a eliminar les pelleringues i les arrugues. Tints pel cabell que te'l deixen com si fossis una joveneta de 15 anys. Els homes també tenen les seves coses: pèrdua d'oïda amb els seus necessaris aparells, elevadors per pujar escales, ofertes perquè les seves ulleres els hi surtin a millor preu, remeis per fer créixer els cabells a aquells que l'han perdut, i moltes coses mes. Ja sé que tots estem abocats a fer-nos vells, però que ens ho recordin cada 15 minuts potser es una mica massa. Vull que m'entretinguin i no vull acabar davant del mirall pensant si m'he de preocupar per aquestes arrugues que surten o si m'he de preocupar pel meu trànsit intestinal segons el que menjo. Dins de les meves limitacions, encara em sento jove. Potser que parin, no?

divendres, 19 de març del 2010

L'amistat


Avui he vist un article en un diari digital que m'ha fet recordar unes paraules que vaig dir a un amic: "No ets rar, que no saps que el que es maco d'aquesta vida es que tothom es diferent? I això no ens fa rars, ens fa únics". Però aquí es on potser fallem. Respectem la individualitat dels amics? Respectem el seu espai? Me n'he adonat que, moltes vegades, jo mateixa no ho faig. Potser per la meva necessitat d'estar en contacte i deixant-me anar per la meva il·lusió, he esperat que els meus amics fossin com jo, sense entendre ben bé el perquè podrien ser diferents. Sé de sobres que puc comptar amb ells per qualsevol cosa i ells saben que poden comptar amb mi, d'això n'estic segura. Hem de saber que la importància de l'amistat es el saber estar allí, amb els braços oberts, per tots aquells que truquin a la porta. A tots aquells amics que llegeixin aquestes línies,i que d'una manera o altre m'han hagut d'aguantar i m'aguanten.... molts petons!

dimecres, 17 de març del 2010

L'IVA


Estic feta un bon embolic. No entenc de finances i com jo, suposo que d'altres tampoc. Els que hem mirat d'informar-nos una mica mitjançant els medis de comunicació, no hem tret l'aigua clara. En un principi Brussel·les va pronosticar que un augment de l'IVA provocaria una recaiguda en l'economia espanyola, ara ens diuen, a través del nou comissari d'Assumptes Econòmics, el Sr. Olli Rehn, que aquest increment es necessari per reduir el dèficit públic. Ho enteneu? Jo no.
Crec que s'ha escollit el camí fàcil: treure diners de les nostres butxaques, però hi ha algú que parli de les despeses públiques? Hi han quantitats increïbles de balafiament innecessàries que se seguiran finançant. Tal com estan les coses pujaran els preus però s'incrementarà l'economia submergida com ja va passar al 1992 que en lloc de augmentar la recaptació, va disminuir. El consum caurà afectant a tots els sectors de l'economia. En un país amb quasi 4 milions i mig d'aturats amb dificultats per arribar a final de mes, amb gent que veu i veurà la seva feina a la corda fluixa, no crec que aquesta sigui la solució.
No em convencen els raonaments del govern que a sobre entre Sebastián i Salgado ens diuen coses diferents, però he de dir que tampoc les rèpliques, plenes de esborranys i de diferents estratègies per part de Rajoy, Montoro i Aguirre. Què ens tocarà fer? Suposo que resignar-nos com sempre hem fet.

dilluns, 15 de març del 2010

canvi climàtic


Aquest matí he estat llegint una entrevista a David Attenborough que crec necessari publicar-ne una part. Les seves respostes son clares i, a tots aquells que ens preocupa el canvi climàtic, val la pena la seva lectura. He de dir també que he pensat amb el meu amic Joan Brunet quan parla de les energies nuclears:

¿Por qué hemos dado la espalda a la naturaleza?
No hay otro ser vivo que, con sus actos, intencionados o no, se dedique a destruir el medio ambiente del que depende. Lo que comemos, el aire que respiramos y la belleza que admiramos a diario, todo eso nos lo da la naturaleza.

¿Le preocupa el cambio climático, cuál cree que serán sus efectos?
Los efectos del cambio climático serán catastróficos y a escala mundial, sin que nadie pueda escapar a su alcance. Es por eso urgente y prioritario reaccionar con todo lo que esté en nuestras manos para minimizar unos efectos que ya han empezado a notarse en algunas zonas.

¿El océano es una bomba de relojería?
El mar sufre problemas muy graves. Cada vez es más ácido, y los corales no pueden crecer. Los arrecifes funcionan como «guarderías» para los peces, y miles de especies dependen de estos organismos para sobrevivir. Si mueren, el equilibro marino se alterará. La vida futura del mar dependerá de la capacidad del hombre para tomar medidas.

¿Y el deshielo de los polos?
Si los casquetes polares se derriten, por un lado subirá el nivel del agua, algo que afectará muchos países costeros. Y por otro, cambiarán las corrientes marinas, causando efectos que ahora mismo no podemos ni imaginar. Quizá la situación a la que nos enfrentemos sea similar a la de «El Niño», cuyas consecuencias fueron catastróficas.

Usted responsabiliza de buena parte del cambio climático al aumento de la población.
Hoy hay tres veces más gente en el mundo que cuando yo comencé a trabajar. La población del planeta sigue aumentando pero el planeta no aumenta de tamaño, al contrario, se hace más pequeño, y el crecimiento de la población es insostenible. Si la humanidad no pone freno, la naturaleza lo hará. Hay que mantener el nivel de población y evitar la explotación industrial de los ecosistemas más vulnerables. Hay que generar menos basura, consumir menos energía.
Una de las soluciones es dar a las mujeres formación e integración. Está demostrado que en las sociedades donde esto ocurre ellas tienen menos hijos.

El de la basura es un gran problema sin resolver.
Pero no es tan difícil. Si condujésemos coches más pequeños, si redujésemos la cantidad de basura que producimos, si reciclásemos más, la situación mejoraría considerablemente.

¿Y la energía?
Tenemos que utilizar todas las fuentes de energía. Tengo gran confianza en las renovables, pero hasta que terminen de desarrollarse y en caso de déficit energético, la nuclear será necesaria. La utilizamos mucho y la vamos a utilizar cada vez más. El uso del petróleo ha causado males globales y también ha matado a millones de personas. Sólo que debemos aprender a utilizar bien este tipo de energía. A largo plazo, vamos a tener que extraer la energía de la única fuente inagotable: el Sol. Y eso tendrá que combinarse con el ahorro. Quizás haya que ponerse de acuerdo para apagar las luces de las ciudades por la noche.

¿Serán los políticos suficientemente maduros para llegar a un acuerdo? Todavía hay escépticos que dudan de la existencia del cambio climático.
No lo sé, pero hay que intentarlo. Es una oportunidad que la humanidad no puede desaprovechar. Estamos al borde de pérdidas enormes en nuestra biodiversidad. Probablemente, lo más peligroso es lo que está pasando en los océanos. Las aguas son cada vez más ácidas, lo que impide que moluscos y corales fabriquen sus caparazones. Miles de especies dependen de estos organismos para sobrevivir. Si el mundo pierde las barreras coralinas, será un golpe tremendo al corazón del ecosistema marino. Y la pesca, de la que depende cada vez más gente, disminuirá.

Un político español aseguró que si los meteorólogos no podían prever el tiempo que iba a hacer en dos semanas no entendía cómo se iba a saber lo que puede ocurrir dentro de 20 años.
Pues debería saber que es mucho más sencillo identificar una tendencia que hacer una predicción puntual. No creo que queden muchos políticos de esos, al menos no en mí país ni en los Estados Unidos.

¿Qué piensa de los escépticos sobre el cambio del clima global y sobre quienes no creen en el mismo?
Hace 10 años, no teníamos las evidencias que hoy tenemos de unos cambios que, efectivamente, se están produciendo. Sólo puedo decir que soy testigo de que la naturaleza ha sido dañada y que pienso que las personas son una causa adicional del actual cambio climático.

No todo el mundo está de acuerdo con esto, hay quien considera estos cambios como algo natural.
Es cierto, en la historia de la vida siempre ha habido cambios, pero hoy sabemos que nuestra actividad es una de las principales causas de que este cambio se esté acelerando y esto no es natural. No hay ninguna otra especie que con su actividad está envenenando el planeta como está haciendo en la actualidad la especie humana.

¿Es demasiado tarde para algunas cosas?
Es tarde para salvar los arrecifes de coral. El mar es el elemento más afectado por las emisiones. Las aguas se están volviendo más ácidas.

¿Es optimista sobre el futuro de la Tierra?
Bueno… hagamos lo que hagamos, no podemos detener el cambio climático, pero sí debemos impedir sus desastres.

¿Es esta nuestra obligación?
Sin duda. Tenemos que evitar los desastres que producen nuestra situación actual y nuestro poder como especie, para no perjudicar a las siguientes generaciones. La contaminación, la basura que producimos, es un pecado. Muchas cosas que usamos crean serios problemas para nuestros herederos. El poder de la basura produce un fuerte daño moral.

divendres, 12 de març del 2010

Fins on?


Fins on una ciutat, un poble ha d'estar preparat per una emergència? Parlo ara de la demarcació de Girona que ha sigut la mes afectada per la turmenta de neu. Molta gent està sense llum des de dilluns dia 8 a la tarda, es creu que no la podran tenir fins dimarts o dimecres de la setmana que ve, gràcies als generadors que mica en mica van arribant i van posant. Las línies elèctriques no estaran arreglades, creuen, fins dins de 1 o 2 mesos. Conseqüències:
Sense calefacció.
Sense aigua calenta.
Aquells que no tenen gas, sense poder cuinar.
Supermercats tancats.
Benzineres tancades.
Bancs sense poder disposar de diners.
Sense telèfons.
Sense ordinadors ni internet.
Sense mòbils (no es poden carregar) i a molts llocs sense cobertura.
Molts pobles han habilitat el pavelló d'esports amb generadors perquè la gent es pugui dutxar, pugui carregar els seus mòbils i ordinadors portàtils. Han posat llits perquè puguin dormir amb calefacció. També han posat generadors per les urgències del CAP (i no les consultes).
Un poble / una ciutat / un país ha de preveure aquestes emergències? Si amb una nevada com la que vàrem tenir en tan sols una tarda, ens hem col·lapsat, què passaria si hi hagués un petit terratrèmol?
La idea d'aquest país es que estem a la mediterrània i ni ens neva fort, ni ens plou fort, ni hi han terratrèmols, etc. etc. Degut a aquesta idea les infraestructures i les emergències estan orientades al mínim. Potser que comencem a pensar una mica mes en el que podria passar i no en el que normalment passa. Els mes desprotegits: els nadons i la gent gran. No podem passar d'esser un país europeu a ser un país tercermundista.
Això no pot passar un altre vegada. HEM D'ESTAR PREPARATS!!!!

diumenge, 7 de març del 2010

signes espanyolistes


Coses que l'estranger recorda d'Espanya: Toros, Flamenc, sol i platja (si mes no fins fa poc). Diuen que el nostre sentiment anti-espanyolista fa que rebutgem els toros. Si aquest fos al cas, hauríem de rebutjar el flamenc? Clar que NO. Qui pot negar no haver-se emocionat al sentir un bon cant, al veure una bona dansa? El sentiment profund del flamenc, les seves arrels i el seu art son valorats, acceptats i gaudits per tots (o quasi tots) nosaltres.

Els toros ja es un altre tema. Aquí tenim un animal que pateix fins que, amb una mica de sort, el maten amb la primera estocada. No dic que entre la gent que està en contra de les curses de toros n'hi hagi que ho fa per sentiment anti-espanyolista, però la majoria crec que defenem una mort digna d'aquests animals, sense cap tipus de patiment. Hi han països que fan curses sense fer patir a l'animal ni matar-lo. L'art de torejar no deixa de ser un art i seria una de les maneres que no es perdria. Si recordem les paraules de Gandhi que va dir que la grandesa d'una nació i el seu progrés moral podien ser mesurats per la manera que tractaven als seus animals, potser que pensem una mica que es el que aquest país està fent. I amb això ho estenc a totes les festes que, en nom de la cultura, facin fer patir a qualsevol tipus d'animal.

Un altre cosa que em sorprèn es la cobertura que tot aquest tema han fet els mitjans de comunicació especialment amb les opinions dels polítics, quan sabem que a Canarias fa 18 anys que estan prohibides i ningú va dir res. Ho fan perquè es Catalunya?

dijous, 4 de març del 2010

L'Afganistan

Quantes persones innocents han de morir sota les bombes de la OTAN abans que es reconegui que això és una guerra injusta, i no és cap missió de pau? Que fa que milions de persones aquell 15 de febrer de 2003 (ara fa set anys) sortissin al carrer amb el famós "No a la guerra" sobre el conflicte de l'Iraq i per l'Afganistan no ho facin? Fa poc: 27 civils morts, per setembre 2009 : 142 civils morts, maig 2009: 140 civils morts, novembre 2008: 40 civils morts, uns mesos abans 90 civils morts entre les que hi havien 60 nens i nenes. Desenes de mils de persones s'han vist obligades a desplaçar-se en els últims anys a causa dels atacs de les tropes aliades.
El llenguatge per a la seva justificació:
Talibans = terroristes
Morts de civils = danys col·laterals o errors desafortunats.
La guerra de l'Afganistan no ha contribuït a fer un mon millor, ans al contrari. Aquelles promeses d'un Afganistan democràtic i en el que les dones podrien ser lliures no s'han complert. D'AIXÒ JA FA NOU ANYS.
Moltes associacions lluiten per treure les tropes d'allí, entre elles "Justícia i Pau" que ha interposat un recurs davant el Tribunal Suprem contra l'enviament de 511 militar a l'Afganistan en el que inclou entre els seus arguments: "Les tropes espanyoles no poden participar en una missió de la OTAN que se situa clarament al marge del Tractat de l'Atlàntic Nord que només contempla l'ús de la força armada en l'exercici a la legítima defensa davant un atac armat (....)" . I sincerament espero que s'accepti.
La gent del carrer.... potser es hora de que se n'adonin del que estan acceptant, cegats per les paraules "missió de pau".

dimarts, 2 de març del 2010

Saber escoltar


Mirant les notícies d’ahir per internet, vaig llegir que un noi de 18 anys es va suïcidar tirant-se de dalt abaix d’un edifici a Los Angeles degut a una depressió. Va deixar una nota. Com pot un noi de 18 anys arribar al límit de la seva vida, no pugi veure cap sortida i decideixi acabar amb tot? Al llegir-la m’ha vingut a la ment gent que conec personalment que ha passat / passa per una depressió. Com pot ser que en un món de tants habitants la gent es trobi tan sola? I cada vegada n’hi han mes, les consultes als metges n’estan plenes. On es el valor de l’amistat, de la família i el mes important el valor d’un mateix? En el mon laboral la competitivitat es forta, les pressions de la feina no ens deixa temps per gaudir d’allò que es important i que ens fa persones: la relació amb els demès, la franquesa, la comunicació, l’estimació. Cada vegada la gent es tanca mes en si mateixa. Quantes vegades hem trobat a amics i a la pregunta: “com estàs?” hem respòs sempre: “molt bé" quan potser estem travessant moments difícils?. Creiem que ells no ens volen escoltar, i nosaltres no ens volem descobrir al que creiem poden ser les nostres debilitats o els nostres errors. Es hora de que sapiguem escoltar als nostres amics i familiars, es hora de que nosaltres mateixos els expliquem el que ens preocupa, els problemes que puguem tenir. No es el buscar a algú que pugui resoldre els problemes, es buscar el poder compartir, el no tenir-ho dins, el no callar i fer veure que tot va bé. Potser es hora que ens obrim a aquests que estimem, que reservem el temps per poder escoltar-los i, de ben segur que ens quedarem sorpresos de lo be que ens sentirem.

dilluns, 1 de març del 2010

L'Església


Des de ja fa temps, ens hem anat assabentant de casos d'abusos a menors per part de membres de les esglésies, alguns reconeguts, d'altres no. L'última notícia que ens han donat el medis de comunicació es la d'un capellà de Toledo que es prostituïa per internet. Després tenim opinions dels Rouco Varelas d'aquest país que sembla que en lloc d'anar endavant només fan passos enrere. Deixem-ho clar: un tema es les religions i l'altre es l'església. No hi ha res de dolent en cap de les religions ni amb la seva essència. Totes fan de guia per gaudir d'una espiritualitat, d'un apropament a Déu / Alá / Jahvé / Força (o el nom que li vulgueu donar) i de poder sentir la humanitat com un tot. Per seguir aquest camí els homes han creat uns organismes amb estructures jeràrquiques. Malauradament, i a mans d'ells, crec que el missatge religiós no es pot tancar en una organització perquè al final es converteix en una estructura de poder que busca dominar consciencies. Trobem els errors en la interpretació dels textos, els dogmes, en la debilitat de l'home que es creu emparat per una institució que, en la majoria de casos i equivocadament, l'empara i el defensa. En nom de la religió s'han fet i es fan verdaderes barbaritats i no m'estranya que cada vegada hi hagi mes persones atees que creients. S'està destruint el que en principi hauria de ser bo per la humanitat. Potser que l'església repasses l'evangeli, particularment a Sant Mateu 6, 5-8 on Jesús diu: "Quan vostès resin, no facin com els hipòcrites: a ells els agrada resar dempeus en les sinagogues i en els cantons dels carrers, per a ser vistos. Els asseguro que ells ja tenen la seva recompensa. Tu, en canvi, quan resis, retira't a la teva habitació, tanca la porta i resa al teu Pare que està en el secret; i el teu Pare, que veu en el secret, et recompensarà. Quan resin no parlin molt, com fan els pagans: ells creuen que per molt parlar seran escoltats" He de dir també que no totes les pomes estan podrides ni tothom actua per igual. Podem trobar que la majoria son genuïns i d'una fe extraordinària, però clar, això ja no es notícia.