Dictador o Rei?

El president bigotut de Sri Lanka, Mahinda Rajapaksa, que va complir 65 anys el 18 de novembre, té un culte a la seva pròpia personalitat, ajudat per la propaganda que li dóna crèdit per l'aixafament dels rebels tàmils de l'any passat, després de gairebé tres dècades de guerra civil. Va guanyar un segon mandat presidencial al gener. El seu partit va arrasar en les eleccions parlamentàries. I des d'aleshores ha regirat la Constitució per l'anulació dels límits del mandat i poder fer més fort el seu poder.

Encara que fa gairebé un any des de la seva reelecció, els seguidors del Sr. Rajapaksa, aquesta setmana, es van preparar per a la seva presa de possessió a Colombo, la capital, el 19 de novembre. Peces d'artilleria van ser enviades al moll per assegurar que les coses es fessin amb una bona explosió. Uns 8.000 nens tocant tambors i una enorme guàrdia d'honor també estaven presents. El propi Sr. Rajapaksa va anar també a la seva ciutat natal de Hambantota, inaugurant un gran port i rebre el seu primer vaixell per, més tard, ser beneït per uns monjos que emplenaven una barca.

El Sr. Rajapaksa pot estar content. L'oposició se l'hi ha lliurat en safata. Diversos diputats han deixat els seus llocs ministerials. El líder de l'oposició, Ranil Wickremesinghe, sembla satisfet de jugar un simple paper. Mentrestant, el rival més seriós del president segueix sent Sarath Fonseka. L'ex cap de l'Exèrcit va veure el sagnant final de la guerra i després es va atrevir a muntar un desafiament presidencial. Des d'aleshores ha estat tancat per la seva conducta i, probablement, estarà entre reixes com a mínim durant els pròxims tres anys.

Una premsa que era independent, ha caigut gairebé en el silenci en un país que cada vegada més adopta formes no democràtiques, intimidat pels atacs inexplicables als periodistes. Aquesta setmana la majoria dels editors compleixen amb la "petició" del govern de publicar una gran fotografia d'aniversari de "Sa Excel·lència" en cada dirari. Entre els diaris i els cartells penjats per tot Colombo, el president no se li treu el somriure de sobre.

Els plans inicials per obtenir més poder a la regió Tàmil  han sigut rebutjats i el govern sembla estar fent servir a l'exèrcit per ajudar a canviar a les persones. Els tàmils tenen massa por per resistir. Ni ells ni els de fora, com les Nacions Unides, són capaços de forçar una investigació adequada sobre la creixent evidència que en els últims dies de la guerra, l'exèrcit va matar potser desenes de milers de soldats i civils tàmils. Aquesta setmana el govern va declarar que un vídeo de massacres, transmès per Al Jazeera, era completament fals.

El germà del president, Basil Rajapaksa, afirma que a Sri Lanka ha començat una època de "reis governants". Les idees occidentals de la transparència, segons ell, juntament amb els límits al poder presidencial i la rendició de comptes, no són rellevants a la "cultura d'Àsia". 

Entre els seus molts regals, el president hauria d'haver rebut una corona!!!

Prohibició dels mòbils a dones solteres

Una de les raons del perquè m'agrada llegir la premsa estrangera és perquè en la majoria de casos ens posem les mans al cap i jutgem severament fets que, per nosaltres, poden ser incomprensibles. Sincerament, hi han molts casos que les podríem posar com exemples de situacions que passen en el nostre país i que no els hi donem la més mínima importància.

La història d'avui és doblement problemàtica: un consell local a Uttar Pradesh, un estat al nord de l'Índia, ha decidit resoldre el problema de les parelles joves de casar-se fora de la seva casta i en contra dels desitjos dels seus pares mitjançant la prohibició de que les dones solteres portin telèfons mòbils.

Això es deu al fet que el Consell està convençut que les 23 parelles que es van escapar en el transcurs de l'any passat, van planejar el seu casament en secret amb l'ús de telèfons mòbils. Les dones joves tenen prohibit  ara l'ús de telèfons mòbils, però els homes joves poden seguir fent-lo servir, encara que només sota la supervisió dels seus pares.

Tot i que la discriminació de castes està oficialment prohibida a l'Índia, en la pràctica, el sistema de castes continua sent un fet complex i seguit amb molta rigidesa a moltes comunitats indígenes rurals. Hi ha fins i tot els crims d'honor quan les lleis de castes es trenquen, i el matrimoni és una de les infraccions més greus per a les famílies conservadores, que sovint només es casen dins de la seva casta. Òbviament, hi ha dimensions de gènere en això també, doncs les dones semblen ser més responsables pel fet de que aquests matrimonis es produeixin.

És difícil comprendre la prohibició de la llibertat de les persones en poder escollir les seves parelles, però tampoc hem d'anar gaire més lluny quan ens trobem a gent que diuen no ser racistes però no els hi agrada o inclús, si poden, prohibirien i, de fet, prohibeixen als seus fills/es aparellar-se amb algú estranger. No és això també una prohibició a la llibertat d'escollir?

Publicat el 27.11.2010 a Tribuna Ganxona

 

Nens empresonats

Difícil de creure que els Estats Units és l'únic país en que la joventut te sentències a cadena perpètua sense llibertat condicional. La llei de Michigan requereix que nens tan joves com 14 anys que estan acusats de certs delictes específics, siguin jutjats com adults i, si es declaren culpables, estiguin condemnats de per vida i sense llibertat condicional tot i que el Tribunal Suprem va dictaminar el maig que és un càstig cruel per als delinqüents juvenils.

Tant els jutges com els jurats no tenen en compte la realitat reconeguda internacionalment de que els nens tenen menys responsabilitat en el seus actes i tenen una major capacitat pel canvi, el creixement i la rehabilitació que els adults. 

Segons la Unió Americana de Llibertats Civils (ACLU), en la actualitat hi han 350 joves en aquest estat condemnats a cadena perpètua incloent més de 100 condemnats per estar present quan es va cometre un homicidi per un altre persona. La ACLU està demanant a la cort que declari que han negat als nens una oportunitat significativa per la seva rehabilitació i que és una violació dels drets humans internacionals. 

Sabem que la violació dels drets humans, malauradament, existeix en molts països, però cada vegada que llegeixo -i ja no dic de les guerres que s'han lliurat ni dels casos de tortura que volen justificar, temes que qualsevol persona que es qualifiqui com humana hauria de rebutjar totalment- que en els Estats Units poden, dins el dia a dia, negar aquests drets, un país "teòricament" democràtic en defensa de les llibertats i que els estats puguin fer-se les seves pròpies lleis segons els hi surt pel forro, crec sincerament que hi han moltes coses que van malament. 

Tal com va dir en Nelson Mandela a Ushuaia el 1998: "Si no hi ha menjar quan es te gana, si no hi han medicines quan s'està malalt, si hi ha ignorància i no es respecten els drets elementals de les persones, la democràcia és una closca buida, encara que els ciutadans votin i tinguin parlament"

En Bush, sincer?

Han sortit les memòries de'n Bush i, la veritat, no sé si plorar o riure. Aquí us poso algunes coses que ha escrit i el que realment va passar:

BUSH: Diu que Dick Cheney i Ronald Rumsfeld el van empènyer per envair l'Iraq. Ell es presenta com una persona que no volia recórrer a la força.

REALITAT: Bush ja volia una invasió a l'Iraq uns anys abans. L'expresident va dir a un escriptor l'any 1999, quan encara no era candidat del Partit Republicà, que si l'elegien president envairia l'Iraq. La raó: alta puntuació política i una assegurança alta de nombre de vots. Bush va confessar la seva creença de que els presidents d'èxit necessitaven guanyar una guerra, i va pensar que l'Iraq seria fàcil.

BUSH: La conversió religiosa va canviar la seva vida.

REALITAT: En certa manera, sí, però no com ho explica. La seva "conversió" es va produir després que un conseller polític de la família Bush, va advertir-lo que era impossible guanyar la presidència sense abraçar els sentiments del gran bloc de cristians fonamentalistes que habitaven als Estats Units.

BUSH: Estava mortificat per la catàstrofe que va causar l'huracà Katrina (i té certa responsabilitat per la lenta resposta).

REALITAT: La incompetència del govern federal va ser el resultat de la negligència intencional de la FEMA (Federal Emergency Management Agency), l'agència a càrrec de l'ajuda. Bush i el seu equip estaven interessats en el debilitament de les agències com al FEMA per portar les seves funcions i pressupostos cap als amics i simpatitzants.

BUSH: El seu pare no tenia molta influència amb ell, més enllà de ser general, fora de l'escenari de suport.

REALITAT: Pare i fill es van unir a l'empresa familiar des del principi. Les seves empreses respectives en el negoci del petroli estaven connectats a les operacions d'intel·ligència encobertes. La majoria de les figures clau en portar Bush al poder i mantenir-lo eren socis del seu pare.

Aquests són només alguns dels problemes amb la narrativa de Bush. Però el principal defecte del seu punt de vista és que es salta moltes coses que son crucials per la comprensió de l'home i de la seva presidència.

Aquest són alguns exemples del que Bush ha optat per no explicar:

- Dues generacions de George Bush, treballant junts, utilitzen una revisió al dentista per encobrir la desaparició del fill durant la gerra del Vietnam. L'excusa ha aconseguit desviar la investigació per gairebé quatre dècades.

- En George W. Bush diu que no va demanar consell al seu pare sobre l'Iraq, però que es va girar cap a un "pare més alt" (Deu) perquè l'orientés. Aquesta va ser una història que la majoria dels mitjans de comunicació van trobar massa bona per contrarestar-la. De fet, George W. Bush i George H.W. Bush, no anaven només junts, eren socis en el complex d'operacions polítiques i d'intel·ligència que fins avui son totalment desconegudes pel públic. 

- Un amic proper de George W. Bush va ajudar-lo a donar cobertura a la seva desaparició de la unitat de Texas Air National Guard en la que estava servint. A continuació, va ser recompensat amb una assignació lucrativa com a intermediari entre els interessos petroliers d'Aràbia Saudita i la família Bush, que va incloure el finançament de l'operació il·legal Iran-Contra i una aliança amb un clan anomenat Bin Laden.

- Una de les més estranyes companyies mai aparegudes en el negoci del petroli, vinculat a la CIA, els dictadors estrangers, els blanquejadors de diners, i caixets il·lícits d'or, va ajudar a augmentar el fons de George W. Bush cap a la presidència.

He dit al principi que no sabia si plorar o riure. Seré sincera, una de les coses que més m'ha impactat és el que justifiqués la tortura per "salvar vides" i, el que m'ha fet riure, és quan ha escrit que el seu "friend Ansar" era un visionari.

Publicat el 20.11.2010 a Tribuna Ganxona

Adopcions

Aquesta setmana passada vaig llegir una noticia al diari The Guardian que em va trasbalsar. Més de 85.000 nens estan sota custòdia del govern del Regne Unit, la majoria per manca d'adopció. L'any passat, dels 3.200 nens que van entrar a custòdia, 71% eren víctimes d'abús o negligència extrema. El més trist de tot és que fins a un terç de les adopcions no es fan perquè els nens tenen més de quatre anys.

Sovint els pares no estan suficientment informats sobre el trauma que els nens han patit i com es pot mostrar en la seva conducta. Es necessita molt de temps perquè els nens s'ajustin als pares adoptius. Degut a això, molts pares agafen un sentiment de culpabilitat, es plantegen si son bons pares i si han fet bé en adoptar la criatura. Si tinguessin un suport adequat, aquests sentiments desapareixerien.

Un informe revela l'escala de frustració que senten els pares que adopten nens, decidits a donar-los una llar ple d'amor, però rebent molt poc suport en el camí. Un nen amb problemes en un nou entorn requereix molt de temps i recursos. El mite popular de que la odissea d'un nen acaba una vegada troba uns pares, de tenir un nou començament, no s'ajusta a la realitat.

Avenços recents en psicologia infantil i la neurociència, revelen el grau en què la negligència i l'abús en les primeres etapes de desenvolupament d'un nen tenen efectes a llarg termini.

Per descomptat, no tots els nens en adopció estan traumatitzats, i moltes adopcions, la majoria de fet, son felices. Però molts pares de família veuen que els serveis que els han d'ajudar son part del problema.

Amb les retallades pressupostàries, els serveis de molts nens i institucions de beneficència patiran un finançament retallat amb les subvencions que reben.

Quina major contribució social pot fer algú que el rescat d'un nen d'un fons d'abandonament i donant-li l'oportunitat d'un futur millor? Els pares que assumeixen aquest repte volen un govern que pugui donar uns recursos adequats, uns bons professionals i uns eficients serveis públics.

La visita del Papa

No explicaré aquí les paraules del Papa durant la seva visita a Santiago de Compostela i a Barcelona. Tampoc explicaré quant ens ha costat la visita, ni quant ens ha costat TV3 ni La 2 els dos canals públics que van fer ús exhaustiu de la seva visita. No diré res de la diferència entre la visita Papal i la visita de fa tres anys del Dalai Lama (ho sabíeu?). El que sí que comentaré és la discriminació televisada envers la dona. Durant tot el reportatge l'única vegada que es van veure unes monges va ser només quan van anar a l'altar a netejar-lo desprès de la unció amb oli sant realitzada pel Papa per, seguidament, desaparèixer un altre cop com per art de màgia. Què és el que està passant dins l'Església Catòlica? Perquè el Papa només estava rodejat d'homes, ja siguin bisbes, cardinals, capellans...? Les monges només serveixen per netejar? Trist panorama el que ens varen ensenyar. I aquí, la paraula ensenyar no l'he posat com a sinònima de mostrar, sinó d'educar.

No poden seguir així, el menyspreu envers la dona, envers les parelles homosexuals, envers els mètodes anticonceptius, envers l'avortament i d'altres, fan que cada vegada les persones s'allunyin més de l'Església Catòlica. 

I sobre les seves crítiques a l'estat laic, he de dir que l'estat és una cosa i la religió n'és una altre i de cap manera s'han de barrejar. Les escoles han d'ensenyar TOTES les religions i els pares han de saber transmetre, i no obligar, les seves creences, el respecte, els valors, el camí perquè cadascú pugui trobar el seu ésser intern i la seva vida espiritual. Unes creences no es poden obligar des d'un Estat. L'ésser humà ha de ser lliure per decidir quin camí ha de seguir més adient a les seves necessitats, ja digui en una religió, practicant la meditació o altres pràctiques, o simplement no fent res perquè no té aquesta necessitat.

Dit tot això, he d'afegir que em vaig quedar realment impressionada amb la nau de la Sagrada Família. És magnífica!!!

Publicat el 13/11/2010 a Tribuna Ganxona

Internet, un refugi?

Al Japó, el fenomen es diu "hikihomon". La debilitat de l'economia japonesa i la intensa pressió acadèmica que sotmeten als estudiants, són probablement tan culpables com els jocs d'ordinador. Fins a mig milió de joves japonesos viuen tancats a les seves habitacions, rebutjant tot contacte social fora de la bombolla que creen per si mateixos. Una cosa així com els miner xilens, que han viscut sovint amb els aliments que passaven els familiars desesperats. A diferència dels miners, ells no volen sortir de les seves habitacions.

Japó no és l'únic país. A la Xina, els campaments d'internautes s'han convertit en llocs molt populars pels addictes a Internet. A Corea del Sud, fins a 10 persones se sap que han mort de coàguls de sang com a resultat de romandre asseguts per molt temps. Gairebé a tot arreu, l'alliberament de la misèria està fent més fàcil que mai perquè una persona s'aïlli completament de la societat. Internet i els jocs d'equip "social" ofereixen una alternativa menys amenaçant que la realitat que ens envolta. El trencament de les "tradicionals" famílies, vol dir que quan les persones desapareixen, no se'ls troba a faltar, de vegades durant anys. A la Gran Bretanya, una de cada tres llars està ocupada per una sola persona, mentre que a les grans ciutats ja és normal no saber qui són els teus veïns. 

L'altre dia a la BBC va sortir en John MacCarthy que parlava de la seva experiència com a ostatge al Líban. Encara que les seves idees eren fascinants, gairebé hagués estat millor entrar en un dormitori i arrossegar una de les mils de persones que viuen en un aïllament auto-imposat. 

Pizza si, pizza no

El Departament d'Agricultura dels Estats Units està jugant amb dos focs a l'hora. Per un costat promociona les meravelles del formatge, i per l'altre està impulsant una campanya contra l'obesitat que adverteix contra l'excés de consum del formatge, segons un article al New York Times.

Com pot ser això? El negoci a la cadena de pizzes "Domino's" no els hi anava gaire bé l'any passat. Les vendes havien caigut, i una enquesta als grans clients d'aquestes cadenes els van deixar com els pitjors.

Una organització anomenada Dairy Management va arribar i es va associar amb Domino's per desenvolupar una nova línia de pizzes amb un 40 per cent més de formatge, i va dissenyar i pagar una campanya de màrqueting de $12 milions.

I sabeu què? Als consumidors els hi va encantar la nova pizza i les vendes van augmentar en dos dígits. 

Però aquí està el truc: Dairy Management no és un negoci privat, sinó una creació de comercialització del Departament d'Agricultura dels Estats Units. Així, mentre que fa promoció d'aquesta pizza de formatge, el Departament d'Agricultura també està en el centre d'una campanya contra l'obesitat que desencoratja el consum excessiu d'aliments com la nova pizza.

Com pot ser això? La pregunta segueix sent desconcertant: Michelle Obama, al setembre, va demanar als restauradors que ajudessin a combatre l'obesitat, citant la proliferació de les hamburgueses amb formatge "Vull desafiar a tots els restaurants a oferir opcions saludables del menú", va dir a la reunió anual de l'Associació Nacional de Restaurants. I resulta que, tant en els governs de Bush com en l'administració d'Obama, Dairy Management ha treballat amb restaurants per ampliar els seus menús amb productes carregats de formatge. 

Domino's va anunciar aquesta pizza a Wisconsin el 13 d'octubre, (la que Dairy Management està promovent). Van dir que la pizza tenia sis formatges a la part superior i dos més a la massa. "Aquesta és una manera en què podem donar suport a les explotacions lleteres de tot el país: la venda d'una pizza amb una gran quantitat dels seus productes", va dir el portaveu de Domino's en un comunicat de premsa. "Creiem que és una bona idea". 

És una bona idea per fer diners, i és una molt, molt mala idea per la salud de la gent que menja la pizza. Una llesca d'aquesta pizza té 430 calories i 12 grams de greix saturat, més de tres quartes parts de la recomanada en un dia.

Òbviament  hi ha un enorme conflicte d'interessos en el Departament d'Agricultura, però una cosa és certa: el públic nord-americà està sent enganyat amb els seus propis diners (contribuents). I això està malament.

La pena de mort, un negoci?

Fa uns dies, en Jeffrey Landrigan havia d'haver estat executat a l'estat d'Arizona. El Jutge federal Roslyn Plata va suspendre l'execució. Perquè? Podria ser que volien, per fi, abolir la pena de mort? Res més lluny de la veritat. Es van quedar sense el subministrament de tiopental sòdic, una de les drogues usades per les injeccions letals en 34 estats. Aquesta droga és la que fa que el presoner quedi inconscient i no pateixi l'asfixia ni el dolor dels dos fàrmacs posteriors.

Pel que sembla només hi ha una font legal d'aquesta droga als Estats Units, una companyia farmacèutica que importava la droga de la corporació Hospira de la Gran Bretanya. Recentment Hospira es va negar a jugar un paper més gran en la pena capital, insistint que l'empresa està en el negoci de salvar vides, en lloc de prendre-les.

La pregunta és: Pot una corporació beneficiar-se econòmicament d'una mort?. El reglament 1236/2005 de la UE fa un pas en aquest camí pel que és il·legal "el comerç de determinats productes que es poden utilitzar per aplicar la pena capital, la tortura, altres tractes o penes cruels, inhumanes o degradants...."

Hospira ha fet el que havia de fer.

La mentalitat de molta gent als Estats Units s'ha posat en evidència amb la crueltat en que, en molts blocs, hi hagin ofertes de voluntaris que volen fer la tasca ells mateixos, ja sigui amb una arma de foc, un bat de beisbol o el seu propi còctel de líquids verinosos. És realment esfereïdor de pensar-hi. Haurem de prestar molta atenció per veure quina solució donaran les administracions a la manca d'aquesta droga.

Publicat el 6/11/2010 a Tribuna Ganxona

 

Enhorabona Brasil

Les eleccions de Brasil el diumenge passat, van ser el triomf de la "restauració del seny" davant "mantenir la por" - amb el destí de milions de brasilers en joc.

Dilma Rousseff, del Partit dels Treballadors va arribar a la victòria contra el candidats opositor José Serra. amb un còmode marge del 56% al 44%. Havia estat una campanya amarga i lletja, marcada per les acusacions de corrupció i malversació dels dos costats, acabant amb l'esposa de Serra dient que Dilma era una "assassina de nadons"

Els grups religiosos i líders de la mobilització per a la campanya de Serra, van acusar a Dilma de voler legalitzar l'avortament, de voler prohibir els símbols religiosos, de ser "anti-cristiana" i una "terrorista" per la seva resistència a la dictadura militar durant la dècada de 1960.

Serra havia fins i tot, portat una estratègia dretana de la política exterior que el va fer etiquetar com una "Serra Palin". La seva campanya va amenaçar amb allunyar al Brasil de la major part dels seus veïns al acusar el govern de Bolívia de ser "còmplice" en el tràfic de drogues i Veneçuela de "refugi" de les FARC (el principal grup guerriller) a Colòmbia.

Va atacar al sortint president, Lula da Silva, per la seva negativa - juntament amb la majoria de la resta d'Amèrica del Sud - a reconèixer al govern d'Hondures. El govern d'Hondures va ser "escollit" arran d'un cop militar l'any passat, amb condicions de censura i abusos contra els drets humans que només els Estats Units i un grapat d'aliats, en la seva majoria de la dreta, el varen reconèixer com a "lliures i justes".

Però al final, el seny ha triomfat sobre la por, com els votants han demostrat desprès de les millores substancials en el seu benestar durant els anys de Lula, i no pas amb el que Serra els hi estava oferint.

L'economia ha sigut molt millor durant els anys de Lula, que durant els vuit anys de govern del Partit Socialdemòcrata de Serra (PSDB): l'ingrés per capita va créixer en una 23% entre 2002 i 2010, en comparació amb només 3,5% per a 1994 i 2002, l'index d'atur es troba en un mínim històric del 6,2%

Potser encara més important és que la majoria de brasilers tenen guanys substancials: el salari mínim, ajustat per la inflació, va créixer en un 65% durant la presidència de Lula. Això és més de tres vegades l'augment en els seus anteriors vuit anys (és a dir, la presidència de Fernando Henrique Cardoso, del partit de Serra). Això afecta no només als treballadors amb un salari mínim, però desenes de milions de persones en que el seu ingrés està lligat al salari mínim.

A més, el govern ha ampliat el programa Borsa Família, que proporciona petites donacions en efectiu a famílies pobres per tenir assistència escolar i cobertura sanitària. El programa ha tingut èxit en la reducció de l'analfabetisme, i ara arriba a prop de 13 milions de famílies. Més de 19 milions de persones s'han desplaçat a través de la línia de pobresa des de 2003. I un nou esquema de subsidis per a la propietat de l'habitatge ha beneficiat a centenars de milers de famílies.

Fora de Washington, la victòria de Dilma Rousseff en aquestes eleccions, és rebuda com una bona notícia.

Hem de plorar?

Hi han coses que no les entendré mai i aquestes son les mostres de dolor envers algú que no és del nostre entorn, de la nostre família, dels nostres amics o dels nostres coneguts. S'ha mort en Kirschner i ens han mostrat per la televisió la gent amb llàgrimes als ulls, amb cartells de suport cap a la seva dona i altres escenes emotives. No dic aquí que no ens pugui saber greu la mort d'alguna persona que hagi repercutit, bé per alguns o malament per uns altres, dins la nostra vida, ja sigui políticament, acadèmicament, amb una vida altruista o altres exemples. El fi d'una vida, sigui com sigui, sempre ens afecta, especialment si ha sigut una persona de les que valorem i ens sentim agraïts per la seva lluita o pel que hagi pogut aconseguir amb el seu esforç personal.  

En el seu dia em vaig sorprendre, i molt, amb tot el muntatge que es va fer per la mort de la Princesa Diana a la Gran Bretanya, inclús gent britànica que vivia o estiuejava a Sant Feliu, m'ho comentaven amb llàgrimes als ulls. L'únic que podia fer era abraçar-los perquè paraules de suport no en tenia.

No em considero insensible, ans al contrari, però aquestes escenes a les que jo anomeno com "histerisme col·lectiu", sento dir-ho, em treuen realment de polleguera.