Eficiència energètica

De vegades les idees que tenim de les coses i del món son completament diferents al que és la realitat. He d'admetre que encara puc llegir coses que em sorprenen i, a la meva edat, això és difícil. Avui he llegit que a la Gran Bretanya moren més persones de fred que no pas a Sibèria.

El problema de la Gran Bretanya és la quantitat d'habitatges que no tenen una bona i eficient instal·lació energètica, especialment aquell que tenen un lloguer relativament baix. Com sempre, aquelles famílies amb menys poder adquisitiu son les que més desprotegides estan, però sobre tot la gent gran que han de fer "filigranes" amb la seva precària pensió i que son els més vulnerables de patir els freds de l'hivern.

Durant anys, els "Amics de la Terra" han estat lluitant i fent campanyes perquè el govern passés una legislació en contra d'aquests habitatges. Avui aquesta legislació ja ha sigut aprovada i, a partir del 2018 serà il·legal pels propietaris llogar un habitatge amb una instal·lació energètica de grau F o G. Així com els habitatges de lloguer han de complir amb la seguretat contra incendis i unes normes mínimes del codi de construcció, també hauran d'arribar a un cert nivell d'eficiència energètica per evitar ser un perill per la salut.

Estem al 2011 i, fins al 2018 falten set anys. Jo em pregunto, quanta gent encara morirà en aquests pròxims set anys?

Publicat el 28.05.2011 a Tribuna Ganxona

 

Les inundacions

Tots hem vist per les noticies les inundacions als EUA i, recentment, també les d'Austràlia i Pakistan. El que estem rebent és el poder d'un escalfament global en les seves primeres etapes. I si per alguna raó no creieu als científics, potser que pregunteu a la gent que paga per analitzar el risc en la nostre societat. Al setembre, una de les empreses d'assegurances del món, Munic Rec, va dir que "l'única plausible explicació per l'augment de les catàstrofes relacionades amb el clima, és el canvi climàtic".

No hi ha motius per l'optimisme en aquesta lluita contra el temps. Fins ara només hem augmentat la temperatura del planeta al voltant d'un grau, i això ha estat suficient perquè l'Àrtic comenci a fondre's, un oceà amb 30% més d'àcids i una atmosfera amb un 4% més d'humitat. Els climatòlegs prediuen que a menys que ens traguem els hàbits del petroli, gas i carbó, molt i molt ràpid, l'augment de la temperatura abans de final del segle serà de 4 o 5 graus més. Si amb un grau ja veiem el dany que està fent, com serà amb 4 o 5 graus més?

És increïble com en el mateix Washington, el mes passat, van votar a la Cambra per un marge de 56 vots la negació de que el canvi climàtic era una realitat. És com aquell que té problemes i no els afronta amb l'esperança de que s'aniran per si sols, que s'esvairan.

Malauradament sabem que no s'esvairan i que podríem, si volguéssim, dedicar l'escala de recursos que s'han gastat en l'última dècada amb guerres, armament, exèrcits i demès a la tasca de noves eines per una nova infraestructura energètica. El perill que ens ve del canvi climàtic és tan real, i a llarg termini molt més gran, que qualsevol cosa que Al-Qaeda o qualsevol grup terrorista pugui fer perquè el que realment estem lluitant és per la nostra civilització.

Publicat el 14.05.2011 a  Tribuna Ganxona

Què és la felicitat?

La majoria de gent avui en dia considera la felicitat no només com una cosa que és bo tenir, però que hem de tenir per força i, a més a més, una cosa que creiem que està al nostre abast si tan sols ens ho proposem. Podem ser feliços -ens diem- hem de ser feliços, serem feliços.

És curiós que aquesta és una idea relativament nova a Occident que data dels segles 17 i 18, una època que va marcar el començament d'un canvi dramàtic en el que els éssers humans començaven a tenir esperances del que es podien esperar de les seves vides. Avui pensem en la felicitat com un dret. Això ha estat alliberador, en alguns aspectes, perquè ens demana que ens esforcem per millorar les nostres vides. Però també hi ha aspectes negatius. Sembla que quan un vol ser feliç, s'oblida que la recerca de la felicitat pot implicar lluita i sacrifici.

Les llengües diverses ens revelen antigues definicions de la felicitat. És un fet sorprenent que en tots els idiomes indo-europeus, sense excepció, fins a l'antiga Grècia, la paraula felicitat és afí a la paraula sort. En Nòrdic antic i també rel de l'anglès antic ens trobem amb la paraula "Hap" que significa sort o atzar, en el francès antic tenim la paraula "heure" que ens dóna "bonheur", bona fortuna i felicitat. Alemanya ens dóna la paraula "Gluck" que vol dir tant felicitat com atzar.

Antigament, la felicitat no era una cosa que es podia controlar. Estava a les mans dels déus, dictat pel destí o fortuna, controlada per les estrelles, no era una cosa en que hi podíem comptar o fer nosaltres mateixos. La felicitat, literalment, estava fora de les nostres mans. Tal com declarava el monjo en els Contes de Canterbury de Chaucer:

I així la roda de la fortuna gira amb traïció. I de la felicitat passa a la tristesa en els homes.

En altres paraules, la roda de la fortuna ens controla i, per tant, també la nostra felicitat.

Per descomptat també hi van haver altres formes de pensar, tenim als filòsofs grecs i romans, començant per Sòcrates i Plató, desprès amb Aristòtil seguint per les majors escoles de pensament clàssic. En la seva opinió, la felicitat podia ser guanyada, una perspectiva que anticipa la nostra visió moderna, encara que amb una diferència crucial. Per la majoria de filòsofs clàssics, la felicitat mai va ser una funció de bons sentiments -del que posa un somriure a la cara- però d'una vida que de segur incloïa una bona quantitat de dolor. En Ciceró ja va dir que l'home feliç era feliç inclús en un poltre de tortura!

Potser això ens sona a absurd, però ens reflexa com els antics pensaments, no veien la felicitat com un estat emocional, sinó com a comportament moral. "La felicitat és una vida viscuda d'acord a la virtut", va dir Aristòtil. Es mesura en tota una vida i no en uns moments concrets.

I vosaltres, què enteneu per felicitat?

Mort o assassinat?

Potser la notícia que ens han donat més joc als medis de comunicació aquesta setmana ha sigut la "mort" de Bill Laden.

M'ha sigut difícil entendre les celebracions que la gent ha fet, a molts diferents llocs, de la mort d'un home que en aquell moment precís anava desarmat. Mort o assassinat?. Crec que un home, per moltes atrocitats que hagi fet, per molt dolor que hagi causat, té dret a una defensa i s'hagués hagut de detenir i jutjar per part d'un tribunal internacional.

Em va costar entendre també quan, a les notícies del migdia del canal La Sexta, la presentadora va preguntar a la corresponsal a Nova York, si els americans s'esperaven ara un atac islamista en represàlia per la noticia. Perdoneu, però parlem dels islamistes o d'Al Qaeda?. Ja hi ha prou animadversió envers al món islàmic com perquè surtin amb paraules i preguntes que només fan que confondre a l'oient.

Sense voler, tot aquest muntatge, m'ha fet retrocedir en el temps i anar al dia que Franco va morir. Jo feia dos anys que estava vivint a Londres i treballant en una empresa familiar creada per un refugiat republicà asturià. El dia en que van donar la notícia, el seu fill, que acabava d'agafar les regnes de l'empresa, va portar al despatx unes quantes ampolles de xampany i copes per celebrar-ho. Però he de dir que aquí no vàrem celebrar una mort, vàrem celebrar el fi d'una dictadura amb els ulls i el cor esperançats cap a un futur que encara veiem incert.

Desprès d'haver llegit un munt d'articles sobre aquesta notícia, potser em quedaré amb la frase d'un tal Arthur Waskow que va escriure: "Què fàcil és convertir la violència abominable contra nosaltres en una justificació per la violència per part de nosaltres."

Publicat el 07.05.2011 a Tribuna Ganxona