diumenge, 27 de juny de 2010

Castelldefels

Estació de Caldes de Malavella

Desprès de la pèrdua de vides a Castelldefels en la nit de Sant Joan, una pèrdua que alguns qualifiquen com accident, altres imprudència, altres temeritat i tothom una tragèdia, m'ha fet pensar en les estacions d'aquest país que no tenen ni pas subterrani ni pas elevat. Durant tres anys cada divendres anava a buscar a la meva filla a l'estació de Caldes de Malavella (l'estació de tren mes propera a Sant Feliu de Guíxols) procedent de Barcelona, ciutat on estava cursant els seus estudis, i cada diumenge al vespre la deixava per fer el viatge de tornada. Aquesta es una de les estacions on, per anar a l'andana dels trens que van direcció Barcelona, has de creuar la via per força. Un encreuament senyalitzat per uns llistons de fusta en dos llocs determinats de la via. Jo creuava la via amb ella i m'esperava a que arribés el tren per veure-la marxar, moment que tornava a creuar la via. Sempre eren moments en que em difonien molt respecte i un sentiment de no "tenir-les totes". Abans de creuar sempre ens paràvem i miràvem a banda i banda de la via, escotàvem qualsevol indici de xiulet, qualsevol soroll de motor, qualsevol sacseig de la via i crec que tothom feia el mateix, però he de dir que en cap moment va passar un tren sense deixar de xiular, ni els que anaven direcció nord ni direcció sud, ni els que es paraven ni els que passaven de llarg.

Diuen molts dels que estaven presents a l'estació de Castelldefels, que el tren no va xiular i jo crec que una cosa es el que un tren no xiuli i l'altre es no oir el tren xiular. En una estació on 700 persones baixen d'un tren alhora, on hi han crits i ganes de disbauxa, ganes d'arribar a un punt determinat per començar la festa i com mes aviat hi arribin millor, deuria ser molt difícil oir res que no fos el xivarri del moment dins de l'ambient que els envoltava.

Va ser una tragèdia en que la gent no va tenir la paciència per esperar, en que la gent tenia ganes de festa i oblidar-se per unes hores dels problemes quotidians, en que el perill, el respecte en creuar unes vies no es va tenir present, en el que si un ho fa, l'altre el segueix, fins que tothom troba normal fer el que fa la majoria: creuar unes vies que no s'havien de creuar.

divendres, 25 de juny de 2010

Fracàs escolar


Degut al fracàs escolar, als EEUU han posat en marxa un programa ideat per un economista de Harvard on, milers d'estudiants de la ensenyança pública, reben pagues per assistir a classes o millorar les notes. A Alabama o Arkansas, els estudiants poden guanyar fins a 500 dòlars per superar un examen. A Washington, a les escoles de secundaria, els estudiants guanyen 25 dòlars al mes per anar regularment a classe i un dòlar extra per cada classe que van desprès de 40 dies seguits, a més d'altres exemples. El finançament de dos milions i mig de dòlars per cada any escolar, queda repartit entre el govern de la capital i un préstec de la Universitat de Harvard.

Sé que molts pares han fet un regal als seus fills quan han passat un curs, quan han aprovat uns exàmens o inclús quan han acabat els seus estudis. Ara el que em sap greu es quina classe de lliçó estan donant a aquests estudiants, quins valors estan aprenent son prioritaris, els diners?. Aquí el que estan transmetent es que tot esforç es veurà recompensat econòmicament i em pregunto si quan surtin dels estudis i se n'adonin que la vida no es així, no serà massa tard. No crec que aquest sigui el camí per fer que el fracàs escolar desaparegui. Han d'apreciar que estudiar es una oportunitat i saber valorar que el fet de tenir uns coneixements i una educació es un privilegi.

dijous, 24 de juny de 2010

Doble moral


Sempre m'ha semblat estrany que la gent sigui molt sensible a un insult, vulgaritat o a la representació de la violència o el sexe i, en canvi, estan completament freds quan es fa apologia o s'exerceix la violència directament.

Fa mes d'una setmana, a Paris, va haver una nova edició de l'Eurosatory, una fira d'armament. Mes de 1.200 expositors vinculats a la industria militar van presentar els seus productes. A la seva inauguració hi van acudir delegacions oficials. Es van presentar nous productes, es van mostrar els impactes sobre el terreny, es van fer demostracions, es van fer negocis, es van tancar acords, es van fer descomptes al igual com si estiguéssim parlant de qualsevol altre producte. Uns productes pensats per a matar: per a destruir i segar vides humanes. Entre les novetats, es van presentar uns dels productes més cínics: municions que són ecològiques!!! Es veu que no contaminen. Quin gran detall!!!


Alguna cosa deu fallar quan els polítics, professionals, tècnics, periodistes i empresaris assisteixen sense cap tipus d'incomoditat o mirament a una fira on a ple dia es mostren tota mena d'armes que, al mateix temps, estan essent usades a Palestina, Iraq, Afganistan i tants altres llocs, en canvi, aquestes mateixes persones posarien el crit al cel i exigirien dimissions pel fet que es programés una pel·lícula porno per la televisió.

Una moral per unes coses i per unes altres no?

dimecres, 23 de juny de 2010

Proves d'accés pels polítics?


En Miguel Boyer, aquest passat dilluns va dir en el Foro Nueva Economía, entre d'altres coses, que no es veu, per edat, pilotant de nou la política econòmica. "No tengo edad para estar en la brega cotidiana y para sufrir lo que sufrí en otros tiempos" va confessar i al mateix temps va donar una altre raó de pes: el poc que guanyen, al seu judici, els ministres i alts càrrecs de la Administració. "Hay quienes piden que se rebajen todavía más sus sueldos y si siguen bajando va a llegar un momento en que a estos puestos no van a acceder mas que los analfabetos", va dir. En la seva opinió no es tracta d'equiparar aquests sous amb els dels presidents de bancs, però no seria exagerat demanar que sí ho fessin als dels subdirectors generals de qualsevol empresa.

La meva pregunta es: si per entrar a un alt càrrec en una empresa s'exigeixen uns coneixements, una formació, uns idiomes.... aquestes normes no entren en el joc dins dels polítics? Recordem que tenim un president i un ex-president amb un anglès inexistent.

Vaig llegir recentment unes paraules de César Antonio Molina, antic Ministre de Cultura, que la classe política tendeix a buscar un "político profesional sin formación, sin experiencia, acomplejado" També he de dir que els polítics quan surten d'un càrrec important i deixen la política, ens comencen a "informar" del desastre que son els partits, de que no els van deixar fer el que volien. Les lleialtats desapareixen completament. Però al que em vull referir aquí es que dins la política en general, els estudis i les titulacions acadèmiques falten clarament. Crec que seria important establir uns criteris mínims per poder optar a un càrrec públic al igual que una racionalització dels salaris que els polítics reben. En Boyer diu que els polítics mal pagats equivalen a gent poc qualificada, però abans de pensar en una reforma salarial s'hauria d'establir uns paràmetres al que fa qualificació i preparació per netejar el mapa polític dels "analfabets" que actualment ocupen moltes butaques pagades amb diners públics.

Potser ja seria hora que es comencés a demanar que realitzessin una prova d'admissió, així com demanar algun tipus d'experiència pel càrrec que s'ha d'ocupar i uns estudis. No ho farien així les grans empreses?

dimarts, 22 de juny de 2010

El treball infantil


Sé que la majoria de nosaltres, per no dir tothom, ens agradaria eradicar el treball infantil. Nosaltres que som fills, pares, avis, no ens podem imaginar, dins del que es el nostre concepte de la vida que vivim, que uns nens no puguin tenir l'oportunitat de créixer com ho hem fet nosaltres, com ho fan els nostres fills o els nostres nets i que siguin d'alguna manera obligats a treballar. També crec que aquesta solució agreujaria la situació de moltes famílies ja que la gran majoria d'elles necessiten del seu treball per la seva sustentació. Es molt maco manifestar-se per l'abolició del treball infantil i, us imagineu el que passaria si això s'aconseguís? Trauríeu de la família uns ingressos necessaris per poder tenir, si mes no, un plat d'arròs a la taula . Es trist dir-ho però fins que no s'eradiqui la pobresa, fins que el pares no tinguin la oportunitat d'un medi de vida on les necessitats mínimes es puguin cobrir, els nens seguiran treballant perquè no hi ha cap altre opció. Penseu que en el mon hi han mes de 200 milions de nens que han de treballar per viure. Ara bé i aquí es on s'ha de lluitar i on s'han de sentir les nostres veus, mes de 110 milions ho fan en condicions perilloses, d'esclavitud i d'abús constant.

La ONG Save the Children porta programes per eradicar l'esclavitud infantil (explotació sexual, tracta de menors, esclaus domèstics, utilització de nens soldats, etc.) El treball segur i a temps parcial que no afecti a la salut o al desenvolupament dels nens/es, fa possible que molts nens/es puguin accedir a l'escola apart d'ajudar a les seves famílies. Fa un mes més que 450 delegats de 80 països es van reunir a L'Haia per aprovar una Fulla de ruta "que permeti avançar mes ràpid cap a l'objectiu d'eliminar les pitjors formes de treball infantil per el 2016" Hi ha molta feina a fer i el que realment fa sonar les alarmes es que en quatre anys el treball infantil ha augmentat en un 20%. En lloc d'anar endavant anem endarrere.

diumenge, 20 de juny de 2010

Els dies assenyalats


Avui he vist que era el dia del refugiat i m'ha sorprès. M'ha sorprès perquè no sé que en treuen dedicant-li un dia, quan es un tema en que s'ha de lluitar dia sí i dia també. He sentit curiositat en saber alguns dels dies dedicats als diferents grups de gent durant tot l'any. Per la vostra informació aquí us faig una selecció "petita" d'uns quants:

la terra
el llibre
la música
el treballador
la dona
la Hispanitat
mundial de la salut
la persona emprenedora
la mare
el pare
la truita
la resistència indígena
l'amor i la amistat
escolar de la pau i la no violència
internet
l'espanyol
el bloc
el mestre
el medi ambient
els enamorats
els drets humans
el refugiat

I no segueixo perquè ompliria pàgines i pàgines. No ho trobeu ridícul? S'ha de celebrar un dia i oblidar-se la resta de l'any? Hi han dies aquí que crec que no s'haurien de celebrar i hauríem d'encoratjar a apreciar el seu significat i/o participar en la seva lluita durant tot l'any. Ara, n'hi han d'altres que val mes que els treguin del calendari perquè son perfectes ximpleries. Poc m'estranyaria que aviat tinguéssim el dia del iPod, el del telèfon mòbil, el del polític, el del comentarista, el de la T.V., etc. etc. Algú suggereix algun dia més? Això si en queda algun de lliure en el calendari!

dijous, 17 de juny de 2010

Perquè uns si i ells no?


He llegit avui que el "Palacio de la Zarzuela" ha confirmat que la Família Reial espanyola no té previst reduir l'assignació que, cada any, nosaltres els ciutadans aportem a través del Pressupostos Generals de l'Estat a aquesta institució. El seu argument es que la dotació va lligada a un pressupost anual, i per tant, qualsevol tipus d'ajust, es farà als Pressupostos del 2011.

M'agradaria saber que es el que en pensen els funcionaris d'això. Teòricament quan un cobre un sou pel treball que realitza, no es un sou anual repartit en 12, 14 o 16 mesos? Com son els contractes? Un contracte t'especifica el sou anual que rebràs, les pagues extres, l'horari, l'increment anual de l'IPC o segons les directrius establertes, les vacances, etc. Ells no han tingut cap opció de decidir si volen una retallada o no. Ha estat imposada i s'han de estrènyer el cinturó com la majoria de ciutadans que ens hem vist ficats en aquesta crisis sense tenir-ne cap culpa.

Jo no soc monàrquica però respecto a aquells que ho son, cadascú te les seves opinions i creences, però crec que aquest no es un debat de quina pot ser la meva ideologia. Crec que ells com a representants d'un país que en diem Espanya, com a persones que haurien de tenir una mica de sensibilitat amb el "seu" poble, que en definitiva som els que els hi paguem els seus sous, haurien de practicar amb l'exemple. I si no el practiquen, el govern mateix els hi hauria d'haver exigit la retallada com ha fet amb els funcionaris i alguns pensionistes.

Ho sento però aquesta noticia no m'ha omplert d'allò que en diem felicitat.

dimarts, 15 de juny de 2010

La homosexualitat, una malaltia?


La Conselleria de Salut de la Generalitat ha obert un expedient informatiu a la Policlínica Tibidabo de Barcelona per aplicar teràpies per "curar" la homosexualitat a través de pastilles i tractament psiquiàtric.

La homosexualitat va deixar de ser considerada un trastorn a l'any 1973 per la Associació Nord-americana de Psiquiatria, però la Organització Mundial de la Salut la va mantenir en el seu catàleg de malalties fins el 1990.

La homosexualitat no es ninguna malaltia, i la orientació sexual diversa es un dret de llibertat legislat en el nostre país, no hi ha cap justificació de tractar-la com si ho fos. Ens ha costat molts anys arribar on hem arribat i crec que encara hi ha molt de camí per fer, si mes no a les actituds de molta gent.

No es poden confondre les alteracions emocionals en relació a la vivència de la pròpia sexualitat, ja sigui heterosexualitat, homosexualitat o bisexualitat. Alteracions que fa que la gent pugui viure aquest fet com alguna cosa tempestuosa, traumàtica i demanin una teràpia. Una policlínica amb els seus psiquiatres que - suposo deuen tenir les seves bones qualificacions - es puguin aprofitar d'aquestes alteracions per qualificar la homosexualitat com una malaltia, es realment pejoratiu i denigrant.

dilluns, 14 de juny de 2010

Els somnis


Hi ha una frase que m'agrada molt: "Els somnis son la màxima expressió de la llibertat". Qui es el que no somia? Sempre he dit que el que es maco de no saber el futur, es perquè sempre tens l'esperança de que tot millorarà i aquí es on tenim els somnis. Jo no se el que la gent somia, però jo somio que si tenim problemes aquests es podran resoldre, somio que si ara estem passant una crisis aquesta no perdurarà, somio que si hi han països que passen gana, la seva situació es podrà resoldre, somio amb el respecte a la gent ja sigui del color que sigui ja sigui de la religió que sigui, somio que els nostres fills, els nostres nets podran tenir una vida millor, somio que hi haurà un partit polític responsable i que complirà les seves promeses electorals, somio que tothom podrà tenir una feina i una vida digna, somio que els pares tindran prou temps per compartir-ho amb els seus fills, somio amb uns programes de televisió de qualitat, somio amb la honestedat de les persones, somio que el diàleg guanyarà a l'armament, somio que la gent cada vegada serà mes responsable amb el medi ambient, somio que la paraula crueltat deixarà d'existir i que la vida es respectarà, somio en que els valors de la vida no seran ni els diners ni el poder, somio que la importància del físic serà per qüestions de salut i no per qüestions de moda, somio que a la gent se la valorarà per com es i no pas per qui es, somio amb les abraçades als meus amics i enemics i per sobre de tot somio en tenir prou força i voluntat per poder realitzar i complir alguns dels meus somnis. Somiadora? Potser si. Optimista? Potser també, però ara per ara no canviaré perquè aquests somnis em fan feliç i perquè crec sincerament que es poden complir.

divendres, 11 de juny de 2010

Rebecca i Daniel


Fa quasi un mes que dos nens varen ser assassinats per la seva mare en un hotel de Lloret de Mar. Una mare que es va sentir pressionada pels serveis socials catalans i britànics que li volien prendre les criatures perquè el seu pare estava acusat de pederàstia. Quan em vaig assabentar de la notícia i també fa poc, després del seu enterrament, vaig sentir una profunda tristor:

Tristor de com una mare pot acabar amb la vida dels seus fills.
Tristor per la folia d'una mare amb manca dels valors que son els de protegir i educar als fills des de que neixen.
Tristor de no donar-lis el seu dret a la vida.
Tristor per la fi d'uns nens innocents en un mon que no els veurà créixer.
Tristor pel rebuig i abandonament que han patit fins i tot el dia del seu enterrament.
Tristor perquè ningun familiar, ni tiets, ni avis, ni germans... va reclamar els seus petits cosos.
Tristor perquè ni el consolat britànic va fer cap esforç per repatriar-los a la Gran Bretanya.
Tristor perquè aquest nínxol número 71 no tindrà mai una làpida amb els seus noms ni cap flor.
Tristor perquè aquestes vides acabaran en l'oblid.

I tal com va dir mossèn Jesús durant la missa: "Una societat que no protegeix als menors és una societat malalta".

Rebecca i Daniel que en pau descanseu


dimecres, 9 de juny de 2010

Profecies


calendari maia

Avui he llegit que hi ha gent que es compra un refugi per 50.000 dòlars per si una tal profecia maia de que el mon s'acaba al 2012, es compleix. D'aquestes profecies n'hi han hagut per donar i per vendre al llarg dels anys i no sé com la gent està tan sonada com per fer-ne cas. El que sí m'ha fet pensar es el saber, lògicament, que un dia estem aquí i un altre desapareixem, que tant pot ser demà com el 2012 com mes endavant. A mi, particularment, em sabria molt greu anar-me'n d'aquesta vida sense estar be amb la meva família, amb els meus amics, amb la gent que m'envolta i amb la gent amb la que tracto. Crec que en aquest punt hem de saber demanar perdó per tots els errors que hem comés, de vegades inconscientment, pels possibles mal entesos que potser hem creat, perdonar a aquells que ens ho demanen i, sobre tot, no esperar a que passi el temps per fer-ho. Hem de viure la vida, no hem de deixar passar les oportunitats, hem d'aprofitar al màxim el nostre temps, deixar que el nostre amor i els nostres sentiments flueixin per les nostres venes i el mes important, viure-la pensant que demà ja no hi serem, perquè demà potser ja es massa tard.

dimarts, 8 de juny de 2010

Detencions secretes


Una de les coses en les que Barack Obama ha fracassat, ha sigut el clausurar el centre de detenció de Guantánamo. En aquest sentit Washington segueix violant les seves obligacions de drets humans al no haver-ho fet ni tampoc haver sotmès a judici a les persones allí tancades. El Dret Internacional prohibeix clarament la detenció secreta, la entrega extrajudicial i no admet excepció en cap de les circumstàncies. Durant els anys 70-80 la detenció secreta per part de les dictadures de la Amèrica Llatina va formar part dels crims contra la humanitat. El mètode, i a rel dels atemptats del 11 de setembre de 2001, aquestes detencions es van expandir als EEUU.

Un informe recent encomanat per la ONU, exposa en detall aquestes activitats il·legals i també dels vols organitzats per desplaçar als suposats terroristes, amb escales a nombrosos Estats còmplices. El text concentre la seva atenció en demostrar l'abast d'aquestes detencions com un problema mundial i també com un assumpte real en aquest moment. Els experts recomanen la prohibició expressa de la detenció secreta juntament amb qualsevol altre forma de presó no oficial. La llista dels països i territoris esmentats en l'informe es molt extens en quan als diferents graus de participació o complicitat. El document esmenta en algunes d'aquestes violacions a Tailàndia, Polònia, Romania, Afganistan, República Txeca, Uzbekistan, Marroc, Lituània, Kosovo, Bòsnia i Hercegovina, Síria, Pakistan, Iraq, Jordània, Egipte, Etiòpia, Yibuti, Gran Bretanya, Alemanya, Canadà, Itàlia i la ex República Iugoslava de Macedònia. No es un problema que compromet només a unes certes nacions, involucre a moltes amb la complicitat de molts serveis d'intel·ligència i de policia.

No pot ser que aquestes detencions segueixin vigents amb el silenci i l'acceptació de molts governs, ja siguin amb l'excusa del terrorisme ja sigui per oposició a una dictadura. Tota persona detinguda ha de tenir el dret a una defensa, a un judici just i ha d'estar registrada en el registre de detencions fins i tot durant temps de conflictes armats, tal com s'exigeix en el Conveni de Ginebra.

divendres, 4 de juny de 2010

G-20


Hi han coses que no acabo d'entendre. La crisis va començar als EEUU degut al, que va ser per mi, un mal funcionament dels bancs. Una xarxa bancària que ha produït, amb la seva avarícia, l'efecte dominó arreu. Uns bancs que han sigut "salvats" amb els nostres impostos. Una de les solucions que es va plantejar a Brussel·les perquè això no tornes a passar, va ser suggerir una nova taxa als bancs. Com va dir el Sr. Michel Barnier, responsable del Mercat Interior: "Els contribuents no han d'estar a primera línia per pagar els error de les entitats financeres" i va defensar aplicar el principi de "qui contamina, paga". Aquests fons no servirien per reflotar o salvar bancs amb problemes, sinó únicament per garantir una gestió ordenada de les insolvències sense desestabilitzar el sistema financer. La mesura em va semblar correcte, tot i que no soc economista i que la meva única noció d'economía es veure que puc pagar la meva hipoteca, les despeses diàries i les factures que em van arribant.

Els G-20 s'han tornat a reunir. Un grup de persones al que el mon va mirar perquè solucionés la crisis tenen als seus ministres de Finances - incloent la vicepresidenta econòmica espanyola, Elena Salgado - i governants dels bancs centrals concentrats a Busan (Corea del Sur) per preparar els punts de consens que els seus majors, els caps d'Estat i de Govern, han de tractar en la reunió de Toronto (Canadà) a finals de mes. El primer del que han parlat es del que no es farà. "No crec que estiguem preparats per arribar a un acord global sobre la imposició d'una taxa a la banca", va declarar ahir el secretari del Tresor de EEUU, Timoty Geithner, segons ens informa Reuters.

I la meva pregunta es: I nosaltres, els contribuents, estem preparats perquè torni a passar el que ha passat?

dijous, 3 de juny de 2010

Bilderberg


No se si algú havia sentit parlar del "Club Bilderberg" (Bilderberg va ser l'hotel on es va fer la primera reunió l'any 1954), el que es el meu cas em varen regalar dos llibres sobre aquest club que vaig començar a fullejar. No se si us passa a vosaltres però quan una cosa la trobo inversemblant, quan no hi ha una comprensió lògica del que un està llegint, quan el meu cap i he de dir, els meus sentiments o potser la meva innocència, rebutgen de ple uns escrits, em fan parar. He de dir que no els vaig acabar, volia seguint pensant i continuant vivint en un mon que crec que conec i que m'han ensenyat.

Com sabeu avui comença la seva reunió anual a Sitges, la reunió dels, diem, "totpoderosos", unes reunions secretes, unes reunions on no existeixen els medis de comunicació i que no sabrem mai del que es parla. Les poques vegades que els organitzadors han parlat a través de terceres persones, diuen que els convidats no hi van representant els seus països, organismes o empreses, que van a títol privat. Tanmateix la agenda de les discussions que transcendeix cada any sempre abasta des de la macroeconomia fins la estratègia de Defensa, passant pel futur de la energia. Es diu que ells mouen els fils del poder i dels governs (potser va ser en aquest punt que vaig de deixar de llegir, no m'ho volia creure) i si voleu veure el llistat de la gent que hi assisteix aquest any, aquí els podreu veure:

http://cryptome.org/0001/bilderberg-2010.htm

L'enviat especial del diari The Guardian a Sitges, va escriure ahir:
"L'any passat, el Bilderberg va tenir lloc a Vouliagmeni, en la costa sud d'Atenes. Hi varen assistir el ministre d'Economia, el d'Afers exteriors i el governador del Banc Nacional de Grècia. Pocs mesos després, Grècia feia fallida i Atenes cremava. Així doncs.... bona sort, Madrid!"

Tan sols ens toca esperar i creuar els dits.

dimecres, 2 de juny de 2010

Un punt de vista


M'agradaria transcriure aquí una carta d'un noi que he trobat al "20 minutos.es":

"El pasado miércoles tuve la suerte de viajar, con mis compañeros de 1º de Bachillerato, al Congreso de los Diputados. Tuvimos gran fortuna, pues pudimos asistir a la polémica sesión para la convalidación del decreto del Gobierno de recorte de ayudas sociales. Mi ilusión ante ello era especial, pues tengo gran interés por la política y pienso que quizá pudiera ejercerla en el futuro.

Sin embargo, mi visita al Congreso me hizo plantearme esto y me decepcionó profundamente. Seré claro, mi principal impresión fue: la mala educación. Los políticos parecían una sarta de niños pequeños. Gestos y sonrisitas entre ellos, se pasaban papelitos con reacciones graciosas, hablaban por el móvil, visitaban al compañero de más allá, e incluso jugueteaban con su nuevo iPad, o se ausentaban una y otra vez del hemiciclo.

La atención sólo se centraba cuando alguien jaleaba, abucheaba o daba golpes, como panda de populistas e inmaduros que parecían. Si tan sólo escuchan el discurso de un político de su propio grupo, ¿no es el Congreso un órgano innecesario? Precisamente el propio partido conoce el discurso; son los demás los que deberían prestar atención, con un mínimo de respeto y educación. En mi mismo colegio prestamos más atención a los profesores que los políticos en las Cortes, y aun así se nos acusa de fracaso escolar. Por tanto, deduzco, lo que tenemos en España es fracaso político."

Al llegir aquesta carta m'ha fet adonar el que es veure les coses des d'un punt de vista net, un punt de vista que no ha sigut saturat pels medis de comunicació, un punt de vista que no està acostumat a veure aquests tipus d'espectacles. Molts ens queixem de certs programes que la TV ens mostra, en el que els crits, l'interrompre, el prendre la paraula i els insults son pa de cada dia al igual que les picabaralles de la majoria de polítics, però arriba un moment que ja ho trobem normal, ens ho ensenyen dia si i dia també.

Crec que les coses s'haurien de veure moltes vegades amb els ulls d'un nen, d'un jove, uns ulls innocents que ens faci veure les coses com realment son i no com ens hem acostumat a que siguin. Potser en aquest moment ens adonarem de lo malament que ho estem fent.