dijous, 30 de setembre de 2010

Què passa a Europa?



 El Parlament Europeu acaba d'aprovar una "tractat de readmissió" amb el Pakistan per deportar als refugiats "il·legals" .

El Pakistan ha de fer-se càrrec dels que es considerin immigrants il·legals en els estats membres del bloc. Aquest tractat s'ha aprovat desprès de vuit anys de negociació amb 382 vots a favor i 250 en contra.

La Convenció de les Nacions Unides sobre l'Estatut dels Refugiats, prohibeix la expulsió de persones a països on la seva vida pot córrer perill. Hem de saber que aquest últim any al Pakistan, dotzenes de detinguts van ser torturats fins a la mort o assassinats sota custodia mentre hi han cents de desapareguts i membres de minories religioses que son víctimes de violència e intimidació. 

En uns moments com aquests on hi han, també, milions de persones que fugen de les inundacions, la UE hauria d'ajudar al Pakistan, en canvi tracta de tornar als que sol·liciten asil, ignorant un dels "teòricament" valors principals a Europa.

El Parlament Europeu ja va firmar acords de readmissió amb Bòsnia, Hong Kong, Rússia, Sèrbia i Ucraïna, mentre a hores d'ara està negociant amb Algèria, Xina, Marroc i Turquia.

Què es el que està passant a Europa? En temps de crisis, quan hi ha poca feina i els recursos estan minvats, el gir cap a la extrema dreta i cap a la xenofòbia es aterridora i això ho estan demostrant amb els vots que estan guanyant aquests partits per tot Europa i, he d'afegir també, en els EUA. 

Quanta gent coneixem que han marxat a treballar a un altre país, ja sigui una temporada, ja sigui per un futur millor o inclús per trobar-se a sí mateixos? Jo en conec uns quants. I ja no dic dins d'Europa o els EUA, sinó cap a països de l'est, a la Índia, al Vietnam i altres llocs. Cap, però cap d'ells ha sortit d'aquí amb un contracte a la mà.

Diuen que podem aprendre de la història, però aquí sembla que la prefereixen ignorar i el que més por em fa es que la història es repeteixi.



dimecres, 29 de setembre de 2010

Els nadons i la SIDA



Cada any més de mil nadons neixen infectats amb el VIH. La meitat no viurà per veure el seu segon aniversari.

La tragèdia és que gairebé totes aquestes infeccions es poden prevenir amb medicaments barats que poden bloquejar la transmissió de mare a fill del virus, però no estan arribant als que ho necessiten. A l'Àfrica subsahariana, llar de dos terços dels 33 milions de casos de sida a tot el món, només el 45% de les dones embarassades VIH positives reben els medicaments, segons ONUSIDA.

Per què? D'una banda, els centres sanitaris a tota la regió són llastimosament insuficients. D'altre banda desenes de dones simplement no estan rebent la prova del VIH.

El director d'ONUSIDA creu que és possible eliminar quasi per transmissió de mare a nadó en els deu països més afectats per l'any 2015. Però no es pot fer sense el continu compromís amb els programes de finançament i la recerca.

Signa la petició demanant als líders mundials per assegurar que el Fons Mundial de Lluita contra la SIDA, la malària i la tuberculosi compti amb els recursos necessaris per aconseguir portar a terme la seva feina.


diumenge, 26 de setembre de 2010

Sudan del Sud, independent?



Cap el 9 de gener d'aquest any vinent, el poble del sud del Sudan tindrà l'oportunitat de votar en un referèndum sobre si ha de trencar amb la República del Sudan i crear el seu propi país. Si, com sembla probable, voten aclaparadorament a favor de la independència, Àfrica aconseguirà un nou país desprès de gairebé 20 anys.

El govern d'honor del nou país exigeix el referèndum com "l'últim passeig a la llibertat". Per l'Alliberament del Poble Sudanès (SPLM), el partit principal del sud, és la culminació de mig segle de lluita sagnant pel reconeixement en contra dels successius règims islamistes de Khartum. Aquests sempre han tractat d'imposar una cultura àrab i musulmana al sud que és predominantment negre africà, cristià i animista. En el moment en que van cessar els combats el 2005, la guerra civil més llarga d'Àfrica, es va calcular que uns 2,5 milions havien perdut la vida. Gran part de la regió va ser devastada. 

L'Acord General de Pau (CPA) que va posar fi a la guerra, va crear la regió semi-autònoma del sud per a ser governada pel SPLM, així com un govern d'unitat nacional a Khartum per incloure la SPLM. Les dues parts van anar a treballar per la unitat del país en un arranjament federal nou, però al sud també es va guanyar el dret a un referèndum sobre la secessió. 

La majoria de gent del sud pensen que estan marxant directament cap a la independència. Però la visió de Khartum és, com sempre, totalment diferent. Allà, la majoria de sudanesos es troben en un estat de negació sobre el referèndum i especialment sobre la independència. La seva raó es la de "mantenir la unitat del país". 

Aquest estat de negació es deu un part al fet que els polítics del nord mai han volgut que el sud celebressin un referèndum en primer lloc. Realment creuen que el manteniment del Sudan con un gran país és òbviament millor i que l'únic que han de fer és una mica de campanya i passar una mica de diners. D'aquesta manera, els del sud, arribaran als seus sentits i oblidaran la idea.  

A la pràctica, això significa que des del mes de juny, i per primera vegada des de que l'acord de pau va ser signada el 2005, el nord ha estat lliurant diners per a la construcció de carreteres i altres projectes de desenvolupament cap el sud. La creença del nord que de sobte pot compensar dècades d'opressió, d'agressió i d'abandonament, il·lustra com molts no creuen gaire amb els sentiments del sud.

Els esforços del nord per arrossegar, retardar o sabotejar el referèndum són cada vegada més grans.

El problema amb el sud del Sudan és que te una de les taxes de mortalitat de maternitat i també infantil més elevades del món. El 85% dels adults no saben llegir ni escriure. Si s'han salvat de la fam ha sigut gràcies al Programa Mundial d'Aliments de l'ONU, i dins del SPLM la corrupció s'ha convertit en un problema.

Si el sud es converteix en independent, necessitarà tota l'ajuda regional i internacional que pugui reunir.

Aquest article ha estat escrit amb informació de diversos mitjans sobre Sudan. Qualsevol semblança, en algun moment de la lectura, amb el nostre país es pura casualitat.


divendres, 24 de setembre de 2010

Aràbia Saudita, democràtica?

  F-15


El Congrés dels Estats Units està a un pas d'aprovar una gegantina venda d'armes a l'Aràbia Saudita per un valor estimat en 60 mil milions de dòlars. Es tracta del major acord armamentístic en la història del país del nord.

L'acord inicial preveu la venda de 84 nous avions de combat F-15, l'actualització d'altres 70 d'aquestes aeronaus i l'oferta de tres tipus d'helicòpters: 70 "Apatxes", 72 "Black Hawks" i 36 "Little Birds". La transferència de tecnologia avançada, principalment d'avions, està destinada a proporcionar a l'Aràbia Saudita major superioritat aèria sobre l'Iran.

En un principi, però, les autoritats saudites només es comprometran a adquirir "al voltant de la meitat" dels avions.

Un altre pas previst en les converses consistira en reforçar la defensa de Riyadh contra míssils balístics iranians, per mitjà de la venda de sistemes THAAD i l'actualització de míssils Patriot, en una tàctica similar a la utilitzada en els Emirats Àrabs Units. 

Als EUA els preocupa que Rússia pugui vendre armament a Veneçuela perquè diuen que Chavez no és demòcrata, però m'agradaria saber si creuen que l'Aràbia Saudita ho és. Un país on no existeixen els drets humans, on no hi han eleccions democràtiques, on la dona és execrada, on el govern és hereditari i on es cometen crims contra la Humanitat.

La irracionalitat amb la que actuen fa que un es plantegi si de debò el terrorisme es podrà eradicar i si els crims de Lesa Humanitat desapareixeran. És una verdadera pena que el comerç i els petrodòlars siguin prioritaris, facin oblidar completament els verdaders valors i tornin cecs als governs.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Els gitanos



Diuen que les comparacions son odioses i, en cert punt, hi estic d'acord. Però no puc més que pensar en la diferència entre jueus i gitanos. Hem de saber que:

1496.- Els pobles rom (gitanos) d'Alemanya, son declarats traïdors als països cristians, espies a sou dels turcs, portadors de la pesta, bruixots, bandits i segrestadors de nens.

1710.- Un edicte ordena que els gitanos adults de Praga siguin penjats sense judici. Els joves i les dones son mutilats. A Bohèmia, se'ls hi talla la orella esquerra. A Moràvia, la dreta.

1899.- La policia de Baviera crea una Secció Especial d'assumptes gitanos. En el 1929, la secció va ser elevada a la categoria de Central Nacional i es traslladada a Munic. En el 1937 s'instal·la a Berlín. Quatre anys després mig milió de gitanos moren en els camps de concentració d'Europa central i de l'Est.

Himmler va crear un espai per sacrificar a les dones gitanes que eren sumesses a experiments mèdics. Es van esterilitzar a 120 nenes zíngars. A l'hospital de Dusseldorf-Lierenfield es van esterilitzar a gitanes casades amb no gitanos.

Millars de gitanos van ser deportats de Bèlgica, Holanda i França al camp polonès d'Auschwitz.

En el gueto de Lodtz (Polònia) cap dels 5.000 gitanos van sobreviure.

A Iugoslàvia s'executaven per igual a gitanos i a jueus en el bosc de Jajnice.

En el judici de Nuremberg.... perquè es van oblidar dels gitanos?

Els jueus, i segons deia l'Antic Testament, van anar a Israel i se'ls va garantir el territori per les Nacions Unides i especialment la Gran Bretanya.

Ara, digueu-me, a quin territori poden anar el gitanos? On està la seva terra promesa?

Declaració dels Drets Humans: "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets... Tota persona té els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense distinció alguna de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altre índole..."


Publicat a Tribuna Ganxona el 25/09/2010


dilluns, 20 de setembre de 2010

Haystack a l'Iran



Internet és una arma potent i una gran esperança per a la oposició a l'Iran. Durant les protestes del moviment verd el 2009, els activistes van utilitzar Twitter i Facebook per pujar vídeos de la brutalitat policial. Les autoritats van respondre amb la lluita contra els dirigents i contra els equips informàtics, tractant de localitzar els usuaris, serveis i tancament de pàgines web.

A rel d'això, l'Austin Heap, un hacker de 26 anys nascut a Ohio, va decidir desenvolupar un programa anti-censura per frustrar els esforços de les autoritats i li va posar el nom de Haystack. La publicitat va ser excel·lent: va ser nomenat "Innovador de l'Any" pel diari britànic The Guardian i va guanyar un aplaudiment de Hillary Clinton, secretària d'Estat dels EUA. El Departament del Tresor, de l'Estat i de Comerç es van afanyar a concedir al Sr. Heap una llicència per exportar el programa a l'Iran i va començar a distribuir-ho als líders de l'oposició iraniana a principis d'aquest any.

El problema va venir quan els experts van trobar que Haystack era perillosament insegur. No només no encriptava els secrets correctament, sinó que podia revelar les identitats i localitats dels seus usuaris. Enmig de les crítiques, el Haystack es va retirar ara, el 10 de setembre.

La reacció del Sr. Heap va augmentar les preocupacions. Va admetre problemes en el projecte, i va afirmar que només "un parell de dotzenes" de persones que havien provat al producte havien estat alertades per escrit de que encara era un projecte en desenvolupament. Quantes d'aquestes persones es trobaven a l'Iran, encara no està clar. Un missatge a la seva pàgina web diu "Hem aturat la prova en curs del Haystack a l'Iran en espera d'una revisió de seguretat. Si vostè té una còpia del programa de proves, si us plau abstenir-vos d'utilitzar-lo". Alguns informes diuen que fins a 5.000 persones tenien el programa.

Un tweeter d'en Daniel Calascione, el desenvolupador principal del programa, el 13 de setembre va dir: "Un remolí ve directament cap a mi.... he de fugir". Aquesta opció no està disponible als usuaris del Haystack a l'Iran, on les autoritats han torturat i violat activistes de l'oposició.

El que han fet es posar en perill persones que estan lluitant per un millor govern, un millor país. Potser aquells desenvolupadors del programa han fugit però, i aquells que ho van recolzar? els esquitxarà part de la responsabilitat? De segur que no.



diumenge, 19 de setembre de 2010

José Antonio Labordeta



En homenatge a José Antonio Labordeta, el seu cant a la llibertat.

CANTO A LA LIBERTAD

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
Hermano, aquí mi mano,
será tuya mi frente,
y tu gesto de siempre
caerá sin levantar
huracanes de miedo
ante la libertad.
Haremos el camino
en un mismo trazado,
uniendo nuestros hombros
para así levantar
a aquellos que cayeron
gritando libertad.
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
Sonarán las campanas
desde los campanarios,
y los campos desiertos
volverán a granar
unas espigas altas
dispuestas para el pan.
Para un pan que en los siglos
nunca fue repartido
entre todos aquellos
que hicieron lo posible
por empujar la historia
hacia la libertad.
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.
También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver;
pero habrá que forzarla
para que pueda ser.
Que sea como un viento
que arranque los matojos
surgiendo la verdad,
y limpie los caminos
de siglos de destrozos
contra la libertad.
Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

dissabte, 18 de setembre de 2010

S'ha de casar una dona amb el seu violador?



M'ha esgarrifat llegir un article que va sortir al "The Times of India" aquest dimecres passat, sobre una proposta de matrimoni per un violador que es promociona com la "solució perfecta" per a la víctima.

L'article assenyala que si bé normalment no esperen que una noia es casi amb el seu violador, hi han hagut casos de dones que volen fer-ho. I jo em pregunto: Les dones realment "volen" casar-se amb els seus violadors, o és que no tenen altres opcions?

Per desgràcia, una dona violada a l'Índia es considera molt vergonyós, especialment si estan impregnades pel seu violador. Aquestes dones són enormement estigmatitzades dins les seves comunitats i famílies i rebutjades pels que podrien ser uns futurs pretendents.  

Suggerir que una dona vol casar-se amb el seu violador és aprovar, trivialitzar i fins i tot excusar un acte completament violent, inhumà i cruel.

 Aquesta "solució" però, s'està idealitzant a la televisió de l'Ïndia que fins i tot ha estat fomentada pels alts funcionaris com l'ex-president del Tribunal Suprem que va dir: "Una dona hauria de poder casar-se amb l'home i deixar caure l'acusació de violació, si així ho desitja".

Qui no diu que els violadors no començaran a utilitzar la tàctica de matrimoni com a mitjà per evitar el càstig? Simplement és una solució completament repugnant.
Casar-se amb un home que ha violat és un indici bastant clar que el comportament violent seguirà dins del matrimoni.

Una dona violada hauria de tenir l'oportunitat de refer la seva vida i mai, però mai hauria de veure la unió amb el seu violador com la única opció per a ser acceptada dins la seva comunitat.


divendres, 17 de setembre de 2010

Xina i la por dels governs



És difícil comprendre que en la celebració del 8 de setembre, dia atorgat a la Gran Bretanya pels organitzadors de l'Expo Mundial de Xangai, s'inclogués un nou ballet curt, que el compositor, Pete Wyer, havia dedicat al poble tibetà "per haver dit la veritat i per la protecció de la seva identitat cultural malgrat els perills als que s'enfronten". Al assabentar-se de la dedicatòria, el British Council, el braç de la diplomàcia cultural que havia organitzat la gala, va cancel·lar l'actuació del Ballet Nacional anglès, lamentant que s'havia convertit en un vehicle polític i per tant, no era apropiat.

La veritat es que no he entès. No he entès la postura "preventiva" britànica. L'actuació va ser cancel·lada abans de que la Xina tingués l'oportunitat de protestar.

Gran Bretanya pot ser l'únic país en que està disposat a  anticipar les demandes de la Xina i les seves queixes, però està lluny de ser l'única que cedeix a la Xina sobre el Tibet. En els últims dos anys, des que la torxa olímpica de la Xina va ser rebuda amb protestes pro-tibetanes a tot el món, Robert Barnett, un expert en el Tibet a la Universitat de Columbia, assenyalà que diversos governs europeus -entre ells Dinamarca, França i Alemanya- han respost a la reprimenda de la Xina amb declaracions conciliatòries que han anat més lluny del que la Xina podia esperar. A més de reafirmar que "el Tibet és part de la Xina" i que, curiosament es comprometien a no fomentar la independència del Tibet.

Fins i tot  Barack Obama va endarrerir una reunió amb el Dalai Lama a la Casa Blanca fins al febrer, per evitar el mal humor en el seu viatge a la Xina l'any passat. Això va semblar reconèixer la Xina, dient que la reunió no era una qüestió de principis, sinó només un element de negociació diplomàtica entre molts, una negociació que no era negociable.

Sembla que els governs europeus i dels EEUU tenen por de disgustar a la Xina, cosa que em fa recordar al govern d'Espanya amb el Marroc i el problema del poble saharaui.... o no?

Publicat a Tribuna Ganxona el 19/09/10



dijous, 16 de setembre de 2010

El Pakistan i les vacances



Grups de pakistanesos afectats per les devastadores inundacions estan reclamant una ajuda que el govern local els hi està negant.

Al-Jazeera informa que les comunitats marginades xiïtes i ahmadíes, se'ls ha negat ajuda i un diari pakistanès també va informar que 500 famílies procedents d'aquestes comunitats se'ls va negar refugi al sud de la província del Punjab.

Grups de drets humans confirmen que els funcionaris del govern estan discriminant a les víctimes, però el desastre és tan massiu, que és difícil determinar la desigualtat de la distribució.

Tot i la desigualtat, que hauria de ser controlada pels medis internacionals, centenars de persones segueixen fugint dels seus pobles ja que una cinquena part del país està sota l'aigua.

És potser estrany que un desastre natural a un altre lloc, mobilitza molt més les ajudes internacionals i la consciència humana. Recordem el terratrèmol de Haití. És cert que allí varen morir unes 200.000 persones i al Pakistan més de 1.750 (tan sols?) però és una xifra que anirà en augment perquè no tenen ni aigua potable, ni menjar, ni refugi , estan immersos en aigües contaminades i 20 milions de persones poden quedar afectades per epidèmies. 

Les ajudes arriben en comptagotes i encara en falten moltes més. Però és ben trist saber que moltes de les ajudes no han arribat perquè era època de vacances. Ximple de mi, fins ara no he comprés que les prioritats son les prioritats: Visca les vacances!!!!


dimarts, 14 de setembre de 2010

Les empreses i el medi ambient



Normalment, la majoria de nosaltres, som crítics envers la majoria de grans empreses i del seu tractament al medi ambient.

Avui m'ha sorprès llegir una noticia sobre un parell d'empreses. Una es la Nestlé. He de dir que soc bastant escèptica envers aquesta companyia, especialment a causa del seu embotellament d'aigua d'algunes comunitats, que els fa guanyar milions de benefici. S'ha sabut que han buidat completament les fonts locals d'aigua i les comunitats els han demandat per destrucció del medi ambient.

No obstant això, Nestlé ha anunciat una inversió - i compromís - amb el cafè sostenible. Una inversió de 500 milions de francs suïssos. Aquesta inversió ajudarà a aconseguir un comerç just reflectint una millora econòmica pels agricultors que venen els seus productes. Tenint en compta que Nestlé compra el deu per cent del cafè de tot el món, és un gran pas.

L'altre empresa es e-Bay. Han començat a dirigir un programa de caixes d'embalatge re-utilitzables que es poden passar entre els venedors i compradors d'aquesta companyia. Ja han fabricat 100.000 i les està provant (si més no als EEUU). Si té èxit, el programa podria salvar fins a 4.000 arbres a l'any.

Tot sigui dit que hi ha molt camí per fer, però s'ha de donar crèdit a qui s'ho mereix.

dilluns, 13 de setembre de 2010

Poc més que esclavitud



Com a treballadora domèstica a l'Aràbia Saudita, Lahanda Purage ha patit a mans del senyor de la casa i de la seva dona, la penetració en el seu cos d'un mínim de 24 claus i agulles (a la foto). El seu cas va ser inusualment brutal, però l'abús a treballadores domèstiques a l'Orient Mitjà és molt comú.

Un gran nombre de personal domèstic migrant, majoritàriament d'Àsia i Àfrica, treballa a tota la regió. Es creu que hi han 1.5 milions a l'Aràbia Saudita, 660.000 a Kuwait i 200.000 al Líban. Moltes treballen llargues hores i reben poc menjar, sense temps lliure i un sou que és una fracció d'un salari mínim i, aixo, si els hi paguen. Organitzacions dels drets humans diuen que almenys una treballadora domèstica va morir cada setmana al Líban entre el gener de 2007 i l'agost de 2008. Gairebé la meitat van ser suïcidis i molts d'ells com a conseqüència d'una caiguda d'edificis alts, sovint tractant d'escapar dels senyors de la casa. El maltractament està tan estes que a Filipines, Etiòpia i Nepal ja no permeten que els seus ciutadans vagin al Líban per treballar com a domèstics, però aquestes prohibicions han tingut poc efecte, perquè el somni de tenir una vida millor es massa fort.

La majoria de treballadores realitzen el seu treball a través de sistemes de patrocini, de manera que el seu estat d'immigració està lligat al senyor de la casa. Ells les poden repatriar al seu gust, poden impedir que canviïn de feina i, a l'Aràbia Saudita i Kuwait, poden inclús no deixar-les sortir del país.

Al juny, el ministeri libanès de treball va crear una línia directa per denúncies que estava oberta de 8 p.m. a 1 p.m. i no tenia traductors. En el primer mes no van rebre ni una trucada. Les organitzacions religioses i ONGs han establert números de missatges de text, de manera que les que estan atrapades a la llar poden denunciar els abusos i obtenir assessorament jurídic gratuït.

Espero que tant l'Aràbia Saudita i Kuwait puguin oferir el mateix servei, però tinc els meus dubtes i, mentrestant, la majoria de més de dos milions i mig de treballadores han vist destrossats els seus somnis de la pitjor manera.

dissabte, 11 de setembre de 2010

El celibat



Avui, en El País, ha sortit un article sobre la pederàstia a les escoles catòliques de Bèlgica amb aquest títol: La comisión de la verdad belga concluye que "casi cada escuela" encubrió abusos - La investigación sobre agresiones sexuales del clero católico afirma que estas fueron masivas y continuadas. Se suicidaron 13 de las 500 víctimas de 320 sacerdotes.

Desprès de llegir l'article, m'he preguntat del perquè del celibat de l'església catòlica.. Ens trobem en que la gran majoria de religions i esglésies: ortodoxa, anglicana, luterana, jueva, islàmica, etc. etc. es poden casar i MAI s'han trobat casos de pederàstia. Potser que es comencin a plantejar que el matrimoni es bo, que la unió per amor de dos cossos en l'acte sexual es natural, net i pur, i que a Déu se'l pot seguir de moltes maneres.

Si hi ha un dels dogmes que no m'he cregut mai, es que Maria fos verge. Ensenyen a que la virginitat equival a puresa i tot el demés es brut. Si Jesús va dir: "procreeu i multipliqueu-vos", perquè la contradicció?

No es poden permetre més abusos a nens. Aquells que els han comés se'ls ha de jutjar. I si acceptar un celibat forçós vol dir que aquest homes es converteixen en monstres, ja es hora de que els capellans tinguin l'opció a casar-se!!!!

dimecres, 8 de setembre de 2010

I love boobies


Uns braçalets de cautxú que promouen la consciència del càncer de mama, s'han prohibit a les escoles de al menys cinc estats dels EEUU. Per què? Imprès en els braçalets es pot llegir: "I love boobies"(mamelletes)

Els braçalets de diferents colors són formes populars de suport a causes i organitzacions benèfiques i molts adolescents les fan servir. Però els directors d'escoles en almenys cinc estats, incloent Florida, Califòrnia, Dakota del Sud, Colorado i Wisconsin han prohibit aquests braçalets ja sigui completament o forçant als estudiants a girar-los de dins cap a fora durant l'horari escolar.

La fundació Keep A Breast (Mantingueu Un Pit) vol ajudar a eradicar el càncer de mama en el joves mitjançant l'exposició de mètodes de prevenció, detecció precoç i suport. El càncer de mama és la principal causa de mort en dones joves menors de 40 anys, però la majoria creu que es un problema per gent que ja ha passat aquesta edat. Per tant, l'educació sobre aquest tema es molt important.

Moltes escoles, avui en dia, estan lluitant amb grans problemes com ara l'assetjament internauta que, en molts casos, ha conduit al suïcidi, l'anorèxia, les retallades pressupostàries, la violència, la massificació dins de les escoles i no obstant es preocupen per un braçalet? Un braçalet que fa el que ha de fer, que la gent en parli.

Es cert que molt joves que vegin aquests braçalets en faran mofa, però no val la pena aconseguir que la gent sigui més conscient amb el càncer de mama? Clar que sí.

Aquest puritanisme és retrògrada i més en la línia de les opinions dels Rouco Valera d'aquest món. Potser es hora de que obrin els ulls i se n'adonin del que és realment important.

l'ONU i la RDC


A principis d'aquesta setmana, l'ONU va revelar que 240 dones, nenes i nadons van ser violades per dos a sis homes cadascuna, sovint davant les seves famílies a la República Democràtica del Congo desprès de que forces rebels van prendre el poble de Luvingi.

La violació sistemàtica com a tàctica de guerra no és res de nou per a la RDC, a principis d'aquest any, un funcionari de l'ONU es va referir al país com la capital de la violació. Però la idea de que les forces de pau de les Nacions Unides s'estan acostumant als horrors com aquests perquè no es mobilitzen fins que centenars de dones i nenes són violades, és aterridora.

Originalment, les forces de pau de l'ONU van afirmar que no es van assabentar dels atacs. El problema es que un correu electrònic el mateix dia que van començar les violacions, mostre que sabien que alguna cosa estava passant i que deia el següent: La ciutat de Mpofi, a 52 quilòmetres de Walikale, acaba de caure en mans de les FDLR. Una dona va ser violada"

Quan se li va preguntar sobre aquest correu electrònic, un representant de l'ONU va dir: "En aquell moment, hi va haver una suposada violació i cap raó per creure que això estava succeint a una escala massiva com se'ns va informar més tard". La seva defensa va ser que una violació és tan comú que no hi havia necessitat d'actuar.
Un funcionari de l'ONU fa molt de temps, va explicar: "Hi ha una mena d'estat general de la incompetència, la que està vinculada a l'apatia. Si te n'adones de que no pots fer front a la situació, només pots decidir no fer res".

Em pregunto sobre la eficàcia d'aquestes missions de pau que s'estan acostumant a la brutalitat d'aquest país i no fan cas quan sona l'alarma però sí quan ja es massa tard. I si decideixen no fer res.... què hi fan allí?


Publicat a Tribuna Ganxona el 12/09/10

dilluns, 6 de setembre de 2010

El gran somni americà


Difícil de creure, però aquest gran somni americà s'ha esvaït. Segons un article de la CNBC, la taxa de pobresa en aquest pais, ocupa el tercer lloc entre les pitjors nacions desenvolupades. Difícil de creure que un de cada set nord-americans està sent assistit per un programa governamental de lluita contra la pobresa. Difícil de creure que el número de gent que rep cupons per aliments va augmentar a 40,8 milions, un 50% més que abans de la recessió. Difícil de creure que 50 milions no poden cobrir les necessitats bàsiques i que aproximadament el 21% de tots els nens viuen sota el llindar de la pobresa. Però potser el que m'és més difícil de creure es que el 1 per cent dels nord-americans se'n va dur a casa el 24% de l'ingrés nacional. Els rics s'estan fent més rics, les bonificacions a Wall Street en el 2009 van pujar en un 17% i el número de milionaris ha pujat a 7,8 milions, un 16% superior al 2009.

El que potser em sap més greu un cop he llegit l'article es que si vols fer realitat el gran somni americà ha de ser mitjançant l'especulació. El treball digne i honest ja no paga. L'especulació va ser una de les raons de l'actual crisis. Hi haurà algun dia que sabrem aprendre dels errors? Es veu que no.

divendres, 3 de setembre de 2010

La Zona Zero



S'ha parlat molt de la mesquita que es vol construir a la "Zona Zero" de N.Y. Hi ha gent a favor i molta gent en contra.

La disputa, sense importar de com es resolgui, ensenya la buidor de la Constitució, que expressament te una mesura per protegir la llibertat de les pràctiques religioses. Una Constitució que els Nord-Americans tracten como si d'una Sagrada Escriptura es tractés, però es veu que el que diu no te gran importància.

No tots els musulmans son terroristes i al igual que ells, tampoc ho son tots els palestins ni tots els israelians i aquí podria afegir uns quants grups de diferents països que han recorregut al terrorisme per defensar la seva causa. Perquè aquestes pors?

Quan vaig llegir la noticia per primera vegada, em vaig alegrar encara que vaig veure que hi hauria força controvèrsia. I em vaig alegrar perquè vaig pensar que un lloc d'oració on va morir tanta gent era bo. Vaig pensar que eren valents en demanar-ho perquè sabien que es trobarien amb el rebuig de molta gent.

La veritat es que aquest tema s'està convertint del que es la "Zona Zero" a la de "Zero Tolerància".

dijous, 2 de setembre de 2010

Els miners



El 5 d'agost ens vàrem assabentar de la mina que es va ensorrar a Xile amb 33 homes atrapats. Ho hem anat seguint, i de vegades s'assemblava més a un "reality show" que a una noticia. Hem vist l'alegria dels familiars al saber que eren vius, el poder passar un tub fins a ells per poder baixar aliments, aigua, complexes vitamínics i cartes personals. Creuen que estaran sota terra durant uns altres 3/4 mesos fins que els enginyers puguin obrir un camí que arribi a la cambra on es troben.

Una de les coses que ens van informar també es que la companyia que opera la mina tenia fama d'ignorar les normes de seguretat i que els suports dels túnels no eren prou forts. Alguns qualificaven els túnels com "formatge suis"

Doncs bé, el que no ha sortit a la llum en aquest país, si mes no jo no he trobat, es que desprès de la terrible experiència d'aquests homes, la companyia no pagarà cap sou mentre estiguin sota terra. Ni ells ni als prop de 100 persones de la mina que ara estan sense feina.

El sindicat de miners ha demanat al govern que ho faci però el govern ha respost dient que, segons les lleis laborals, tenen prohibit assumir responsabilitats salarials. La qüestió ara està entre l'empresa minera i els tribunals xilens.

Una verdadera vergonya!!!