Alimentar el món: No és la quantitat

El preu disparat dels aliments, està empenyent a més gent cap a la pobresa. A primera vista, el problema sembla ser de quantitat: els alts preus aparentment justificaquen la producció d'aliments a gran escala.

L'agricultura mundial es centre en només tres cultius bàsics: el blat de moro, el blat i l'arròs que representen gairebé el setanta per cent del subministrament mundial d'aliments.

Quan els productors d'aliments es basen en tan pocs cultius pels seus ingressos, són vulnerables a la volatilitat dels preus en el mercat mundial. Els agricultors abandonen els seus horts, centrant-se amb les collites destinades a l'exportació. Si els preus cauen, també ho fan els ingressos dels agricultors, fet que els deixa sense altres fonts d'alimentació.

Fomentar la diversitat agrícola i local de la producció d'aliments els pot ajudar a millorar la seva autosuficiència i protegir les poblacions vulnerables de la crisis dels preus.

A diferents pobles de la Costa d'Ivori, Mali i Uganda, s'estan portant a terme diferents projectes que apunten a solucions sostenibles i que no es centren tant en l'augment de la producció d'aliments i més en la creació de sistemes flexibles, el menjar local. Amb poques hectàrees els agricultors cultiven els aliments tradicionals. Gran part d'aquests aliments van a les seves famílies, i la resta són venuts als mercats locals.

"Vivim en un món on produïm més aliments que mai i en què la fam mai ha estat tanta", escriu Oliver De Schutter, relator especial de Nacions Unides sobre el Dret a l'Alimentació, en el pròleg de La Situació del Món 2011. 

Un munt d'iniciatives que busquen no només produir més aliments, sinó fer-ho de manera que nodreixi tant a les persones com al planeta. És l'hora de donar a aquestes iniciatives l'atenció i el finançament que es mereixen.


Publicat el 25.06.2011 a Tribuna Ganxona

 

Indignació o odi?

Hem viscut durant aquestes últimes setmanes el moviment dels indignats a les diferents ciutats i pobles. Hi han moltes coses en les que hi estic d'acord i moltes de les que no. Estic d'acord amb el moviment i amb els manifestos que, si no heu llegit, els trobareu fàcilment per internet i no crec que hi hagi algú que no hi estigui d'acord amb tots o la majoria de punts. No ho estic, però, amb com ha acabat sent. Sempre he cregut que quan en un moviment hi ha molta gent implicada, sempre ens trobarem amb la gent genuïna, la que defensa el que creu però també ens trobarem amb gent que s'hi fica sense tenir massa clar el que s'està defensant i s'aprofita de la situació.

Al llarg d'aquest temps he sentit comentaris d'amics molt diversos al igual que he llegit articles d'opinió de tota mena. Des de: "Saps una de les coses que volen els de Madrid? Que es pugui tornar a fumar als bars i restaurants!" fins al: "Aquests pijoprogres que no saben que fer" o "aquests son uns ganduls, el que haurien de fer és treballar" o "Què fan aquí? La solució està en les urnes" o "si volen acampar que vagin a un càmping, això és un lloc públic" i molts altres comentaris, molts d'ells amb la seva frase final tant de moda ara: "algú ho havia de dir".

Qualsevol manifestació de protesta ha de partir del respecte als demés, perquè si no hi ha respecte, difícilment els respectaran.

El que ha passat al Parlament no té cabuda en el meu cap i raonament. Uns parlamentaris que, recordeu, estan allà perquè els vàrem votar democràticament, van necessitar entrar al parlament amb escorta policial. Els insults, crits i agressions eren un no parar. Els mitjans de comunicació interessats en fer un reportatge van ser increpats i potser els indignats no se n'adonen que aquests mitjans poden passar de ser uns grans aliats a ser uns dels pitjors enemics. Així volen ser escoltats?

El que realment em preocupa és que s'està passant d'una indignació cap a un sistema a un odi envers uns parlamentaris escollits per nosaltres que, actuïn bé o malament en els nostres ulls, haurien de tenir tot el nostre respecte. No es pot permetre que l'exaltació que poden crear unes reivindicacions es torni en violència, perquè els insults, les espentes, les escopinades, les pintades als polítics, els atacs a cotxes oficials i mossos són violència pura. Potser el fet que em va sacsejar més va ser l'atac al diputat invident de CIU, Josep Mª Llop. Hi han mitjans i persones que ens diuen que els violents eren una quantitat mínima. Si hi havien unes dues mil persones concentrades al Parlament i els violents eren pocs, què van fer la resta per evitar-ho? Em faig creus només de pensar si tots hagueren entrat pel seu propi peu i sense la protecció policial, quin hagués estat el límit. Potser que recordem aquella frase de Mahatma Ghandi: "La no violència és la força més poderosa que hi ha a disposició de la humanitat. És encara més poderosa que l'arma més complexa de destrucció ideada per l'home." 

Una de les coses que realment m'ha estranyat és que, en cap dels manifestos que he llegit, no s'hagi dit res sobre les despeses de la Casa Reial. Al cap i a la fi, als Reis cap de nosaltres els ha votat i els paguem amb els nostres impostos. Potser que faci un recordatori: els últims cinc anys, la Casa Reial ha rebut dels nostres impostos, per ells solets, 43.181.110 euros. A més a més i anualment, hem d'afegir el manteniment dels diferents Palaus i mansions que va a càrrec del Patrimoni Nacional, amb un pressupost de 140 milions d'euros, el pagament de salaris (més de 140 persones) que puja a quasi 6 milions d'euros, el Parc Mòbil de l'Estat es fa càrrec dels cotxes oficials amb un pressupost de 50 milions d'euros i les despeses derivades dels viatges d'Estat van a càrrec del Ministeri d'Exteriors.

Em pregunto perquè ningú es queixa.


Publicat el 18.06.2011 a Tribuna Ganxona

Què fa l'FMI?

M'agradaria explicar el naixement de l'FMI. En l'any 1944, els països que estaven a punt de guanyar la segona Guerra Mundial, es van reunir en un hotel a la zona rural de New Hampshire per repartir-se el botí. Els negociadors estaven decidits a construir un sistema financer global que garantís els diners i els recursos del planeta. Van crear una sèrie d'institucions destinades a aquest fi, formant l'FMI.

El treball de l'FMI sembla senzill i atractiu. Una institució que assegurava que els països pobres no caiguessin en el deute i, si ho feien, se'n podrien sortir amb préstecs econòmics. Es presentava com el millor amic i guardià dels pobres del món. El problema és que l'FMI va ser dissenyat i dominat per un grapat de països rics i, més concretament, pels seus banquers i especuladors financers.

Al llarg de la seva existència l'FMI ha fet algunes coses dignes d'esment, com ara a la dècada dels 90 quan Malawi, situat al sud-est d'Àfrica, es va afrontar a greus problemes econòmics i va demanar ajuda a l'FMI. Aquests l'hi van exigir vendre gairebé tota la propietat de l'Estat a empreses privades i especuladors i a retallar la despesa a la població. Van exigir que deixessin de subsidiar els fertilitzants. En el 2001, quan es van assabentar que el govern de Malawi havia acumulat grans reserves de gra en el cas que que hi hagués una mala collita, els va ordenar vendre-ho a empreses privades. A l'any següent va haver el fracàs de les collites. La població famolenca es va reduir a menjar l'escorça dels arbres i qualsevol rata que pogués capturar. Ajuda en Acció va arribar a la conclusió que l'FMI "té la responsabilitat de la catàstrofe". Malawi va decidir sortir de l'FMI. Va tornar a portar subsidis per els fertilitzants, juntament amb altres serveis per a la gent fent cas omís als seus "consells". En dos anys, el país es va transformar de ser un captaire a ser tan abundant que subministra ajuda alimentària a Uganda i Zimbabwe.

A Kenya, on les malalties de transmissió sexual s'havien reduït en un 65 per cent, l'FMI va insistir que el govern establís taxes per visitar al metge. Ara és un dels països més afectats per la SIDA en el món.

A Ghana, l'FMI va insistir que el govern establís taxes per anar a l'escola. El nombre de famílies rurals que podien enviar els seus fills es va estavellar a dos terços.

A Zàmbia, l'FMI va insistir que la despesa en salut es retallés i el nombre de nadons que van morir es va duplicar.

L'FMI va elogiar al govern d'Hongria en el seu objectiu de dèficit amb les retallades en els serveis públics. El poble hongarès va treure al govern i va elegir un partit que es va comprometre a fer que els bancs paguessin la crisi que havien creat. Es va introduir una taxa del 0,7 per cent en els bancs. L'FMI va cridar que faria que els bancs sortissin del país i els va avisar que el país patiria un col·lapse. Però no va ser així. Hongria va mantenir les seves mesures i no va castigar a la població. Va imposar impostos als sectors altament rendibles de l'energia i telecomunicació i va prendre els fons de pensions privades per pagar el dèficit.

El Premi Nobel d'economia, Joseph Stigiltz, va dir fa uns anys: Quan l'FMI arriba a un país, només està interessat en una sola cosa: assegurar els bancs i les institucions financeres. És l'FMI que manté als especuladors en els negocis. No estan interessats en el desenvolupament o a ajudar a un país sortir de la pobresa.

Potser que comencem a obrir els ulls.

Publicat el 11.06.2011 a Tribuna Ganxona

 

Indignada

És curiós que amb aquest mateix títol volia fer un escrit sobre els indignats i les acampades, però, desprès de llegir un article que he vist publicat al Facebook del diari Vanguardia de Mèxic, la meva indignació per la política s'ha vist minimitzada quan hi han empreses que juguen amb a salut de la gent, posant el valor dels diner per sobre de l'ètica i la humanitat.

Uns investigadors de la Universitat d'Alberta al Canadà, han aconseguit curar un càncer utilitzant una medicina que s'anomena dicloroacetat. Els científics ho van provar en cèl·lules humanes i van veure que matava les cèl·lules de càncer en els pulmons, en el cervell i en el pit, deixant tan sols cèl·lules sanes. Com aquesta substància no requereix patent i és barata en comparació amb els altres medicaments que s'estan utilitzant per combatre el càncer per les grans farmacèutiques, aquesta investigació no ha rebut el recolzament ni s'ha fet saber en els mitjans de comunicació, potser bloquejada per les mateixes companyies farmacèutiques.

Sabem que les operacions de pit es fan i moltes amb èxit, però les de pulmons i cervell son molt més difícils i perilloses. El passat Divendres Sant se'm va morir un company de feina de càncer de pulmó i cervell desprès d'un any que li van diagnosticar. Un any ple de radioteràpies i quimioteràpies, estades a l'hospital, un dia se li donava esperança, un altre no, va perdre la mobilitat i durant mesos ja anava amb cadira de rodes, l'últim mes el va passar amb forts dolors i agonitzant. M'ha impactat doncs aquesta notícia quan, al començar a llegir-la he vist la llum al final del túnel i la meva decepció i indignació ha sorgit quan l'he acabat de llegir i m'he vist completament impotent.

He enviat l'article al Dr. Joan-Ramon Laporte, catedràtic de Farmacologia de la UAB, cap de servei de Farmacologia de l'Hospital Vall d'Hebron i director de l'Institut Català de Farmacologia, persona que vaig conèixer quan treballava al departament de farmacologia de la UAB en els anys 72-73 i des de llavors que no hem perdut el contacte. Sé que és una persona molt crítica amb les companyies farmacèutiques i, en aquell moment, ha sigut la única persona en qui he pensat.

De resposta m'ha enviat alguns articles i una entrevista que se li va fer el 17 d'aquest mes passat a La Vanguardia, i a la pregunta: Existeix suficient control en el sector? Ell contesta: Més bé son les companyies farmacèutiques que controlen els estats i no al revés com hauria de ser. Més que una regulació legal insuficient, hi han un conjunt de lleis i normes pensades per afavorir les companyies farmacèutiques. Els lobbies farmacèutics compren a polítics, reguladors, professionals sanitaris i associacions de pacients. Els medicaments son la tercera activitat econòmica mundial, desprès del tràfic d'armes i el narcotràfic.

A la meva pregunta: Canviarà algun dia? Tan sols m'ha pogut contestar: Ho hem d'aconseguir, com tantes altres coses.

Ja en el seu dia, el premi Nobel de Medicina Richard J. Roberts va parlar sobre com els fàrmacs que curen no son rentables i per això no son desenvolupats per les farmacèutiques que en canvi si desenvolupen medicines que siguin consumides de forma serialitzada.

Publicat el 04.06.2011 a Tribuna Ganxona