Suïcidi o avortament?

Una de les noticies que he trobat més contradictòries i insensibles aquesta setmana és la d'una dona a Indiana que, en una etapa tardana del seu embaràs, va intentar suïcidar-se ingerint verí per a rates. Va ser portada a l'hospital pels seus amics i va rebre ajuda a temps. Quan la seva filla va néixer, però, la van haver de posar en un suport vital per desprès retirar-ho quan els metges van veure que no la podien salvar. Aquesta dona, ara, s'enfronta a càrrecs de feticidi.

Indiana està a punt d'aprovar la llei del "dolor fetal" que prohibeix l'avortament després de 20 setmanes, al·legant que després d'aquest moment el fetus pot sentir dolor. Ja en el 2009, aquesta legislatura va aprovar una llei que imposa severes penes als delictes que donen lloc a la mort d'un nen no nascut en qualsevol etapa de desenvolupament.

L'acusació es basa en que la dona no es volia suïcidar sinó que tan sols volia avortar. Això podria conduir fàcilment a que les dones que pateixin qualsevol tipus de dany durant l'embaràs podran ser acusades de feticidi.

M'és difícil comprendre aquest punt límit on una persona no pot veure cap tipus de sortida a la seva vida. Més encara quan aquesta dona estava embarassada i qualsevol mare estarà d'acord amb mi que el fet de portar un fill al món no és gens fàcil però que la plenitud i l'amor que sents t'envolta completament i t'acompanya la resta de la teva vida, arribar a no poder veure un futur per ella mateixa ni per la criatura que portava a dins tan sols la puc qualificar de completa desesperació.

Culpar-la de feticidi quan més ajuda deu necessitar, perquè el fet d'ingerir verí per a rates em deixa clar que volia treure-s la vida i no pas provocar un avortament, em fa qüestionar la insensibilitat quan es tenen unes lleis sobre la taula desqualificant completament la persona humana que tenen davant.

Duran i Lleida v López Tena

Arran del currículum de la senyora Joana Ortega, Vicepresidenta del Govern de la Generalitat, on hi constava que era llicenciada en psicologia quan realment no havia acabat els estudis, els mitjans de comunicació es van fer ressò d'aquest fet, amb la crida a la dimissió per part del diputat de Solidaritat Alfons López Tena.

El secretari general de CIU, Josep Antoni Duran i Lleida, va sortir en defensa de la Vicepresidenta, fet que jo, personalment, he trobat ridícul: "Jo crec que només hi tens una responsabilitat: no haver-te llegit el currículum que fa anys se't va fer des del servei de comunicació de l'època". A qui culpa doncs, vostè, senyor Duran? Vol dir que els treballadors que transcrivien el currículum es van inventar una llicenciatura?

Però segueix dient: "Tu no has falsificat cap document públic, ni tan sols un document privat, i tampoc ets l'autora d'un error d'un document privat. No és el mateix un error en un currículum que, per exemple, que un notari deixi en blanc uns fulls del seu protocol, i ja m'entens de què t'estic parlant". Ves per on, l'Alfons López Tena és notari. Hi ha una frase en castellà que diu: "A buen entendedor pocas palabras bastan". Tots els diaris es van fer ressò sobre a qui es referia. 

Aquí no acaba tot. En López Tena, en una entrada al seu bloc personal, diu: "Evidentment que no és igual, com no és igual la presumpta actuació de la senyora Ortega amb què el secretari general d'un partit polític sigui un corrupte, cobri comissions, vengui esmenes de lleis a grups d'interès, premii amb càrrecs públics les seves amants i examants, i dediqui diners públics a finançar la seva vida sexual, variada i extensa, i ja m'entens de què t'estic parlant, oi senyor Duran?"

Ara, la següent notícia que ens trobem és que en Josep Huguet, exconseller d'Innovació, Universitats i Empresa al tripartit, va comentar al Twitter que les declaracions d'Alfons Tena sobre Josep Antoni Duran i Lleida eren vox populi.

Ara trobem a Duran i Lleida que assegura: "Tinc plena tranquil·litat de consciència i mai m'he sentit identificat amb les al·lusions de López Tena". I en López Tena en una entrevista a Catalunya Ràdio sosté que no parlava de Duran.

O sigui que ara tothom fa muts i a la gàbia. Què està passant? Què estan ocultant? I què ha passat amb la Joana Ortega? Segons el president de la Generalitat, Artur Mas, en una entrevista a la cadena Ser, va considerar que es va equivocar el seu currículum. "És un error i s'han de demanar disculpes". Al final la Joana Ortega ha acabat fent-ho, però jo no sé perquè. No eren els treballadors els qui es van equivocar en transcriure el seu currículum? Algú s'aclareix?

He de dir que tot aquest assumpte l'he trobat penós i vergonyós. Si hi ha qualsevol acusació, ha de ser cursada correctament i no airejada a través dels mitjans de comunicació. M'importa ben poc el que puguin fer els polítics a la seva vida privada, allà ells, l'únic que espero és que siguin bons polítics, honestos i al servei dels ciutadans. Si aquesta honestedat es posa en qüestió i se'n tenen proves, s'han de portar als jutjats.

No fa gaire una parlamentària a la Gran Bretanya va dimitir perquè el seu marit va llogar unes pel·lícules porno amb diners públics, però la diferència és que allà es va cursar correctament.

Publicat el 26.03.2011 a Tribuna Ganxona

El monoculturalisme

He trobat molt interessant les paraules que el Príncep Carles de Gal·les va dir en la celebració d'una conferència sobre turisme a Anglesey Abbey, Lode, Cambridge. El príncep Carles va advertir que el camp britànic està arruïnat pel monoculturalisme.

"Si la societat segueix menyspreant l'artesania tradicional, acabarà tirant fils del delicat tapís de la vida rural", va dir i va ressaltar la importància de l'harmonia, la vida ecològica i del suport als agricultors i a les empreses locals per part dels visitants i va afegir "Sense ajuda perdrem un bé nacional d'incalculable valor i que, un cop perdut, no pot ser recreat."

Ha afirmat que els agricultors son els "millors aliats" de la industria turística, ja que conserven el paisatge, que és un lloc de vida i respiració i que "no hi ha continuïtat cultural per donar vida al seu significat i dotar a la gent d'un sentit de pertinença."

Al llegir l'article on havien reflectides aquestes paraules, no he pogut, però, comparar-ho amb aquest país i, m'ha vingut al cap quan, no fa gaires anys, un grup de gent es va queixar d'haver anat al camp a descansar i desconnectar de la vida atrafegada de la seva ciutat i que es van trobar que les vaques feien pudor, que els esquellots no els deixaven dormir i d'altres queixes.

M'ha agradat la paraula "monoculturalisme", i aquí afegiria que és un monoculturalisme que ve de les grans ciutats i que va dirigida al camp i a les platges.

Cada any, a portes de Setmana Santa i de l'estiu, escoltem a la nostre gent començar a malparlar sobre els que venen de les ciutats a passar les vacances a Sant Feliu, gent necessària que ens ajuda a mantenir els nostres negocis quan ens enfrontem a un hivern molt llarg però que han portat també una fama que, en alguns casos i malauradament, ha sigut merescuda.

Potser el que fa que aquest monoculturalisme s'estengui és la manca de respecte a altres formes de viure, de respecte a unes costums i tradicions, de respecte a les arrels, de respecte a l'entorn i de respecte a la seva gent.

Cada paisatge, cada ciutat, cada poble, cada vil·la és un tresor que hem de saber valorar i respectar. Si no ho fem, i tal com ha dit el príncep Carles, perdríem un bé nacional que "un cop perdut, no pot ser recreat."

Publicat el 19.03.2011 a Tribuna Ganxona

 

Ajuda militar per Israel

En una entrevista amb el Wall Street Journal, el ministre de Defensa israelià, Ehud Barak, ha dit que el seu país està considerant fer una sol·licitud de $20 mil milions als EUA en ajuda militar per les amenaces potencials derivades dels aixecaments a l'Orient Mitjà.

Barak va dir que Israel estava preocupat que els seus enemics principals, l'Iran i Síria, podrien ser els últims en sentir la calor de les revoltes i que els nous líders d'Egipte podrien, sota la pressió del públic, retrocedir del seu tractat de pau amb Israel el 1979. "Un fort i responsable Israel pot ser un estabilitzador en una regió turbulenta" va afegir.

Israel ja rep $3 mil milions anuals del EUA en ajuda militar. Incrementar aquesta ajuda podria fer malbé la relació del país amb els seus enemics de Palestina.

És poc sorprenent doncs que també digués que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, probablement oferiria als palestins un estat temporal dins de les fronteres, trencant per primera vegada el punt mort de les negociacions de pau. La franja de Gaza separa Israel i els palestins, però que el podrien oferir com el seu propi territori independent.

Un estat temporal no només donaria als palestins menys territori que el que demanen, però Israel també mantindria el control militar de la zona. Els palestins també tenen por de que si ells estiguessin d'acord amb les fronteres temporals, mai guanyarien de fet i dret, un estat independent a Cisjordània, Jesuralem Est i la Franja de Gaza.

Converses de pau liderades pels Estats Units fa sis mesos amb l'ambiciós objectiu d'arribar a un acord final al setembre de 2011, es van trencar després de que Israel va començar a construir a la Ribera occidental i a Jerusalem oriental. Els palestins van exigir la congelació en les dues àrees, però Israel és va negar. Amb l'establiment de pau estancada, els palestins han llançat una campanya per obtenir el reconeixement internacional d'un Estat palestí i busquen el reconeixement de l'Assemblea General de l'ONU a la tardor, una mesura que podria aïllar a Israel.

La setmana passada, Barak va dir que per protegir la seva posició, el govern israelià havia de prendre iniciatives no especificades.

No hi ha dubte de que Israel sent la pressió internacional i si creu que amb la proposta de pegats temporals aconseguirà l'increment en ajuda militar, no va per bon camí. 

Les dones d'Egipte

Durant la revolució popular d'Egipte, tots vàrem ser testimonis de que va ser un treball tant d'homes com de dones. Moltes dones portaven vel i alguns signes de conservadorisme religiós, mentre que d'altres es delectaven amb la llibertat de besar a un amic o fumar una cigarreta en públic. I el que és veritat per Egipte i, en major o menor grau, en tot el món àrab, quan les dones canvien, tot canvia, i les dones en el món musulmà estan canviant radicalment.

Una manera d'entendre el canvi en el paper de la dona a Egipte ha sigut gràcies a l'educació. Fa dues generacions només una minoria petita de les filles de l'elit rebien una educació universitària. Avui en dia, les dones representen més de la meitat dels estudiants a les universitats egípcies.

Tot i això, tal com assenyala el New York Times, el repte ara és assegurar que les dones mantenen la seva participació en un país que mira cap endavant i que la seva contribució a la revolució no s'oblidi.

El comitè de vuit experts jurídics designats per les autoritats militars per revisar la Constitució no inclou una sola dona o qualsevol persona amb una perspectiva de gènere. Una coalició de 63 dones de diferents grups ha començat a fer una petició per incloure una advocada en el comitè, argumentant que les dones "tenen el dret de participar en la construcció del nou Estat egipci".

Egipte ha fet un pas per davant d'altres aixecaments populars a la regió que han tingut participacions similars de dones acompanyades d'un reconeixement per part dels homes que el seu suport és vital. A Bahrain, centenars de dones embolicades en túniques tradicionals negres van desafiar a les autoritats en les manifestacions contra el govern encara que, com a complicitat a la cultura conservadora, ho van fer en una secció acordonada i separada dels homes. Al Iemen, només en els últims dies tenien un nombre significatiu de dones que van començar a protestar a Sana, la capital, però el seu nombre va ser eclipsat per la multitud d'homes assistents.

Passi el que passi, aquests són temps importants per la dona egípcia i tan sols hem de recular uns anys enrere per recordar que passejar per Egipte volia dir no veure cap dona pel carrer.

Publicat el 12.03.2011 a Tribuna Ganxona

 

Boicot a les olimpíades del 2012

Des del moment en què va ser revelant el logotip dels Jocs Olímpics de Londres 2012, no ha estat precisament el que podríem anomenar "popular". Però fins ara, el seu únic delicte havia estat de que era lleig.

L'última crítica: És racista.

Fa poc més d'una setmana, el cap del Comitè Olímpic Nacional de l'Iran, Mohammad Aliabadi, va insistir que en el logotip es podia llegir la paraula  "Zion" (Sió) i era òbviament racista contra els països musulmans.

En una carta al Comitè Olímpic Internacional (COI) Aliabadi va declarar que "Per desgràcia, tots som testimonis de que els propers Jocs Olímpics.... enfronten un seriós desafiament, sens dubte ometent l'esperit dels jocs i donant lloc al racisme. L'ús de la paraula Zion (Sió) pel  dissenyador del logo dels Jocs Olímpics.... en l'emblema dels Jocs Olímpics de 2012 és un acte repugnant".

Va arribar a amenaçar a un boicot a menys que el logotip ens canvii, dient: "No hi ha dubte que la negligència de la qüestió per part seva pot afectar la presència d'alguns països en els jocs, especialment l'Iran que es regeix pel compromís amb els valors i principis".

El COI i els organitzadors no estan fent res d'això. En una breu resposta, el president del COI, Jacques Rogge, ha rebutjat les al·legacions de l'Iran, afirmant que "La resposta del COI és bastant clara. El logotip de Londres és el dels Jocs Olímpics de Londres 2012, ni més ni menys i res més".

Atès que el logotip es va posar en marxa el 2007, la denúncia sembla arribar massa tard, per no dir que és absolutament inútil. El logotip s'ha utilitzat àmpliament en tot el món per promoure els Jocs, i seria pràcticament impossible de veure, d'acord als meus ulls, un segon significat, per molt vàlides que siguin les denúncies.

El logotip pot ser declarat culpable de qualsevol nombre de pecats, però de racisme? Certament, si un volgués desmuntar i manipular el logotip podria, probablement, fer que s'assemblés a la paraula "Zion" (Sió).

Així, mentre que el racisme en totes les seves formes ha de ser evitat, el logotip de Londres 2012 apareix, en aquest cas, de ser culpable de res més que el fet de que és lleig.

La desgràcia de Silvio Berlusconi

Aquest any es celebra el 150è aniversari de la unificació d'Itàlia, un any en el qual haurien de celebrar tot el patrimoni que tenen i la seva cultura. Malauradament, els diaris estan plens d'històries del primer ministre Silvio Berlusconi.

Crec que de tots és conegut l'últim escàndol en el que un jutge italià vol enviar al primer ministre a judici per dos càrrecs: "Pagament d'una prostituta menor d'edat i tractar d'enfosquir aquest presumpte delicte aprofitant-se de la seva posició oficial".

L'acusació es produeix després d'una sèrie d'acusacions per altres dones. No és la primera vegada que Berlusconi ha tingut problemes amb la llei. Les denúncies de corrupció pública, l'evasió fiscal, i les connexions amb la delinqüència organitzada han estat ben documentades durant els anys que Berlusconi ha estat en el càrrec. 

Com un magnat multimilionari dels mitjans de comunicació, Berlusconi utilitza el seu imperi mediàtic per atacar als seus oponents. El New York Times va informar, arran de l'últim escàndol, que estava "utilitzant les primeres pàgines per carregar contra la justícia italiana, l'oposició de centre-esquerra i qualsevol altre persona que pugui qüestionar la vida personal del primer ministre".

En una democràcia, ningú hauria d'estar per sobre de la llei. No obstant això, el primer ministre sovint ha tractat de manipular les palanques de l'Estat, en un punt de promulgar una llei que li donaria immunitat.

Un altre dels temes que va encendre als italians i crec que a més de mig món, van ser les seves paraules de no voler "molestar" al dictador libi Muammar Gaddafi desprès de la massacre de manifestants a Líbia. No va ser fins desprès d'una ona de protestes que el govern italià va acabar condemnant els actes de Gaddafi. La relació entre Berlusconi i Gaddafi ha sigut molt estreta durant anys.

És ben denigrant saber que aquest home, aixi com els dèspotes d'Egipte, Tunísia, Líbia i Bahrain, ha confós una nació lliure amb la fascinació pel culte a la seva pròpia personalitat.

Publicat el 05.03.2011 a Tribuna Ganxona