L'equilibri

Avui he llegit un frase que m'ha fet pensar:

"El peor fundamentalismo es el económico: mata en el mundo a muchas más personas que el religioso" Leonardo Boff.

El fet es que la gent don mes importància als conflictes de religions, especialment al fonamentalisme islàmic i a les guerres que s'han creat en nom de parar aquest fonamentalisme, que no pas a la gent que cada dia mor per no poder menjar. Estem acostumats des de que tenim us de raó a conèixer que en aquest mon hi ha mes gent que passa gana, que no pas que no en passa i això ens ha fet insensibles al problema. Sabem que existeix i que sempre existirà, perquè preocupar-nos? Ens ensenyen pels medis de comunicació fotos i reportatges amb imatges demagògiques, i qui es el que no, en molts moments, se sentit com se li partia el cor? Imatges, he de dir, de les que no estic gens d'acord que s'ensenyin. Però en el moment que tenim un exèrcit que va a un país amb l'excusa de parar un terrorisme islàmic, amb la conseqüent pèrdua de vides humanes, els recolzem. Un exèrcit que paguem amb els nostres impostos i que han anat allí per assegurar-nos de que podem viure en pau.

Fa uns quatre anys, s'anunciava que Espanya havia entrat, per primera vegada, en el seleccionat club dels 10 països del mon amb major número de persones riques. Estàvem en plena bombolla. L'estudi que va publicar Merrill Lynch, deia que aquestes persones amb uns patrimonis molt elevats van destinar en el 2007 quantitats increïbles en articles de luxe com son obres d'art, cotxes de luxe, iots privats, joies, vacances de luxe, etc, a pesar dels creixents costos i les turbulències dels mercats financers. Hi havien diners i s'havien de gastar. Ara hem de pagar entre tots els abusos i l'especulació d'uns quants. L'egoisme, l'afany de voler ser mes que ningú, el sentir-se important pel sol fet de tenir mes que el veí, ens ha portat a la situació que estem ara. I mentrestant segueixen morint de gana gent en països que necessiten infraestructures, que necessiten aigua potable, que necessiten escoles, que necessiten medis de subsistència, que necessiten medicines i vacunes. Quan, per l'amor de Déu, tindrem una mica d'equilibri en aquest mon?

Diuen que l'esperança es l'últim que es perd i jo encara no la he perdut, perquè vulgui o no vulgui encara crec en la humanitat de la persona, encara crec en la seva condició de millorar, de fer coses bones i tots, cadascun de nosaltres tenim la capacitat de fer alguna cosa.

El llenguatge

He trobat una notícia en El Periodico que en principi no l'he entès: "Impulso legal a la lengua de signos catalana" - El Parlament regula hoy la vía de expresión de los sordos.
Tonta de mi, he pensat: Una llengua de senyals, no es universal? M'ha estranyat molt. Creia, en un principi que no hi havien fronteres. Em pensava, sincerament, que els signes havien aconseguit el que l'esperanto no va poder fer pel llenguatge parlat. Ah senyors, ens hem topat, però, amb la cultura, amb les costums de cada lloc que ens fa a tots diferents a l'hora de comprendre les coses. Un dels exemples, i m'ha fet gràcia, es el tomàquet. En castellà fan el signe de fregir, en català de sucar-lo en el pa. I aixi amb altres coses al igual que deuen haver diferències amb altres països. Una de les coses que em va estranyar força al anar a viure a Anglaterra, van ser les onomatopeies. Tots sabem com es el lladruc d'un gos, el cant d'un gall, el soroll de picar a la porta, el soroll que fa el disparar un tret i demès. Tots l'escoltem igual però l'interpretem en el nostre llenguatge de diferent manera. Si aquí diem guau, guau, en anglès en diuen woof, woof, si aquí diem kikiriki, en anglès en diuen cockledoodledo, si aquí diem pom, pom, allà en diuen knock, knock i si diem pum, pum, allí en diuen bang, bang. He comprés avui que es impossible tenir un llenguatge universal per molt que ens faci il·lusió i, en part, no deixa de saber-me greu que no pugui haver, al menys, un llenguatge on no existeixi cap frontera.

La dona

Val la pena llegir aquest poema, especialment quan notem que les nostres forces minven...

Para ti, mujer abnegada, mujer trabajadora
Para ti mujer, va hoy esta flor y mi canción
Para ti, dulce, tenaz y sacrificada luchadora
Para ti, todo mi respeto y toda mi admiración
Los diarios nos mencionan a mujeres famosas
Nombres grabados a fuego y oro en la historia
Cantan loas a sus logros, a sus grandes cosas
Nos hablan de sus virtudes y de sus memorias
Pero yo quiero cantarte a ti, silenciosa luchadora
Que te levantas la primera, al atisbar los rayos del sol
Mujer de mil nombres, de mil caras, de mil horas
Compañera en la lucha y con tiempo aun para el amor
A ti, que día tras día vas al hospital, a la oficina,
al campo, a la fábrica, a la calle, al mundo a remar
A ti, que aunque llegas a casa extenuada, rendida
Todavía guardas una sonrisa y reservas para amar
Me viene este canto de lo más profundo de la vida
Acumulado estaba el homenaje a tan maravilloso ser
Muchos versos había escrito, pero a ti te lo debía
Madre, hermana, esposa, hija, compañera... mujer.

J. C Pavanetti Gutiérrez

Enquesta

M'ha intranquil·litzat llegir un article avui en el diari britànic The Guardian, en el que explica d'una enquesta que es va fer sobre la preocupació de la gent pel canvi climàtic. El resultat d'aquest any es que només 62% han dit que els hi preocupa, quan en l'any 2006, el resultat era d'un 80%. Què es el que ha passat? Dues de les raons que han especificat per aquesta baixada, es que han patit un hivern cru, però el mes important es que els hi arriba diferents estadístiques sobre l'escalfament global que es contradiuen entre elles.

Només cal que veiem la fallida en arribar a un acord a Copenague, per veure que no hi ha voluntat i que els interessos econòmics i el poder de seguir en un govern, son prioritaris. Si no hi ha un bon lideratge, unes línies clares, uns acords a seguir, una voluntat en reduir les emissions, si la informació que ens transmeten des de dalt es confosa, ens trobem amb un poble que es relaxa i acaba tirant la tovallola, ja prou problemes hi han avui en dia com per preocupar-se pel canvi climàtic que al cap i a la fi no deu ser tant important si els de "dalt" no se'n preocupen.

Racisme?

Aquest vespre, mirant les noticies de TV3, me n'he adonat del que es el que nosaltres veiem com normal. Estaven ensenyant com en una escola, en una xerrada sobre racisme, els hi passaven un vídeo en el qual un xinès escrivia en la seva llengua en una pissarra i davant del seu restaurant, que necessitaven un cambrer. Un noi de color se li apropa per preguntar el que posava a la pissarra. Al traduir-li, li va preguntar si hi podia treballar. El xinès li diu que ho sentia molt però que no podia accedir a la feina perquè no era xinès. No es això racisme? Però qui es el que no va a un restaurant xinès i espera ser servit per xinesos? Què pensaria la gent si el cambrer es un noi de color? Potser pensarien.... això no es un restaurant xinès? Què hi fa aquest noi aquí? De la mateixa manera que si vas a un restaurant indi, japonès i demés. M'és difícil explicar aquí el que he sentit quan ho estava veient. He vist que si mai he anat a un d'aquests restaurants i m'ha servit una persona que no ho era... ho he trobat rar, no era "normal". Soc racista? Em pensava que no, i ara mateix, em sento fatal. Bona nit.

La classe política

M'he quedat ben sorpresa al llegir que en l'últim informe publicat pel CIS senyala que, desprès de l'atur i els problemes econòmics, la classe política ocupa el tercer lloc. Com pot ser que estigui per sobre dels problemes de l'educació, la sanitat, el terrorisme, la delinqüència, el medi ambient.... ? Els polítics s'haurien de veure com "la solució" i no pas com "el problema", què ha passat? Potser el mes evident es la manca de lideratge a l'hora de donar unes mesures eficaces contra la crisis i l'atur, però també existeix la permissivitat contra la corrupció, una lacra social que no pot admetre mitges tintes i el balafiament de les despeses públiques entre d'altres.
En una democràcia, aquesta percepció dels ciutadans hauria de ser objecte d'una profunda preocupació social. El ciutadà mitjà, mes intel·ligent del que pot admetre la classe política, està rebent una total confusió, una incapacitat per generar confiança i veu l'oportunisme que aquesta mateixa classe política utilitza amb la situació econòmica actual. Potser es hora de que comencin a pensar i canviïn la seva manera d'actuar, no estan allí pel poder, estan allí per defensar-nos i ajudar-nos, costi el que costi.

Les queixes

Sempre m'agrada llegir les noticies amb tocs humanitaris i positives i, sincerament, de vegades, es una tasca una mica difícil. Avui m'he trobat en que als EEUU, el pastor Will Bowen va proposar en uns dels seus sermons del matí romandre 21 dies sense queixar-se, sense parlar malament de ningú i sense criticar. Per provar que la cosa anava en serio, va repartir a cadascú dels seus feligresos un braçalet de color morat perquè cada vegada que se n'adonessin ells mateixos de conferir alguna queixa, alguna crítica o xafarderia, se la canviessin de canell i tornessin a començar. Quasi tots els que van començar amb aquesta experiència la van acabar, però els hi va costar una mitja de cinc mesos de canvis de mans. I es que 21 dies es el temps que els psicòlegs ens diuen que costa crear un hàbit, i això no es fàcil. Però lliurar-se d'una addicció es molt mes complicat que enganxar-s'hi, encara que sigui per agafar bons hàbits.
El queixar-se s'ha convertit en una epidèmia. Segons uns estudis que es varen fer, la gent es queixa una mitjana de vint vegades al dia. Qui es el que no ha notat que quan ens queixem del temps, de la seguretat, del nostre cos, de la grip que tenim, de que els diners no ens arriben i demés, l'únic que aconseguim es trobar-nos pitjor? I no diguem al que potser ens està escoltant. I total, no serveix per solucionar res. Si enfoquéssim les nostres energies en les coses que volem en lloc que les coses que no volem potser tots aniríem mes contents per la vida. El problema d'estar sempre amb la queixa a la boca es que acostumem al cervell a emetre missatges negatius i a veure tan sols el costat fosc de les coses. Quan som optimistes les nostres energies pugen i tenim ganes d'actuar en el mon i de fer feliços als demés. Qui s'apunta?

La Diagonal

Tots el medis de comunicació ens han estat crivellant amb el tema de la Diagonal i aquí no em vull ficar amb política ni amb responsabilitats. Encara que no visc a Barcelona, soc d'aquesta ciutat i potser no la visito tant sovint com voldria, però m'agradaria donar la meva opinió. La idea de la diagonal no la trobo tant descabellada. Crec que tot el que sigui per una millora al transport públic es necessari. El tramvia ha de travessar de punta a punta la ciutat, al igual que crec que també n'hi hauria d'haver un altre que travessi el Passeig de Gràcia de dalt a baix. El problema es que no era l'hora de fer aquesta presentació, no era l'hora de gastar-se 3 milions d'euros amb la propaganda i la consulta quan s'estan retallant ajudes socials. La gent està espantada i tot el que sigui una despesa que acabi sortint de les seves butxaques quan molts d'ells no arriben a finals de mes, amb hipoteques que els ofeguen, amb membres de la família que es troben a l'atur, no ha fet mes que posar-los en contra de la reforma. No senyor, no era el moment. El que també vull afegir, es que des de ja fa molts anys, es prioritza l'us del cotxe privat a l'us del transport públic i ja es hora de que ens mentalitzem amb el mal que fem a aquesta ciutat, als veïns que han de dormir amb les finestres tancades, a la impaciència d'alguns conductors, al desesper de no trobar aparcament i sobre tot al mal que fem al medi ambient. En una ciutat com Barcelona, ha d'haver prou xarxes de transport públic perquè no hi hagi la necessitat d'agafar el cotxe i si aquesta reforma ajuda, ja sigui l'opció A o B, hi estic a favor, però no era el moment.

Les retallades

Considero que havien d'haver retallades per poder sanejar l'economia d'aquest país. Treuen el xec bebè. Una de les raons d'aquest xec va ser degut a la poca natalitat que teníem en aquest país ja que, amb una població que cada vegada te una esperança de vida mes llarga, el país acabaria amb unes pensions que l'Estat, amb els ingressos dels treballadors no podria pagar. El que no entenc es que ara, el PP, que varen votar en contra, curiosament el defenguin. La llei de dependència diuen que no pot ser retroactiva. Tampoc entenc com ara, el PP, està en contra d'aquesta retallada quan mai ha sigut aplicada a ninguna Comunitat Autònoma governada per aquest partit. Diuen que les pensions es baixen quan en realitat es congelen les mes altes i, les no contributives i les mínimes, no es toquen. No es que estigui d'acord amb les retallades que fa el govern aquesta vegada, hi han moltes coses que al meu entendre podrien fer millor, però el que m'emprenya es que ara, el partit al que estic fent referència vulgui mostrar-se com un partit social. Massa demagògia i poca política.

Catalunya

Quan penso amb la independència de Catalunya, em ve a la memòria quan em va tocar fer el servei social a Medina del Campo, Valladolid - en aquell temps si no tenies el servei social fet, no et donaven el carnet de conduir - i em vaig trobar, anant amb algunes companyes cap a Tordesillas i en una gasolinera, un cotxe amb matrícula de Barcelona. Jo, joveneta, "ni corta ni perezosa" em vaig dirigir al senyor per dir-li hola i poder parlar una mica en català. He estat molts anys vivint a Londres . Allí quan trobava a algú que era de Madrid, de Càceres, de Sòria, etc. em sentia afina, alguna cosa ens unia. Penso que com mes lluny estem de les nostres terres mes obrim les fronteres entre uns i els altres. Qui em diu que si estigues vivint als EEUU o a la Índia i em trobés amb un europeu ja fos d'Alemanya, ja fos de Noruega no em sentís unida a ells pel sol fet de ser europeus? I no diguem quan ens mostren imatges de la terra per satèl·lit o comparat amb altres planetes o fins i tot dins la via làctia, el sentiment de petitesa, el no poder comprendre els conflictes que tenim entre nosaltres, es gran. Les fronteres, com mes lluny estem mes desapareixen. Què es el que ens fa, quan estem a la nostre terra, independistes? No tinc res en contra dels meus amics / coneguts de Madrid, Galícia, Astúries, País Basc, Sòria, Múrcia, Màlaga, Còrdova, Sevilla, etc., el que si trobo es que hem estat quaranta anys amb una dictadura que ha deixat malmès el que podria ser una unitat. Quan va morir en Tito, vaig observar incrèdula que un país com Iugoslàvia, el qual jo havia estudiat al "cole" com un país unit, podés haver-hi tant d'odi i es fessin unes guerres totalment injustes i que van suposar una gran quantitat de pèrdues en vides humanes. Per sort això no va passar aquí i vàrem entrar dins la nostre jove democràcia, però el ressentiment de tots aquells anys continua vigent en molts llocs i en moltes persones que no desapareixerà fins que passi el temps i tinguem una millor educació. Amb aquest ressentiment i apart de la nostre llarga història, sabem de la injustícia que s'ha fet a la nostra economia, a les nostres infraestructures, el poc respecte a la nostre cultura, i molts altres temes que ja coneixem de sobres durant tots aquests anys de democràcia i, tot això, es el que ha fet que s'hagi dit prou.

Mostres d'afecte

M'ha fet gràcia llegir aquesta setmana que en un estudi de la universitat de València s'han trobat que si un home està davant d'una dona guapa, l'hi pot provocar estres i malalties cardiovasculars per la senzilla raó de que els hi fa augmentar els nivells de cortisol. No sé si això els hi passa també a les dones, doncs aquest estudi només s'ha fet amb homes. Això m'ha fet pensar en que el món s'està tornant una mica boig!!!.
Han deixat de banda les mostres d'afecte: la carícia, el petó, el somriure, l'abraçada..... que poden o no poden equilibrar aquests nivells, però qui es el que no prefereix patir un infart pel sol fet d'estimar que patir-lo per l'estres, pors, ansietats per la feina, pel dia a dia?. El meu consell es que no deixem de somriure, que no manquin les carícies, els petons, les abraçades, que si hem de morir per alguna cosa, que sigui per plaer, perquè ens estimem i no per una feina, per una vida quotidiana, per les preses,...

La foto

Oh que maques que son les encaixades de mans... Ahir vàrem veure al Zapatero i al Rajoy, avui al Rajoy i al Montilla. La veritat es que fer aquests posats per la foto em treuen de polleguera. Sabem com estan les coses, sabem com està el país i de tots els temes que varen tractar, que jo sàpiga, només varen arribar a estar d'acord en UN dels temes!! Oh, quin gran assoliment, el país anirà de meravella i els fotògrafs estan a la espera... vinga fem la foto que toca, la foto d'una unió perquè la gent s'ho cregui amb aquell somriure que denota una verdadera hipocresia. Per favor, prou de fer el paperet que ja som grans i ja no ens podeu enganyar. Potser l'única notícia bona d'avui es que l'economia catalana surt del període de recessió amb un creixement zero durant el primer trimestre de l'any!! Una mica d'esperança que, en aquest temps que estem vivint, ja la necessitem.

Imperfeccions dins la perfecció

Em considero femenina però no coqueta. No he sigut mai una persona a la que li agradi portar maquillatge, encara que en "ocasions especials" potser em pinto els ulls i em poso una mica de coloret, mes d'això i em sento postissa. Deu ser el meu tarannà, no ho se. De la mateixa manera que jo soc així, moltes altres dones no ho son. He d'admetre que molts dels maquillatges estan verdaderament encertats: d'uns ulls apagats o petits et poden donar la sensació d'uns ulls vius o grans, una cara rodona et poden fer ressaltar els pòmuls i semblar que la tinguis ovalada, uns llavis petits te'ls poden fer que semblin grans i viceversa, etc. En part busquem una perfecció de la que nosaltres ens podem sentir segures i "guapes" davant del mirall, davant de la gent.

Ara bé, ens trobem dins d'aquesta "perfecció" en el mon de l'ull públic, programes com el photoshop que ja no es de maquillatge sinó de canviar el cos com si d'un escultor es tractés. Fa unes setmanes, una actriu nord-americana (no me'n recordo ara qui era), emprenyada perquè una revista va fer servir aquest programa per ensenyar les seves cames, va demanar que li fessin una foto per mostrar la diferència. Les seves cames tenien cel·lulitis, alguna variu i venetes blaves. Imperfeccions dins la perfecció.

Fa poc, el bloc "Love magazine" va penjar un post titulat "les noies de Vuitton" amb l'imatge de 50 super-models sense maquillar - entre les que estan Laeticia Casta, Elle Macpherson, Bar Rafaeli o Karolina Kurkova - com si fos la campanya tardor/hivern 2010 d'aquesta firma, cosa que no era certa. En poc temps els comentaris a aquesta foto van créixer fins arribar als 1.700. El problema es que dins de l'anonimat d'internet molts d'aquests comentaris eren denigrants amb insults cap a aquestes noies que em fa vergonya inclús escriure'ls aquí. Aquells que sabeu anglès us podeu fer una idea:http://www.reddit.com/r/pics/comments/bwq5x/those_arent_mugshots_just_louis_vuitton_models/

Està clar que aquestes fotos posen al descobert el que pot fer el maquillatge, les llums, el photoshop, per vendre una imatge irreal de les dones, però això no justifica la manca de respecte que confonen a la dona amb un maniquí a la que se l'hi pot dir qualsevol insult. Des d'aquí vull donar la meva enhorabona a aquestes dones que s'han volgut mostrar tal com son.