Castelldefels

Estació de Caldes de Malavella

Desprès de la pèrdua de vides a Castelldefels en la nit de Sant Joan, una pèrdua que alguns qualifiquen com accident, altres imprudència, altres temeritat i tothom una tragèdia, m'ha fet pensar en les estacions d'aquest país que no tenen ni pas subterrani ni pas elevat. Durant tres anys cada divendres anava a buscar a la meva filla a l'estació de Caldes de Malavella (l'estació de tren mes propera a Sant Feliu de Guíxols) procedent de Barcelona, ciutat on estava cursant els seus estudis, i cada diumenge al vespre la deixava per fer el viatge de tornada. Aquesta es una de les estacions on, per anar a l'andana dels trens que van direcció Barcelona, has de creuar la via per força. Un encreuament senyalitzat per uns llistons de fusta en dos llocs determinats de la via. Jo creuava la via amb ella i m'esperava a que arribés el tren per veure-la marxar, moment que tornava a creuar la via. Sempre eren moments en que em difonien molt respecte i un sentiment de no "tenir-les totes". Abans de creuar sempre ens paràvem i miràvem a banda i banda de la via, escotàvem qualsevol indici de xiulet, qualsevol soroll de motor, qualsevol sacseig de la via i crec que tothom feia el mateix, però he de dir que en cap moment va passar un tren sense deixar de xiular, ni els que anaven direcció nord ni direcció sud, ni els que es paraven ni els que passaven de llarg.

Diuen molts dels que estaven presents a l'estació de Castelldefels, que el tren no va xiular i jo crec que una cosa es el que un tren no xiuli i l'altre es no oir el tren xiular. En una estació on 700 persones baixen d'un tren alhora, on hi han crits i ganes de disbauxa, ganes d'arribar a un punt determinat per començar la festa i com mes aviat hi arribin millor, deuria ser molt difícil oir res que no fos el xivarri del moment dins de l'ambient que els envoltava.

Va ser una tragèdia en que la gent no va tenir la paciència per esperar, en que la gent tenia ganes de festa i oblidar-se per unes hores dels problemes quotidians, en que el perill, el respecte en creuar unes vies no es va tenir present, en el que si un ho fa, l'altre el segueix, fins que tothom troba normal fer el que fa la majoria: creuar unes vies que no s'havien de creuar.