El legat de Ronald Reagan

Aquest passat dia 6 de febrer, es va celebrar per tot els EUA el centenari del naixement de Ronald Reagan. Els elogis que s'han fet sobre ell en els mitjans de comunicació son iguals com quan es van complir els 90 anys. Llavors, com ara, es va ometre completament el cost humà de la seva política exterior.

El gener de 1981, el recentment estrenat Reagan va heretar la política de Jimmy Carter de donar suport a un govern salvadorenc controlat per un militar que, juntament amb les forces de seguretat i els esquadrons de la mort, van matar a una 10.000 civils el 1980. Els primers 27 mesos de l'administració Reagan, potser uns altres 20.000 civils van ser assassinats, la premsa d'oposició exterminada, polítics de l'oposició assassinats o forçats a l'exili, l'església màrtir. A l'abril de 1983, en una sessió del Congrés, va elogiar al govern salvadorenc per "fer tot el possible per garantir la democràcia, els sindicats laborals lliures, la llibertat de religió i la premsa lliure".

A la veïna Nicaragua, la dictadura de Somoza, amb suport dels Estats Units, van matar uns 40.000 civils des de 1977 a 1979, en un intent de desesperat per mantenir el poder. Al candidat Reagan li va saber greu la marxa de Somoza, i quan va ser president, es va girar cap a la Guàrdia Nacional de Somoza perquè portessin a cap el moviment d'alliberació. Coneguts com els "contras", en els vuit anys que Reagan va estar de president, no van poder contenir cap localitat tot i ser experts en violacions, tortures i assassinats de civils indefensos. Mils de persones van morir en una guerra que no haguera sigut si no fos per en Reagan. 

A Guatemala, després que Efraín Ríos Montt dugués a terme el 1982 una campanya militar que va deixar milers de  morts civils indis, Reagan es va posar furiós. No amb el seu aliat, sinó amb Amnistia Internacional i d'altres que ho van documentar. 

Al sud-est asiàtic, Reagan va deixar de col·laborar  amb el govern xinès per donar suport al Khmer Vermell de Cambodja, d'on havia estat expulsat del poder el 1979. El Khemer Vermell enderrocat utilitza la veïna Tailàndia - amb la benedicció i el suport dels EUA - com a base des d'on llançar atacs dins de Cambodja i Reagan va donar instruccions al seu ambaixador davant l'ONU de reconèixer el deposat Khmer Vermell, en lloc del règim imposat per Vietnam, com el govern legítim de Cambodja.

En altres parts del sud-est d'Àsia, Indonèsia seguia ocupant Timor Oriental, l'illa que havia envaït el 1975 amb la benedicció de l'administració Ford. En aquest cas, Reagan va optar per oposar-se a la resistència de Timor i donar el seu suport als ocupants d'Indonèsia.

A Sud-àfrica, Reagan va ser un entusiasta defensor de l'ocupació il·legal de Sud-àfrica de Namíbia i la desestabilització d'Angola i Moçambic. Segons ell, el govern de l'apartheid era un membre actiu del "món lliure" i per tant digne d'un "compromís constructiu" polític.

En llegir sobre les celebracions, em pregunto perquè els països i la seva gent son reticents a recordar uns fets, a patir aquest tipus d'amnèsia que sembla que s'encomana. En el nostre país, la "memòria històrica" encara es troba amb portes tancades, i jo em pregunto, fins quan?

Publicat el 12.02.2011 a Tribuna Ganxona