La majoria de gent avui en dia considera la felicitat no només com una cosa que és bo tenir, però que hem de tenir per força i, a més a més, una cosa que creiem que està al nostre abast si tan sols ens ho proposem. Podem ser feliços -ens diem- hem de ser feliços, serem feliços.
És curiós que aquesta és una idea relativament nova a Occident que data dels segles 17 i 18, una època que va marcar el començament d'un canvi dramàtic en el que els éssers humans començaven a tenir esperances del que es podien esperar de les seves vides. Avui pensem en la felicitat com un dret. Això ha estat alliberador, en alguns aspectes, perquè ens demana que ens esforcem per millorar les nostres vides. Però també hi ha aspectes negatius. Sembla que quan un vol ser feliç, s'oblida que la recerca de la felicitat pot implicar lluita i sacrifici.
Les llengües diverses ens revelen antigues definicions de la felicitat. És un fet sorprenent que en tots els idiomes indo-europeus, sense excepció, fins a l'antiga Grècia, la paraula felicitat és afí a la paraula sort. En Nòrdic antic i també rel de l'anglès antic ens trobem amb la paraula "Hap" que significa sort o atzar, en el francès antic tenim la paraula "heure" que ens dóna "bonheur", bona fortuna i felicitat. Alemanya ens dóna la paraula "Gluck" que vol dir tant felicitat com atzar.
Antigament, la felicitat no era una cosa que es podia controlar. Estava a les mans dels déus, dictat pel destí o fortuna, controlada per les estrelles, no era una cosa en que hi podíem comptar o fer nosaltres mateixos. La felicitat, literalment, estava fora de les nostres mans. Tal com declarava el monjo en els Contes de Canterbury de Chaucer:
I així la roda de la fortuna gira amb traïció. I de la felicitat passa a la tristesa en els homes.
En altres paraules, la roda de la fortuna ens controla i, per tant, també la nostra felicitat.
Per descomptat també hi van haver altres formes de pensar, tenim als filòsofs grecs i romans, començant per Sòcrates i Plató, desprès amb Aristòtil seguint per les majors escoles de pensament clàssic. En la seva opinió, la felicitat podia ser guanyada, una perspectiva que anticipa la nostra visió moderna, encara que amb una diferència crucial. Per la majoria de filòsofs clàssics, la felicitat mai va ser una funció de bons sentiments -del que posa un somriure a la cara- però d'una vida que de segur incloïa una bona quantitat de dolor. En Ciceró ja va dir que l'home feliç era feliç inclús en un poltre de tortura!
Potser això ens sona a absurd, però ens reflexa com els antics pensaments, no veien la felicitat com un estat emocional, sinó com a comportament moral. "La felicitat és una vida viscuda d'acord a la virtut", va dir Aristòtil. Es mesura en tota una vida i no en uns moments concrets.
I vosaltres, què enteneu per felicitat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada