Quan el cos diu no

He estat llegint una entrevista a un tal Dr. Gabor Maté sobre el llibre que acaba de publicar: "When the Body Says No" (Quan el Cos diu No) que m'ha interessat.

El Dr Maté sosté que molts metges semblen haver oblidat el que abans era una suposició comuna, que les emocions estan profundament implicades tant en el desenvolupament de malalties, addiccions i trastorns, i en la seva curació.

Per entendre la connexió estrès-malaltia, el Dr. Maté es basa en estudis mèdics i la seva pròpia experiència amb pacients amb malalties cròniques de la Unitat de Cures Pal·liatives a l'Hospital de Vancouver, on va ser el coordinador mèdic durant set anys, el Dr. Maté sosté que l'estrès emocional juga un paper crític en una àmplia gamma de malalties, incloent el càncer, malalties cardíaques, diabetis, esclerosi múltiple i l'artritis.

Explica que a la medicina tradicional de la Xina durant 3.000 anys, la medicina ayurvèdica de l'Índia, i les medicines xamàniques tribals de totes les cultures al voltant del món sempre han donat per fet que la ment i el cos no es poden separar. En canvi, la medicina occidental ha fet la divisió de fa ja 2.000 anys. Sòcrates ja va criticar als metges del seu temps per separar la ment del cos. I la ironia és que ara tenim la ciència occidental que demostra amb gran detall, que la ment i el cos no es poden separar, de manera que qualsevol intent de fer-ho deixa al metge professional curt de moltes eines per ajudar els clients. 

De fet, ja no és possible, científicament, parlar d'aquest sistemes per separat. La ciència que ho estudia es diu psiconeuroinmunologia  però està completament absent en la pràctica mèdica.

Com a exemple ha citat un estudi a 1.700 dones en un període de 10 anys que es va publicar en una revista mèdica americana i que va mostrar que les dones que no eren feliçment casades i no expressaven les seves emocions, tenien quatre vegades més probabilitats de morir que les dones que no eren feliçment casades però que sí expressaven els seus sentiments. En altres paraules, la no expressió de l'emoció es va associar amb un augment del 400 per cent en la taxa de mortalitat.

Llegint aquesta entrevista, m'ha vingut al cap una experiència personal que vaig tenir. Malalta d'un atac de lumbàlgia en el que no em podia moure, una amiga que tenia en aquell temps una mica "especial", va venir a veure'm i estirada al llit a boca terrosa, em va passar les mans per sobre, sense tocar-me. En aquell moment em van venir milers d'imatges a la ment i un munt de sentiments tancats van aparèixer. Em vaig posar a plorar com feia temps que no plorava. Un cop calmada, em va dir: "Queda't una estona al llit i desprès t'aixeques, ja veuràs com estaràs bé. Quan una persona no expressa el que té dins, ha de sortir per alguna banda i el cos se'n fa ressò. El meu consell, tira un plat de quan en quan o una cassola o surt al terrat i fes quatre crits, però no t'ho quedis dins". Al cap d'un quart d'hora, em vaig aixecar com si res m'haguera passat.

Publicat el 15.01.2011 a Tribuna Ganxona