Avui he llegit un frase que m'ha fet pensar:
"El peor fundamentalismo es el económico: mata en el mundo a muchas más personas que el religioso" Leonardo Boff.
El fet es que la gent don mes importància als conflictes de religions, especialment al fonamentalisme islàmic i a les guerres que s'han creat en nom de parar aquest fonamentalisme, que no pas a la gent que cada dia mor per no poder menjar. Estem acostumats des de que tenim us de raó a conèixer que en aquest mon hi ha mes gent que passa gana, que no pas que no en passa i això ens ha fet insensibles al problema. Sabem que existeix i que sempre existirà, perquè preocupar-nos? Ens ensenyen pels medis de comunicació fotos i reportatges amb imatges demagògiques, i qui es el que no, en molts moments, se sentit com se li partia el cor? Imatges, he de dir, de les que no estic gens d'acord que s'ensenyin. Però en el moment que tenim un exèrcit que va a un país amb l'excusa de parar un terrorisme islàmic, amb la conseqüent pèrdua de vides humanes, els recolzem. Un exèrcit que paguem amb els nostres impostos i que han anat allí per assegurar-nos de que podem viure en pau.
Fa uns quatre anys, s'anunciava que Espanya havia entrat, per primera vegada, en el seleccionat club dels 10 països del mon amb major número de persones riques. Estàvem en plena bombolla. L'estudi que va publicar Merrill Lynch, deia que aquestes persones amb uns patrimonis molt elevats van destinar en el 2007 quantitats increïbles en articles de luxe com son obres d'art, cotxes de luxe, iots privats, joies, vacances de luxe, etc, a pesar dels creixents costos i les turbulències dels mercats financers. Hi havien diners i s'havien de gastar. Ara hem de pagar entre tots els abusos i l'especulació d'uns quants. L'egoisme, l'afany de voler ser mes que ningú, el sentir-se important pel sol fet de tenir mes que el veí, ens ha portat a la situació que estem ara. I mentrestant segueixen morint de gana gent en països que necessiten infraestructures, que necessiten aigua potable, que necessiten escoles, que necessiten medis de subsistència, que necessiten medicines i vacunes. Quan, per l'amor de Déu, tindrem una mica d'equilibri en aquest mon?
Diuen que l'esperança es l'últim que es perd i jo encara no la he perdut, perquè vulgui o no vulgui encara crec en la humanitat de la persona, encara crec en la seva condició de millorar, de fer coses bones i tots, cadascun de nosaltres tenim la capacitat de fer alguna cosa.
Fa uns quatre anys, s'anunciava que Espanya havia entrat, per primera vegada, en el seleccionat club dels 10 països del mon amb major número de persones riques. Estàvem en plena bombolla. L'estudi que va publicar Merrill Lynch, deia que aquestes persones amb uns patrimonis molt elevats van destinar en el 2007 quantitats increïbles en articles de luxe com son obres d'art, cotxes de luxe, iots privats, joies, vacances de luxe, etc, a pesar dels creixents costos i les turbulències dels mercats financers. Hi havien diners i s'havien de gastar. Ara hem de pagar entre tots els abusos i l'especulació d'uns quants. L'egoisme, l'afany de voler ser mes que ningú, el sentir-se important pel sol fet de tenir mes que el veí, ens ha portat a la situació que estem ara. I mentrestant segueixen morint de gana gent en països que necessiten infraestructures, que necessiten aigua potable, que necessiten escoles, que necessiten medis de subsistència, que necessiten medicines i vacunes. Quan, per l'amor de Déu, tindrem una mica d'equilibri en aquest mon?
Diuen que l'esperança es l'últim que es perd i jo encara no la he perdut, perquè vulgui o no vulgui encara crec en la humanitat de la persona, encara crec en la seva condició de millorar, de fer coses bones i tots, cadascun de nosaltres tenim la capacitat de fer alguna cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada