Hem viscut durant aquestes últimes setmanes el moviment dels indignats a les diferents ciutats i pobles. Hi han moltes coses en les que hi estic d'acord i moltes de les que no. Estic d'acord amb el moviment i amb els manifestos que, si no heu llegit, els trobareu fàcilment per internet i no crec que hi hagi algú que no hi estigui d'acord amb tots o la majoria de punts. No ho estic, però, amb com ha acabat sent. Sempre he cregut que quan en un moviment hi ha molta gent implicada, sempre ens trobarem amb la gent genuïna, la que defensa el que creu però també ens trobarem amb gent que s'hi fica sense tenir massa clar el que s'està defensant i s'aprofita de la situació.
Al llarg d'aquest temps he sentit comentaris d'amics molt diversos al igual que he llegit articles d'opinió de tota mena. Des de: "Saps una de les coses que volen els de Madrid? Que es pugui tornar a fumar als bars i restaurants!" fins al: "Aquests pijoprogres que no saben que fer" o "aquests son uns ganduls, el que haurien de fer és treballar" o "Què fan aquí? La solució està en les urnes" o "si volen acampar que vagin a un càmping, això és un lloc públic" i molts altres comentaris, molts d'ells amb la seva frase final tant de moda ara: "algú ho havia de dir".
Qualsevol manifestació de protesta ha de partir del respecte als demés, perquè si no hi ha respecte, difícilment els respectaran.
El que ha passat al Parlament no té cabuda en el meu cap i raonament. Uns parlamentaris que, recordeu, estan allà perquè els vàrem votar democràticament, van necessitar entrar al parlament amb escorta policial. Els insults, crits i agressions eren un no parar. Els mitjans de comunicació interessats en fer un reportatge van ser increpats i potser els indignats no se n'adonen que aquests mitjans poden passar de ser uns grans aliats a ser uns dels pitjors enemics. Així volen ser escoltats?
El que realment em preocupa és que s'està passant d'una indignació cap a un sistema a un odi envers uns parlamentaris escollits per nosaltres que, actuïn bé o malament en els nostres ulls, haurien de tenir tot el nostre respecte. No es pot permetre que l'exaltació que poden crear unes reivindicacions es torni en violència, perquè els insults, les espentes, les escopinades, les pintades als polítics, els atacs a cotxes oficials i mossos són violència pura. Potser el fet que em va sacsejar més va ser l'atac al diputat invident de CIU, Josep Mª Llop. Hi han mitjans i persones que ens diuen que els violents eren una quantitat mínima. Si hi havien unes dues mil persones concentrades al Parlament i els violents eren pocs, què van fer la resta per evitar-ho? Em faig creus només de pensar si tots hagueren entrat pel seu propi peu i sense la protecció policial, quin hagués estat el límit. Potser que recordem aquella frase de Mahatma Ghandi: "La no violència és la força més poderosa que hi ha a disposició de la humanitat. És encara més poderosa que l'arma més complexa de destrucció ideada per l'home."
Una de les coses que realment m'ha estranyat és que, en cap dels manifestos que he llegit, no s'hagi dit res sobre les despeses de la Casa Reial. Al cap i a la fi, als Reis cap de nosaltres els ha votat i els paguem amb els nostres impostos. Potser que faci un recordatori: els últims cinc anys, la Casa Reial ha rebut dels nostres impostos, per ells solets, 43.181.110 euros. A més a més i anualment, hem d'afegir el manteniment dels diferents Palaus i mansions que va a càrrec del Patrimoni Nacional, amb un pressupost de 140 milions d'euros, el pagament de salaris (més de 140 persones) que puja a quasi 6 milions d'euros, el Parc Mòbil de l'Estat es fa càrrec dels cotxes oficials amb un pressupost de 50 milions d'euros i les despeses derivades dels viatges d'Estat van a càrrec del Ministeri d'Exteriors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada