La Zona Zero

S'ha parlat molt de la mesquita que es vol construir a la "Zona Zero" de N.Y. Hi ha gent a favor i molta gent en contra.

La disputa, sense importar de com es resolgui, ensenya la buidor de la Constitució, que expressament te una mesura per protegir la llibertat de les pràctiques religioses. Una Constitució que els Nord-Americans tracten como si d'una Sagrada Escriptura es tractés, però es veu que el que diu no te gran importància.

No tots els musulmans son terroristes i al igual que ells, tampoc ho son tots els palestins ni tots els israelians i aquí podria afegir uns quants grups de diferents països que han recorregut al terrorisme per defensar la seva causa. Perquè aquestes pors?

Quan vaig llegir la noticia per primera vegada, em vaig alegrar encara que vaig veure que hi hauria força controvèrsia. I em vaig alegrar perquè vaig pensar que un lloc d'oració on va morir tanta gent era bo. Vaig pensar que eren valents en demanar-ho perquè sabien que es trobarien amb el rebuig de molta gent.

La veritat es que aquest tema s'està convertint del que es la "Zona Zero" a la de "Zero Tolerància".

Els miners

El 5 d'agost ens vàrem assabentar de la mina que es va ensorrar a Xile amb 33 homes atrapats. Ho hem anat seguint, i de vegades s'assemblava més a un "reality show" que a una noticia. Hem vist l'alegria dels familiars al saber que eren vius, el poder passar un tub fins a ells per poder baixar aliments, aigua, complexes vitamínics i cartes personals. Creuen que estaran sota terra durant uns altres 3/4 mesos fins que els enginyers puguin obrir un camí que arribi a la cambra on es troben.

Una de les coses que ens van informar també es que la companyia que opera la mina tenia fama d'ignorar les normes de seguretat i que els suports dels túnels no eren prou forts. Alguns qualificaven els túnels com "formatge suis"

Doncs bé, el que no ha sortit a la llum en aquest país, si mes no jo no he trobat, es que desprès de la terrible experiència d'aquests homes, la companyia no pagarà cap sou mentre estiguin sota terra. Ni ells ni als prop de 100 persones de la mina que ara estan sense feina.

El sindicat de miners ha demanat al govern que ho faci però el govern ha respost dient que, segons les lleis laborals, tenen prohibit assumir responsabilitats salarials. La qüestió ara està entre l'empresa minera i els tribunals xilens.

Una verdadera vergonya!!!

Tornada al cole

Molts pares estaran contents de que els seus fills tornin al cole desprès d'unes llargues vacances, de la mateixa manera que molts d'ells ja estan patint per la despesa que els hi suposarà. Aquí em vull referir als col·legis públics. El cost dels llibres de text, del material que els fan comprar, del de les excursionetes, visites a museus i d'altres llocs, la bata, el xandall i d'una llarga llista,  pot acabar sent ridícul i molts pares no s'ho poden permetre i més avui en dia que molts d'ells estan a l'atur. Què es el que han de fer? 

Una de les coses que em treia de polleguera, al tenir dos filles amb quatre anys de diferència i anar a la mateixa escola, cap any però cap any vaig poder aprofitar els llibres de la gran per la petita. Cada any els canviaven. Perquè? Dins l'ensenyança obligatòria las mates no canvien, la llengua tampoc, de la història sempre es pot fer un annexe al llibre si es que hi han hagut canvis contemporanis al igual que dins la geografia. Però aquí ja entraríem en el poder de les editorials, de les seves ofertes, de les comissions, perquè sinó no s'explica.

Perquè no pot haver un diposit dins mateix de l'escola amb els llibres dels alumnes que ja no es necessitin? Perquè dins de la ensenyança obligatòria i "gratuïta" s'han de pagar llibres de text, material i tot el que he esmentat abans? Perquè la gratuïtat es mes gran per uns que per altres? Hem de saber que a Castella-La Manxa, a l'Aragó, a Galícia i a La Rioja, tenen llibres gratuïts durant tots els cursos de l'ensenyança obligatòria. Injust? Sí i molt.

Brasil

Els desastres naturals-incendis a Rússia i les inundacions al Pakistan, que són respectivament el cinquè i vuitè productors de blat, han vingut a desplegar una por per la fam. En el 2050 la producció mundial de cereals haurà d'augmentar una meitat més i la producció de carn haurà de duplicar per atendre la demanda. Això no pot passar fàcilment perquè hi han poques terres de conreu i les aigües renovables s'estan esgotant.

En les últimes quatre dècades, Brasil s'ha convertit en el primer gegant de la agricultura tropical i el primer a desafiar el domini dels "cinc grans exportadors" (Amèrica, Canadà, Argentina i la Unió Europea)

Es sorprenent que el seu èxit ha estat la forma en si mateixa. Per ells, la sostenibilitat és la major virtut i s'aconsegueix millor mitjançant el foment de les petites explotacions i pràctiques orgàniques. No accepten els monocultius ni els fertilitzants químics. Pensen que és mes important que els aliments siguin venuts a casa que en els mercats internacionals. El progrés del Brasil ha estat recolzat per l'empresa estatal d'investigació agrícola i representa una clara alternativa creixent que, en l'agricultura, petits i orgànics són bonics.

Ho han pogut aconseguir sense les enormes subvencions estatals que es fan als agricultors d'Europa i d'Amèrica i mostren una manera diferent d'aconseguir un equilibri entre l'agricultura i el medi ambient ja que la major part ha tingut lloc a centenars de quilòmetres de la selva amazònica. Norman Borlaug, que sovint és anomenat el pare de la revolució verda, va dir que la millor manera de salvar els ecosistemes en perill seria la de produir aliments en altres llocs que ningú hauria de tocar les meravelles naturals. Brasil mostra que es pot fer.

Fa quatre dècades el país es va enfrontar a una crisi agrícola i va respondre amb força decisiva. El món s'enfronta a una crisis alimentària en càmera lenta. Cal aprendre del Brasil.

Sarkozy

El president Sarkozy, s'enfronta al que podria ser la tardor més difícil de la seva presidència. Profundament impopular - una enquesta d'aquesta setmana va trobar que el 62% dels francesos no el votaran en la reelecció del 2012 - el president s'enfronta a quatre fonts de problemes: la reforma de les pensions, el pressupost, la llei de nacionalitat i l'expulsió de gitanos, i un escàndol polític relacionat amb Liliane Bettencourt.

Sobre el tema d'immigració hem d'anar al mes de juliol quan un jove va disparar a un policia durant uns disturbis a les afores de Grenoble. La resposta del president va ser que "la immigració insuficientment controlada" en tenia la culpa i va declarar que qualsevol persona d'origen estranger que posava en perill la vida d'un policia seria desposseït de la nacionalitat francesa. També va anunciar mesures dràstiques sobre els campaments il·legals romanís i l'expulsió d'immigrants il·legals gitanos. Desprès d'això van seguir els disturbis per separat dels romanís en un petit poble rural, desprès que la policia va matar un viatger que es va saltar un control.

Des d'aleshores, segons els ministre de l'Interior, les autoritats han tancat 88 camps il·legals i deportat 850 gitanos de Romania i Bulgària. El govern diu que la majoria d'ells es van anar "voluntàriament" desprès d'acceptar 300€ de re-assentament, però els que es neguen, son expulsats.

Encara que Romania i Bulgària són membres de la UE, les disposicions transitòries permeten a França limitar l'estada a la gent d'aquests països. El govern també diu que els campaments il·legals no són saludables i que vol protegir als nens dels caps criminals. Aquestes repatriacions es realitzen periòdicament. L'any passat, 10.177 romanesos i 863 búlgars, majoritàriament gitanos, van ser expulsats.

Sarkozy va jugar amb idees xenòfobes per captar votants d'extrema dreta, una tàctica que va robar vots al Front Nacional i el va ajudar a la presidència el 2007. En el passat però, el senyor Sarkozy, fill d'un immigrant hongarès, va equilibrar aquesta línia dient que donaria veu als musulmans francesos i promocionaria als negres en el govern. Tot el que sembla haver desaparegut.

França té un greu problema en els seus suburbis. Els atacs armats contra la policia són cada vegada més comuns i les bandes de narcotraficants cada vegada agafen reclutes més joves.

Tot això exigeix un esforç seriós en matèria policial, educació, ocupació juvenil i serveis socials. El que no es pot fer es vincular directament la delinqüència amb la immigració!!!

Els nord-americans nadius

Buscant una notícia per Internet que m'interessava llegir, he acabat indignada i trista per alguns comentaris que he trobat en una de les pàgines.

L'article estava en anglès i he fet una traducció el més bonament possible:

Els Navahos, els Hopis, els Apatxes i tota la resta dels nord-americans nadius que resideixen actualment a Arizona s'han unit en un esforç per mostrar als residents altius d'Arizona qui té tot el dret d'estar en aquest Estat. El Chief Standing Woolf va dir: "No son els descendents dels europeus que haurien de fer les lleis d'aquest estat, però som nosaltres, el pobles tribals, que hem estat reprimits fa massa temps. Els nostres avantpassats van estar aquí durant milers d'anys, mentre que l'home blanc va arribar fa només uns pocs centenars d'anys. No obstant això, és l'home blanc que vol fer lleis ridícules i mantenir només una raça, la blanca. Ja no podem tolerar que això passi". A falta de la qual declara la guerra al govern d'Arizona, emetent una advertència: "Revertir les teves lleis que donen dret a que només les persones de parla anglesa habitin a Arizona. Només llavors podrem fer marxa enrere i permetre que la pau regni de nou a Arizona, però si nega a tots els homes de color vermell i marró el lloc que els correspon a aquest estat, hi haurà un vessament de sang". Per descomptat, el Chief Standing Woolf estava parlant en la seva llengua materna, de manera que els legisladors a l'Estat no van estar completament segurs de quin era el missatge.

Els nadius nord-americans, i es conegut per tots, se'ls ha ignorat, han patit persecucions, obligats a viure en reserves, se'ls ha deixat de banda durant molts anys i els recolzo en la seva lluita pels seus drets, per les injustícies que s'han fet i per les que encara es fan avui en dia, però amenaçar amb un vessament de sang  ja es un clam a la violència de la que no hi estic gens d'acord.


Al trobar l'article, he llegit alguns dels missatges que hi havien. No els vull repetir aquí però el sentiment d'impotència, l'opressió al cor que he sentit ha sigut fort. Aleshores me n'he adonat del "logo" que portava la pàgina: "White Pride World Wide" (Orgull Blanc per tot el mon). Inhumà i denigrant.

On anem a parar?

Ja vaig escriure una vegada sobre aquells aparells tecnològics que em posen a les mans..... i que no me'n surto!. Un d'ells es el telèfon mòbil. Truco, contesto, envio i rebo missatges, això es tot. Ni internet, ni GPS, ni res de res. 

Ara estan venent una aplicació per l'iPhone que, segons els seus creadors, pot solucionar els problemes de disfunció erèctil en els homes. Se suposa que, quan aquesta aplicació està encesa, el mòbil desprèn una sèrie d'ultrasons que ajuden als cossos cavernosos a tenir una millor irrigació sanguínia i, per tant, a tenir una millor vida sexual.  I això no es tot, hi ha una aplicació que ajuda a deixar de fumar, i un altre que et calcula les calories que cremes quan camines, corres o vas en bicicleta.

No he de dir que, quan ho vaig llegir el somriure se'm va dibuixar a la cara.... fins on arribarem? Molts portem el mòbil a sobre, però ara es veu que també l'haurem de portar al llit!!!! Què més inventaran?

Han tornat

La punxa d'en Jap. Avui+El Punt

L'Albert i en Roque han tornat. Crec que es unitari l'alegria que hem sentit al seu alliberament, però ho han fet, no perquè ho han demanat per favor, sinó per un preu de rescat i per l'alliberament d'un dels segrestadors de les presons de Mauritània extradit a Mali on va tornar amb els seus.

La majoria de gent que compon una ONG son voluntaris amb uns ideals admirables, tot sigui dit. Ara les meves preguntes son: Era necessari arriscar les seves vides? No hi han altres maneres d'enviar ajuda a aquests països necessitats? M'agradaria saber si el cost de la caravana que hi va anar, el cost d'alliberar a l'Alícia (no aclarit del tot) i els cost de l'alliberament ara de l'Albert i en Roque, es menor al de buscar vies alternatives d'ajuda sense posar en perill les seves vides. Crec que no.

Tota persona, tot grup de persones que vulguin viatjar per raons humanitàries, han d'estar informats del perill que poden córrer i si la seva presència es necessària.

El que m'agradaria aclarir aquí es actuar tal com ens ho dicten els nostres sentiments, el nostre cor i la nostre pròpia consciencia, o actuar amb bases d'un raonament intel·ligent. L'equilibri pot ser difícil i les ganes de poder ajudar i de voler participar en fer un món millor son grans, però no amb el risc d'unes vides humanes.

Les paraules de'n Montilla

Avui, llegint les noticies m'he quedat amb unes paraules de'n Montilla: "Els referèndums d'autodeterminació són aventures que no van enlloc"

A mi m'agradaria que aquest bon home m'expliqués que és per ell una democràcia. No és el poble el que ha de decidir? No som nosaltres que els hem posat al govern amb la nostra votació? No han de defensar els nostres interessos? Si han fet una promesa electoral i aquesta, per naps o per cols, no s'ha pogut complir, no s'hauria de canviar d'estratègia i agafar un altre camí? Quants anys més volen esperar, uns altres quatre, sis, deu? Ens hem d'adonar que el govern té el poder que el poble vol que tingui, i si volen el poder hauran d'escoltar al poble.

Com a ciutadana, com a component d'aquest poble, exigeixo que em deixin participar en el referèndum d'autodeterminació. O es que al final no me n'he assabentat del que és una democràcia?

L'alcohol i el jovent

De vegades em pregunto com és que ara es dóna tanta importància a la ingesta d'alcohol entre el jovent.

Jo vaig créixer en una família nombrosa. Era habitual berenar pa mullat amb vi negre i sucre. Quan estàvem refredats, la mare ens ficava al llit i ens donava un cafè amb llet ben calent amb un raig de conyac dins, per desprès tapar-nos amb la manta fins el nas per "fer-nos suar". Si ens feia mal un queixal, havíem de glopejar conyac per adormir l'àrea del dolor. Era normal prendre Aigua del Carme en una cullereta amb sucre (ara prohibit). Al dinar podríem prendre vi amb gasosa. Els diumenges una mica de vermut amb sifó. Per Nadals podíem prendre la típica copa de cava i era més divertit mirar de xuclar-ho amb una neula!!. No hi havia res de dolent, i vàrem tenir una vida com tothom en aquella època. Tots hem crescut sans i cap de nosaltres ens hem tornat alcohòlics. Avui en dia, si això passés ja haguérem tingut als dels Serveis Socials a casa!!!!

Què fa doncs que hi hagin excessos? La prohibició? Sempre me'n recordaré que, com a prova pilot, a Escòcia van deixar obrir els pubs tot el dia. A ran d'això es va demostrar que el nivell d'alcoholisme va disminuir. Sembla estrany però, quan un té unes hores limitades les aprofita i quan pot anar-hi sempre, ja en perd les ganes, es relaxa.

El jovent ha de saber quines son les seves limitacions, ha de conèixer el seu cos i ha de saber respectar-lo. Malauradament això no ho pot tenir clar si des de casa no se'ls educa i no se'ls transmet que han de fer un consum responsable.

Què hi feia a Melilla?

Què feia l'Aznar a Melilla? Presumir de la seva supèrbia?

La veritat es que mirant les notícies, m'esperava la imatge d'ell amb Mohamed VI i, davant dels medis de comunicació, dir... : "He's my friend". Quina decepció.

Ha fet una entrada a Melilla a esquenes del Govern i com a gest de salva pàtria del conflicte. L'ABC diu que hi ha anat "para apoyar a las Fuerzas de Seguridad del Estado" Ai, Senyor.....

Si hagués sigut l'actual President del Govern, haguera enviat a desenes de militars i flotes per desmuntar les pancartes de la frontera, tal com va fer per afrontar la situació conflictiva a l'illa de Perejil que fins i tot va reclamar l'ajuda de les seves amistats a la Casa Blanca amb George W. Bush? De molt segur que si.

Divertit veure al President de Melilla, el Sr. Imbroda dient que el Sr. Aznar té un concepte de pàtria i d'Espanya molt fort, quan aquest mateix senyor quan formava part de la UPM (Unión del Pueblo de Melilla) i, abans de fusionar-se amb el PP, el va criticar durament quan, a causa de tres accidents aèris en els quals l'Aznar no va fer acte de precència, va dir: "A Aznar no le importan muestros muertos". En el cinquè aniversari d'aquests accidents, es va enfadar quan va enviar com a representant al Sr. Rajoy, aleshores Ministre de les Administracions Públiques, boicotejant inclús alguns actes.

Mes enllà del paperot d'Aznar per Melilla, l'ex-President ha demostrat que Rajoy segueix sense aconseguir el seu lideratge intern, o més bé, que ningú al PP és capaç d'afrontar a José María Aznar com un militant més del partit.

Moralistes?

Ahir vaig llegir que a França han prohibit a la gent anar despullats de cintura cap amunt tant a les ciutats com als pobles (siguin costaners o no). El fer-ho pot incórrer a una multa de fins a 38 euros. No seré jo la que posi una nota de moralitat aquí, el que sí escriuré es un dels comentaris d'un treballador francès que va dir: "Veure una noia en biquini passejant es molt maco, ara veure un tors pelut es insultant". Oh la la!!

Moltes vegades trobo que tant els governs com la gent, son moralistes en molts temes i, en canvi, son insensibles a la moral d'envair un país, de matar gent, de vendre armes, d'enriquir-se a costa dels demès, i altres exemples.

Com podem entendre que un país com els EEUU sigui un delicte banyar-se nu a les platges però portar armes de foc es un dret constitucional?

Com poden negar a molts estats vendre una cervesa a un menor de 21 anys quan des dels 18 el poden enviar a combatre en una guerra?

Com poden demanar, a Mallorca, que prohibeixin a les dones anar topless a les platges perquè les famílies no volen que els seus fills les vegin quan, aquests fills, de segur han vist mes coses per la TV, que el que poden veure a les platges? Quants jocs bèl·lics els pares els hi han comprat?

I si anem mes lluny, com poden obligar a passejar a una dona nua pel mig del seu poble a la Índia amb els veïns cridant insults pel fet d'haver sigut infidel al marit mentre els homes infidels callen i es renten les mans? I ja ni parlo del tema de les lapidacions!!

I aquí podríem afegir molts altres exemples, però es ben clar que dins de la moral, i en molts casos justícia, hi ha una gran hipocresia que trobo realment denigrant.

Sentiment de culpabilitat?

Tony Blair ha anunciat que donarà tots els beneficis de la seva biografia per ajudar a finançar un centre de rehabilitació pels soldats ferits.

No s'han esperat les crítiques a aquesta donació, i desprès de llegir unes quantes, potser les que més m'han ressaltat han sigut dos. La del pare d'un dels soldats que va perdre una cama en una explosió: "Si hagués sigut home, s'haguera aixecat i haguera demanat disculpes a les famílies per a una guerra il·legal. No vull que els diners de'n Blair ajudin al meu fill". I la d'un pare que va perdre al seu fill: "Ell podria donar aquests diners a una organització benèfica iraquiana per la rehabilitació dels iraquians ferits per les forces del Regne Unit".

Hem de pensar també que des de que va deixar el càrrec fa tres anys, el senyor Blair s'ha convertit en un home ric, amb actius estimats a 15 milions de lliures esterlines per les seves intervencions a diferents sopars.

Sentiment de culpabilitat o no? La veritat es que aquests diners aniran molt bé pel centre de rehabilitació, això segur, però també es veritat que aquest home haguera quedat con un gran polític si hagués reconegut que la seva incursió a la guerra de l'Irak es va basar en mentides. Disculpes a totes aquelles famílies que van perdre a un ser estimat, no els omplirà el buit de la gran pèrdua, però sí que podrien recuperar una mica la seva dignitat.

Des d'aquí m'agradaria fer-ho extensiu a tots aquells polítics que, al igual que Blair, van involucrar al seu país en aquesta guerra, i no senyalo a ningú.......

Intimidació

A Ohio, cada cap de setmana i durant els últims quatre anys, Dunfee i els membres de la seva església han mantingut vigilat al George, home que te un local d'estriptease, manifestant-se davant amb cartells, càmeres de vídeo i megàfons en mà. Filmen les matrícules dels cotxes que hi van i les publiquen a la xarxa, tractant de salvar les ànimes de tots aquells que van i venen.

Ara, les ballarines del local, han invertit els papers. Fartes de la tàctica de Dunfee amb el seu ramat, diuen que finalment han acceptat la seva invitació constant a venir a l'església. El que no s'esperaven es que hi assistissin amb pantalons curts i transparents.

Les tàctiques d'intimidació, de filmació, de protesta, resant en veu alta i la redempció que ofereixen, son típiques de qualsevol protesta religiosa, especialment als EEUU.

El que es meravellós es que aquestes dones han portat la lluita dels manifestants al seu propi espai, i l'església no sap com afrontar-ho.

Aquestes dones es neguen a ser assetjades, intimidades i patir qualsevol tipus de mobbing, ja sigui moral o psicològic. Han tractat de recordar a la gent que aquest és el treball que fan, i així es com mantenen a les seves famílies. Intentar intimidar-les es greu i ja ha sigut hora que, desprès de quatre anys, hagin decidit defensar-se.

Transparència

En el diari "El País" he llegit una noticia que m'ha fet esclatar amb un AL·LELUIA. Una llei regularà el "dret a conèixer" dels ciutadans davant de l'administració. Ja no serà el ciutadà qui hagi de justificar el seu interès en conèixer unes dades, serà la mateixa administració la que haurà de explicar la seva negativa a facilitar-les. Davant de la seva negativa, la "Agencia Española de Protección de Datos" que allargarà el seu nom amb "y Acceso a la Información" s'encarregarà també de garantir el dret d'accés a la informació pública.

Desprès de tot el que hem viscut últimament sobre la trama Gürtel, sobre el cas Millet, sobre els possibles finançaments il·legals dels partits i d'altres, era un tema pendent en aquest país. Aquesta llei no tan sols abasta las diferents administracions, sinó que també abastarà a aquells serveis públics o que tinguin potestats administratives, ja siguin les recollides d'escombraries com les mateixes universitats. Ja fa molt temps que la gent clama transparència quan s'han descobert aquests casos i en la majoria, s'han trobat amb una administració hermètica ben maniobrada pels partits polítics.

Espero, sincerament, que aquest avantprojecte s'aprovi el proper divendres en la primera reunió del Govern desprès de les vacances.

Ens equivoquem sobre els nostres errors?

Aquí hi ha una sèrie de preguntes que han de ser bastant simples, però que són realment insuportables. Quan ens hem equivocat? Quina ha estat la nostre més recent ficada de pota en el treball? Quin ha estat el nostre major error en la nostre vida personal? Tots tenim una estranya relació amb els nostres errors. Podem veure que tothom comet errors, però sempre ens quedem sorpresos quan es donen compte que nosaltres també ens equivoquem. És perquè veiem l'equivocació com una prova vergonyosa que hem estat descuidats o estúpids. Aquesta creença està impregnada a la nostra cultura: aplaudim els personatges públics per "mantenir el curs" encara que sigui erroni i escridassem als que admeten un error.

La pregunta important es: ens prenem el temps per entendre els nostres errors i podem aprendre d'ells?

Aquesta pregunta pot ser estesa a tots els àmbits. Després de que dos avions van topar a l'aeroport de Tenerife el 1977 matant a 600 persones, la indústria aèria va presentar nous protocols. La tripulació i els membres de terra són ara recompensats per informar dels seus propis errors. El resultat? Els accidents es van reduir de 0,178 per milió d'hores de vol a 0,104.

Ara podríem anar als polítics. Una de les línies aplaudides per a qualsevol polític és fer ostentació de que no donarà marxa enrere, mirar cap enrere, o dir que ho sent. Hem de pensar que un cotxe sense marxa enrere es prohibiria a les carreteres.

Si volem fer front als nostres errors, hem de canviar la nostra forma de pensar-hi. Si els veiem com a prova de la nostra pròpia incompetència, seguirem inflant el pit i pretendrem que no hi són.

Tot científic deixa rere seu un rastre d'hipòtesis refutada i documents fet miques. Ells no ho veuen com una incompetència, sinó com a part d'un proces per arribar a una veritat a través de l'experimentació.

Els errors seran els nostres companys de tota la vida, però tenim dos opcions: o els ignorem o intentem, obertament, aprendre d'ells.

Homes o dones?

En el diari britànic Daily Mail, han publicat una enquesta en la que la gent era preguntada que preferien tenir com a cap, si a un home o a una dona. Han guanyat els homes. Ja fa temps, en la revista Forbes, va sortir un article en el que afirmava que "tots prefereixen tenir homes com a caps".

El que em sorprèn es com, en aquesta enquesta, s'usa descaradament el llenguatge estereotipat. Alguns dels exemples que van donar van ser aquests:

• Hormonal
• Incapaç de deixar la seva vida personal a casa
• Li agrada parlar dels seus col·laboradors a la seva esquena
• Punyalades a l'esquena
• Se senten amenaçades pels seus col·legues
  
• Massa elitista
• Molt competitiva
• Passar massa temps preocupada per la seva imatge.

Amb l'excepció potser de ser "molt competitiva", una qualitat que se sol reservar pels homes i, sovint vist com un tret positiu en els negocis, la resta de les característiques utilitzades per descriure patrons femenins abasten tota la gama dels estereotips típics utilitzats per retratar a les dones.

Son així les dones o només van ser retratades d'aquesta manera perquè són dones? Un home mai es descriu utilitzant aquestes característiques a causa del seu gènere. Per sort pels homes, no poden ser etiquetats com "hormonal". Altres actius inclouen "menys probabilitats de patir canvis d'humor" i "menys probabilitats de queixar-se dels altres".

Per les dones, en canvi, un terç dels enquestats van arribar a afirmar que era "evident" quan els seus caps femenins patien el "temps del mes" com a explicació dels seus canvis d'humor.

Donades totes aquestes característiques, tant els homes (75%) com les dones (63%) coincideixen en que els homes són millors caps.

Sincerament m'emprenya tot el que siguin estereotips en qualsevol àmbit. Jo he tingut, al llarg de la meva vida, tant caps masculins com femenins i he de dir que n'he tingut de bons i de dolents en els dos gèneres i no m'avocaria ni per un ni per l'altre. El que es important es saber ser un bon cap. Diuen que la recepta consta de tres ingredients fonamentals: saber fixar objectius clars i rellevants, saber elogiar la bona feina i saber cridar l'atenció els seus col.laboradors, quan sigui necessari, en un to constructiu. Dins d'aquestes bases.... quants bons caps coneixeu?

Les paraules d'en Hawking

Ahir dilluns, en una conferència a Londres, el gran científic i admirat Stephen Hawking, va dir que l'home ha d'abandonar la terra o s'enfrontarà a l'extinció. Segons ell, la única oportunitat de sobreviure es colonitzant l'espai ja que els humans estan acabant amb els recursos naturals de la terra. "La nostra població i el nostre ús dels recursos finits del planeta Terra estan creixent exponencialment, juntament amb la nostra capacitat tècnica per canviar l'entorn per bé o per mal" ha dit, i ha afegit que si volem sobreviure després del pròxim segle, "el nostre futur es a l'espai".

Unes paraules molt fortes que no fan mes que confirmar el poc respecte que tenim per aquesta terra, pels seus recursos, pel seu futur i pel que deixarem a les generacions futures. Tinc la esperança que aquestes paraules siguin escoltades pels governs, que encara siguem a temps de fer alguna cosa, d'arreglar el que s'ha destrossat, de conscienciar a la gent que hem de treballar molt per poder deixar un mon net i amb recursos pels nostres fills i que els governs vegin la necessitat d'una unitat global contundent, amb unes lleis i unes directrius per fer possible que, en un futur, les paraules de'n Hawking siguin recordades com a pura anècdota.

Què ens diu la Cospedal?

1.- Confirma a Camps com a candidat per Valencia. “ El Partido Popular piensa que el Sr. Camps es el mejor presidente de la región” - "Algunas directrices políticas en este país están encaminadas a intentar manipular la actuación de las instituciones" Qui manipula a qui? - Si el Sr. Camps es el millor president.... em faig creus com deuen ser els altres. De debò que els valencians el votaran? Es millor un PP corrupte que qualsevol altre partit? Potser aquella frase de "mas vale malo conocido que bueno por conocer" també entra dins la política.

2.-A l'ex número dos de Cospedal, el Sr. Tomás Cabañero, li plouen querelles per presumpte estafa. S'han trobat indicis de delicte quan estava al cap d'una cooperativa vinícola. Aquest home va ser president de la agrupació local del partit, vicepresident del PP d'Albacete i vocal, per elecció, del Comitè Executiu regional que presideix la Cospedal. “A mucha honra es el vicepresidente del PP en Albacete y, lo digo, a mucha honra, que ha creado y ha mantenido muchos puestos de trabajo y algunos ahora quieren olvidar eso” va dir. Aquest empresari "modèlic" va acomiadar a la meitat de la seva plantilla (350 persones) sense haver-se acollit a un expedient de regulació d'ocupació. I va seguir dient “es la cooperativa la que le debe dinero a él". Les denúncies volen demostrar que aquest home va desviar fons per un valor de 5 milions d'euros de la cooperativa cap a la seva pròpia empresa. Ai Cospedal, Cospedal, de vegades millor que tanquis la boca perquè el que dius no s'aguanta per en lloc!!!!

A qui l'interessa?

Ahir al migdia, mirant les notícies de la sexta, ens van donar un passeig per Marbella/Puerto Banús, on la Michelle Obama havia estat. Ens van explicar a quin restaurant s'havia assegut i el que havia menjat, a quines botigues havia entrat, que es el que va mirar sense comprar i el que havia comprat per ella o la seva filla, entrevistant a aquells botiguers que havien tingut el "privilegi" d'haver-la servit. La veritat es que no se a qui li pot interessar si aquesta senyora s'ha comprat un vestit o unes ulleres i si ha menjat una paella o una fideuà. Això es noticia? I el desplegament de medis de comunicació? Semblava que fos el mateix president el que es passejava per aquells carrers. Es que no hi han prou noticies perquè ens l'omplin de premsa rosa? No hi han programes que es dediquen a aquests temes? No barregem si us plau, siguem seriosos: al pa, pa i al vi, vi.

Treballar desprès de jubilats?

Segons una enquesta feta per l'Imserso sobre les persones grans, s'han trobat que el 60% dels pensionistes a l'estat espanyol, volen tenir la possibilitat de seguir treballant desprès de complir els 65 anys.

Trobo bé que a partir d'una edat de jubilació, la gent tingui la opció de seguir treballant . Si mirem quants polítics hi han en aquest mon majors de 65 anys.... i la reialesa? Ells no es jubilen mai!!! I com dic polítics i reialesa també puc incloure escriptors, metges, professors doctorats, i d'altres.

Un 60% es un percentatge molt alt i, tenint en compte, com estan les economies, perquè no poden seguir treballant? Hi ha gent que espera aquesta edat per poder fer aquelles coses que no ha pogut fer dins la seva vida laboral i aquesta es una il·lusió que crec que quasi tots nosaltres compartim, però les coses canvien i la situació dins la nostra vida també. Me'n recordo que, quan em vaig voler presentar per lliure als exàmens de l'Escola d'Idiomes, vaig sentir un gran buit quan els vaig passar, perquè deixava darrera una disciplina on cada dia agafava els llibres i omplia pàgines d'exercicis esbrinant en que podia fallar si en la gramàtica, en el parlar, en la escriptura i/o en la comprensió. Aquest buit suposo que el tenen molts dels jubilats, quan veuen que els hi falta un horari a seguir, una disciplina i moltes hores sense saber com ocupar-les. Una pena, però així es la vida.

L'ou o la gallina?

Es ben bé que moltes vegades no entenc la importància que els científics li donen als resultats de certes investigacions. La noticia que he llegit avui es:

Científics de la Universitat de Warwick i Sheffield (Anglaterra) han descobert que la gallina va existir "abans" que l'ou, ja que una proteïna trobada als ovaris de les gallines, la "ovocledidina-17 (OC-17) compleix una "funció vital" en la formació de la closca de l'ou.

Quan ho he llegit m'he posat a riure. L'enigma de tota la vida, ja no es cap enigma!!!! A la mateixa vegada penso si aquest "descobriment" es realment important i d'alguna utilitat pel futur de la humanitat pensant també amb la quantitat d'hores i diners invertits. I la meva pregunta es: aquesta inversió no haguera sigut més necessària en estudis sobre les diferents malalties que encara necessiten d'una investigació per eradicar-les? Però es clar, jo no soc científica, tan sols una persona normal.

Corrupció

Ahir em vaig assabentar de que, segons el Banc Mundial, cada any els fluxos de diners procedents de la corrupció, d'activitats delictives i de l'evasió de fons cap als paradisos fiscals arriba a l'astronòmica suma de 1,6 bilions d'euros. D'aquesta quantitat, uns 250.000 milions corresponen al frau fiscal realitzat anualment només en la Unió Europea. Es ben trist saber que si aquestes quantitats foren re-injectades dins l'economia legal, permetrien evitar els actuals plans d'austeritat i ajustament que tants problemes socials estan causant.

El que ningú hauria d'oblidar i, amb això em refereixo especialment als polítics, que la democràcia és essencialment un projecte ètic amb un sistema de valors socials i morals. En el llibre pòstum de José Vidal-Beneyto aquest diu que quan en una democràcia, les principals forces
polítiques es posen d'acord per a estafar als ciutadans, es produeix un descrèdit de la democràcia, una repulsa de la política, un augment de l'abstenció i, el que és més perillós, una pujada de l'extrema dreta.

Molts dels casos de corrupció s'han anat tapant, s'han culpat a persones subordinades per poder enterrar el tema. D'altres estan fora de la presó i amb temes de finançament que encara no estan aclarits. Qui es el que no ha sentit parlar de malversació de fons, manipulació de contractes públics, abús de béns socials, creació i finançament d'ocupacions fictícies, frau fiscal, i d'altres?

Només ens cal reflexionar una mica amb les paraules de José Vidal-Beneyto i analitzar la nostra situació avui en dia, doncs reflecteix exactament el que el poble sent de ja fa temps.

L'any passat, Transparency International al publicar un informe sobre la corrupció a nivell mundial, ens va dir que, per contenir la corrupció, es requerien les següents condicions:

• Control actiu per part del poder legislatiu.
• Un poder judicial eficient.
• Organismes d'auditoria i lluita contra la corrupció independents i amb recursos adequats.
• Una aplicació enèrgica de la llei.
• Transparència en els pressupostos públics, els ingressos i els fluxos d'assistència.
• Un espai per a mitjans de comunicació independents.
• Una societat civil dinàmica.

Tal com estan les coses, ho veig difícil........

Immigrants deportats

Moltes vegades necessitem l'ajuda d'entitats humanitàries per saber casos de denuncia que passen en el mon -i la majoria en països democràtics- especialment al que fa als atacs a aquelles minories que no tenen la possibilitat de cap defensa. Aquest es un dels casos dels EEUU que gràcies a l'informe que han presentat Human Rights Watch i la ACLU, ens hem assabentat de que molts immigrants amb discapacitat mental, entre ells immigrants legals que fa mes de quaranta anys que estan al país, pateixen un major risc de ser deportats pel Servei d'Immigració i Control de Duanes.

En el 2008, uns 57.000 immigrants detinguts i que s'enfrontaven a la deportació, patia d'alguna discapacitat mental. Segons la legislació, els detinguts per infraccions d'immigració no tenen dret a un advocat d'ofici ni defensa com avaluació de la seva competència per tenir un judici just.

Encara que algunes persones reben representació gratuïta d'organitzacions de serveis legals o poden pagar un advocat amb ajuda dels familiars, la gran majoria no podran mai costejar ni trobar un advocat, amb el risc d'una detenció prolongada i possiblement indefinida. En l'informe es documenten 58 casos de persones que estan detingudes, la majoria legals, que els volen deportar per delictes penals no violents, com ara possessió de drogues.

No sé quants anys fa que això passa -estan parlant de gent detinguda durant 10 anys- però el que em sembla incomprensible es que si en qualsevol legislació d'un estat democràtic es comprova que hi ha un buit legal, aquesta legislació s'ha de reformar. Ja n'hi ha prou de rentar-se les mans i deixar les coses com estan.

La prohibició

El Parlament ha votat en contra de les corrides de toros i s'han prohibit. Jo n'estic completament d'acord però no ho explicaré aquí perquè ja ho vaig fer anteriorment en el mes de març. El que si m'agradaria comentar no es el simple fet d'estar o no estar d'acord amb aquest tema però amb el que s'ha convertit: Catalunya contra Espanya. Els medis de comunicació n'estan plens i és penós. Ja fa 18 anys que les corrides de toros es van prohibir a les Canàries,... algú s'en recorda d'algun medi que hagués dit: Canàries contra Espanya? La veritat es que no ho entenc. El marro agrada, les confrontacions agraden, el tirar castanyes al foc també i els medis de comunicació s'estan fregant les mans. Algú hauria de deixar les coses clares i veure que, per moltes coses que els catalans tinguem en contra de l'estat espanyol, aquesta no te res a veure amb ells, es tan sols defensar de que l'animal tingui una mort digne i res mes!!

Solidaritat Catalana

Avui ens han informat que Solidaritat Catalana es presentarà a les eleccions al Parlament de Catalunya, i jo me'n alegro. I me n'alegro perquè el formen dos polítics, en López Tena i l'Uriel Bertran, que han tingut consciència, que creuen en el que pensen i han sigut coherents amb els seus principis. Van dimitir dels seus càrrecs després que la mesa del Parlament rebutgés l'admissió a tràmit de la iniciativa popular (IP) i avui han anunciat que es donen de baixa dels seus respectius partits desprès d'anys de militància. Des de la seva presentació la setmana passada, han rebut mes de 14.000 adhesions. No us fa que pensar? La gent està molt cremada de tantes picabaralles, de promeses que no es compleixen, de pactes que no han solucionat res, en definitiva ja no creuen en cap partit que formi part del tripartit per molt que ara ens vulguin satisfer amb més promeses. Ens hem d'adonar que el poble te la necessitat de creure amb algú que els representi, algú que els defensi com ningú ho ha fet fins ara i si analitzem els partits que es presentaran a les eleccions, qui ho faria millor? No hem de menysprear que a la manifestació del 10-J, i encara que la majoria de diaris deien que era en contra de la sentència del TC, el clam unificat que es sentia per arreu era "in-inde-independència."

Els Jemeres Vermells

El primer membre dels Jemeres Vermells ha sigut sentenciat a presó amb un veredicte que ha enfadat a alguns i ha sigut benvingut per altres - 35 anys que es podrien reduir a 19. El judici, recolzat per les Nacions Unides, anunciarà aviat si jutjaran als altres quatre membres detinguts doncs estan a la espera de suficients proves per poder-ho fer.

Hem de recordar que des del 1975 al 1979, els Jemeres Vermells van ser responsables de la mort d'almenys 1,5 milions de persones, quasi un quart de la població de Cambodja com a resultat d'execucions, malalties, fam i treball excessiu.

Els Jemeres Vermells eren uns ultra-Maoistes amb la visió d'una utopia agrària a Cambodja. Desprès que agafaren la ciutat de Phnom Penh el 17 d'abril del 1975, van forçar als habitants de la ciutat a marxar al camp per treballar a les granges. Uns dos milions de persones van ser obligades a sortir de les ciutats per anar a les àrees rurals. En Pol Pot va ser el dirigent dels Jemeres Vermells, encara que això no es va saber fins al cap dels anys ja que la organització operava en secret. El règim va anomenar aquest període "Any Zero" i va abolir la moneda, el mercat, qualsevol infraestructura urbana, la propietat privada, la religió i la educació regular. Algunes pagodes es van convertir en presons i en camps de re-educació. Intel·lectuals i minories eren els blancs de les execucions. Les famílies eren separades i a la gent se les forçava a casar-se amb altres. Les tortures sistemàtiques i les execucions extra-judicials eren el pa de cada dia.

En Pol Pot va morir el 15 d'abril del 1998 a l'edat de 73 anys i en mig de les selves cambotjanes. Encara que oficialment es va dir que va morir d'un atac cardíac, hi han rumors de que es va atemptar contra la seva vida.

Crec que aquesta es una part de la historia on s'ha fet poca justícia. Ara han sentenciat a un membre i ja veurem que passa amb els altres quatre. Els crims contra la humanitat no poden passar a l'oblit, els responsables han de tenir un judici i rebre la seva condemna. Jo em pregunto: Quanta gent encara hi ha en aquest mon amb les mans tacades de sang?

e-books

El major venedor de llibres online, Amazon.com, va vendre un 43% mes eBooks d'abril a juny que d'exemplars tradicionals de tapa dura, segons ha anunciat avui. El resultat s'ha produït a tan sols tres anys de que el format electrònic surtis al mercat. Amazon ofereix llibres pel seu lector Kindle que també es poden ser llegits en els iPhone, els iPad o els ordinadors portàtils. El mes de juny, els llibres digitals van superar en un 80% als de la tapa dura. Tenen mes de 630 mil títols disponibles per a la compra i no es tenen en compte els quasi 1.8 milions de títols que es poden descarregar gratuïtament perquè ja no estan subjectes a la protecció dels drets d'autor.

La notícia verdaderament m'ha sorprès. No entenc com es pot llegir un llibre d'aquesta manera. Una de les meves aficions, he de dir, que es internet. M'encanta buscar i trobar informació, ja sigui mitjançant diaris locals, nacionals, internacionals, ja sigui amb Google o altres medis d'informació al nostre abast. Llegeixo articles, noticies, blocs, pàgines webs i d'altres. En aquest sentit em poden passar les hores sense adonar-me'n. Ara doneu-me l'opció de llegir un llibre a la pantalla o a la mà i escolliré sempre a la mà. El gust de passar les pàgines, de tenir la llum al costat, de posar el punt quan el tanques per desprès tornar-lo a obrir, el relaxament, el poder sentir una mica de música de fons mentre el llegeixes, son coses que els e-books no em poden donar. Potser estic xapada a l'antiga i segurament serà l'única opció en que les meves netes podran llegir un llibre, però em sap greu, em fa pena que es perdi. De la mateixa manera que jo mateixa llegeixo diaris via internet, doncs em don l'opció de llegir un munt d'articles, no em tragueu el gust de que si mai vaig a prendre un cafè amb llet a una cafeteria, poder comprar un diari i llegir-me'l tranquil·lament.

Els hàbits canvien, la tecnologia també i suposo que ens haurem d'acostumar però hi han coses que no s'haurien de perdre i una d'aquestes coses es el llibre imprès.

Dones sacerdot

Es penós veure com el Vaticà ha revisat la seva normativa i ha determinat que l'abús a menors, i l'intent d'ordenació de les dones son, avui en dia, els "crims més greus contra la legislació eclesiàstica" El text, a sobre, posa a l'una, l'ordenació femenina amb l'abús sexual!!

Aquí no em vull ficar si les dones s'haurien d'ordenar o no però crec que l'Església s'ha equivocat de ple en aquesta revisió. No es pot equiparar una cosa amb un altre. Si no volen dones que ho diguin amb les paraules que s'haurien de dir, defensant el que creuen i posant els arguments que siguin necessaris, però un dels crims més greus? Què estan fent?. Difícil ho té l'Església Catòlica avui en dia pel que fa a vocacions i a fidels, això ho sabem tots, però amb aquest tipus de normatives només fan que empitjorar-ho en lloc d'arreglar-ho. Estan perdent credibilitat, estan perdent les bases del que es l'Església, estan perdent la espiritualitat, se'ls hi està anant de les mans.

M'agradaria que el Vaticà s'en recordés de les tantes dones, que en temps de guerra, van fer missa i donar la comunió perquè no hi havien capellans, i aquí estic parlant principalment del temps de la nostre guerra civil. Aquestes dones estan incloses? Per l'amor de Déu, què ens estan dient?

Sorprenent

Avui he llegit una noticia a "La Jornada" que surt del que els medis d'informació ens estan donant a diari.

Un grup de 51 milionaris i multimilionaris han proposat pagar al fisc un nou impost, equivalent al 10 per cent del total dels ingressos anuals de cadascun per alleugerar els problemes tributaris de l'Estat.

Es fan dir "club de la riquesa". Tots son empresaris que han incrementat les seves fortunes en els últims anys i que ara, volen contribuir a alleugerar els problemes de les despeses en èpoques difícils amb aquest nou tribut cada any, i durant la pròxima dècada.

A aquesta proposta s'espera que s'uneixin mes milionaris i multimilionaris.

Tot això es veritat i està passant en aquest moment a.... Alemanya.

El que m'agradaria saber es si alguna persona del nostre país que s'ha fet ric durant aquests últims anys aixecarà la seva mà? Tinc el pressentiment de que totes aquestes mans es quedaran ben ficades dins les seves butxaques.

El perdó

No fa gaire, una amiga meva em va demanar perdó per una cosa que havia dit, i em vaig adonar que, amb la família i amb els amics, si allò que ens uneix es profund, no ha d'haver cap necessitat de demanar perdó. El que diguin o el que facin ha d'entrar dins la nostre comprensió del seu estat, del moment que estan passant, de la reacció que han tingut en dir aquelles paraules, de fer qualsevol acte que ens pugui sorprendre, ens pugui inquietar, ens pugui enfadar o ens pugui entristir. Es important saber si la seva reacció ha sigut un efecte bumerang, ja que de vegades i sense adonar-nos podem dir coses que potser poden ofendre. Jo mateixa he demanat perdó moltes vegades, i no perquè faci/digui les coses intencionadament o amb malícia, les he dit perquè soc sincera i m'he equivocat, ho reconec. La persona humana es complexa i de vegades, la nostra espontaneïtat pot no agradar a aquells que tenim al nostre costat. Siguem o no siguem causants de la seva reacció, els hem de comprendre perquè els estimem, i aquesta estimació fa que no hi hagi necessitat d'un perdó, perquè dins els nostres cors no hi ha res que haguem de perdonar.

Què diuen els diaris del 10-J?

Avui, per curiositat i desprès de l'èxit de la manifestació d'ahir, he volgut pasejar-me una mica per les portades dels diaris de la premsa escrita. Aquí us faig un petit resum:

El País: Cataluña se echa a la calle contra el recorte del Estatuto
ABC: Montilla lidera una marcha independista
El Mundo: Montilla recibe su castigo tras presidir la mayor manifestación contra España
La Razón: La manifestación pro Estatut se convierte en un acto de exaltación de los independistas radicales
La Vaguardia: Provocación
Diario Público: La sentencia de Cataluña
El Correo: Cataluña, un clamor
El Periódico: Catalunya grita Prou!
Heraldo de Aragón: cap comentari a primera plana
La Gaceta de los Negocios: La manifestación de Montilla, una proclama independendista
Levante: Un millón de personas protestan contra el fallo del TC
La voz de Galicia: cap comentari a primera plana
Canarias 7: cap comentari a primera plana
El Diario Vasco: Multitudinaria manifestación en Barcelona en defensa del Estatut
Diario de Sevilla: Masiva manifestación en contra del Constitucional
El Comercio: Masiva marcha en Cataluña por el Estatut
Diario Montañés: Masiva marcha en Barcelona contra el Constitucional y por el "Estatut"
El Periódico Mediterráneo: Clamor catalán por el recorte del TC en el Estatuto
El Periódico Aragón: Cap comentari a primera plana
El Periódico Extremadura: Cap comentari a primera plana
Faro de Vigo: Cientos de miles de catalanes se echan a la calle para exigir un Estatut de nación
La Región: Multitudinaria manifestación en Cataluña contra el fallo sobre el Estatut
La Voz de Asturias: Cap comentari a primera plana
Xornal de Galicia: Estatut: Un millón de persoas saen á rúa en Barcelona contra a sentenza do TC
Atlántico: Un millón de catalanes se manifiestan contra la sentencia sobre el Estatut
Deia: Millón y medio de catalanes salen a la calle
Regió 7: Més d'un milió de clams per l'Estatut
Diari de Girona: Barcelona desbordada
Diari Ebre: La manifestació de l'Estatut - Una marea humana pren els carrers de Barcelona com el 1977
La Mañana: Escolta, Espanya!
Segre: Som una Nació!

Ja veieu que aquí us poso uns quants exemples. Aquests titulars, com podreu comprendre varien molt de diari a diari. Alguns ocupen tota la portada, altres, mitja, altres un quart i altres tan sols una frase amb o sense foto i crec que la majoria de gent que llegeix aquest bloc ja es fa una idea de quins diaris han donat més o menys importància.

Encara que jo no vaig poder participar a la manifestació, em vaig sentir orgullosa de la gent que hi va a acudir, del civisme en que va transcórrer, de la alegria de tots, del clam unificat i de fer sentir les seves veus. Enhorabona a tots.

La pena de mort

Hi han noticies que, quan les llegeixo, em trasbalsen. Avui he llegit que quasi un 36% de la població espanyola justifica la pena de mort per delictes greus segons un estudi de la Fundació d'Ajuda a la Drogoaddicció (FAD). Aquest percentatge era d'un 27% ara fa 10 anys. Aquest augment es degut a un major numero d'adolescents i joves d'entre 15 i 24 anys que estan a favor d'aquest càstig. La majoria d'aquest joves provenen de sectors de escassa formació i que temen situacions d'inseguretat. El gruix d'aquests defensors pertanyen al tipus sociològic definit com asocial (des del menyspreu de l'altre). Els integrants d'aquest grup representen el 15% de la societat espanyola i tenen una imatge molt negativa dels ciutadans i es consideren posseïdors de la veritat.

Fa poc en una conversa i a ran d'un assassinat que va sortir a les notícies, un company de feina em va dir: "A aquest, dos tirs i s'ha acabat". Davant de la cara que vaig posar, va afegir: "Ningú, però ningú te dret de treure la vida d'un altre!" al que vaig contestar: "I quin dret tens tu per treure-li en ell?"

El que em preocupa es que aquestes opinions creixin cada any i que si abans ho podies sentir dir a una persona gran, ara ja es el jovent que les creu.

Sé que en moltes de les meves entrades a aquest bloc insisteixo en el que es la educació i el poder transmetre uns valors. Aquí no puc però reafirmar-ho, perquè es el que els hi manca a aquest jovent. La educació no es fàcil, i d'això en soc conscient, però precisament perquè no es fàcil hi ha d'haver un esforç per part de tots.

La llei de l'avortament

Quan va sortir la llei del divorci, el PP (abans AP) la va rebutjar. Anys mes tard l'ex-Ministre Álvarez Cascos, es va divorciar i es va casar varies vegades, com també ho va fer el portaveu d'Economia, el Sr. Montoro, que va deixar a la seva dona més gran per marxar amb una jove de la que es va enamorar. Una cosa semblant però al revés li va passar a la secretaria general, Maria Dolores de Cospedal. En aquells anys, quan es debatia la Constitució, Gregorio López Bravo assegurava que el divorci ofenia a la consciencia de milions d'espanyols i que es dirigia contra la unitat i estabilitat de la família.

Quan va sortir la llei del matrimoni homosexual, el vàren recorrer al TC. Segueixen lluitant en contra d'aquesta llei tot i que alguns, com en Javier i en Manuel (militants del PP) els va casar el mateix Gallardón.

Ha sortit la nova llei de l'avortament. Tornen a criticar i mirant de guanyar, a traves del TC, la batalla perduda en el Parlament. Espanya ha regulat el seu dret a l'avortament equiparant-lo a la normativa dels països de la UE.

Aquí jo no diré si estic a favor o en contra de l'avortament. El que crec es que aquest país, com a aconfessional, tenia que aprovar aquesta llei. El que no es podia acceptar es que aquelles noies amb poder adquisitiu podien viatjar a altres països per acabar un embaras no desitjat i aquelles que no tenien els recursos acabaven a mans d'un botxí.

El que sí diré es que, per sobre de tot això, es indispensable la educació dels fills, el transmetre uns valors, que, si algun dia han de decidir, ho decideixin segons els hi dicti la seva consciencia, que per això han nascut lliures.