Què ens estan dient?

Ha estat interessant llegir sobre l'informe que ha fet l'"Economic Policy Insitute" de Washington en el que s'inclou informació sobre les condicions laborals a la majoria de països de la OCDE (Organització per la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) i que no deixa gaire ben parada a Espanya. 

Aquí us poso alguns dels punts:

- Pel que fa a horaris, l'Estat Espanyol apareix com un dels països en què els treballadors treballen més hores a l'any.

- L'informe assenyala que el creixement de la productivitat durant 2007-2009 va ser més gran (5,4%) que els altres països de la OCDE que van sortir amb una mitjana de -1,1% però va ser el país que va destruir més ocupació, amb una taxa negativa del -7,2%

- La productivitat a Espanya està per sobre, no tan sols de Grècia, Portugal i Itàlia, sinó també del Japó i Nova Zelanda.

- No ens estranya saber que tenim els més baixos de la OCDE, juntament amb Grècia i Portugal. Això no es pot justificar amb una suposada baixa productivitat. Espanya no està a la cua de la productivitat de la OCDE, però sí que ho està a la cua dels salaris. Malauradament atribueixen aquestes dades a causes polítiques més que a econòmiques, i el poder de determinar els nivells salarials és el poder sindical. A major poder sindical, més salaris, menys desigualtats i major productivitat.

- Espanya és un dels països on l'Estat té menys impacte en la reducció de la pobresa.

- Juntament amb Itàlia, Irlanda i els EEUU, Espanya és dels estats més baixos en referència a la igualtat d'oportunitats. L'educació està relacionada amb els sistema educatiu dual, amb les classes benestants enviant als seus fills a l'escola privada i, les classes treballadores, a l'escola pública. Els fills de la classe treballadora ho tenen més difícil per arribar als nivells d'una renda superior.

És ben denigrant saber que podent millorar les condicions laborals, l'educació i la reducció de la pobresa, no s'està fent res. Potser que comencin a mirar com ho fan els altres països i aprenguin la lliçó!
 
Publicat el 30.04.2011 a Tribuna Ganxona

Reunió Club Bilderberg 2011

Desprès de la seva reunió a Sitges l'any passat amb la presencia de la Reina d'Espanya Sofia, el misteriós grup conegut com Bilderberg es reunirà aquest any a la ciutat turística a St. Moritz del 9 al 12 de juny, i tindrà una molt bona companyia. St. Moritz està a poca distància de Davos, lloc de milers de banquers, líders polítics i altres notables de l'anomenat Fòrum Econòmic Mundial. Però a diferència de Davos, on la premsa és sempre benvinguda, Bilderberg encara intenta mantenir un secret absolut. 

Bilderberg ha estat anomenat el club més exclusiu i reservat del món. Per ser-hi admès, s'ha de tenir un banc multinacional, una corporació multinacional o un país. Des de la seva primera reunió el 1954, hi han assistit les ments i els líders financers més poderosos del món.

Bilderberg s'ha reunit a Suïssa quatre vegades en els darrers anys, però mai a la mateixa ciutat. Normalment, quan el seu germà. la Comissió Trilateral (TC), es reuneix a Amèrica del Nord, Bilderberg també ho fa. Aquest any, el TC es va reunir a Washington del 8 al 10 d'abril, però el Club Bilderberg està evitant els Estats Units, en el que es creu pot ser un esforç d'enganyar a la premsa.

Se suposa que parlaran del moment en el que el món es troba, sobre l'Orient Mitjà, sobre el petroli, sobre les guerres, sobre els independentismes,.... però s'ha de dir que són reunions on no existeixen el mitjans de comunicació i que no sabrem mai del que es parla.

Ja ho vaig comentar en una entrada anterior en aquest bloc que la primera vegada que em vaig assabentar sobre l'existència del Club Bilderberg va ser gràcies a que em van regalar dos llibres. Tant l'un com l'altre els vaig començar i no els vaig poder acabar. La meva ment va refusar comprendre el que estava llegint. Potser peco d'innocent però llegir sobre les reunions d'un determinat nombre de gent que mouen els fils del poder i dels govern com si de titelles es tractessin, em va fer l'efecte que estava llegint llibres de ciència ficció i no vaig poder seguir.

I per aquells interessats en saber qui assiteix a aquestes reunions, us adjunto un enllaç dels que hi van participar l'any passat a Sitges:  Bilderberg 2010

Vosaltres mateixos podeu fer-vos una idea. 

Publicat el 25.04.2011 a Tribuna Ganxona

 

La crisis

Ens toca temps de retallades en temes que hem lluitat anys per aconseguir, el nostre estat de benestar que s'està anant a fer punyetes, la sanitat, l'educació, la cultura i moltes coses més.

Fa uns dies quan un amic em va preguntar si estava d'acord amb les retallades, li vaig respondre que la crisis era una malaltia. Si jo estic malalta vaig al metge. El metge veurà on s'origina la meva malaltia i amb els medicaments me la curarà de socarrel i que aquí no s'estava curant el que s'havia d'haver curat.

Tots sabem que el cor de la crisis va ser produïda pels bancs i l'estat financer. M'és difícil comprendre el perquè no s'ha volgut curar. El diner és massa poderós ja que mou governs i països i al final acaben pagant aquells que més protegits haurien d'estar.

Em va sorprendre l'altre dia veure a les noticies al Sr. Miguel Ángel Fernández, governador del Banc d'Espanya, dient que aquestes retallades i reformes que esta fent el govern, s'haurien d'haver fet quan les coses anaven bé i cap comentari sobre el que els bancs hagueren hagut de fer fa anys.

Quanta gent que s'ha quedat al carrer ha de seguir pagant una hipoteca de per vida quan els bancs s'han quedat amb el seu pis que era, teòricament, "la garantia" d'aquesta hipoteca?

Per molt que ens queixem, per molt que anem a manifestacions i per molt que vulguem que les nostres veus es sentin, les retallades les tindrem perquè no hi ha diners i, per algun lloc, s'han de quadrar els números.

Com a nota informativa, fa uns cinc anys, s'anunciava que Espanya havia entrat, per primera vegada, en el seleccionat club dels 10 països del món amb major número de persones riques. Estàvem en plena bombolla. L'estudi que va publicar Merrill Lynch, deia que aquestes persones amb uns patrimonis molt elevats, van destinar en el 2007 quantitats increïbles en articles de luxe com son obres d'art, cotxes de luxe, iots privats, joies, vacances de luxe i demés, a pesar dels creixents costos i les turbulències dels mercats financers.

Les alarmes hi eren i no es va fer res. No érem precisament nosaltres, els ciutadans, que veiem i donàvem el crit d'alarma del que podia succeir. El que en realitat vull saber és si un cop superem aquesta crisis (que ho farem però no sé quan), inventaran alguna vacuna pels bancs i el sistema financer perquè no torni a succeir. Perquè, siguem francs, la malaltia no s'ha curat.

Publicat el 17.04.2011 a Tribuna Ganxona

 

L'anorèxia i l'industria porno

És alarmant saber que d'acord a un estudi d'una empresa internacional de seguretat, el nombre de pàgines pro-anorèxia està a l'alça - un augment global del 470% entre 2006 i 2008, però el que és més alarmant és que ara, aquestes noies estan buscades per participar dins l'industria del porno.

Segons The Guardian, les dones que utilitzen pàgines pro-anorèxia són un blanc fàcil per una creixent demanda de porno que glorifica les costelles sobresortides i la reducció de la cintura. Una dona, Sasha McDonald, que va publicar fotos del seu cos esquelètic en els llocs web pro-anorèxia i en el seu propi bloc, va rebre el següent correu electrònic d'una agència de la pornografia que s'especialitza en imatges anorèxiques:

"Com tu saps, la bellesa té un nom: la primesa. Les nostres models tenen poc pes, estan flaques, primes, ossudes - com tu. Independentment dels costos, volem que t'uneixis a la nostra agència. Enfrontem els fets, les pàgines porno d'anorèxiques fan que els homes, veient les seves fotos, es masturbin. Tu ets una superestrella de la fam i si saps vendre i comercialitzar el teu cos, seràs més rica que la majoria de nosaltres, perquè els homes paguen qualsevol preu per veure aquestes fotos."

The Guardian també va informar sobre dues dones anorèxiques que van ser segrestades i forçades a la pornografia anorèxica per algú que havien conegut a través d'Internet. Tot just després de que una de les dones es va escapar, aquesta va morir d'insuficiència cardíaca.

Les dones que tenen desordres alimentaris, i aleshores psicològics, són un blanc fàcil per a la industria del porno doncs reben una afirmació positiva del que estan fent sense paralitzar l'autoestima i augmentant la seva satisfacció i orgull. Malauradament aquestes dones són fàcils de manipular i extremadament vulnerables.

La recerca de dones que estan malaltes, és deplorable i denigrant. S'ha de posar en marxa les proteccions necessàries perquè no caiguin en mans de la indústria de la pornografia que només farà que la seva malaltia empitjori.

Han guanyat?

Hi han vegades que en veure o llegir les notícies no sé si posar-me a plorar o esclatar a riure. Tots sabem l'anunci de Zapatero de no presentar-se a la reelecció de la Presidència del Govern en el 2012. Ara. el que no vaig saber si plorar o riure va ser en veure a Francisco Camps i Rita Barberá cridant: "Hem guanyat" i vanagloriar-se de que han pogut treure Zapatero del govern.

És divertit que pensin que la gent no te memòria. Potser tenen raò i la gent té una memòria selectiva i recorda allò que li interessa i el que no, ho esborra de la seva ment. O potser creuen que som ximples.

Si mal no recordo, el President Aznar, va anunciar en el 2002 que no es presentaria a la reelecció i les eleccions van ser en el 2004, o sigui que ho va fer públic dos anys abans. Algú va veure als socialistes cridant: "Hem guanyat"? I ja en el 2003, Aznar va escollir "a dit" al seu successor, en Mariano Rajoy que ja ha patit dues derrotes electorals.

El que si és cert és que el PP haurà de perfilar una nova estratègia per emplenar als electors d'arguments favorables pels seus interessos perquè insistir fins a la sacietat de que un país està dirigit per un "ex-president del Govern" durant els pròxims 12 mesos no és una bona tàctica.

La demagògia política sembla que és el nostre pa de cada dia. Sempre he dit que les crítiques constructives son bones però, malauradament, sembla que als polítics els provoquin al·lèrgies. 

M'agradaria que algun dia existís un codi deontològic de comportament dins la política igual que existeix amb d'altres professions, perquè, sincerament, ja fa massa temps que sembla que estiguem veient un d'aquests programes a la TV on les acusacions, els crits i els insults son l'ordre del dia. Un espectacle denigrant. 

Publicat el 9.04.2011 a Tribuna Ganxona

 

Llibertat de religió?

Al igual que en la majoria de constitucions, els EUA tenen en la seva constitució la primera esmena que diu: "El Congrés no podrà elaborar cap llei quant a l'establiment d'una religió, ni prohibir-ne el lliure acompliment de ritus;...."

És bastant penós saber ara que l'Associació Americana de la Família, diu que només els cristians tenen la llibertat de religió. El senyor Bryan Fisher d'aquesta associació ha dit que la primera esmena és un privilegi i no un dret: "L'Islam no té reivindicacions fonamentals en la Primera Esmena, per la senzilla raó que no va ser escrita per protegir la religió de l'Islam. La Primera Esmena va ser escrita pels fundadors per protegir el lliure exercici del cristianisme. No estaven fent cap esforç per donar una protecció especial a l'Islam. Tot el contrari".

Encara que Fisher ho ha dit en veu alta, és fàcil veure que ell no és l'únic que creu que la llibertat religiosa i la primera esmena només s'hauria d'aplicar als cristians. 

Perquè sempre hem de parlar com si només existís el cristianisme i l'Islam?  Hi ha un munt d'altres religions que no son ni cristianes ni islamites, com el Budisme, l'Hinduisme, el Sijisme, el Judaisme, la religió tradicional xinesa, les afroamericanes i moltes més. Potser perquè juntament amb el Judaisme son les religions monoteistes més conegudes, però aquí és potser el que no acabo d'entendre. Son religions que creuen en el mateix Deu, que tenen els mateixos principis i que coincideixen en part de la seva història. Aquest fet els hauria d'unir més que no pas separar-los. Al mateix EUA hi ha més jueus que islamistes, estan ells exclosos també de la primera esmena? De segur que no. Què fa doncs que tinguin tanta por a l'Islam?

Aquí no vull parlar ni d'extremismes ni fonamentalismes, que, malauradament, son minories que ens trobem en algunes de les religions, tant amb actuacions violentes com pacífiques al igual que amb paraules orals i escrites i maneres de pensar, tan sols puc dir el que vaig llegir fa bastant temps: "És la política de la por, fa falta un enemic, els governs ho saben de fa molt, en els anys 60 utilitzaven als comunistes com un gran perill, sempre fa falta un enemic per tenir controlada la societat". Hi ha molta manipulació que obeeix a múltiples interessos.

Uniforme a les escoles?

La consellera d'Educació de la Generalitat, Irene Rigau, ha reobert el debat sobre si els escolars han de portar uniforme o no. Crec que hi ha temes molt més importants dins de l'educació que plantejar-nos ara si els estudiants de primària o secundària han de portar uniforme. Però ens centrarem amb aquest tema.

Tots els meus anys a l'escola vaig haver de portar uniforme. Quina il·lusió que em feia quan tornava a casa el dissabte al migdia (en aquell temps i quan era petita, anàvem a l'escola el dissabte al matí) per poder treure-m la roba, banyar-me i posar-me roba "normal". Érem 5 germans, i tots portàvem uniforme. El que era completament descarat era la gran despesa dels meus pares. Al igual que avui en dia, si havies de comprar un uniforme l'havies d'anar a comprar a determinats centres perquè eren els únics que els venien. I aquests centres se n'aprofitaven i no tan sols els centres perquè els col·legis mateixos també es quedaven amb part del pastis (al igual que amb els llibres, però això és un altre tema). Si veies a un altre estudiant amb un altre uniforme sabies exactament a quin col·legi anava i aquest era un altre problema, també es fomentava una certa discriminació.

No estic d'acord amb un uniforme a l'escola, mai m'han agradat, però si ho estic amb unes directrius o pautes de vestimenta, i aquí, crec jo és el que ens hauríem de centrar. Qui és el que no té uns texans a casa? Unes samarretes blanques? Un jersei blau marí? I dic això tan sols per posar algun exemple. Roba que la gent pugui trobar a qualsevol botiga o mercat. Potser el que ha dit la consellera de que "l'obsessió dels alumnes de saber cada dia què es posen, de canviar, certa competència i vinculació immediata amb les models", deixaria d'existir amb uns pares que no notarien la gran despesa, amb uns alumnes que sense portar uniforme seguirien unes pautes i amb una manca de foment a qualsevol discriminació entre els diferents centres.

Publicat el 02.04.2011 a Tribuna Ganxona

 

Suïcidi o avortament?

Una de les noticies que he trobat més contradictòries i insensibles aquesta setmana és la d'una dona a Indiana que, en una etapa tardana del seu embaràs, va intentar suïcidar-se ingerint verí per a rates. Va ser portada a l'hospital pels seus amics i va rebre ajuda a temps. Quan la seva filla va néixer, però, la van haver de posar en un suport vital per desprès retirar-ho quan els metges van veure que no la podien salvar. Aquesta dona, ara, s'enfronta a càrrecs de feticidi.

Indiana està a punt d'aprovar la llei del "dolor fetal" que prohibeix l'avortament després de 20 setmanes, al·legant que després d'aquest moment el fetus pot sentir dolor. Ja en el 2009, aquesta legislatura va aprovar una llei que imposa severes penes als delictes que donen lloc a la mort d'un nen no nascut en qualsevol etapa de desenvolupament.

L'acusació es basa en que la dona no es volia suïcidar sinó que tan sols volia avortar. Això podria conduir fàcilment a que les dones que pateixin qualsevol tipus de dany durant l'embaràs podran ser acusades de feticidi.

M'és difícil comprendre aquest punt límit on una persona no pot veure cap tipus de sortida a la seva vida. Més encara quan aquesta dona estava embarassada i qualsevol mare estarà d'acord amb mi que el fet de portar un fill al món no és gens fàcil però que la plenitud i l'amor que sents t'envolta completament i t'acompanya la resta de la teva vida, arribar a no poder veure un futur per ella mateixa ni per la criatura que portava a dins tan sols la puc qualificar de completa desesperació.

Culpar-la de feticidi quan més ajuda deu necessitar, perquè el fet d'ingerir verí per a rates em deixa clar que volia treure-s la vida i no pas provocar un avortament, em fa qüestionar la insensibilitat quan es tenen unes lleis sobre la taula desqualificant completament la persona humana que tenen davant.

Duran i Lleida v López Tena

Arran del currículum de la senyora Joana Ortega, Vicepresidenta del Govern de la Generalitat, on hi constava que era llicenciada en psicologia quan realment no havia acabat els estudis, els mitjans de comunicació es van fer ressò d'aquest fet, amb la crida a la dimissió per part del diputat de Solidaritat Alfons López Tena.

El secretari general de CIU, Josep Antoni Duran i Lleida, va sortir en defensa de la Vicepresidenta, fet que jo, personalment, he trobat ridícul: "Jo crec que només hi tens una responsabilitat: no haver-te llegit el currículum que fa anys se't va fer des del servei de comunicació de l'època". A qui culpa doncs, vostè, senyor Duran? Vol dir que els treballadors que transcrivien el currículum es van inventar una llicenciatura?

Però segueix dient: "Tu no has falsificat cap document públic, ni tan sols un document privat, i tampoc ets l'autora d'un error d'un document privat. No és el mateix un error en un currículum que, per exemple, que un notari deixi en blanc uns fulls del seu protocol, i ja m'entens de què t'estic parlant". Ves per on, l'Alfons López Tena és notari. Hi ha una frase en castellà que diu: "A buen entendedor pocas palabras bastan". Tots els diaris es van fer ressò sobre a qui es referia. 

Aquí no acaba tot. En López Tena, en una entrada al seu bloc personal, diu: "Evidentment que no és igual, com no és igual la presumpta actuació de la senyora Ortega amb què el secretari general d'un partit polític sigui un corrupte, cobri comissions, vengui esmenes de lleis a grups d'interès, premii amb càrrecs públics les seves amants i examants, i dediqui diners públics a finançar la seva vida sexual, variada i extensa, i ja m'entens de què t'estic parlant, oi senyor Duran?"

Ara, la següent notícia que ens trobem és que en Josep Huguet, exconseller d'Innovació, Universitats i Empresa al tripartit, va comentar al Twitter que les declaracions d'Alfons Tena sobre Josep Antoni Duran i Lleida eren vox populi.

Ara trobem a Duran i Lleida que assegura: "Tinc plena tranquil·litat de consciència i mai m'he sentit identificat amb les al·lusions de López Tena". I en López Tena en una entrevista a Catalunya Ràdio sosté que no parlava de Duran.

O sigui que ara tothom fa muts i a la gàbia. Què està passant? Què estan ocultant? I què ha passat amb la Joana Ortega? Segons el president de la Generalitat, Artur Mas, en una entrevista a la cadena Ser, va considerar que es va equivocar el seu currículum. "És un error i s'han de demanar disculpes". Al final la Joana Ortega ha acabat fent-ho, però jo no sé perquè. No eren els treballadors els qui es van equivocar en transcriure el seu currículum? Algú s'aclareix?

He de dir que tot aquest assumpte l'he trobat penós i vergonyós. Si hi ha qualsevol acusació, ha de ser cursada correctament i no airejada a través dels mitjans de comunicació. M'importa ben poc el que puguin fer els polítics a la seva vida privada, allà ells, l'únic que espero és que siguin bons polítics, honestos i al servei dels ciutadans. Si aquesta honestedat es posa en qüestió i se'n tenen proves, s'han de portar als jutjats.

No fa gaire una parlamentària a la Gran Bretanya va dimitir perquè el seu marit va llogar unes pel·lícules porno amb diners públics, però la diferència és que allà es va cursar correctament.

Publicat el 26.03.2011 a Tribuna Ganxona

El monoculturalisme

He trobat molt interessant les paraules que el Príncep Carles de Gal·les va dir en la celebració d'una conferència sobre turisme a Anglesey Abbey, Lode, Cambridge. El príncep Carles va advertir que el camp britànic està arruïnat pel monoculturalisme.

"Si la societat segueix menyspreant l'artesania tradicional, acabarà tirant fils del delicat tapís de la vida rural", va dir i va ressaltar la importància de l'harmonia, la vida ecològica i del suport als agricultors i a les empreses locals per part dels visitants i va afegir "Sense ajuda perdrem un bé nacional d'incalculable valor i que, un cop perdut, no pot ser recreat."

Ha afirmat que els agricultors son els "millors aliats" de la industria turística, ja que conserven el paisatge, que és un lloc de vida i respiració i que "no hi ha continuïtat cultural per donar vida al seu significat i dotar a la gent d'un sentit de pertinença."

Al llegir l'article on havien reflectides aquestes paraules, no he pogut, però, comparar-ho amb aquest país i, m'ha vingut al cap quan, no fa gaires anys, un grup de gent es va queixar d'haver anat al camp a descansar i desconnectar de la vida atrafegada de la seva ciutat i que es van trobar que les vaques feien pudor, que els esquellots no els deixaven dormir i d'altres queixes.

M'ha agradat la paraula "monoculturalisme", i aquí afegiria que és un monoculturalisme que ve de les grans ciutats i que va dirigida al camp i a les platges.

Cada any, a portes de Setmana Santa i de l'estiu, escoltem a la nostre gent començar a malparlar sobre els que venen de les ciutats a passar les vacances a Sant Feliu, gent necessària que ens ajuda a mantenir els nostres negocis quan ens enfrontem a un hivern molt llarg però que han portat també una fama que, en alguns casos i malauradament, ha sigut merescuda.

Potser el que fa que aquest monoculturalisme s'estengui és la manca de respecte a altres formes de viure, de respecte a unes costums i tradicions, de respecte a les arrels, de respecte a l'entorn i de respecte a la seva gent.

Cada paisatge, cada ciutat, cada poble, cada vil·la és un tresor que hem de saber valorar i respectar. Si no ho fem, i tal com ha dit el príncep Carles, perdríem un bé nacional que "un cop perdut, no pot ser recreat."

Publicat el 19.03.2011 a Tribuna Ganxona

 

Ajuda militar per Israel

En una entrevista amb el Wall Street Journal, el ministre de Defensa israelià, Ehud Barak, ha dit que el seu país està considerant fer una sol·licitud de $20 mil milions als EUA en ajuda militar per les amenaces potencials derivades dels aixecaments a l'Orient Mitjà.

Barak va dir que Israel estava preocupat que els seus enemics principals, l'Iran i Síria, podrien ser els últims en sentir la calor de les revoltes i que els nous líders d'Egipte podrien, sota la pressió del públic, retrocedir del seu tractat de pau amb Israel el 1979. "Un fort i responsable Israel pot ser un estabilitzador en una regió turbulenta" va afegir.

Israel ja rep $3 mil milions anuals del EUA en ajuda militar. Incrementar aquesta ajuda podria fer malbé la relació del país amb els seus enemics de Palestina.

És poc sorprenent doncs que també digués que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, probablement oferiria als palestins un estat temporal dins de les fronteres, trencant per primera vegada el punt mort de les negociacions de pau. La franja de Gaza separa Israel i els palestins, però que el podrien oferir com el seu propi territori independent.

Un estat temporal no només donaria als palestins menys territori que el que demanen, però Israel també mantindria el control militar de la zona. Els palestins també tenen por de que si ells estiguessin d'acord amb les fronteres temporals, mai guanyarien de fet i dret, un estat independent a Cisjordània, Jesuralem Est i la Franja de Gaza.

Converses de pau liderades pels Estats Units fa sis mesos amb l'ambiciós objectiu d'arribar a un acord final al setembre de 2011, es van trencar després de que Israel va començar a construir a la Ribera occidental i a Jerusalem oriental. Els palestins van exigir la congelació en les dues àrees, però Israel és va negar. Amb l'establiment de pau estancada, els palestins han llançat una campanya per obtenir el reconeixement internacional d'un Estat palestí i busquen el reconeixement de l'Assemblea General de l'ONU a la tardor, una mesura que podria aïllar a Israel.

La setmana passada, Barak va dir que per protegir la seva posició, el govern israelià havia de prendre iniciatives no especificades.

No hi ha dubte de que Israel sent la pressió internacional i si creu que amb la proposta de pegats temporals aconseguirà l'increment en ajuda militar, no va per bon camí. 

Les dones d'Egipte

Durant la revolució popular d'Egipte, tots vàrem ser testimonis de que va ser un treball tant d'homes com de dones. Moltes dones portaven vel i alguns signes de conservadorisme religiós, mentre que d'altres es delectaven amb la llibertat de besar a un amic o fumar una cigarreta en públic. I el que és veritat per Egipte i, en major o menor grau, en tot el món àrab, quan les dones canvien, tot canvia, i les dones en el món musulmà estan canviant radicalment.

Una manera d'entendre el canvi en el paper de la dona a Egipte ha sigut gràcies a l'educació. Fa dues generacions només una minoria petita de les filles de l'elit rebien una educació universitària. Avui en dia, les dones representen més de la meitat dels estudiants a les universitats egípcies.

Tot i això, tal com assenyala el New York Times, el repte ara és assegurar que les dones mantenen la seva participació en un país que mira cap endavant i que la seva contribució a la revolució no s'oblidi.

El comitè de vuit experts jurídics designats per les autoritats militars per revisar la Constitució no inclou una sola dona o qualsevol persona amb una perspectiva de gènere. Una coalició de 63 dones de diferents grups ha començat a fer una petició per incloure una advocada en el comitè, argumentant que les dones "tenen el dret de participar en la construcció del nou Estat egipci".

Egipte ha fet un pas per davant d'altres aixecaments populars a la regió que han tingut participacions similars de dones acompanyades d'un reconeixement per part dels homes que el seu suport és vital. A Bahrain, centenars de dones embolicades en túniques tradicionals negres van desafiar a les autoritats en les manifestacions contra el govern encara que, com a complicitat a la cultura conservadora, ho van fer en una secció acordonada i separada dels homes. Al Iemen, només en els últims dies tenien un nombre significatiu de dones que van començar a protestar a Sana, la capital, però el seu nombre va ser eclipsat per la multitud d'homes assistents.

Passi el que passi, aquests són temps importants per la dona egípcia i tan sols hem de recular uns anys enrere per recordar que passejar per Egipte volia dir no veure cap dona pel carrer.

Publicat el 12.03.2011 a Tribuna Ganxona

 

Boicot a les olimpíades del 2012

Des del moment en què va ser revelant el logotip dels Jocs Olímpics de Londres 2012, no ha estat precisament el que podríem anomenar "popular". Però fins ara, el seu únic delicte havia estat de que era lleig.

L'última crítica: És racista.

Fa poc més d'una setmana, el cap del Comitè Olímpic Nacional de l'Iran, Mohammad Aliabadi, va insistir que en el logotip es podia llegir la paraula  "Zion" (Sió) i era òbviament racista contra els països musulmans.

En una carta al Comitè Olímpic Internacional (COI) Aliabadi va declarar que "Per desgràcia, tots som testimonis de que els propers Jocs Olímpics.... enfronten un seriós desafiament, sens dubte ometent l'esperit dels jocs i donant lloc al racisme. L'ús de la paraula Zion (Sió) pel  dissenyador del logo dels Jocs Olímpics.... en l'emblema dels Jocs Olímpics de 2012 és un acte repugnant".

Va arribar a amenaçar a un boicot a menys que el logotip ens canvii, dient: "No hi ha dubte que la negligència de la qüestió per part seva pot afectar la presència d'alguns països en els jocs, especialment l'Iran que es regeix pel compromís amb els valors i principis".

El COI i els organitzadors no estan fent res d'això. En una breu resposta, el president del COI, Jacques Rogge, ha rebutjat les al·legacions de l'Iran, afirmant que "La resposta del COI és bastant clara. El logotip de Londres és el dels Jocs Olímpics de Londres 2012, ni més ni menys i res més".

Atès que el logotip es va posar en marxa el 2007, la denúncia sembla arribar massa tard, per no dir que és absolutament inútil. El logotip s'ha utilitzat àmpliament en tot el món per promoure els Jocs, i seria pràcticament impossible de veure, d'acord als meus ulls, un segon significat, per molt vàlides que siguin les denúncies.

El logotip pot ser declarat culpable de qualsevol nombre de pecats, però de racisme? Certament, si un volgués desmuntar i manipular el logotip podria, probablement, fer que s'assemblés a la paraula "Zion" (Sió).

Així, mentre que el racisme en totes les seves formes ha de ser evitat, el logotip de Londres 2012 apareix, en aquest cas, de ser culpable de res més que el fet de que és lleig.

La desgràcia de Silvio Berlusconi

Aquest any es celebra el 150è aniversari de la unificació d'Itàlia, un any en el qual haurien de celebrar tot el patrimoni que tenen i la seva cultura. Malauradament, els diaris estan plens d'històries del primer ministre Silvio Berlusconi.

Crec que de tots és conegut l'últim escàndol en el que un jutge italià vol enviar al primer ministre a judici per dos càrrecs: "Pagament d'una prostituta menor d'edat i tractar d'enfosquir aquest presumpte delicte aprofitant-se de la seva posició oficial".

L'acusació es produeix després d'una sèrie d'acusacions per altres dones. No és la primera vegada que Berlusconi ha tingut problemes amb la llei. Les denúncies de corrupció pública, l'evasió fiscal, i les connexions amb la delinqüència organitzada han estat ben documentades durant els anys que Berlusconi ha estat en el càrrec. 

Com un magnat multimilionari dels mitjans de comunicació, Berlusconi utilitza el seu imperi mediàtic per atacar als seus oponents. El New York Times va informar, arran de l'últim escàndol, que estava "utilitzant les primeres pàgines per carregar contra la justícia italiana, l'oposició de centre-esquerra i qualsevol altre persona que pugui qüestionar la vida personal del primer ministre".

En una democràcia, ningú hauria d'estar per sobre de la llei. No obstant això, el primer ministre sovint ha tractat de manipular les palanques de l'Estat, en un punt de promulgar una llei que li donaria immunitat.

Un altre dels temes que va encendre als italians i crec que a més de mig món, van ser les seves paraules de no voler "molestar" al dictador libi Muammar Gaddafi desprès de la massacre de manifestants a Líbia. No va ser fins desprès d'una ona de protestes que el govern italià va acabar condemnant els actes de Gaddafi. La relació entre Berlusconi i Gaddafi ha sigut molt estreta durant anys.

És ben denigrant saber que aquest home, aixi com els dèspotes d'Egipte, Tunísia, Líbia i Bahrain, ha confós una nació lliure amb la fascinació pel culte a la seva pròpia personalitat.

Publicat el 05.03.2011 a Tribuna Ganxona

 

A qui l'importa?

Estic emprenyada. Cada dia al matí desprès de dutxar-me i prendrem el meu necessari cafè amb llet, aprofito, ja que soc matinera de naturalesa, per posar-me davant l'ordinador i navegar per internet per llegir les noticies als diferents diaris amb la pau i tranquil·litat que em don fer-ho a aquelles hores. El que m'ha fet emprenyar aquesta setmana ha sigut la "noticia" a molts dels diaris de que en Gerard Piqué s'agafa de la mà amb la Shakira. I jo em pregunto, a qui l'importa? Això és una noticia?

Ja en el seu dia em vaig queixar de la cobertura que va tenir la Michelle Obama amb la seva estada a l'Estat Espanyol, ens explicaven què menjava, quines botigues visitava i què havia comprat o no, entrevistant a botiguers i a propietaris dels restaurants. No va ser veient un programa del cor sinó a les noticies del migdia de la Sexta.

M'agradaria saber quin interès té saber si en Gerard Piqué surt amb la Shakira o no, a qui l'interessa el fet de que es donin la mà pel carrer i l'ànsia de poder enganxar-los en una foto. Potser si que a la gent els hi agrada aquest tipus de fotos i els comentaris sobre elles, però, no hi ha revistes que es dediquen a això? Estic equivocada en pensar que si llegeixo un diari espero que les noticies que em donin siguin serioses? Acabarà la premsa escrita i digital igual que la TV en que tot ja es barreja?

Al pa pa i al vi vi. Si jo vull llegir premsa del cor ja em compraré una revista dedicada a aquest tema o miraré un d'aquests programes que massa sovint surten per la TV i podré assabentar-me de què fa o deixa de fer la gent que està a l'ull públic. Siguem seriosos, si us plau.

Publicat el 26.02.2011 a Tribuna Ganxona

 

Refugiats ambientals

M'ha consternat llegir que l'ONU ha projectat que, en l'any 2020, hi hauran 50 milions de refugiats ambientals.

Ja en l'any 2001, en Norman Myers de la Universitat d'Oxford va anomenar als refugiats ambientals com un "fenomen nou" i els va descriure com gent que ja no podien guanyar-se la vida segura en els seus països d'origen a causa de la sequera, l'erosió del sòl, la desertificació, la desforestació i altres problemes ambientals i, que per sobreviure, haurien de buscar refugi en altres llocs.

És ben trist el panorama que ens presenten i també molt més trist és saber que no estem fent suficient per millorar aquesta situació.

Potser els que es van creure les paraules del Sr. Aznar quan va dir: "Poco o nada tiene que ver con la ciencia buena parte de los abanderados del apocalipsis climático... lo suyo es otra cosa, se parece más bien a una nueva religión que condena a la hoguera en la plaza pública aquellos que osen poner en cuestión sus tesis...." comencin a replantejar-se que és el que està passant.

Malauradament la importància de l'economia i l'estat financer d'un país és molt més gran que establir unes pautes pel respecte al medi ambient i ho tenim amb les dos potències més grans quan no es volen enganxar massa per por que les grans productores se'ls hi puguin posar en contra.

L'informe de les Nacions Unides pel Medi Ambient conclou que "un petit nombre de mesures dirigides a la reducció d'emissions de carboni i precursors d'ozó podria començar immediatament per protegir el clima, la salut pública, l'aigua, la seguretat alimentària i els ecosistemes". 

Si tenim aquest tema present i aconseguim canviar una mica els nostres hàbits, us adonareu que no costa tant respectar la naturalesa i el medi ambient, però el que és indiscutible i completament necessari és que tots els Governs s'uneixin i comencin a escoltar el que va dir Durwood Zelke, president de l'Institut per la Governabilitat i el Desenvolupament Sostenible a Washington "... els beneficis per la salut i l'agricultura per si sola, justifica l'acció ràpida i agressiva". 

La privacitat de les xarxes socials

La secretària d'estat als EUA, Hillary Clinton, en un discurs a Washington, va citar el paper positiu que Twitter, Facebook i altres xarxes socials van jugar en l'aixecament a Tunísia i Egipte. "Llibertat i seguretat. Transparència i confidencialitat. Llibertat d'expressió i tolerància. vegades aquests principis augmenten les tensions i plantegen reptes. Junts componen la fundació d'un Internet lliure i obert".

Va explicar el suport dels EUA a la llibertat d'Internet i encoratja a altres països a fer el mateix. "Els líders de tot el món han de decidir. Poden deixar que Internet prosperi en els seus països, i arriscar-se a que aquesta llibertat porti una major demanda de drets polítics. O poden constrènyer Internet, ofegant la llibertat que sosté amb el risc de perdre tots els beneficis econòmics i socials que venen d'una societat en xarxa".

No deixen de sonar iròniques aquestes paraules doncs, no fa gaire, i degut als cables publicats, va dir que els països no haurien d'haver de triar entre "la llibertat i transparència, seguretat i confidencialitat".

El govern dels EUA vol saber els detalls dels comptes privats de Twitter a raó de l'escàndol de WikiLeaks i els advocats de les organitzacions de drets civils estan defensant la privacitat dels usuaris. El moviment contra Twitter s'ha convertit en un enfrontament constitucional sobre la protecció dels drets individuals a la privacitat dins l'era digital. 

 Aden Fine, que representa el Sindicat americà de les Llibertats Civils, un dels principals grups de drets civils del país, va dir: "És molt alarmant que el govern estigui intentant obtenir aquesta informació dels usuaris, però, sobretot, no és pot permetre que ho facin en secret".

Els EUA ha creat un gran jurat, amb seu a Alexandria, Viriginia, per investigar si es poden trobar motius per a un cas penal contra el fundador de WikiLeaks, Julian Assange. Com a part d'aquesta recerca, el gran jurat va ordenar a Twitter que divulgués els detalls dels comptes de WikiLeaks i, en especial, de tres persones, que van dir que estaven vinculades a l'organització.

La investigació també inclou Bradley Manning, el soldat dels EUA que es va basar a l'Iraq i és sospitós d'estar darrera de la fuga dels arxius, reclòs ara a la presó de Viriginia. Fins ara el Departament de Justícia dels EUA no ha trobat motius d'una causa penal contra Assange, que es troba al Regne Unit. Com la majoria de governs en aquest mon, i aquí incloc el nostre, l'exemple que ens sonen és el del pare fumador que no vol que el seu fill fumi: "Tu fas el que jo et digui, no el que jo faci!"

Publicat el 19.02.2011 a Tribuna Ganxona

El legat de Ronald Reagan

Aquest passat dia 6 de febrer, es va celebrar per tot els EUA el centenari del naixement de Ronald Reagan. Els elogis que s'han fet sobre ell en els mitjans de comunicació son iguals com quan es van complir els 90 anys. Llavors, com ara, es va ometre completament el cost humà de la seva política exterior.

El gener de 1981, el recentment estrenat Reagan va heretar la política de Jimmy Carter de donar suport a un govern salvadorenc controlat per un militar que, juntament amb les forces de seguretat i els esquadrons de la mort, van matar a una 10.000 civils el 1980. Els primers 27 mesos de l'administració Reagan, potser uns altres 20.000 civils van ser assassinats, la premsa d'oposició exterminada, polítics de l'oposició assassinats o forçats a l'exili, l'església màrtir. A l'abril de 1983, en una sessió del Congrés, va elogiar al govern salvadorenc per "fer tot el possible per garantir la democràcia, els sindicats laborals lliures, la llibertat de religió i la premsa lliure".

A la veïna Nicaragua, la dictadura de Somoza, amb suport dels Estats Units, van matar uns 40.000 civils des de 1977 a 1979, en un intent de desesperat per mantenir el poder. Al candidat Reagan li va saber greu la marxa de Somoza, i quan va ser president, es va girar cap a la Guàrdia Nacional de Somoza perquè portessin a cap el moviment d'alliberació. Coneguts com els "contras", en els vuit anys que Reagan va estar de president, no van poder contenir cap localitat tot i ser experts en violacions, tortures i assassinats de civils indefensos. Mils de persones van morir en una guerra que no haguera sigut si no fos per en Reagan. 

A Guatemala, després que Efraín Ríos Montt dugués a terme el 1982 una campanya militar que va deixar milers de  morts civils indis, Reagan es va posar furiós. No amb el seu aliat, sinó amb Amnistia Internacional i d'altres que ho van documentar. 

Al sud-est asiàtic, Reagan va deixar de col·laborar  amb el govern xinès per donar suport al Khmer Vermell de Cambodja, d'on havia estat expulsat del poder el 1979. El Khemer Vermell enderrocat utilitza la veïna Tailàndia - amb la benedicció i el suport dels EUA - com a base des d'on llançar atacs dins de Cambodja i Reagan va donar instruccions al seu ambaixador davant l'ONU de reconèixer el deposat Khmer Vermell, en lloc del règim imposat per Vietnam, com el govern legítim de Cambodja.

En altres parts del sud-est d'Àsia, Indonèsia seguia ocupant Timor Oriental, l'illa que havia envaït el 1975 amb la benedicció de l'administració Ford. En aquest cas, Reagan va optar per oposar-se a la resistència de Timor i donar el seu suport als ocupants d'Indonèsia.

A Sud-àfrica, Reagan va ser un entusiasta defensor de l'ocupació il·legal de Sud-àfrica de Namíbia i la desestabilització d'Angola i Moçambic. Segons ell, el govern de l'apartheid era un membre actiu del "món lliure" i per tant digne d'un "compromís constructiu" polític.

En llegir sobre les celebracions, em pregunto perquè els països i la seva gent son reticents a recordar uns fets, a patir aquest tipus d'amnèsia que sembla que s'encomana. En el nostre país, la "memòria històrica" encara es troba amb portes tancades, i jo em pregunto, fins quan?

Publicat el 12.02.2011 a Tribuna Ganxona

 

Tapar una realitat

La revista "US Weekly" va dedicar la seva portada la setmana passada a Elton John, David Furnish i el seu fill recentment adoptat Zachary. El propietari d'un local de la cadena nord-americana "Harps" a Arkansas, va decidir posar un cartell de "protecció per als menors" sobra la portada, amb el que pretenia protegir els nens de la imatge d'aquesta família homoparental.

No és d'estranyar que aquest fet aixequés una bona polèmica. Encara que el propietari no va voler parlar amb els medis de comunicació, aquests sí que varen poder parlar amb uns dels caixers de la botiga que va explicar que no els havia quedat més remei que tapar la portada perquè si no els nens haurien tingut coneixement sobre aquest tipus de famílies.

La controvèrsia ha aconseguit que l'establiment retirés els cartells, encara que segurament no és ni un cas extrem ni aïllat.

Segons ha afirmat l'assistent executiva de l'empresa, Marty Yarborough, l'ús d'aquest cartell no respon "de cap manera" a la seva "opinió sobre l'assumpte", sinó que es tracta d'una manera de respondre a les necessitats dels consumidors.

És dolorós pensar que, avui en dia, la gent prefereix tapar una realitat que no pas acceptar-la. La nostra educació i els tòpics definint el que ha de ser una relació de parella i de família han sigut fortament arrelats durant molts anys i, malauradament, ens hem equivocat completament. Sentim, estimem, expressem i vivim de maneres diferents i l'únic que hem d'aconseguir, és saber ser honestos amb nosaltres mateixos.

Encara hi ha molt camí per fer.

Ens mereixem aquest tracte?

Una noia, de la que he fet amistat recentment, em va escriure denunciant un fet que, amb el seu permís, transcric en aquest bloc:

Vaig patir una caiguda el 29 de Desembre del 2007 a Ciudad Rodrigo, localitat distant aprox. 90 km de Salamanca capital, quan caminava per una zona sense asfaltar, que estava en unes condicions deplorables, plena de pedres i sots i enmig d'una pendent. Van passar com a mínim 50 minuts fins que va arribar l'ambulància. Quan em van recollir, em van traslladar al centre d'atenció primària on es van limitar a comprovar la gravetat de la fractura oberta de fèmur i a aplicar una mena de embenat rudimentari amb unes simples gases, subjectant les dues cames, quan el necessari en aquests casos de tal gravetat, amb ferida oberta i sortint l'os per sobre del genoll, hauria d'haver estat l'aplicació d'algun tipus de subjecció clínicament homologat per al meu trasllat fins a l'hospital. Tampoc em van donar cap analgèsic per alleujar els forts dolors que patia.

En arribar a l'hospital em van ingressar a urgències. El metge que em va atendre no em va donar cap calmant per reduir els forts dolors ni se'm va aplicar cap subjecció a la cama per a la seva immobilització. Què fa en realitat? M'eleva la cama i jo dono un crit de dolor. Davant d'això l'individu respon cridant: A VER, ¿QUIEN MANDA AQUI? QUE TE CALLES! ¿QUIEN MANDA AQUI? ¡COÑO! Després d'això, em pugen a planta. Seguidament ve el traumatòleg i d'entrada ens llança la següent “lindeses”: EL PRIMER: ¿QUE HACE UNA CATALINA COMO TU POR ESTAS TIERRAS? ¿EH? CATALINA, CATALINA! L’indico que el meu nom és ANA i NO CATALINA. A continuació es dirigeix al meu marit i li diu: PUES NO VOY A PODER OPERARLA PORQUE TENGO LOS QUIRÓFANOS MUY SATURADOS. VERÉ SI PUEDO HACERLE UN HUECO A PARTIR DEL 8 o 9 DE ENERO. (La caiguda va ser el 29 de Desembre). Fa un parèntesi mirant-nos i després deixa anar altres "lindeses" com la següent: “USTEDES DECIDIRÁN. YO EN SU LUGAR, ME DECIDIRÍA POR EL TRASLADO A BARCELONA PARA QUE LA OPEREN ALLÍ, YA QUE EN BARCELONA, TIENEN MEJORES PRESUPUESTOS QUE NOSOTROS”. Es va donar mitja volta dient-nos que ens ho penséssim i que ja tornaria. Davant d’aquesta resposta ens quedem petrificats i com és lògic no podíem quedar-nos allà tant de temps, la nena havia de tornar a l'escola, és a dir, un autèntic desastre.

El meu marit va ser llavors quan va començar a mobilitzar-se, va trucar a la companyia d'assegurances del cotxe, es va posar en contacte amb una doctora explicant la situació i per aquesta part solucionem el trasllat en ambulància. Quedava per esbrinar a quin hospital de Barcelona s'efectuaria el trasllat i va ser llavors quan em vaig en recordar d'un bon metge i alhora d’un bon amic des de fa bastants anys

.
Organitzades ambdues coses, el meu marit va aconseguir, després de molts intents i precs, que el traumatòleg de l'hospital de Salamanca truqués al traumatòleg de Barcelona com és preceptiu. Quan li vam pregar a l’impresentable traumatòleg de Salamanca que si us plau truqués a Barcelona ens va contestar el següent: PERO VAMOS A VER, ¿POR QUÉ TENGO QUE LLAMAR YO A BARCELONA? Li contestem: Si us plau, perquè el traumatòleg de Barcelona vol parlar amb vostè per conèixer tots els detalls de l'estat de la pacient. Llavors dona un cop de porta i es va dient: LO HARÉ CUANDO TENGA TIEMPO. Estava molt clar que no volia col•laborar. El meu marit sempre l'havia de buscar per totes les plantes i passadissos, per seguir pregant-li i implorant que col•laborés.

Els dos dies i mig que vaig estar en aquell infern van ser com per escriure un llibre de por. La nit de cap d'any em van donar una ampolla de cava petita per al sopar (que evidentment, no la vaig prendre), les infermeres, amb tota la desvergonyia del món, cridant-me habitualment: LA CATALINA, ¿Y AHORA QUÉ QUIERE LA CATALINA? ¡QUE SE ESPERE, COÑO! De nit fumaven en els passadissos i el fum entrava per la escletxes de les habitacions, etc. No em portaven els calmants que em corresponien, havia de tornar a trucar una i altra vegada cada cop que necessitava alguna cosa.

Ara ve l'episodi del trasllat amb “ambulància” des d'allà. Em va venir a recollir una furgoneta mig adaptada per al transport sanitari, amb quatre embenats, una llitera del segle XV, amb corretges i poc més, i en aquestes condicions se'm trasllada en un viatge de 900 km amb un Gelocatil i un Clamoxil 500, com tota medicació.

Quan per fi el traumatòleg m’opera a Barcelona, l'informa al meu marit el següent: L'operació ha sortit bé, però va dir que hi havia un alt risc d'infecció per a la precarietat del tractament aplicat. El mateix doctor li va comentar al meu marit que no podia entendre el que havien fet els metges de Salamanca. Saps què va ser el pitjor? : NO em van posar antibiòtic en vena, que és el que havien d'haver fet, però ells ho van reflectir en l'informe escrit, però no el van aplicar.

El tracte rebut a l'Hospital de Salamanca per ser catalana, va ser humiliant i vexatori, encara inferior al que reben els ferits en els països pobres del Tercer Món.

He de dir que aquesta amiga encara pateix seqüeles d'aquesta experiència, tant físiques com psíquiques.

Em vaig quedar molt sorpresa i, a la vegada trista, de llegir aquesta història. Aquí, no vull ficar-me en el que poden ser prejudicis envers la procedència de la gent ni si aquest fet s'hauria de denunciar o no, sinó amb la manca d'un tracte mínimament humà . Tant la meva filla gran com el meu gendre i dos nebodes treballen en diferents hospitals. Saben que quan la gent va a l'hospital, va espentada, te por. Si es troben amb algú conegut, tan sols el fet de veure'ls i poder parlar amb ells, els tranquil·litza. Reconeixen les pors i miren que tot pacient es relaxi i, dins de les seves possibilitats, es trobi mitjanament bé, que confii amb els que el cuiden i que sàpiga que està en bones mans. El que van fer a la meva amiga no te explicació. M'agradaria pensar que ha sigut un fet isolat i que, vagis on vagis, això no passa. Em costa de creure que aquells que s'han dedicat a la Sanitat no tinguin com a prioritat la millora d'un pacient, el minimitzar el seu dolor i malestar, el fer-los sentir protegits. Què està passant? Tan arrelats son els prejudicis que no poden veure a la persona humana que tenen davant?