Tornada al cole

Molts pares estaran contents de que els seus fills tornin al cole desprès d'unes llargues vacances, de la mateixa manera que molts d'ells ja estan patint per la despesa que els hi suposarà. Aquí em vull referir als col·legis públics. El cost dels llibres de text, del material que els fan comprar, del de les excursionetes, visites a museus i d'altres llocs, la bata, el xandall i d'una llarga llista,  pot acabar sent ridícul i molts pares no s'ho poden permetre i més avui en dia que molts d'ells estan a l'atur. Què es el que han de fer? 

Una de les coses que em treia de polleguera, al tenir dos filles amb quatre anys de diferència i anar a la mateixa escola, cap any però cap any vaig poder aprofitar els llibres de la gran per la petita. Cada any els canviaven. Perquè? Dins l'ensenyança obligatòria las mates no canvien, la llengua tampoc, de la història sempre es pot fer un annexe al llibre si es que hi han hagut canvis contemporanis al igual que dins la geografia. Però aquí ja entraríem en el poder de les editorials, de les seves ofertes, de les comissions, perquè sinó no s'explica.

Perquè no pot haver un diposit dins mateix de l'escola amb els llibres dels alumnes que ja no es necessitin? Perquè dins de la ensenyança obligatòria i "gratuïta" s'han de pagar llibres de text, material i tot el que he esmentat abans? Perquè la gratuïtat es mes gran per uns que per altres? Hem de saber que a Castella-La Manxa, a l'Aragó, a Galícia i a La Rioja, tenen llibres gratuïts durant tots els cursos de l'ensenyança obligatòria. Injust? Sí i molt.

Brasil

Els desastres naturals-incendis a Rússia i les inundacions al Pakistan, que són respectivament el cinquè i vuitè productors de blat, han vingut a desplegar una por per la fam. En el 2050 la producció mundial de cereals haurà d'augmentar una meitat més i la producció de carn haurà de duplicar per atendre la demanda. Això no pot passar fàcilment perquè hi han poques terres de conreu i les aigües renovables s'estan esgotant.

En les últimes quatre dècades, Brasil s'ha convertit en el primer gegant de la agricultura tropical i el primer a desafiar el domini dels "cinc grans exportadors" (Amèrica, Canadà, Argentina i la Unió Europea)

Es sorprenent que el seu èxit ha estat la forma en si mateixa. Per ells, la sostenibilitat és la major virtut i s'aconsegueix millor mitjançant el foment de les petites explotacions i pràctiques orgàniques. No accepten els monocultius ni els fertilitzants químics. Pensen que és mes important que els aliments siguin venuts a casa que en els mercats internacionals. El progrés del Brasil ha estat recolzat per l'empresa estatal d'investigació agrícola i representa una clara alternativa creixent que, en l'agricultura, petits i orgànics són bonics.

Ho han pogut aconseguir sense les enormes subvencions estatals que es fan als agricultors d'Europa i d'Amèrica i mostren una manera diferent d'aconseguir un equilibri entre l'agricultura i el medi ambient ja que la major part ha tingut lloc a centenars de quilòmetres de la selva amazònica. Norman Borlaug, que sovint és anomenat el pare de la revolució verda, va dir que la millor manera de salvar els ecosistemes en perill seria la de produir aliments en altres llocs que ningú hauria de tocar les meravelles naturals. Brasil mostra que es pot fer.

Fa quatre dècades el país es va enfrontar a una crisi agrícola i va respondre amb força decisiva. El món s'enfronta a una crisis alimentària en càmera lenta. Cal aprendre del Brasil.

Sarkozy

El president Sarkozy, s'enfronta al que podria ser la tardor més difícil de la seva presidència. Profundament impopular - una enquesta d'aquesta setmana va trobar que el 62% dels francesos no el votaran en la reelecció del 2012 - el president s'enfronta a quatre fonts de problemes: la reforma de les pensions, el pressupost, la llei de nacionalitat i l'expulsió de gitanos, i un escàndol polític relacionat amb Liliane Bettencourt.

Sobre el tema d'immigració hem d'anar al mes de juliol quan un jove va disparar a un policia durant uns disturbis a les afores de Grenoble. La resposta del president va ser que "la immigració insuficientment controlada" en tenia la culpa i va declarar que qualsevol persona d'origen estranger que posava en perill la vida d'un policia seria desposseït de la nacionalitat francesa. També va anunciar mesures dràstiques sobre els campaments il·legals romanís i l'expulsió d'immigrants il·legals gitanos. Desprès d'això van seguir els disturbis per separat dels romanís en un petit poble rural, desprès que la policia va matar un viatger que es va saltar un control.

Des d'aleshores, segons els ministre de l'Interior, les autoritats han tancat 88 camps il·legals i deportat 850 gitanos de Romania i Bulgària. El govern diu que la majoria d'ells es van anar "voluntàriament" desprès d'acceptar 300€ de re-assentament, però els que es neguen, son expulsats.

Encara que Romania i Bulgària són membres de la UE, les disposicions transitòries permeten a França limitar l'estada a la gent d'aquests països. El govern també diu que els campaments il·legals no són saludables i que vol protegir als nens dels caps criminals. Aquestes repatriacions es realitzen periòdicament. L'any passat, 10.177 romanesos i 863 búlgars, majoritàriament gitanos, van ser expulsats.

Sarkozy va jugar amb idees xenòfobes per captar votants d'extrema dreta, una tàctica que va robar vots al Front Nacional i el va ajudar a la presidència el 2007. En el passat però, el senyor Sarkozy, fill d'un immigrant hongarès, va equilibrar aquesta línia dient que donaria veu als musulmans francesos i promocionaria als negres en el govern. Tot el que sembla haver desaparegut.

França té un greu problema en els seus suburbis. Els atacs armats contra la policia són cada vegada més comuns i les bandes de narcotraficants cada vegada agafen reclutes més joves.

Tot això exigeix un esforç seriós en matèria policial, educació, ocupació juvenil i serveis socials. El que no es pot fer es vincular directament la delinqüència amb la immigració!!!

Els nord-americans nadius

Buscant una notícia per Internet que m'interessava llegir, he acabat indignada i trista per alguns comentaris que he trobat en una de les pàgines.

L'article estava en anglès i he fet una traducció el més bonament possible:

Els Navahos, els Hopis, els Apatxes i tota la resta dels nord-americans nadius que resideixen actualment a Arizona s'han unit en un esforç per mostrar als residents altius d'Arizona qui té tot el dret d'estar en aquest Estat. El Chief Standing Woolf va dir: "No son els descendents dels europeus que haurien de fer les lleis d'aquest estat, però som nosaltres, el pobles tribals, que hem estat reprimits fa massa temps. Els nostres avantpassats van estar aquí durant milers d'anys, mentre que l'home blanc va arribar fa només uns pocs centenars d'anys. No obstant això, és l'home blanc que vol fer lleis ridícules i mantenir només una raça, la blanca. Ja no podem tolerar que això passi". A falta de la qual declara la guerra al govern d'Arizona, emetent una advertència: "Revertir les teves lleis que donen dret a que només les persones de parla anglesa habitin a Arizona. Només llavors podrem fer marxa enrere i permetre que la pau regni de nou a Arizona, però si nega a tots els homes de color vermell i marró el lloc que els correspon a aquest estat, hi haurà un vessament de sang". Per descomptat, el Chief Standing Woolf estava parlant en la seva llengua materna, de manera que els legisladors a l'Estat no van estar completament segurs de quin era el missatge.

Els nadius nord-americans, i es conegut per tots, se'ls ha ignorat, han patit persecucions, obligats a viure en reserves, se'ls ha deixat de banda durant molts anys i els recolzo en la seva lluita pels seus drets, per les injustícies que s'han fet i per les que encara es fan avui en dia, però amenaçar amb un vessament de sang  ja es un clam a la violència de la que no hi estic gens d'acord.


Al trobar l'article, he llegit alguns dels missatges que hi havien. No els vull repetir aquí però el sentiment d'impotència, l'opressió al cor que he sentit ha sigut fort. Aleshores me n'he adonat del "logo" que portava la pàgina: "White Pride World Wide" (Orgull Blanc per tot el mon). Inhumà i denigrant.

On anem a parar?

Ja vaig escriure una vegada sobre aquells aparells tecnològics que em posen a les mans..... i que no me'n surto!. Un d'ells es el telèfon mòbil. Truco, contesto, envio i rebo missatges, això es tot. Ni internet, ni GPS, ni res de res. 

Ara estan venent una aplicació per l'iPhone que, segons els seus creadors, pot solucionar els problemes de disfunció erèctil en els homes. Se suposa que, quan aquesta aplicació està encesa, el mòbil desprèn una sèrie d'ultrasons que ajuden als cossos cavernosos a tenir una millor irrigació sanguínia i, per tant, a tenir una millor vida sexual.  I això no es tot, hi ha una aplicació que ajuda a deixar de fumar, i un altre que et calcula les calories que cremes quan camines, corres o vas en bicicleta.

No he de dir que, quan ho vaig llegir el somriure se'm va dibuixar a la cara.... fins on arribarem? Molts portem el mòbil a sobre, però ara es veu que també l'haurem de portar al llit!!!! Què més inventaran?

Han tornat

La punxa d'en Jap. Avui+El Punt

L'Albert i en Roque han tornat. Crec que es unitari l'alegria que hem sentit al seu alliberament, però ho han fet, no perquè ho han demanat per favor, sinó per un preu de rescat i per l'alliberament d'un dels segrestadors de les presons de Mauritània extradit a Mali on va tornar amb els seus.

La majoria de gent que compon una ONG son voluntaris amb uns ideals admirables, tot sigui dit. Ara les meves preguntes son: Era necessari arriscar les seves vides? No hi han altres maneres d'enviar ajuda a aquests països necessitats? M'agradaria saber si el cost de la caravana que hi va anar, el cost d'alliberar a l'Alícia (no aclarit del tot) i els cost de l'alliberament ara de l'Albert i en Roque, es menor al de buscar vies alternatives d'ajuda sense posar en perill les seves vides. Crec que no.

Tota persona, tot grup de persones que vulguin viatjar per raons humanitàries, han d'estar informats del perill que poden córrer i si la seva presència es necessària.

El que m'agradaria aclarir aquí es actuar tal com ens ho dicten els nostres sentiments, el nostre cor i la nostre pròpia consciencia, o actuar amb bases d'un raonament intel·ligent. L'equilibri pot ser difícil i les ganes de poder ajudar i de voler participar en fer un món millor son grans, però no amb el risc d'unes vides humanes.

Les paraules de'n Montilla

Avui, llegint les noticies m'he quedat amb unes paraules de'n Montilla: "Els referèndums d'autodeterminació són aventures que no van enlloc"

A mi m'agradaria que aquest bon home m'expliqués que és per ell una democràcia. No és el poble el que ha de decidir? No som nosaltres que els hem posat al govern amb la nostra votació? No han de defensar els nostres interessos? Si han fet una promesa electoral i aquesta, per naps o per cols, no s'ha pogut complir, no s'hauria de canviar d'estratègia i agafar un altre camí? Quants anys més volen esperar, uns altres quatre, sis, deu? Ens hem d'adonar que el govern té el poder que el poble vol que tingui, i si volen el poder hauran d'escoltar al poble.

Com a ciutadana, com a component d'aquest poble, exigeixo que em deixin participar en el referèndum d'autodeterminació. O es que al final no me n'he assabentat del que és una democràcia?

L'alcohol i el jovent

De vegades em pregunto com és que ara es dóna tanta importància a la ingesta d'alcohol entre el jovent.

Jo vaig créixer en una família nombrosa. Era habitual berenar pa mullat amb vi negre i sucre. Quan estàvem refredats, la mare ens ficava al llit i ens donava un cafè amb llet ben calent amb un raig de conyac dins, per desprès tapar-nos amb la manta fins el nas per "fer-nos suar". Si ens feia mal un queixal, havíem de glopejar conyac per adormir l'àrea del dolor. Era normal prendre Aigua del Carme en una cullereta amb sucre (ara prohibit). Al dinar podríem prendre vi amb gasosa. Els diumenges una mica de vermut amb sifó. Per Nadals podíem prendre la típica copa de cava i era més divertit mirar de xuclar-ho amb una neula!!. No hi havia res de dolent, i vàrem tenir una vida com tothom en aquella època. Tots hem crescut sans i cap de nosaltres ens hem tornat alcohòlics. Avui en dia, si això passés ja haguérem tingut als dels Serveis Socials a casa!!!!

Què fa doncs que hi hagin excessos? La prohibició? Sempre me'n recordaré que, com a prova pilot, a Escòcia van deixar obrir els pubs tot el dia. A ran d'això es va demostrar que el nivell d'alcoholisme va disminuir. Sembla estrany però, quan un té unes hores limitades les aprofita i quan pot anar-hi sempre, ja en perd les ganes, es relaxa.

El jovent ha de saber quines son les seves limitacions, ha de conèixer el seu cos i ha de saber respectar-lo. Malauradament això no ho pot tenir clar si des de casa no se'ls educa i no se'ls transmet que han de fer un consum responsable.

Què hi feia a Melilla?

Què feia l'Aznar a Melilla? Presumir de la seva supèrbia?

La veritat es que mirant les notícies, m'esperava la imatge d'ell amb Mohamed VI i, davant dels medis de comunicació, dir... : "He's my friend". Quina decepció.

Ha fet una entrada a Melilla a esquenes del Govern i com a gest de salva pàtria del conflicte. L'ABC diu que hi ha anat "para apoyar a las Fuerzas de Seguridad del Estado" Ai, Senyor.....

Si hagués sigut l'actual President del Govern, haguera enviat a desenes de militars i flotes per desmuntar les pancartes de la frontera, tal com va fer per afrontar la situació conflictiva a l'illa de Perejil que fins i tot va reclamar l'ajuda de les seves amistats a la Casa Blanca amb George W. Bush? De molt segur que si.

Divertit veure al President de Melilla, el Sr. Imbroda dient que el Sr. Aznar té un concepte de pàtria i d'Espanya molt fort, quan aquest mateix senyor quan formava part de la UPM (Unión del Pueblo de Melilla) i, abans de fusionar-se amb el PP, el va criticar durament quan, a causa de tres accidents aèris en els quals l'Aznar no va fer acte de precència, va dir: "A Aznar no le importan muestros muertos". En el cinquè aniversari d'aquests accidents, es va enfadar quan va enviar com a representant al Sr. Rajoy, aleshores Ministre de les Administracions Públiques, boicotejant inclús alguns actes.

Mes enllà del paperot d'Aznar per Melilla, l'ex-President ha demostrat que Rajoy segueix sense aconseguir el seu lideratge intern, o més bé, que ningú al PP és capaç d'afrontar a José María Aznar com un militant més del partit.

Moralistes?

Ahir vaig llegir que a França han prohibit a la gent anar despullats de cintura cap amunt tant a les ciutats com als pobles (siguin costaners o no). El fer-ho pot incórrer a una multa de fins a 38 euros. No seré jo la que posi una nota de moralitat aquí, el que sí escriuré es un dels comentaris d'un treballador francès que va dir: "Veure una noia en biquini passejant es molt maco, ara veure un tors pelut es insultant". Oh la la!!

Moltes vegades trobo que tant els governs com la gent, son moralistes en molts temes i, en canvi, son insensibles a la moral d'envair un país, de matar gent, de vendre armes, d'enriquir-se a costa dels demès, i altres exemples.

Com podem entendre que un país com els EEUU sigui un delicte banyar-se nu a les platges però portar armes de foc es un dret constitucional?

Com poden negar a molts estats vendre una cervesa a un menor de 21 anys quan des dels 18 el poden enviar a combatre en una guerra?

Com poden demanar, a Mallorca, que prohibeixin a les dones anar topless a les platges perquè les famílies no volen que els seus fills les vegin quan, aquests fills, de segur han vist mes coses per la TV, que el que poden veure a les platges? Quants jocs bèl·lics els pares els hi han comprat?

I si anem mes lluny, com poden obligar a passejar a una dona nua pel mig del seu poble a la Índia amb els veïns cridant insults pel fet d'haver sigut infidel al marit mentre els homes infidels callen i es renten les mans? I ja ni parlo del tema de les lapidacions!!

I aquí podríem afegir molts altres exemples, però es ben clar que dins de la moral, i en molts casos justícia, hi ha una gran hipocresia que trobo realment denigrant.

Sentiment de culpabilitat?

Tony Blair ha anunciat que donarà tots els beneficis de la seva biografia per ajudar a finançar un centre de rehabilitació pels soldats ferits.

No s'han esperat les crítiques a aquesta donació, i desprès de llegir unes quantes, potser les que més m'han ressaltat han sigut dos. La del pare d'un dels soldats que va perdre una cama en una explosió: "Si hagués sigut home, s'haguera aixecat i haguera demanat disculpes a les famílies per a una guerra il·legal. No vull que els diners de'n Blair ajudin al meu fill". I la d'un pare que va perdre al seu fill: "Ell podria donar aquests diners a una organització benèfica iraquiana per la rehabilitació dels iraquians ferits per les forces del Regne Unit".

Hem de pensar també que des de que va deixar el càrrec fa tres anys, el senyor Blair s'ha convertit en un home ric, amb actius estimats a 15 milions de lliures esterlines per les seves intervencions a diferents sopars.

Sentiment de culpabilitat o no? La veritat es que aquests diners aniran molt bé pel centre de rehabilitació, això segur, però també es veritat que aquest home haguera quedat con un gran polític si hagués reconegut que la seva incursió a la guerra de l'Irak es va basar en mentides. Disculpes a totes aquelles famílies que van perdre a un ser estimat, no els omplirà el buit de la gran pèrdua, però sí que podrien recuperar una mica la seva dignitat.

Des d'aquí m'agradaria fer-ho extensiu a tots aquells polítics que, al igual que Blair, van involucrar al seu país en aquesta guerra, i no senyalo a ningú.......

Intimidació

A Ohio, cada cap de setmana i durant els últims quatre anys, Dunfee i els membres de la seva església han mantingut vigilat al George, home que te un local d'estriptease, manifestant-se davant amb cartells, càmeres de vídeo i megàfons en mà. Filmen les matrícules dels cotxes que hi van i les publiquen a la xarxa, tractant de salvar les ànimes de tots aquells que van i venen.

Ara, les ballarines del local, han invertit els papers. Fartes de la tàctica de Dunfee amb el seu ramat, diuen que finalment han acceptat la seva invitació constant a venir a l'església. El que no s'esperaven es que hi assistissin amb pantalons curts i transparents.

Les tàctiques d'intimidació, de filmació, de protesta, resant en veu alta i la redempció que ofereixen, son típiques de qualsevol protesta religiosa, especialment als EEUU.

El que es meravellós es que aquestes dones han portat la lluita dels manifestants al seu propi espai, i l'església no sap com afrontar-ho.

Aquestes dones es neguen a ser assetjades, intimidades i patir qualsevol tipus de mobbing, ja sigui moral o psicològic. Han tractat de recordar a la gent que aquest és el treball que fan, i així es com mantenen a les seves famílies. Intentar intimidar-les es greu i ja ha sigut hora que, desprès de quatre anys, hagin decidit defensar-se.

Transparència

En el diari "El País" he llegit una noticia que m'ha fet esclatar amb un AL·LELUIA. Una llei regularà el "dret a conèixer" dels ciutadans davant de l'administració. Ja no serà el ciutadà qui hagi de justificar el seu interès en conèixer unes dades, serà la mateixa administració la que haurà de explicar la seva negativa a facilitar-les. Davant de la seva negativa, la "Agencia Española de Protección de Datos" que allargarà el seu nom amb "y Acceso a la Información" s'encarregarà també de garantir el dret d'accés a la informació pública.

Desprès de tot el que hem viscut últimament sobre la trama Gürtel, sobre el cas Millet, sobre els possibles finançaments il·legals dels partits i d'altres, era un tema pendent en aquest país. Aquesta llei no tan sols abasta las diferents administracions, sinó que també abastarà a aquells serveis públics o que tinguin potestats administratives, ja siguin les recollides d'escombraries com les mateixes universitats. Ja fa molt temps que la gent clama transparència quan s'han descobert aquests casos i en la majoria, s'han trobat amb una administració hermètica ben maniobrada pels partits polítics.

Espero, sincerament, que aquest avantprojecte s'aprovi el proper divendres en la primera reunió del Govern desprès de les vacances.

Ens equivoquem sobre els nostres errors?

Aquí hi ha una sèrie de preguntes que han de ser bastant simples, però que són realment insuportables. Quan ens hem equivocat? Quina ha estat la nostre més recent ficada de pota en el treball? Quin ha estat el nostre major error en la nostre vida personal? Tots tenim una estranya relació amb els nostres errors. Podem veure que tothom comet errors, però sempre ens quedem sorpresos quan es donen compte que nosaltres també ens equivoquem. És perquè veiem l'equivocació com una prova vergonyosa que hem estat descuidats o estúpids. Aquesta creença està impregnada a la nostra cultura: aplaudim els personatges públics per "mantenir el curs" encara que sigui erroni i escridassem als que admeten un error.

La pregunta important es: ens prenem el temps per entendre els nostres errors i podem aprendre d'ells?

Aquesta pregunta pot ser estesa a tots els àmbits. Després de que dos avions van topar a l'aeroport de Tenerife el 1977 matant a 600 persones, la indústria aèria va presentar nous protocols. La tripulació i els membres de terra són ara recompensats per informar dels seus propis errors. El resultat? Els accidents es van reduir de 0,178 per milió d'hores de vol a 0,104.

Ara podríem anar als polítics. Una de les línies aplaudides per a qualsevol polític és fer ostentació de que no donarà marxa enrere, mirar cap enrere, o dir que ho sent. Hem de pensar que un cotxe sense marxa enrere es prohibiria a les carreteres.

Si volem fer front als nostres errors, hem de canviar la nostra forma de pensar-hi. Si els veiem com a prova de la nostra pròpia incompetència, seguirem inflant el pit i pretendrem que no hi són.

Tot científic deixa rere seu un rastre d'hipòtesis refutada i documents fet miques. Ells no ho veuen com una incompetència, sinó com a part d'un proces per arribar a una veritat a través de l'experimentació.

Els errors seran els nostres companys de tota la vida, però tenim dos opcions: o els ignorem o intentem, obertament, aprendre d'ells.

Homes o dones?

En el diari britànic Daily Mail, han publicat una enquesta en la que la gent era preguntada que preferien tenir com a cap, si a un home o a una dona. Han guanyat els homes. Ja fa temps, en la revista Forbes, va sortir un article en el que afirmava que "tots prefereixen tenir homes com a caps".

El que em sorprèn es com, en aquesta enquesta, s'usa descaradament el llenguatge estereotipat. Alguns dels exemples que van donar van ser aquests:

• Hormonal
• Incapaç de deixar la seva vida personal a casa
• Li agrada parlar dels seus col·laboradors a la seva esquena
• Punyalades a l'esquena
• Se senten amenaçades pels seus col·legues
  
• Massa elitista
• Molt competitiva
• Passar massa temps preocupada per la seva imatge.

Amb l'excepció potser de ser "molt competitiva", una qualitat que se sol reservar pels homes i, sovint vist com un tret positiu en els negocis, la resta de les característiques utilitzades per descriure patrons femenins abasten tota la gama dels estereotips típics utilitzats per retratar a les dones.

Son així les dones o només van ser retratades d'aquesta manera perquè són dones? Un home mai es descriu utilitzant aquestes característiques a causa del seu gènere. Per sort pels homes, no poden ser etiquetats com "hormonal". Altres actius inclouen "menys probabilitats de patir canvis d'humor" i "menys probabilitats de queixar-se dels altres".

Per les dones, en canvi, un terç dels enquestats van arribar a afirmar que era "evident" quan els seus caps femenins patien el "temps del mes" com a explicació dels seus canvis d'humor.

Donades totes aquestes característiques, tant els homes (75%) com les dones (63%) coincideixen en que els homes són millors caps.

Sincerament m'emprenya tot el que siguin estereotips en qualsevol àmbit. Jo he tingut, al llarg de la meva vida, tant caps masculins com femenins i he de dir que n'he tingut de bons i de dolents en els dos gèneres i no m'avocaria ni per un ni per l'altre. El que es important es saber ser un bon cap. Diuen que la recepta consta de tres ingredients fonamentals: saber fixar objectius clars i rellevants, saber elogiar la bona feina i saber cridar l'atenció els seus col.laboradors, quan sigui necessari, en un to constructiu. Dins d'aquestes bases.... quants bons caps coneixeu?

Les paraules d'en Hawking

Ahir dilluns, en una conferència a Londres, el gran científic i admirat Stephen Hawking, va dir que l'home ha d'abandonar la terra o s'enfrontarà a l'extinció. Segons ell, la única oportunitat de sobreviure es colonitzant l'espai ja que els humans estan acabant amb els recursos naturals de la terra. "La nostra població i el nostre ús dels recursos finits del planeta Terra estan creixent exponencialment, juntament amb la nostra capacitat tècnica per canviar l'entorn per bé o per mal" ha dit, i ha afegit que si volem sobreviure després del pròxim segle, "el nostre futur es a l'espai".

Unes paraules molt fortes que no fan mes que confirmar el poc respecte que tenim per aquesta terra, pels seus recursos, pel seu futur i pel que deixarem a les generacions futures. Tinc la esperança que aquestes paraules siguin escoltades pels governs, que encara siguem a temps de fer alguna cosa, d'arreglar el que s'ha destrossat, de conscienciar a la gent que hem de treballar molt per poder deixar un mon net i amb recursos pels nostres fills i que els governs vegin la necessitat d'una unitat global contundent, amb unes lleis i unes directrius per fer possible que, en un futur, les paraules de'n Hawking siguin recordades com a pura anècdota.

Què ens diu la Cospedal?

1.- Confirma a Camps com a candidat per Valencia. “ El Partido Popular piensa que el Sr. Camps es el mejor presidente de la región” - "Algunas directrices políticas en este país están encaminadas a intentar manipular la actuación de las instituciones" Qui manipula a qui? - Si el Sr. Camps es el millor president.... em faig creus com deuen ser els altres. De debò que els valencians el votaran? Es millor un PP corrupte que qualsevol altre partit? Potser aquella frase de "mas vale malo conocido que bueno por conocer" també entra dins la política.

2.-A l'ex número dos de Cospedal, el Sr. Tomás Cabañero, li plouen querelles per presumpte estafa. S'han trobat indicis de delicte quan estava al cap d'una cooperativa vinícola. Aquest home va ser president de la agrupació local del partit, vicepresident del PP d'Albacete i vocal, per elecció, del Comitè Executiu regional que presideix la Cospedal. “A mucha honra es el vicepresidente del PP en Albacete y, lo digo, a mucha honra, que ha creado y ha mantenido muchos puestos de trabajo y algunos ahora quieren olvidar eso” va dir. Aquest empresari "modèlic" va acomiadar a la meitat de la seva plantilla (350 persones) sense haver-se acollit a un expedient de regulació d'ocupació. I va seguir dient “es la cooperativa la que le debe dinero a él". Les denúncies volen demostrar que aquest home va desviar fons per un valor de 5 milions d'euros de la cooperativa cap a la seva pròpia empresa. Ai Cospedal, Cospedal, de vegades millor que tanquis la boca perquè el que dius no s'aguanta per en lloc!!!!

A qui l'interessa?

Ahir al migdia, mirant les notícies de la sexta, ens van donar un passeig per Marbella/Puerto Banús, on la Michelle Obama havia estat. Ens van explicar a quin restaurant s'havia assegut i el que havia menjat, a quines botigues havia entrat, que es el que va mirar sense comprar i el que havia comprat per ella o la seva filla, entrevistant a aquells botiguers que havien tingut el "privilegi" d'haver-la servit. La veritat es que no se a qui li pot interessar si aquesta senyora s'ha comprat un vestit o unes ulleres i si ha menjat una paella o una fideuà. Això es noticia? I el desplegament de medis de comunicació? Semblava que fos el mateix president el que es passejava per aquells carrers. Es que no hi han prou noticies perquè ens l'omplin de premsa rosa? No hi han programes que es dediquen a aquests temes? No barregem si us plau, siguem seriosos: al pa, pa i al vi, vi.

Treballar desprès de jubilats?

Segons una enquesta feta per l'Imserso sobre les persones grans, s'han trobat que el 60% dels pensionistes a l'estat espanyol, volen tenir la possibilitat de seguir treballant desprès de complir els 65 anys.

Trobo bé que a partir d'una edat de jubilació, la gent tingui la opció de seguir treballant . Si mirem quants polítics hi han en aquest mon majors de 65 anys.... i la reialesa? Ells no es jubilen mai!!! I com dic polítics i reialesa també puc incloure escriptors, metges, professors doctorats, i d'altres.

Un 60% es un percentatge molt alt i, tenint en compte, com estan les economies, perquè no poden seguir treballant? Hi ha gent que espera aquesta edat per poder fer aquelles coses que no ha pogut fer dins la seva vida laboral i aquesta es una il·lusió que crec que quasi tots nosaltres compartim, però les coses canvien i la situació dins la nostra vida també. Me'n recordo que, quan em vaig voler presentar per lliure als exàmens de l'Escola d'Idiomes, vaig sentir un gran buit quan els vaig passar, perquè deixava darrera una disciplina on cada dia agafava els llibres i omplia pàgines d'exercicis esbrinant en que podia fallar si en la gramàtica, en el parlar, en la escriptura i/o en la comprensió. Aquest buit suposo que el tenen molts dels jubilats, quan veuen que els hi falta un horari a seguir, una disciplina i moltes hores sense saber com ocupar-les. Una pena, però així es la vida.

L'ou o la gallina?

Es ben bé que moltes vegades no entenc la importància que els científics li donen als resultats de certes investigacions. La noticia que he llegit avui es:

Científics de la Universitat de Warwick i Sheffield (Anglaterra) han descobert que la gallina va existir "abans" que l'ou, ja que una proteïna trobada als ovaris de les gallines, la "ovocledidina-17 (OC-17) compleix una "funció vital" en la formació de la closca de l'ou.

Quan ho he llegit m'he posat a riure. L'enigma de tota la vida, ja no es cap enigma!!!! A la mateixa vegada penso si aquest "descobriment" es realment important i d'alguna utilitat pel futur de la humanitat pensant també amb la quantitat d'hores i diners invertits. I la meva pregunta es: aquesta inversió no haguera sigut més necessària en estudis sobre les diferents malalties que encara necessiten d'una investigació per eradicar-les? Però es clar, jo no soc científica, tan sols una persona normal.

Corrupció

Ahir em vaig assabentar de que, segons el Banc Mundial, cada any els fluxos de diners procedents de la corrupció, d'activitats delictives i de l'evasió de fons cap als paradisos fiscals arriba a l'astronòmica suma de 1,6 bilions d'euros. D'aquesta quantitat, uns 250.000 milions corresponen al frau fiscal realitzat anualment només en la Unió Europea. Es ben trist saber que si aquestes quantitats foren re-injectades dins l'economia legal, permetrien evitar els actuals plans d'austeritat i ajustament que tants problemes socials estan causant.

El que ningú hauria d'oblidar i, amb això em refereixo especialment als polítics, que la democràcia és essencialment un projecte ètic amb un sistema de valors socials i morals. En el llibre pòstum de José Vidal-Beneyto aquest diu que quan en una democràcia, les principals forces
polítiques es posen d'acord per a estafar als ciutadans, es produeix un descrèdit de la democràcia, una repulsa de la política, un augment de l'abstenció i, el que és més perillós, una pujada de l'extrema dreta.

Molts dels casos de corrupció s'han anat tapant, s'han culpat a persones subordinades per poder enterrar el tema. D'altres estan fora de la presó i amb temes de finançament que encara no estan aclarits. Qui es el que no ha sentit parlar de malversació de fons, manipulació de contractes públics, abús de béns socials, creació i finançament d'ocupacions fictícies, frau fiscal, i d'altres?

Només ens cal reflexionar una mica amb les paraules de José Vidal-Beneyto i analitzar la nostra situació avui en dia, doncs reflecteix exactament el que el poble sent de ja fa temps.

L'any passat, Transparency International al publicar un informe sobre la corrupció a nivell mundial, ens va dir que, per contenir la corrupció, es requerien les següents condicions:

• Control actiu per part del poder legislatiu.
• Un poder judicial eficient.
• Organismes d'auditoria i lluita contra la corrupció independents i amb recursos adequats.
• Una aplicació enèrgica de la llei.
• Transparència en els pressupostos públics, els ingressos i els fluxos d'assistència.
• Un espai per a mitjans de comunicació independents.
• Una societat civil dinàmica.

Tal com estan les coses, ho veig difícil........