Las pelás

He llegit aquest matí un article en que el seu titular es: "La Junta d'Andalusia indemnitzarà a les dones represaliades durant el franquisme. Unes dos mil dones andaluses van ser rapades, humiliades i violades". Potser el que m'ha agradat es que, desprès de tants anys, hi hagi un reconeixement a unes dones recordades com "las pelás" que van ser rapades, humiliades, violades, obligades a prendre oli de ricí, separades dels seus fills i empresonades per prendre partit en el conflicte o simplement perquè van sortir del que, segons els seus opressors, era l'àmbit apropiat per una dona. En aquest article es llegeix el que el general Queipo de Llano les va advertir desprès de l'alçament: "Nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los rojos lo que es ser un hombre. De paso también a las mujeres de los rojos que ahora, por fin, han conocido hombres de verdad y no castrados milicianos. Dar patadas y berrear no las salvará". Amb algunes de les històries que narra l'article, em pregunto perquè mai, fins ara, no hi ha hagut un reconeixement a la dona. Hi han tantes coses que no s'han publicat, que no han sortit a la llum. Encara hi ha temps per fer un recull oral a aquelles dones que tenen entre 80, 90 i mes de 90, que tenen la memòria viva d'un temps en el que potser no van lluitar però que tenien unes idees, uns marits, uns fills que varen defensar,i per aquesta defensa les van castigar. S'ha de seguir treballant per la memòria històrica, no podem deixar que aquesta gent i les seves històries passin a l'oblit. Van haver vencedors però no vencedores perquè totes les dones, TOTES, d'una banda i de l'altre, van tornar a ser invisibles desprès de la República.