dissabte, 5 de març del 2011

La desgràcia de Silvio Berlusconi




Aquest any es celebra el 150è aniversari de la unificació d'Itàlia, un any en el qual haurien de celebrar tot el patrimoni que tenen i la seva cultura. Malauradament, els diaris estan plens d'històries del primer ministre Silvio Berlusconi.

Crec que de tots és conegut l'últim escàndol en el que un jutge italià vol enviar al primer ministre a judici per dos càrrecs: "Pagament d'una prostituta menor d'edat i tractar d'enfosquir aquest presumpte delicte aprofitant-se de la seva posició oficial".

L'acusació es produeix després d'una sèrie d'acusacions per altres dones. No és la primera vegada que Berlusconi ha tingut problemes amb la llei. Les denúncies de corrupció pública, l'evasió fiscal, i les connexions amb la delinqüència organitzada han estat ben documentades durant els anys que Berlusconi ha estat en el càrrec. 

Com un magnat multimilionari dels mitjans de comunicació, Berlusconi utilitza el seu imperi mediàtic per atacar als seus oponents. El New York Times va informar, arran de l'últim escàndol, que estava "utilitzant les primeres pàgines per carregar contra la justícia italiana, l'oposició de centre-esquerra i qualsevol altre persona que pugui qüestionar la vida personal del primer ministre".

En una democràcia, ningú hauria d'estar per sobre de la llei. No obstant això, el primer ministre sovint ha tractat de manipular les palanques de l'Estat, en un punt de promulgar una llei que li donaria immunitat.

Un altre dels temes que va encendre als italians i crec que a més de mig món, van ser les seves paraules de no voler "molestar" al dictador libi Muammar Gaddafi desprès de la massacre de manifestants a Líbia. No va ser fins desprès d'una ona de protestes que el govern italià va acabar condemnant els actes de Gaddafi. La relació entre Berlusconi i Gaddafi ha sigut molt estreta durant anys.

És ben denigrant saber que aquest home, aixi com els dèspotes d'Egipte, Tunísia, Líbia i Bahrain, ha confós una nació lliure amb la fascinació pel culte a la seva pròpia personalitat.

Publicat el 05.03.2011 a Tribuna Ganxona

 



dissabte, 26 de febrer del 2011

A qui l'importa?




Estic emprenyada. Cada dia al matí desprès de dutxar-me i prendrem el meu necessari cafè amb llet, aprofito, ja que soc matinera de naturalesa, per posar-me davant l'ordinador i navegar per internet per llegir les noticies als diferents diaris amb la pau i tranquil·litat que em don fer-ho a aquelles hores. El que m'ha fet emprenyar aquesta setmana ha sigut la "noticia" a molts dels diaris de que en Gerard Piqué s'agafa de la mà amb la Shakira. I jo em pregunto, a qui l'importa? Això és una noticia?

Ja en el seu dia em vaig queixar de la cobertura que va tenir la Michelle Obama amb la seva estada a l'Estat Espanyol, ens explicaven què menjava, quines botigues visitava i què havia comprat o no, entrevistant a botiguers i a propietaris dels restaurants. No va ser veient un programa del cor sinó a les noticies del migdia de la Sexta.

M'agradaria saber quin interès té saber si en Gerard Piqué surt amb la Shakira o no, a qui l'interessa el fet de que es donin la mà pel carrer i l'ànsia de poder enganxar-los en una foto. Potser si que a la gent els hi agrada aquest tipus de fotos i els comentaris sobre elles, però, no hi ha revistes que es dediquen a això? Estic equivocada en pensar que si llegeixo un diari espero que les noticies que em donin siguin serioses? Acabarà la premsa escrita i digital igual que la TV en que tot ja es barreja?

Al pa pa i al vi vi. Si jo vull llegir premsa del cor ja em compraré una revista dedicada a aquest tema o miraré un d'aquests programes que massa sovint surten per la TV i podré assabentar-me de què fa o deixa de fer la gent que està a l'ull públic. Siguem seriosos, si us plau.

Publicat el 26.02.2011 a Tribuna Ganxona

 


dijous, 24 de febrer del 2011

Refugiats ambientals




M'ha consternat llegir que l'ONU ha projectat que, en l'any 2020, hi hauran 50 milions de refugiats ambientals.

Ja en l'any 2001, en Norman Myers de la Universitat d'Oxford va anomenar als refugiats ambientals com un "fenomen nou" i els va descriure com gent que ja no podien guanyar-se la vida segura en els seus països d'origen a causa de la sequera, l'erosió del sòl, la desertificació, la desforestació i altres problemes ambientals i, que per sobreviure, haurien de buscar refugi en altres llocs.

És ben trist el panorama que ens presenten i també molt més trist és saber que no estem fent suficient per millorar aquesta situació.

Potser els que es van creure les paraules del Sr. Aznar quan va dir: "Poco o nada tiene que ver con la ciencia buena parte de los abanderados del apocalipsis climático... lo suyo es otra cosa, se parece más bien a una nueva religión que condena a la hoguera en la plaza pública aquellos que osen poner en cuestión sus tesis...." comencin a replantejar-se que és el que està passant.

Malauradament la importància de l'economia i l'estat financer d'un país és molt més gran que establir unes pautes pel respecte al medi ambient i ho tenim amb les dos potències més grans quan no es volen enganxar massa per por que les grans productores se'ls hi puguin posar en contra.

L'informe de les Nacions Unides pel Medi Ambient conclou que "un petit nombre de mesures dirigides a la reducció d'emissions de carboni i precursors d'ozó podria començar immediatament per protegir el clima, la salut pública, l'aigua, la seguretat alimentària i els ecosistemes". 

Si tenim aquest tema present i aconseguim canviar una mica els nostres hàbits, us adonareu que no costa tant respectar la naturalesa i el medi ambient, però el que és indiscutible i completament necessari és que tots els Governs s'uneixin i comencin a escoltar el que va dir Durwood Zelke, president de l'Institut per la Governabilitat i el Desenvolupament Sostenible a Washington "... els beneficis per la salut i l'agricultura per si sola, justifica l'acció ràpida i agressiva". 


dissabte, 19 de febrer del 2011

La privacitat de les xarxes socials





La secretària d'estat als EUA, Hillary Clinton, en un discurs a Washington, va citar el paper positiu que Twitter, Facebook i altres xarxes socials van jugar en l'aixecament a Tunísia i Egipte. "Llibertat i seguretat. Transparència i confidencialitat. Llibertat d'expressió i tolerància. vegades aquests principis augmenten les tensions i plantegen reptes. Junts componen la fundació d'un Internet lliure i obert".

Va explicar el suport dels EUA a la llibertat d'Internet i encoratja a altres països a fer el mateix. "Els líders de tot el món han de decidir. Poden deixar que Internet prosperi en els seus països, i arriscar-se a que aquesta llibertat porti una major demanda de drets polítics. O poden constrènyer Internet, ofegant la llibertat que sosté amb el risc de perdre tots els beneficis econòmics i socials que venen d'una societat en xarxa".

No deixen de sonar iròniques aquestes paraules doncs, no fa gaire, i degut als cables publicats, va dir que els països no haurien d'haver de triar entre "la llibertat i transparència, seguretat i confidencialitat".

El govern dels EUA vol saber els detalls dels comptes privats de Twitter a raó de l'escàndol de WikiLeaks i els advocats de les organitzacions de drets civils estan defensant la privacitat dels usuaris. El moviment contra Twitter s'ha convertit en un enfrontament constitucional sobre la protecció dels drets individuals a la privacitat dins l'era digital. 

 Aden Fine, que representa el Sindicat americà de les Llibertats Civils, un dels principals grups de drets civils del país, va dir: "És molt alarmant que el govern estigui intentant obtenir aquesta informació dels usuaris, però, sobretot, no és pot permetre que ho facin en secret".

Els EUA ha creat un gran jurat, amb seu a Alexandria, Viriginia, per investigar si es poden trobar motius per a un cas penal contra el fundador de WikiLeaks, Julian Assange. Com a part d'aquesta recerca, el gran jurat va ordenar a Twitter que divulgués els detalls dels comptes de WikiLeaks i, en especial, de tres persones, que van dir que estaven vinculades a l'organització.

La investigació també inclou Bradley Manning, el soldat dels EUA que es va basar a l'Iraq i és sospitós d'estar darrera de la fuga dels arxius, reclòs ara a la presó de Viriginia. Fins ara el Departament de Justícia dels EUA no ha trobat motius d'una causa penal contra Assange, que es troba al Regne Unit. Com la majoria de governs en aquest mon, i aquí incloc el nostre, l'exemple que ens sonen és el del pare fumador que no vol que el seu fill fumi: "Tu fas el que jo et digui, no el que jo faci!"

Publicat el 19.02.2011 a Tribuna Ganxona






dissabte, 12 de febrer del 2011

El legat de Ronald Reagan






Aquest passat dia 6 de febrer, es va celebrar per tot els EUA el centenari del naixement de Ronald Reagan. Els elogis que s'han fet sobre ell en els mitjans de comunicació son iguals com quan es van complir els 90 anys. Llavors, com ara, es va ometre completament el cost humà de la seva política exterior.

El gener de 1981, el recentment estrenat Reagan va heretar la política de Jimmy Carter de donar suport a un govern salvadorenc controlat per un militar que, juntament amb les forces de seguretat i els esquadrons de la mort, van matar a una 10.000 civils el 1980. Els primers 27 mesos de l'administració Reagan, potser uns altres 20.000 civils van ser assassinats, la premsa d'oposició exterminada, polítics de l'oposició assassinats o forçats a l'exili, l'església màrtir. A l'abril de 1983, en una sessió del Congrés, va elogiar al govern salvadorenc per "fer tot el possible per garantir la democràcia, els sindicats laborals lliures, la llibertat de religió i la premsa lliure".

A la veïna Nicaragua, la dictadura de Somoza, amb suport dels Estats Units, van matar uns 40.000 civils des de 1977 a 1979, en un intent de desesperat per mantenir el poder. Al candidat Reagan li va saber greu la marxa de Somoza, i quan va ser president, es va girar cap a la Guàrdia Nacional de Somoza perquè portessin a cap el moviment d'alliberació. Coneguts com els "contras", en els vuit anys que Reagan va estar de president, no van poder contenir cap localitat tot i ser experts en violacions, tortures i assassinats de civils indefensos. Mils de persones van morir en una guerra que no haguera sigut si no fos per en Reagan. 

A Guatemala, després que Efraín Ríos Montt dugués a terme el 1982 una campanya militar que va deixar milers de  morts civils indis, Reagan es va posar furiós. No amb el seu aliat, sinó amb Amnistia Internacional i d'altres que ho van documentar. 

Al sud-est asiàtic, Reagan va deixar de col·laborar  amb el govern xinès per donar suport al Khmer Vermell de Cambodja, d'on havia estat expulsat del poder el 1979. El Khemer Vermell enderrocat utilitza la veïna Tailàndia - amb la benedicció i el suport dels EUA - com a base des d'on llançar atacs dins de Cambodja i Reagan va donar instruccions al seu ambaixador davant l'ONU de reconèixer el deposat Khmer Vermell, en lloc del règim imposat per Vietnam, com el govern legítim de Cambodja.

En altres parts del sud-est d'Àsia, Indonèsia seguia ocupant Timor Oriental, l'illa que havia envaït el 1975 amb la benedicció de l'administració Ford. En aquest cas, Reagan va optar per oposar-se a la resistència de Timor i donar el seu suport als ocupants d'Indonèsia.

A Sud-àfrica, Reagan va ser un entusiasta defensor de l'ocupació il·legal de Sud-àfrica de Namíbia i la desestabilització d'Angola i Moçambic. Segons ell, el govern de l'apartheid era un membre actiu del "món lliure" i per tant digne d'un "compromís constructiu" polític.

En llegir sobre les celebracions, em pregunto perquè els països i la seva gent son reticents a recordar uns fets, a patir aquest tipus d'amnèsia que sembla que s'encomana. En el nostre país, la "memòria històrica" encara es troba amb portes tancades, i jo em pregunto, fins quan?

Publicat el 12.02.2011 a Tribuna Ganxona

 

dimarts, 8 de febrer del 2011

Tapar una realitat



La revista "US Weekly" va dedicar la seva portada la setmana passada a Elton John, David Furnish i el seu fill recentment adoptat Zachary. El propietari d'un local de la cadena nord-americana "Harps" a Arkansas, va decidir posar un cartell de "protecció per als menors" sobra la portada, amb el que pretenia protegir els nens de la imatge d'aquesta família homoparental.

No és d'estranyar que aquest fet aixequés una bona polèmica. Encara que el propietari no va voler parlar amb els medis de comunicació, aquests sí que varen poder parlar amb uns dels caixers de la botiga que va explicar que no els havia quedat més remei que tapar la portada perquè si no els nens haurien tingut coneixement sobre aquest tipus de famílies.

La controvèrsia ha aconseguit que l'establiment retirés els cartells, encara que segurament no és ni un cas extrem ni aïllat.

Segons ha afirmat l'assistent executiva de l'empresa, Marty Yarborough, l'ús d'aquest cartell no respon "de cap manera" a la seva "opinió sobre l'assumpte", sinó que es tracta d'una manera de respondre a les necessitats dels consumidors.

És dolorós pensar que, avui en dia, la gent prefereix tapar una realitat que no pas acceptar-la. La nostra educació i els tòpics definint el que ha de ser una relació de parella i de família han sigut fortament arrelats durant molts anys i, malauradament, ens hem equivocat completament. Sentim, estimem, expressem i vivim de maneres diferents i l'únic que hem d'aconseguir, és saber ser honestos amb nosaltres mateixos.

Encara hi ha molt camí per fer.






diumenge, 6 de febrer del 2011

Ens mereixem aquest tracte?




Una noia, de la que he fet amistat recentment, em va escriure denunciant un fet que, amb el seu permís, transcric en aquest bloc:

Vaig patir una caiguda el 29 de Desembre del 2007 a Ciudad Rodrigo, localitat distant aprox. 90 km de Salamanca capital, quan caminava per una zona sense asfaltar, que estava en unes condicions deplorables, plena de pedres i sots i enmig d'una pendent. Van passar com a mínim 50 minuts fins que va arribar l'ambulància. Quan em van recollir, em van traslladar al centre d'atenció primària on es van limitar a comprovar la gravetat de la fractura oberta de fèmur i a aplicar una mena de embenat rudimentari amb unes simples gases, subjectant les dues cames, quan el necessari en aquests casos de tal gravetat, amb ferida oberta i sortint l'os per sobre del genoll, hauria d'haver estat l'aplicació d'algun tipus de subjecció clínicament homologat per al meu trasllat fins a l'hospital. Tampoc em van donar cap analgèsic per alleujar els forts dolors que patia.

En arribar a l'hospital em van ingressar a urgències. El metge que em va atendre no em va donar cap calmant per reduir els forts dolors ni se'm va aplicar cap subjecció a la cama per a la seva immobilització. Què fa en realitat? M'eleva la cama i jo dono un crit de dolor. Davant d'això l'individu respon cridant: A VER, ¿
QUIEN MANDA AQUI? QUE TE CALLES! ¿QUIEN MANDA AQUI? ¡COÑO! Després d'això, em pugen a planta. Seguidament ve el traumatòleg i d'entrada ens llança la següent “lindeses”: EL PRIMER: ¿QUE HACE UNA CATALINA COMO TU POR ESTAS TIERRAS? ¿EH? CATALINA, CATALINA! L’indico que el meu nom és ANA i NO CATALINA. A continuació es dirigeix al meu marit i li diu: PUES NO VOY A PODER OPERARLA PORQUE TENGO LOS QUIRÓFANOS MUY SATURADOS. VERÉ SI PUEDO HACERLE UN HUECO A PARTIR DEL 8 o 9 DE ENERO. (La caiguda va ser el 29 de Desembre). Fa un parèntesi mirant-nos i després deixa anar altres "lindeses" com la següent: “USTEDES DECIDIRÁN. YO EN SU LUGAR, ME DECIDIRÍA POR EL TRASLADO A BARCELONA PARA QUE LA OPEREN ALLÍ, YA QUE EN BARCELONA, TIENEN MEJORES PRESUPUESTOS QUE NOSOTROS”. Es va donar mitja volta dient-nos que ens ho penséssim i que ja tornaria. Davant d’aquesta resposta ens quedem petrificats i com és lògic no podíem quedar-nos allà tant de temps, la nena havia de tornar a l'escola, és a dir, un autèntic desastre.

El meu marit va ser llavors quan va començar a mobilitzar-se, va trucar a la companyia d'assegurances del cotxe, es va posar en contacte amb una doctora explicant la situació i per aquesta part solucionem el trasllat en ambulància. Quedava per esbrinar a quin hospital de Barcelona s'efectuaria el trasllat i va ser llavors quan em vaig en recordar d'un bon metge i alhora d’un bon amic des de fa bastants anys
.
Organitzades ambdues coses, el meu marit va aconseguir, després de molts intents i precs, que el traumatòleg de l'hospital de Salamanca truqués al traumatòleg de Barcelona com és preceptiu. Quan li vam pregar a l’impresentable traumatòleg de Salamanca que si us plau truqués a Barcelona ens va contestar el següent: PERO VAMOS A VER,
¿POR QUÉ TENGO QUE LLAMAR YO A BARCELONA? Li contestem: Si us plau, perquè el traumatòleg de Barcelona vol parlar amb vostè per conèixer tots els detalls de l'estat de la pacient. Llavors dona un cop de porta i es va dient: LO HARÉ CUANDO TENGA TIEMPO. Estava molt clar que no volia col•laborar. El meu marit sempre l'havia de buscar per totes les plantes i passadissos, per seguir pregant-li i implorant que col•laborés.

Els dos dies i mig que vaig estar en aquell infern van ser com per escriure un llibre de por. La nit de cap d'any em van donar una ampolla de cava petita per al sopar (que evidentment, no la vaig prendre), les infermeres, amb tota la desvergonyia del món, cridant-me habitualment: LA CATALINA, ¿Y AHORA QUÉ QUIERE LA CATALINA? ¡QUE SE ESPERE, COÑO! De nit fumaven en els passadissos i el fum entrava per la escletxes de les habitacions, etc. No em portaven els calmants que em corresponien, havia de tornar a trucar una i altra vegada cada cop que necessitava alguna cosa.

Ara ve l'episodi del trasllat amb “ambulància” des d'allà. Em va venir a recollir una furgoneta mig adaptada per al transport sanitari, amb quatre embenats, una llitera del segle XV, amb corretges i poc més, i en aquestes condicions se'm trasllada en un viatge de 900 km amb un Gelocatil i un Clamoxil 500, com tota medicació.

Quan per fi el traumatòleg m’opera a Barcelona, l'informa al meu marit el següent: L'operació ha sortit bé, però va dir que hi havia un alt risc d'infecció per a la precarietat del tractament aplicat. El mateix doctor li va comentar al meu marit que no podia entendre el que havien fet els metges de Salamanca. Saps què va ser el pitjor? : NO em van posar antibiòtic en vena, que és el que havien d'haver fet, però ells ho van reflectir en l'informe escrit, però no el van aplicar.

El tracte rebut a l'Hospital de Salamanca per ser catalana, va ser humiliant i vexatori, encara inferior al que reben els ferits en els països pobres del Tercer Món.

He de dir que aquesta amiga encara pateix seqüeles d'aquesta experiència, tant físiques com psíquiques.

Em vaig quedar molt sorpresa i, a la vegada trista, de llegir aquesta història. Aquí, no vull ficar-me en el que poden ser prejudicis envers la procedència de la gent ni si aquest fet s'hauria de denunciar o no, sinó amb la manca d'un tracte mínimament humà . Tant la meva filla gran com el meu gendre i dos nebodes treballen en diferents hospitals. Saben que quan la gent va a l'hospital, va espentada, te por. Si es troben amb algú conegut, tan sols el fet de veure'ls i poder parlar amb ells, els tranquil·litza. Reconeixen les pors i miren que tot pacient es relaxi i, dins de les seves possibilitats, es trobi mitjanament bé, que confii amb els que el cuiden i que sàpiga que està en bones mans. El que van fer a la meva amiga no te explicació. M'agradaria pensar que ha sigut un fet isolat i que, vagis on vagis, això no passa. Em costa de creure que aquells que s'han dedicat a la Sanitat no tinguin com a prioritat la millora d'un pacient, el minimitzar el seu dolor i malestar, el fer-los sentir protegits. Què està passant? Tan arrelats son els prejudicis que no poden veure a la persona humana que tenen davant? 
 
 

dissabte, 5 de febrer del 2011

Combustible sintètic





Una empresa del Regne Unit va revelar recentment el resultat d'un projecte altament secret en què hi han estat treballant durant els últimes quatre anys: un combustible sintètic que podria causar que els preus del petroli baixessin en picat.

Desenvolupat al prestigiós Laboratori Rutherford Appleton prop d'Oxford, el conseller delegat de Cella Energy, el Sr. Stephen Völler, afirma que el combustible de la seva empresa, basat en l'hidrogen no produeix emissions de carboni quan es crema, i podria ser el primer pas cap a un mercat de transport que es veu afectat pels preus inestables del petroli.

"Hem desenvolupat noves característiques de micro-gotes que es poden utilitzar en un vehicle de gasolina ja existent o gasolina per reemplaçar els combustibles derivats del petroli" va dir Völler Gizmag. "Les primeres indicacions són que les micro-gotes es poden utilitzar en els vehicles existents, sense modificar els motors".

Si Cella Energy és capaç de produir aquesta alternativa de combustible a escala comercial, podria ser la baula perduda que milions de persones han estat esperant per ajudar a alleujar el dolor d'una economia basada en combustibles fòssils. 

L'hidrogen que només produeix aigua pura quan es crema, es considera una solució ideal per reduir les emissions de carboni procedents de la gasolina, que s'estima que causa el 25 per cent del total de l'alliberament de carboni. 

No podem negar que aquesta és una excel·lent notícia tant pel medi ambient com per la inestabilitat que causa el petroli i aquí vull especificar que no em refereixo especialment als preus sinó també a unes potencies que no han dubtat en establir enllaços amb països on els drets humans son inexistents, i tampoc han dubtat en defensar unes guerres en nom de la democràcia quan l'únic que defensaven era i és el petroli.

I encara que sé que peco de ser una persona optimista, no puc sinó dir que he vist una llumeta al final del túnel. 

Publicat el 5.02.2011 a Tribuna Ganxona

 




dissabte, 29 de gener del 2011

Aprofitar l'energia d'un crematori



La ciutat de Redditch, al Regne Unit ha proposat una manera completament nova d'escalfar el seu poliesportiu i piscina. Estalviar diners (14.500 lliures esterlines a l'any - uns 16.8000€)i combatre l'escalfament global.

L'Ajuntament de Redditch proposa utilitzar la calor d'un crematori a prop del poliesportiu per escalfar les seves instal·lacions esportives. El projecte ha estat qualificat com el primer projecte del seu tipus al Regne Unit.

Com a qualsevol projecte no s'han hagut d'esperar gaire per sentir les veus crítiques en que la més suau i sentimental és la de que la gent no es sentiria còmode en una piscina que s'escalfa a causa de la mort d'un ésser estimat. Però la majoria de residents ho troben com "un cop molt fort", "morbós" i un "insult" portar a terme aquest projecte.

Hi haurà una reunió pública per discutir el pla aquests dies i, a finals de la setmana que ve el comitè executiu de l'ajuntament es reunirà per decidir si tiren endavant el projecte.

La veritat és que jo, personalment, no hi veig res de dolent. Aprofitar l'energia en lloc de veure-la sortir per la xemeneia trobo que és molt bona idea i no sé com fins ara no hi ha hagut ningú que no ho hagués proposat, ni com no està estès a altres països. I si tingués algun ésser estimat que se'm moris i fes servir el crematori, què escolliria? que l'energia se l'emportés el vent o fer-la servir per reduir l'escalfament global? Mil vegades fer-la servir!!!

Publicat el 29.01.2011 a Tribuna Ganxona

 



dijous, 27 de gener del 2011

El capitalisme global ens fa viure pitjor



Per a molts de nosaltres, un món on ningú passi gana, on no hi hagi atur, on les persones siguin feliços, tinguin cases àmplies i un munt de temps lliure sembla fantasia. Però no és una fantasia per l'Helen Norber-Hodge - ella ho va veure de primera mà a la petita regió de l'Himàlaia de Ladakh, una comunitat remota a la muntanya que limita amb el Tibet.

Durant el transcurs de 35 anys va veure el que va passar quan Ladakh va ser sobtadament oberta al món exterior a la dècada dels 70 i noves carreteres van portar productes subvencionats a la regió. L'economia local es va veure soscavada, el teixit cultural va ser destrossat. L'atur, la contaminació i la divisió va emergir per primera vegada.

Segons una enquesta duta a terme tots els anys des del final de la Segona Guerra Mundial, la felicitat als EUA va arribar al seu punt màxim el 1956. Poc a poc a anat baixant però en aquest temps la gent s'ha fet més rica i tenen tres vegades més del que tenien. Sembla que la riquesa debilita la moral de la comunitat.

No només tenir més coses i fer més diners no ens fa més feliços, però la nostra cultura de consum, impulsada pel motor a la globalització, ha donat lloc a una crisi econòmica i ambiental però també a una crisi de l'esperit humà.

Fa poc, llegint sobre un documental que s'ha fet als EUA en el que s'han recorregut els sis continents i han examinat les trampes de la globalització, es va arribar a la conclusió que:

1.- La globalització ens fa infeliços. Més coses i més riquesa han donat com a resultat un menor contacte amb la comunitat, un augment dels nivells de depressió i treballs amb més hores. La gent està sola i no és feliç. La globalització està creant un planeta de gent solitària.

2.- La globalització engendra la inseguretat. Les corporacions estan criant als nostres fills i els condueixen al que mengen, compren, usen i el que importa. La identitat, la cultura i l'idioma estan ara ocupats pels venedors.

3.- La globalització desaprofita els recursos naturals. El consumisme està amenaçant el planeta, els recursos naturals s'estiren fins al punt d'última hora i no obstant això, tenim un sistema econòmic que ens anima a consumir més i més.

Potser que ens comencem a plantejar el que realment necessitem en aquesta vida i el que realment hem de valorar.








dissabte, 22 de gener del 2011

Revolta popular a Tunísia



El president del Parlament de Tunísia es va convertir en el tercer líder del país en 24 hores després que el primer ministre li va demanar que formés un nou govern. Amb 23 anys al poder,n epoder, l'expresident Ben Ali va abandonar el país i ara es troba a l'Aràbia Saudita, que casualment és el mateix país que va acollir fins a la seva mort, al dictador Idi Amin. L'augment de costos dels aliments, l'atur i la corrupció ha portat al poble a la revolta.

El nou president Fouad Mebazaa està en converses amb l'oposició per formar un "govern d'unitat nacional" i va dir que tots els tunisians, sense excepció, han d'estar associats en el procés polític.

Continua la tensió, i els informes mostren que les ciutats estan tancades enmig de saquejos, amb llocs de control militar i amb tocs de queda. "The Guardian" informa que desenes de persones han mort en incidents separats a dues de les presons.

Potser no haguera passat res sinó hagués sortit a la llum una nota de WikiLeaks de 2008 que resumeix clarament les qüestions que van culminar amb els recents esdeveniments: corrupció tant d'alt com de baix nivell, interaccions amb la policia, les duanes i una varietat de ministeris. Amb els de dalt sent els pitjors, era probable que romandrien en el poder, impedint qualsevol tipus de control en el sistema. Les xarxes socials han esdevingut una part molt important per poder difondre el missatge entre la gent.

Si bé el govern, sens dubte, era antidemocràtic i corrupte, irònicament, poden ser els avenços en educació els que hagin contribuït a la seva caiguda. Segons el Departament d'Estat dels EUA, "el nombre d'estudiants a la universitat ha augmentat de 41.000 el 1986 a més de 357.472 el 2009" a Tunísia. Si bé la taxa oficial d'atur és del voltant del 13%, molts dels estudiants de la universitat de recent formació estan desocupats, cosa que no ha fet més que alimentar els disturbis.

Aquest aixecament popular ha creat esperança i esperem que tots els tunisians puguin gaudir de més llibertat i d'un millor govern en els propers mesos i anys vinents. S'ho mereixen.

Publicat el 22.01.2011 a Tribuna Ganxona

 


dimarts, 18 de gener del 2011

Les paraules importen: com els mitjans poden construir o destruir.

 
 
"Així com els mitjans de comunicació s'han utilitzat per crear una sensació generalitzada de por, també han estat utilitzats per a convèncer a la gent que el conflicte és inevitable. Això deixa als consumidors dels mitjans de comunicació amb la certesa que el conflicte ha de passar".
 
Aquestes paraules van ser escrites per a descriure l'ús dels mitjans de comunicació per incitar als hutus a la massacre dels seus veïns tutsis a Rwanda, resultant en centenars de milers de morts.
 
Quin és el paper que tenen els mitjans de comunicació de cara al diàleg polític? Sabem que poden promoure la por, l'odi i l'extremisme però també ens poden portar a un debat productiu. Els mitjans tenen la oportunitat d'enfortir la democràcia i l'Estat de Dret.
 
Quan l'ex-Iugoslàvia estava en erupció en la neteja ètnica i amb massacres per tots conegudes, la població ètnicament diversa de Macedònia es van mantenir en pau. Sud-Àfrica va fer la transició de l'apartheid a la majoria governamental en gran part sense violència. En aquests i altres llocs, els mitjans de comunicació es van destacar per la humanitat de tots els involucrats.   
 
No fa molt, quan la candidata a la vicepresidència dels EUA Sarah Palin, acusés al, aleshores candidat presidencial, Barack Obama de "ajuntar-se amb terroristes", les amenaces de mort contra Obama es van incrementar dramàticament.
 
Fa uns dies, en Jared Loughner va obrir foc en un acte polític de la congressista Gabrielle Giffords a Tucson, Arizona i l'atenció es va centrar ràpidament en el paper en que els mitjans podien haver jugat en les seves accions.
  
En comptes de repetir la ira i les acusacions de cada costat que pot tenir l'efecte d'augmentar el problema o, inclús, incitar a la violència, els periodistes estan en una posició única per descobrir les causes dels conflictes i descobrir oportunitats per trobar un terreny comú.

El desacord en la política és part d'una democràcia sana, i el conflicte és humà. Però incitar a la por i a l'odi, amb aquells que tenen opinions oposades, utilitzant un llenguatge violent, jugant en la inseguretat i la desconfiança que tan fàcilment sorgeix en els moment difícils, és una gran irresponsabilitat. Especialment quan els mitjans de comunicació son capaços de molt més.
 
 
 
 

dimecres, 12 de gener del 2011

Quin món deixem als fills?





Fa un temps, en Leopoldo Abadia, va escriure un article que fins fa poc no ha caigut a les meves mans. En alguns dels escrits que he posat en aquest bloc, he mirat de transmetre la importància que té l'educació dels pares envers als fills, i aquest article no pot ser més clar. Per aquells que no l'han llegit, aquí us el deixo:

M'escriu un amic dient que està molt preocupat pel futur dels seus néts. Que no sap què fer: si deixar-los la herència perquè estudiïn o gastar-se els diners amb la seva dona i que "Déu els agafi confessats".  El que Déu els agafi confessats és un bon desig, però em sembla que no té res a veure amb la seva preocupació. En moltes conferències, s'aixeca una senyora (això és pregunta de senyores) i abans em deia aquesta frase que a mi em fa tanta gràcia: "quin món anem a deixar als nostres fills?". Ara, com em veuen gran i veuen que els meus fills ja estan crescuts, em solen dir "quin món els anem a deixar als nostres néts?"

Jo acostumo a tenir una contestació, de la qual cada vegada estic més convençut: I a mi, què m'importa?!" Potser sona una mica malament, però és que, realment, m'importa molt poc.

Jo era fill únic. Ara, quan em reuneixo amb els altres 64 membres de la meva família directa, penso el que dirien els meus pares si em veiessin, perquè d'1 a 65 hi ha molta gent. Els meus pares van ser un model per a mi. Es van preocupar molt per les meves coses, em van animar a estudiar fora de casa (cosa fonamental, de la qual parlaré un altre dia, que t'ajuda a treure't la boina i a descobrir que hi ha altres mons fora del teu poble, del teu carrer i del teu pis), es van bolcar perquè fos feliç, i em van exigir molt.

Però quin món em van deixar?. Doncs mireu, em van deixar:

1. La guerra civil espanyola
2. La segona guerra mundial
3. Les dues bombes atòmiques
4. Corea
5. Vietnam
6. Els Balcans
7. Afganistan
8. L'Iraq
9. Internet
10. La globalització

 I no segueixo, perquè aquesta és la llista que m'ha sortit d'una tirada, sense pensar. Si penso una mica, escric un llibre. Vosaltres creieu que els meus pares pensaven amb el món que m'anaven a deixar? Ni s'ho podien imaginar!.

El que sí van fer va ser una cosa que mai els agrairé prou: intentar donar-me una molt bona formació. Si no la vaig adquirir, va ser culpa meva.

Això és el que jo vull deixar als meus fills, perquè si em poso a pensar en el que els passarà en el futur, m'entrarà la "depre" i a més, no servirà per res, perquè no els ajudaré gens ni mica.

A mi m'agradaria que els meus fills i els fills d'aquest senyor que m'ha escrit i els teus i els dels altres, fossin gent responsable, sana, de mirada neta, honrats, sincers, lleials. El que per aquí es diu "bona gent".

Perquè si són bona gent faran un món bo. I faran negocis sans. I, si són capitalistes, demostraran amb els seus fets que el capitalisme és sa. Per tant, menys preocupar-se pels fills i més donar-los una bona formació: que sàpiguen distingir entre el be i el mal, que no diguin que tot val, que pensin en els altres, que siguin generosos...... En aquests punts suspensius podeu posar totes les coses bones que us passin pel cap.

En acabar una conferència la setmana passada, se'm va apropar una senyora jove amb dos fills petits. Com també aquell dia m'havien preguntat el del món que anem a deixar als nostres fills, ella em va dir que li preocupava molt més quins fills anàvem a deixar a aquest món.

A la senyora jove li sobrava saviesa, i em va fer pensar. I vaig tornar a adonar-me de la importància dels pares. Perquè és fàcil això de pensar en el món, en el futur, en el malament que està tot, però mentre els pares no s'adonin que els fills són cosa serva i que si surten bé, la responsabilitat és un 97% seva i, si surten malament, també, no arreglarem les coses.

I el Govern i les Autonomies s'esgotaran fent Plans d'Educació, traient l'assignatura de Filosofia i tornant-la a posar, afegint l'assignatura d'Història del meu poble (per allò de pensar en gran) o traient-la, dient que cal saber anglès i totes aquestes coses. Però el fonamental és l'altre: els pares. Ja sé que tots tenen molt treball, que les coses ja no són com abans, que el pare i la mare arriben cansats a casa, que mentre arriben, els fills veuen la tele-porqueria, que la llibertat és el que es porta, que l'autoritat dels pares és cosa del segle passat. Ho sé tot. TOT. Però no vagi a ser que com ho sabem tot, no fem RES.

PS
1. No he parlat dels néts, perquè per això tenen als seus pares
2. Jo, amb els meus néts, a berenar a dir ximpleries i a riure, i a explicar-los les notes que treia el seu pare quan era petit.
3. I així, a més de divertir-me, potser també ajudo a formar-los.



dilluns, 10 de gener del 2011

La prohibició





Hem començat l'any amb la prohibició de que en ningun local tancat es pugui fumar. Soc fumadora però també he de dir que el meu fum no té perquè emprenyar ni perjudicar a la gent que tinc al meu voltant i, això, és una cosa que la majoria de fumadors no hem tingut mai en compte. Abans es podia fumar en qualsevol bar i restaurant, no passava res. Els que no eren fumadors tant si els hi agradava com no, s'havien d'aguantar. Va venir la llei en que els locals havien d'estar habilitats amb dues zones, la dels fumadors i la dels no fumadors i, teòricament, aquells que no ho podien ver, ho havien de prohibir. I dic, teòricament, perquè la majoria de locals petits que no podien fer la segregació, van permetre que es pogués seguir fumant. Els locals més grans van habilitar les dues zones amb una inversió que en alguns casos els hi va anar molt de costa amunt. Ara tenim aquesta nova llei, crec que en part és injusta i no ho dic perquè no es pugui fumar si no per aquells que van fer l'esforç d'invertir en marcar les dues zones. Fos jo la que tingués un local en el que hagués fet aquesta inversió, sincerament, em tocaria molt els nassos.

Els restauradors estan mirant de fer el que sigui per no perdre els seus clients fumadors. El que trobo completament ridícul és la idea de posar estufes a unes terrasses obertes i a la intempèrie... un mes de gener! Una vergonya si tenim en compte el cost de cremar tota aquesta energia. 

Dins de casa no fumo i, si em ve de gust desprès de dinar, de sopar o de prendre'm un cafè, surto al balcó faci fred o calor, soc jo la que m'he d'aguantar, soc jo la que te el vici. Que trobaré a faltar fumar una cigarreta desprès de dinar o sopar si vaig a un restaurant? Sí que ho trobaré a faltar. Que ho trobaré a faltar si vaig a prendre`m un cafè en algun bar? No us dic que no, però aquest és el meu problema i no el dels demés.

Durant aquests dies he pogut llegir queixes de tot tipus i, potser la que m'ha fet més gràcia, ha sigut la que ara seria impossible prendre's un bon cafè. A mi mai se m'ha ocorregut pensar en anar a un bar a fumar, hi vaig perquè em vull prendre un bon cafè i no vaig a un restaurant per fumar si no per poder gaudir del menjar i, si en els dos casos, els acompanya una bona conversa... millor que millor.

I acabo dient que, com a fumadora, aquesta llei em sembla molt bé.



divendres, 7 de gener del 2011

Els Reis d'Orient



Durant aquest dies he estat llegint comentaris sobre la festivitat dels Reis a diferents diaris i xarxes socials. M'he trobat des de la frase "Als meus fills no les hi diria mai una mentida" fins al "Jo soc republicà i com a tal no estic d'acord amb aquesta festivitat".

Potser és hora de que tornem als anys en que nosaltres érem petits. Què va significar per nosaltres els Reis? Com vàrem viure aquesta experiència? Em costaria molt de creure que hi hagi algú que em digués que era una festivitat negativa, que no li fes il·lusió i, per sobre de tot, que no fos màgica.

Nosaltres érem cinc germans i cadascú posava la seva sabata sota una cadira, no fos que els Reis es confonguessin de regals! Els meus pares deixaven palla pels camells, torrons i tres copes de licor pels Reis i ens anàvem a dormir d'hora. Bé, anàvem al llit perquè el que és dormir, ens costava molt per la il·lusió que teníem. Si volíem anar al lavabo, la mare ens portava un orinal no fos que els Reis ens veiéssim i ens portessin carbó!

De segur que ens recordem d'algun regal especial com també d'alguna decepció. Del regal que més me'n recordo va ser una bateria que vaig demanar, i no era una bateria de cuina sinó una de percussió, que, encara que fos de joguet, portava els seus tambors i plats. I de la meva decepció va ser que vaig demanar un helicòpter de veritat i no me'l van portar. No entenia com la meva mare, dia rere dia, m'asseia al seu costat mirant d'explicar-me que era un regal "impossible" per la manca d'espai, i demès,  al que jo li contestava que els Reis eren mags i que ho podien fer. Crec que va ser aleshores que els pares, un cop passat Reis, varen decidir dir-me la veritat.

Aquesta il·lusió l'he volgut traspassar a les meves filles i no me'n penedeixo. Les cares que posaven quan veien els regals, és una imatge que ha quedat dins meu, així com quan veig a la quantitat de mainada a les rues dels Reis amb aquells ulls plens d'il·lusió, de respecte, de màgia.

La vida no és fàcil, i això ho sabem tots, però perquè hem de traspassar el sentiment de la nostre experiència a uns infants? Deixem-los viure i gaudir d'aquests moments especials que ja tindran els seus anys per madurar i tenir les seves pròpies opinions.  



dilluns, 3 de gener del 2011

Quan el cos diu no





He estat llegint una entrevista a un tal Dr. Gabor Maté sobre el llibre que acaba de publicar: "When the Body Says No" (Quan el Cos diu No) que m'ha interessat.

El Dr Maté sosté que molts metges semblen haver oblidat el que abans era una suposició comuna, que les emocions estan profundament implicades tant en el desenvolupament de malalties, addiccions i trastorns, i en la seva curació.

Per entendre la connexió estrès-malaltia, el Dr. Maté es basa en estudis mèdics i la seva pròpia experiència amb pacients amb malalties cròniques de la Unitat de Cures Pal·liatives a l'Hospital de Vancouver, on va ser el coordinador mèdic durant set anys, el Dr. Maté sosté que l'estrès emocional juga un paper crític en una àmplia gamma de malalties, incloent el càncer, malalties cardíaques, diabetis, esclerosi múltiple i l'artritis.

Explica que a la medicina tradicional de la Xina durant 3.000 anys, la medicina ayurvèdica de l'Índia, i les medicines xamàniques tribals de totes les cultures al voltant del món sempre han donat per fet que la ment i el cos no es poden separar. En canvi, la medicina occidental ha fet la divisió de fa ja 2.000 anys. Sòcrates ja va criticar als metges del seu temps per separar la ment del cos. I la ironia és que ara tenim la ciència occidental que demostra amb gran detall, que la ment i el cos no es poden separar, de manera que qualsevol intent de fer-ho deixa al metge professional curt de moltes eines per ajudar els clients. 

De fet, ja no és possible, científicament, parlar d'aquest sistemes per separat. La ciència que ho estudia es diu psiconeuroinmunologia  però està completament absent en la pràctica mèdica.

Com a exemple ha citat un estudi a 1.700 dones en un període de 10 anys que es va publicar en una revista mèdica americana i que va mostrar que les dones que no eren feliçment casades i no expressaven les seves emocions, tenien quatre vegades més probabilitats de morir que les dones que no eren feliçment casades però que sí expressaven els seus sentiments. En altres paraules, la no expressió de l'emoció es va associar amb un augment del 400 per cent en la taxa de mortalitat.

Llegint aquesta entrevista, m'ha vingut al cap una experiència personal que vaig tenir. Malalta d'un atac de lumbàlgia en el que no em podia moure, una amiga que tenia en aquell temps una mica "especial", va venir a veure'm i estirada al llit a boca terrosa, em va passar les mans per sobre, sense tocar-me. En aquell moment em van venir milers d'imatges a la ment i un munt de sentiments tancats van aparèixer. Em vaig posar a plorar com feia temps que no plorava. Un cop calmada, em va dir: "Queda't una estona al llit i desprès t'aixeques, ja veuràs com estaràs bé. Quan una persona no expressa el que té dins, ha de sortir per alguna banda i el cos se'n fa ressò. El meu consell, tira un plat de quan en quan o una cassola o surt al terrat i fes quatre crits, però no t'ho quedis dins". Al cap d'un quart d'hora, em vaig aixecar com si res m'haguera passat.

Publicat el 15.01.2011 a Tribuna Ganxona

 


dijous, 30 de desembre del 2010

Les dotze campanades





Com cada any i com és tradició, la revetlla de Cap d'Any ens trobarà a tots nosaltres albergant l'esperança de que l'any en el que entrem serà millor que el que acabem de passar. Una celebració que es fa per tot el món i en el que tots compartim la mateixa il·lusió. Aquesta nit la celebrarem amb uns bons sopars acompanyats de vi, cava i licors. Esperarem a les 12 per menjar un gra de raïm per cada una de les campanades per desprès desitjar-nos un bon any nou. Una nit que ens farà oblidar el passat per donar la benvinguda a un futur millor. Alguns miraran inclús de fer propòsits per complir. Potser és l'únic dia de l'any en que tothom té un pensament positiu, però és la nit en la que hauríem de reflexionar amb el que ha sigut l'any anterior, en el que ens hem equivocat i mirar de corregir aquests errors per poder millorar les nostres vides.

Hem de començar l'any amb una nova energia, una energia que ens ajudi a lluitar per allò que creiem és injust, que ens ajudi a protegir als nostres, que sapiguem escoltar a aquells que necessitin ser escoltats i que sapiguem estendre la mà a aquells que la demanin. Aquest any no ha sigut gens fàcil, la crisis ens ha afectat a tots, i si no ho ha fet directament, ho ha fet de molt a prop amb familiars, amics i/o coneguts. Per nosaltres, els catalans, començarem l'any amb un nou govern a la Generalitat, un govern que, encara que jo particularment no l'hagi votat, sí ho ha fet la majoria de catalans i en ell depositem l'esperança de que pugui solucionar els problemes que ens afecta, tant econòmicament com culturalment. L'any podria ser millor que l'anterior.

Feliç any 2011




divendres, 24 de desembre del 2010

Petroli o terrorisme



D'entre el lot de cables diplomàtics classificats recentment publicats pel lloc web Wikileaks, s'ha posat de relleu la vasta extensió de la infraestructura financera del terrorisme islamita patrocinada pels principals aliats dels EUA en l'actual "guerra contra el terror".

Un dels cables difon unes declaracions de la secretària d'Estat Hillary Clinton, que assenyala que "els donatius a Aràbia Saudita constitueixen la font més important del finançament a grups terroristes sunnites a tot el món". També planteja preocupacions similars sobre Kuwait, Emirats Àrabs Units, Qatar i Pakistan.

Tot i aquest coneixement ampli de les activitats de finançament del terrorisme, les successives administracions dels Estats Units han protegit i han canalitzat milers de milions de dòlars en assistència militar i econòmica. La raó: el petroli.

El petroli ha esta sempre una prioritat a Occident, començant pel descobriment de la Gran Bretanya de l'or negre a Pèrsia l'any 1908. Els Estats Units i la Gran Bretanya exerceixen un control a través d'aliances amb els règims més autoritaris per garantir un subministrament barat i estable de petroli als mercats occidentals i en els que es van comprometre a protegir-los dels atacs externs.

L'abril de 2001, un estudi encarregat per l'aleshores vicepresident Dick Cheney, va confirmar els temors oficials d'una imminent crisi mundial de proveïment de petroli, i "la necessitat d'una intervenció militar" a l'Orient Mitjà per mantenir l'estabilitat.

Altres cables diplomàtics alliberats per Wikileaks mostren clarament que el petroli segueix sent fonamental per a la política dels EUA de cara a l'Iran, segons el Telegraph de Londres. L'Iran és un dels pocs proveïdors que potencialment pot augmentar la producció de petroli amb uns altres 3 milions de barrils, i una producció de gas natural encara més gran. La qüestió nuclear no és el problema real, però proporciona pretext suficient per l'aïllament d'aquest país.

Que al final hagi sortit a la llum una documentació sobre un tema del qual la majoria de nosaltres érem conscients, no ens ajuda gaire, però la meva esperança és que aquests governs desprès de la publicació dels documents, se n'adonin de què la millor inversió serà la de buscar energies alternatives i renovables.

I amb aquest pensament esperançador, vull des d'aquí desitjar a tots vosaltres un molt Bon Nadal.

Publicat el 24.12.2010 a Tribuna Ganxona