Homes o dones?

En el diari britànic Daily Mail, han publicat una enquesta en la que la gent era preguntada que preferien tenir com a cap, si a un home o a una dona. Han guanyat els homes. Ja fa temps, en la revista Forbes, va sortir un article en el que afirmava que "tots prefereixen tenir homes com a caps".

El que em sorprèn es com, en aquesta enquesta, s'usa descaradament el llenguatge estereotipat. Alguns dels exemples que van donar van ser aquests:

• Hormonal
• Incapaç de deixar la seva vida personal a casa
• Li agrada parlar dels seus col·laboradors a la seva esquena
• Punyalades a l'esquena
• Se senten amenaçades pels seus col·legues
  
• Massa elitista
• Molt competitiva
• Passar massa temps preocupada per la seva imatge.

Amb l'excepció potser de ser "molt competitiva", una qualitat que se sol reservar pels homes i, sovint vist com un tret positiu en els negocis, la resta de les característiques utilitzades per descriure patrons femenins abasten tota la gama dels estereotips típics utilitzats per retratar a les dones.

Son així les dones o només van ser retratades d'aquesta manera perquè són dones? Un home mai es descriu utilitzant aquestes característiques a causa del seu gènere. Per sort pels homes, no poden ser etiquetats com "hormonal". Altres actius inclouen "menys probabilitats de patir canvis d'humor" i "menys probabilitats de queixar-se dels altres".

Per les dones, en canvi, un terç dels enquestats van arribar a afirmar que era "evident" quan els seus caps femenins patien el "temps del mes" com a explicació dels seus canvis d'humor.

Donades totes aquestes característiques, tant els homes (75%) com les dones (63%) coincideixen en que els homes són millors caps.

Sincerament m'emprenya tot el que siguin estereotips en qualsevol àmbit. Jo he tingut, al llarg de la meva vida, tant caps masculins com femenins i he de dir que n'he tingut de bons i de dolents en els dos gèneres i no m'avocaria ni per un ni per l'altre. El que es important es saber ser un bon cap. Diuen que la recepta consta de tres ingredients fonamentals: saber fixar objectius clars i rellevants, saber elogiar la bona feina i saber cridar l'atenció els seus col.laboradors, quan sigui necessari, en un to constructiu. Dins d'aquestes bases.... quants bons caps coneixeu?

Les paraules d'en Hawking

Ahir dilluns, en una conferència a Londres, el gran científic i admirat Stephen Hawking, va dir que l'home ha d'abandonar la terra o s'enfrontarà a l'extinció. Segons ell, la única oportunitat de sobreviure es colonitzant l'espai ja que els humans estan acabant amb els recursos naturals de la terra. "La nostra població i el nostre ús dels recursos finits del planeta Terra estan creixent exponencialment, juntament amb la nostra capacitat tècnica per canviar l'entorn per bé o per mal" ha dit, i ha afegit que si volem sobreviure després del pròxim segle, "el nostre futur es a l'espai".

Unes paraules molt fortes que no fan mes que confirmar el poc respecte que tenim per aquesta terra, pels seus recursos, pel seu futur i pel que deixarem a les generacions futures. Tinc la esperança que aquestes paraules siguin escoltades pels governs, que encara siguem a temps de fer alguna cosa, d'arreglar el que s'ha destrossat, de conscienciar a la gent que hem de treballar molt per poder deixar un mon net i amb recursos pels nostres fills i que els governs vegin la necessitat d'una unitat global contundent, amb unes lleis i unes directrius per fer possible que, en un futur, les paraules de'n Hawking siguin recordades com a pura anècdota.

Què ens diu la Cospedal?

1.- Confirma a Camps com a candidat per Valencia. “ El Partido Popular piensa que el Sr. Camps es el mejor presidente de la región” - "Algunas directrices políticas en este país están encaminadas a intentar manipular la actuación de las instituciones" Qui manipula a qui? - Si el Sr. Camps es el millor president.... em faig creus com deuen ser els altres. De debò que els valencians el votaran? Es millor un PP corrupte que qualsevol altre partit? Potser aquella frase de "mas vale malo conocido que bueno por conocer" també entra dins la política.

2.-A l'ex número dos de Cospedal, el Sr. Tomás Cabañero, li plouen querelles per presumpte estafa. S'han trobat indicis de delicte quan estava al cap d'una cooperativa vinícola. Aquest home va ser president de la agrupació local del partit, vicepresident del PP d'Albacete i vocal, per elecció, del Comitè Executiu regional que presideix la Cospedal. “A mucha honra es el vicepresidente del PP en Albacete y, lo digo, a mucha honra, que ha creado y ha mantenido muchos puestos de trabajo y algunos ahora quieren olvidar eso” va dir. Aquest empresari "modèlic" va acomiadar a la meitat de la seva plantilla (350 persones) sense haver-se acollit a un expedient de regulació d'ocupació. I va seguir dient “es la cooperativa la que le debe dinero a él". Les denúncies volen demostrar que aquest home va desviar fons per un valor de 5 milions d'euros de la cooperativa cap a la seva pròpia empresa. Ai Cospedal, Cospedal, de vegades millor que tanquis la boca perquè el que dius no s'aguanta per en lloc!!!!

A qui l'interessa?

Ahir al migdia, mirant les notícies de la sexta, ens van donar un passeig per Marbella/Puerto Banús, on la Michelle Obama havia estat. Ens van explicar a quin restaurant s'havia assegut i el que havia menjat, a quines botigues havia entrat, que es el que va mirar sense comprar i el que havia comprat per ella o la seva filla, entrevistant a aquells botiguers que havien tingut el "privilegi" d'haver-la servit. La veritat es que no se a qui li pot interessar si aquesta senyora s'ha comprat un vestit o unes ulleres i si ha menjat una paella o una fideuà. Això es noticia? I el desplegament de medis de comunicació? Semblava que fos el mateix president el que es passejava per aquells carrers. Es que no hi han prou noticies perquè ens l'omplin de premsa rosa? No hi han programes que es dediquen a aquests temes? No barregem si us plau, siguem seriosos: al pa, pa i al vi, vi.

Treballar desprès de jubilats?

Segons una enquesta feta per l'Imserso sobre les persones grans, s'han trobat que el 60% dels pensionistes a l'estat espanyol, volen tenir la possibilitat de seguir treballant desprès de complir els 65 anys.

Trobo bé que a partir d'una edat de jubilació, la gent tingui la opció de seguir treballant . Si mirem quants polítics hi han en aquest mon majors de 65 anys.... i la reialesa? Ells no es jubilen mai!!! I com dic polítics i reialesa també puc incloure escriptors, metges, professors doctorats, i d'altres.

Un 60% es un percentatge molt alt i, tenint en compte, com estan les economies, perquè no poden seguir treballant? Hi ha gent que espera aquesta edat per poder fer aquelles coses que no ha pogut fer dins la seva vida laboral i aquesta es una il·lusió que crec que quasi tots nosaltres compartim, però les coses canvien i la situació dins la nostra vida també. Me'n recordo que, quan em vaig voler presentar per lliure als exàmens de l'Escola d'Idiomes, vaig sentir un gran buit quan els vaig passar, perquè deixava darrera una disciplina on cada dia agafava els llibres i omplia pàgines d'exercicis esbrinant en que podia fallar si en la gramàtica, en el parlar, en la escriptura i/o en la comprensió. Aquest buit suposo que el tenen molts dels jubilats, quan veuen que els hi falta un horari a seguir, una disciplina i moltes hores sense saber com ocupar-les. Una pena, però així es la vida.

L'ou o la gallina?

Es ben bé que moltes vegades no entenc la importància que els científics li donen als resultats de certes investigacions. La noticia que he llegit avui es:

Científics de la Universitat de Warwick i Sheffield (Anglaterra) han descobert que la gallina va existir "abans" que l'ou, ja que una proteïna trobada als ovaris de les gallines, la "ovocledidina-17 (OC-17) compleix una "funció vital" en la formació de la closca de l'ou.

Quan ho he llegit m'he posat a riure. L'enigma de tota la vida, ja no es cap enigma!!!! A la mateixa vegada penso si aquest "descobriment" es realment important i d'alguna utilitat pel futur de la humanitat pensant també amb la quantitat d'hores i diners invertits. I la meva pregunta es: aquesta inversió no haguera sigut més necessària en estudis sobre les diferents malalties que encara necessiten d'una investigació per eradicar-les? Però es clar, jo no soc científica, tan sols una persona normal.

Corrupció

Ahir em vaig assabentar de que, segons el Banc Mundial, cada any els fluxos de diners procedents de la corrupció, d'activitats delictives i de l'evasió de fons cap als paradisos fiscals arriba a l'astronòmica suma de 1,6 bilions d'euros. D'aquesta quantitat, uns 250.000 milions corresponen al frau fiscal realitzat anualment només en la Unió Europea. Es ben trist saber que si aquestes quantitats foren re-injectades dins l'economia legal, permetrien evitar els actuals plans d'austeritat i ajustament que tants problemes socials estan causant.

El que ningú hauria d'oblidar i, amb això em refereixo especialment als polítics, que la democràcia és essencialment un projecte ètic amb un sistema de valors socials i morals. En el llibre pòstum de José Vidal-Beneyto aquest diu que quan en una democràcia, les principals forces
polítiques es posen d'acord per a estafar als ciutadans, es produeix un descrèdit de la democràcia, una repulsa de la política, un augment de l'abstenció i, el que és més perillós, una pujada de l'extrema dreta.

Molts dels casos de corrupció s'han anat tapant, s'han culpat a persones subordinades per poder enterrar el tema. D'altres estan fora de la presó i amb temes de finançament que encara no estan aclarits. Qui es el que no ha sentit parlar de malversació de fons, manipulació de contractes públics, abús de béns socials, creació i finançament d'ocupacions fictícies, frau fiscal, i d'altres?

Només ens cal reflexionar una mica amb les paraules de José Vidal-Beneyto i analitzar la nostra situació avui en dia, doncs reflecteix exactament el que el poble sent de ja fa temps.

L'any passat, Transparency International al publicar un informe sobre la corrupció a nivell mundial, ens va dir que, per contenir la corrupció, es requerien les següents condicions:

• Control actiu per part del poder legislatiu.
• Un poder judicial eficient.
• Organismes d'auditoria i lluita contra la corrupció independents i amb recursos adequats.
• Una aplicació enèrgica de la llei.
• Transparència en els pressupostos públics, els ingressos i els fluxos d'assistència.
• Un espai per a mitjans de comunicació independents.
• Una societat civil dinàmica.

Tal com estan les coses, ho veig difícil........

Immigrants deportats

Moltes vegades necessitem l'ajuda d'entitats humanitàries per saber casos de denuncia que passen en el mon -i la majoria en països democràtics- especialment al que fa als atacs a aquelles minories que no tenen la possibilitat de cap defensa. Aquest es un dels casos dels EEUU que gràcies a l'informe que han presentat Human Rights Watch i la ACLU, ens hem assabentat de que molts immigrants amb discapacitat mental, entre ells immigrants legals que fa mes de quaranta anys que estan al país, pateixen un major risc de ser deportats pel Servei d'Immigració i Control de Duanes.

En el 2008, uns 57.000 immigrants detinguts i que s'enfrontaven a la deportació, patia d'alguna discapacitat mental. Segons la legislació, els detinguts per infraccions d'immigració no tenen dret a un advocat d'ofici ni defensa com avaluació de la seva competència per tenir un judici just.

Encara que algunes persones reben representació gratuïta d'organitzacions de serveis legals o poden pagar un advocat amb ajuda dels familiars, la gran majoria no podran mai costejar ni trobar un advocat, amb el risc d'una detenció prolongada i possiblement indefinida. En l'informe es documenten 58 casos de persones que estan detingudes, la majoria legals, que els volen deportar per delictes penals no violents, com ara possessió de drogues.

No sé quants anys fa que això passa -estan parlant de gent detinguda durant 10 anys- però el que em sembla incomprensible es que si en qualsevol legislació d'un estat democràtic es comprova que hi ha un buit legal, aquesta legislació s'ha de reformar. Ja n'hi ha prou de rentar-se les mans i deixar les coses com estan.

La prohibició

El Parlament ha votat en contra de les corrides de toros i s'han prohibit. Jo n'estic completament d'acord però no ho explicaré aquí perquè ja ho vaig fer anteriorment en el mes de març. El que si m'agradaria comentar no es el simple fet d'estar o no estar d'acord amb aquest tema però amb el que s'ha convertit: Catalunya contra Espanya. Els medis de comunicació n'estan plens i és penós. Ja fa 18 anys que les corrides de toros es van prohibir a les Canàries,... algú s'en recorda d'algun medi que hagués dit: Canàries contra Espanya? La veritat es que no ho entenc. El marro agrada, les confrontacions agraden, el tirar castanyes al foc també i els medis de comunicació s'estan fregant les mans. Algú hauria de deixar les coses clares i veure que, per moltes coses que els catalans tinguem en contra de l'estat espanyol, aquesta no te res a veure amb ells, es tan sols defensar de que l'animal tingui una mort digne i res mes!!

Solidaritat Catalana

Avui ens han informat que Solidaritat Catalana es presentarà a les eleccions al Parlament de Catalunya, i jo me'n alegro. I me n'alegro perquè el formen dos polítics, en López Tena i l'Uriel Bertran, que han tingut consciència, que creuen en el que pensen i han sigut coherents amb els seus principis. Van dimitir dels seus càrrecs després que la mesa del Parlament rebutgés l'admissió a tràmit de la iniciativa popular (IP) i avui han anunciat que es donen de baixa dels seus respectius partits desprès d'anys de militància. Des de la seva presentació la setmana passada, han rebut mes de 14.000 adhesions. No us fa que pensar? La gent està molt cremada de tantes picabaralles, de promeses que no es compleixen, de pactes que no han solucionat res, en definitiva ja no creuen en cap partit que formi part del tripartit per molt que ara ens vulguin satisfer amb més promeses. Ens hem d'adonar que el poble te la necessitat de creure amb algú que els representi, algú que els defensi com ningú ho ha fet fins ara i si analitzem els partits que es presentaran a les eleccions, qui ho faria millor? No hem de menysprear que a la manifestació del 10-J, i encara que la majoria de diaris deien que era en contra de la sentència del TC, el clam unificat que es sentia per arreu era "in-inde-independència."

Els Jemeres Vermells

El primer membre dels Jemeres Vermells ha sigut sentenciat a presó amb un veredicte que ha enfadat a alguns i ha sigut benvingut per altres - 35 anys que es podrien reduir a 19. El judici, recolzat per les Nacions Unides, anunciarà aviat si jutjaran als altres quatre membres detinguts doncs estan a la espera de suficients proves per poder-ho fer.

Hem de recordar que des del 1975 al 1979, els Jemeres Vermells van ser responsables de la mort d'almenys 1,5 milions de persones, quasi un quart de la població de Cambodja com a resultat d'execucions, malalties, fam i treball excessiu.

Els Jemeres Vermells eren uns ultra-Maoistes amb la visió d'una utopia agrària a Cambodja. Desprès que agafaren la ciutat de Phnom Penh el 17 d'abril del 1975, van forçar als habitants de la ciutat a marxar al camp per treballar a les granges. Uns dos milions de persones van ser obligades a sortir de les ciutats per anar a les àrees rurals. En Pol Pot va ser el dirigent dels Jemeres Vermells, encara que això no es va saber fins al cap dels anys ja que la organització operava en secret. El règim va anomenar aquest període "Any Zero" i va abolir la moneda, el mercat, qualsevol infraestructura urbana, la propietat privada, la religió i la educació regular. Algunes pagodes es van convertir en presons i en camps de re-educació. Intel·lectuals i minories eren els blancs de les execucions. Les famílies eren separades i a la gent se les forçava a casar-se amb altres. Les tortures sistemàtiques i les execucions extra-judicials eren el pa de cada dia.

En Pol Pot va morir el 15 d'abril del 1998 a l'edat de 73 anys i en mig de les selves cambotjanes. Encara que oficialment es va dir que va morir d'un atac cardíac, hi han rumors de que es va atemptar contra la seva vida.

Crec que aquesta es una part de la historia on s'ha fet poca justícia. Ara han sentenciat a un membre i ja veurem que passa amb els altres quatre. Els crims contra la humanitat no poden passar a l'oblit, els responsables han de tenir un judici i rebre la seva condemna. Jo em pregunto: Quanta gent encara hi ha en aquest mon amb les mans tacades de sang?

e-books

El major venedor de llibres online, Amazon.com, va vendre un 43% mes eBooks d'abril a juny que d'exemplars tradicionals de tapa dura, segons ha anunciat avui. El resultat s'ha produït a tan sols tres anys de que el format electrònic surtis al mercat. Amazon ofereix llibres pel seu lector Kindle que també es poden ser llegits en els iPhone, els iPad o els ordinadors portàtils. El mes de juny, els llibres digitals van superar en un 80% als de la tapa dura. Tenen mes de 630 mil títols disponibles per a la compra i no es tenen en compte els quasi 1.8 milions de títols que es poden descarregar gratuïtament perquè ja no estan subjectes a la protecció dels drets d'autor.

La notícia verdaderament m'ha sorprès. No entenc com es pot llegir un llibre d'aquesta manera. Una de les meves aficions, he de dir, que es internet. M'encanta buscar i trobar informació, ja sigui mitjançant diaris locals, nacionals, internacionals, ja sigui amb Google o altres medis d'informació al nostre abast. Llegeixo articles, noticies, blocs, pàgines webs i d'altres. En aquest sentit em poden passar les hores sense adonar-me'n. Ara doneu-me l'opció de llegir un llibre a la pantalla o a la mà i escolliré sempre a la mà. El gust de passar les pàgines, de tenir la llum al costat, de posar el punt quan el tanques per desprès tornar-lo a obrir, el relaxament, el poder sentir una mica de música de fons mentre el llegeixes, son coses que els e-books no em poden donar. Potser estic xapada a l'antiga i segurament serà l'única opció en que les meves netes podran llegir un llibre, però em sap greu, em fa pena que es perdi. De la mateixa manera que jo mateixa llegeixo diaris via internet, doncs em don l'opció de llegir un munt d'articles, no em tragueu el gust de que si mai vaig a prendre un cafè amb llet a una cafeteria, poder comprar un diari i llegir-me'l tranquil·lament.

Els hàbits canvien, la tecnologia també i suposo que ens haurem d'acostumar però hi han coses que no s'haurien de perdre i una d'aquestes coses es el llibre imprès.

Dones sacerdot

Es penós veure com el Vaticà ha revisat la seva normativa i ha determinat que l'abús a menors, i l'intent d'ordenació de les dones son, avui en dia, els "crims més greus contra la legislació eclesiàstica" El text, a sobre, posa a l'una, l'ordenació femenina amb l'abús sexual!!

Aquí no em vull ficar si les dones s'haurien d'ordenar o no però crec que l'Església s'ha equivocat de ple en aquesta revisió. No es pot equiparar una cosa amb un altre. Si no volen dones que ho diguin amb les paraules que s'haurien de dir, defensant el que creuen i posant els arguments que siguin necessaris, però un dels crims més greus? Què estan fent?. Difícil ho té l'Església Catòlica avui en dia pel que fa a vocacions i a fidels, això ho sabem tots, però amb aquest tipus de normatives només fan que empitjorar-ho en lloc d'arreglar-ho. Estan perdent credibilitat, estan perdent les bases del que es l'Església, estan perdent la espiritualitat, se'ls hi està anant de les mans.

M'agradaria que el Vaticà s'en recordés de les tantes dones, que en temps de guerra, van fer missa i donar la comunió perquè no hi havien capellans, i aquí estic parlant principalment del temps de la nostre guerra civil. Aquestes dones estan incloses? Per l'amor de Déu, què ens estan dient?

Sorprenent

Avui he llegit una noticia a "La Jornada" que surt del que els medis d'informació ens estan donant a diari.

Un grup de 51 milionaris i multimilionaris han proposat pagar al fisc un nou impost, equivalent al 10 per cent del total dels ingressos anuals de cadascun per alleugerar els problemes tributaris de l'Estat.

Es fan dir "club de la riquesa". Tots son empresaris que han incrementat les seves fortunes en els últims anys i que ara, volen contribuir a alleugerar els problemes de les despeses en èpoques difícils amb aquest nou tribut cada any, i durant la pròxima dècada.

A aquesta proposta s'espera que s'uneixin mes milionaris i multimilionaris.

Tot això es veritat i està passant en aquest moment a.... Alemanya.

El que m'agradaria saber es si alguna persona del nostre país que s'ha fet ric durant aquests últims anys aixecarà la seva mà? Tinc el pressentiment de que totes aquestes mans es quedaran ben ficades dins les seves butxaques.

El perdó

No fa gaire, una amiga meva em va demanar perdó per una cosa que havia dit, i em vaig adonar que, amb la família i amb els amics, si allò que ens uneix es profund, no ha d'haver cap necessitat de demanar perdó. El que diguin o el que facin ha d'entrar dins la nostre comprensió del seu estat, del moment que estan passant, de la reacció que han tingut en dir aquelles paraules, de fer qualsevol acte que ens pugui sorprendre, ens pugui inquietar, ens pugui enfadar o ens pugui entristir. Es important saber si la seva reacció ha sigut un efecte bumerang, ja que de vegades i sense adonar-nos podem dir coses que potser poden ofendre. Jo mateixa he demanat perdó moltes vegades, i no perquè faci/digui les coses intencionadament o amb malícia, les he dit perquè soc sincera i m'he equivocat, ho reconec. La persona humana es complexa i de vegades, la nostra espontaneïtat pot no agradar a aquells que tenim al nostre costat. Siguem o no siguem causants de la seva reacció, els hem de comprendre perquè els estimem, i aquesta estimació fa que no hi hagi necessitat d'un perdó, perquè dins els nostres cors no hi ha res que haguem de perdonar.

Què diuen els diaris del 10-J?

Avui, per curiositat i desprès de l'èxit de la manifestació d'ahir, he volgut pasejar-me una mica per les portades dels diaris de la premsa escrita. Aquí us faig un petit resum:

El País: Cataluña se echa a la calle contra el recorte del Estatuto
ABC: Montilla lidera una marcha independista
El Mundo: Montilla recibe su castigo tras presidir la mayor manifestación contra España
La Razón: La manifestación pro Estatut se convierte en un acto de exaltación de los independistas radicales
La Vaguardia: Provocación
Diario Público: La sentencia de Cataluña
El Correo: Cataluña, un clamor
El Periódico: Catalunya grita Prou!
Heraldo de Aragón: cap comentari a primera plana
La Gaceta de los Negocios: La manifestación de Montilla, una proclama independendista
Levante: Un millón de personas protestan contra el fallo del TC
La voz de Galicia: cap comentari a primera plana
Canarias 7: cap comentari a primera plana
El Diario Vasco: Multitudinaria manifestación en Barcelona en defensa del Estatut
Diario de Sevilla: Masiva manifestación en contra del Constitucional
El Comercio: Masiva marcha en Cataluña por el Estatut
Diario Montañés: Masiva marcha en Barcelona contra el Constitucional y por el "Estatut"
El Periódico Mediterráneo: Clamor catalán por el recorte del TC en el Estatuto
El Periódico Aragón: Cap comentari a primera plana
El Periódico Extremadura: Cap comentari a primera plana
Faro de Vigo: Cientos de miles de catalanes se echan a la calle para exigir un Estatut de nación
La Región: Multitudinaria manifestación en Cataluña contra el fallo sobre el Estatut
La Voz de Asturias: Cap comentari a primera plana
Xornal de Galicia: Estatut: Un millón de persoas saen á rúa en Barcelona contra a sentenza do TC
Atlántico: Un millón de catalanes se manifiestan contra la sentencia sobre el Estatut
Deia: Millón y medio de catalanes salen a la calle
Regió 7: Més d'un milió de clams per l'Estatut
Diari de Girona: Barcelona desbordada
Diari Ebre: La manifestació de l'Estatut - Una marea humana pren els carrers de Barcelona com el 1977
La Mañana: Escolta, Espanya!
Segre: Som una Nació!

Ja veieu que aquí us poso uns quants exemples. Aquests titulars, com podreu comprendre varien molt de diari a diari. Alguns ocupen tota la portada, altres, mitja, altres un quart i altres tan sols una frase amb o sense foto i crec que la majoria de gent que llegeix aquest bloc ja es fa una idea de quins diaris han donat més o menys importància.

Encara que jo no vaig poder participar a la manifestació, em vaig sentir orgullosa de la gent que hi va a acudir, del civisme en que va transcórrer, de la alegria de tots, del clam unificat i de fer sentir les seves veus. Enhorabona a tots.

La pena de mort

Hi han noticies que, quan les llegeixo, em trasbalsen. Avui he llegit que quasi un 36% de la població espanyola justifica la pena de mort per delictes greus segons un estudi de la Fundació d'Ajuda a la Drogoaddicció (FAD). Aquest percentatge era d'un 27% ara fa 10 anys. Aquest augment es degut a un major numero d'adolescents i joves d'entre 15 i 24 anys que estan a favor d'aquest càstig. La majoria d'aquest joves provenen de sectors de escassa formació i que temen situacions d'inseguretat. El gruix d'aquests defensors pertanyen al tipus sociològic definit com asocial (des del menyspreu de l'altre). Els integrants d'aquest grup representen el 15% de la societat espanyola i tenen una imatge molt negativa dels ciutadans i es consideren posseïdors de la veritat.

Fa poc en una conversa i a ran d'un assassinat que va sortir a les notícies, un company de feina em va dir: "A aquest, dos tirs i s'ha acabat". Davant de la cara que vaig posar, va afegir: "Ningú, però ningú te dret de treure la vida d'un altre!" al que vaig contestar: "I quin dret tens tu per treure-li en ell?"

El que em preocupa es que aquestes opinions creixin cada any i que si abans ho podies sentir dir a una persona gran, ara ja es el jovent que les creu.

Sé que en moltes de les meves entrades a aquest bloc insisteixo en el que es la educació i el poder transmetre uns valors. Aquí no puc però reafirmar-ho, perquè es el que els hi manca a aquest jovent. La educació no es fàcil, i d'això en soc conscient, però precisament perquè no es fàcil hi ha d'haver un esforç per part de tots.

La llei de l'avortament

Quan va sortir la llei del divorci, el PP (abans AP) la va rebutjar. Anys mes tard l'ex-Ministre Álvarez Cascos, es va divorciar i es va casar varies vegades, com també ho va fer el portaveu d'Economia, el Sr. Montoro, que va deixar a la seva dona més gran per marxar amb una jove de la que es va enamorar. Una cosa semblant però al revés li va passar a la secretaria general, Maria Dolores de Cospedal. En aquells anys, quan es debatia la Constitució, Gregorio López Bravo assegurava que el divorci ofenia a la consciencia de milions d'espanyols i que es dirigia contra la unitat i estabilitat de la família.

Quan va sortir la llei del matrimoni homosexual, el vàren recorrer al TC. Segueixen lluitant en contra d'aquesta llei tot i que alguns, com en Javier i en Manuel (militants del PP) els va casar el mateix Gallardón.

Ha sortit la nova llei de l'avortament. Tornen a criticar i mirant de guanyar, a traves del TC, la batalla perduda en el Parlament. Espanya ha regulat el seu dret a l'avortament equiparant-lo a la normativa dels països de la UE.

Aquí jo no diré si estic a favor o en contra de l'avortament. El que crec es que aquest país, com a aconfessional, tenia que aprovar aquesta llei. El que no es podia acceptar es que aquelles noies amb poder adquisitiu podien viatjar a altres països per acabar un embaras no desitjat i aquelles que no tenien els recursos acabaven a mans d'un botxí.

El que sí diré es que, per sobre de tot això, es indispensable la educació dels fills, el transmetre uns valors, que, si algun dia han de decidir, ho decideixin segons els hi dicti la seva consciencia, que per això han nascut lliures.

Invents i noves tecnologies

No se perquè avui he estat pensant amb els invents que han sortit al mercat durant la meva vida. Potser perquè he vist que les cortines del menjador necessiten rentar-se, i ja m'he vist pujada a la escala, despenjar-les i... cap a la rentadora!!!. L'associació d'idees m'ha fet pensar en la rentadora i en les paraules que vaig dir al meu marit quan em va proposar de casar-nos i, al suggeriment de que em compraria un anell, li vaig dir: "ni se't ocorri compar-me un anell de promesa, els calerons te'ls guardes per una rentadora!!"

Com a dona, sempre he sigut una gran defensora de tot el que es pugui inventar per gaudir de mes temps per passar amb els teus, de fer una vida mes fàcil. I, he de dir, abans de que la gent faci un crit al cel, que encara que el meu marit s'involucra amb les feines de casa (especialment a la cuina), soc jo la que normalment veu les coses que s'han de fer.

He vist a la meva mare de genolls fregant el terra de casa fins que van inventar el motxo.
He vist a casa meva gent portant blocs de gels fins que van inventar les neveres elèctriques.
He vist gent portant carbó per la calefacció fins que van inventar els escalfadors de gas/elèctrics.
He vist a la meva mare escalfant aigua a la cuina per poder omplir la banyera i perquè nosaltres, els fills, ens podéssim banyar fins que van inventar els escalfadors i les dutxes.

També es curiós les coses que nosaltres mateixos hem fet servir. Els primers tocadiscs, que, quan el disc acabava, t'aixecaves per girar-lo o canviar-lo. Desprès van sortir els que tenien un pal al mig i que automàticament te'ls baixava. Desprès els cassetes, quina meravella, no es ratllaven!!! Mes tard van sortir els de doble cassetes, que quan un s'acabava, l'altre s'escoltava automàticament. I també me'n recordo dels magnetòfons, aquelles cintes tant llargues que nomes faltava que se't caigués a terra perquè es desfés tota!! La primera televisió en blanc i negre, desprès la de color. Els cotxes, els tramvies amb el só de les seves campanetes,.... Uns records que no fa tant que ho vivíem.

La tecnologia ha avançat mes depresa que les nostres edats. Cada dia surten coses noves. La primera vegada que vaig veure un ordinador amb pantalla, va ser quan ja vivia a Anglaterra i vaig flipar. Fins aleshores, l'ordinador que feia servir era com una taula en la que introduïes targetes per omplir. I que em dieu dels tèlex? Amb aquelles cintes de paper blanc i plena de forats!!!. I les màquines d'escriure? Les primeres elèctriques, desprès les que tenien una boleta al mig amb totes les lletres, el fer servir el "tippex" quan un s'equivocava. L'ordinador ha tret molta feina de la que es feia a mà abans. Us imagineu portar una comptabilitat ara a mà?. Buscar alguna cosa sense internet? I els mòbils? Molts de nosaltres ens rèiem quan van sortir els primers i veiem a la gent pel carrer parlant amb els seus amics en veu alta. No crec que ens puguem imaginar una vida ara sense aquests estris, i això que aquells que son de la meva quinta, ho hem viscut sense donar-li la mes mínima importància, perquè allò era el que hi havia i no ens podíem imaginar una vida diferent.

He de dir també que ara si algú m'ensenya alguna nova tecnologia que ha sortit al mercat i m'ho explica, em perdo completament!!. Particularment em puc passar hores davant l'ordinador aprenent diferents programes, buscant informació fins que la trobo i això m'agrada. Ara quan em posen un article petit a les mans, em costa posar un interès per aprendre tot el que pot fer.

A casa tinc varis articles que he comprat al llarg dels anys pensant que em podrien ajudar a millorar el dia a dia i m'he equivocat de ple, així com d'altres que m'han sigut completament útils. Es ben bé que fins que un no ho proba durant un període de temps, no sap si verdaderament aquell estri, aquella màquina, el farà servir sempre o només al principi de comprar-ho i durant uns dies.Un exemple que em ve al cap es el microones. Un aparell que et pot cuinar, et descongela, t'escalfa i que crec que està inclòs a la cuina d'un 90% de les famílies, però qui es el que el fa servir per cuinar? La majoria de nosaltres nomes el fem servir per escalfar!! Un trasto bastant gros a la cuina per escalfar el cafè amb llet, per escalfar un plat de menjar. Quan em vaig comprar el primer microones, vaig provar de cuinar i de fer diferents plats, però em vaig adonar que no hi havia res com un menjar cuinat a la cuina i he seguit amb ell, quan se m'ha espatllat n'he comprat un altre. Escalfo, i alguna vegada descongelo, es l'únic pel que el faig servir, podria viure sense un microones? De segur que sí encara que hauria d'embrutar mes pots i cassoles. Vull viure sense un? No, perquè diguin el que diguin, i per la poca utilitat que el fem servir, m'és pràctic.

Castelldefels

Estació de Caldes de Malavella

Desprès de la pèrdua de vides a Castelldefels en la nit de Sant Joan, una pèrdua que alguns qualifiquen com accident, altres imprudència, altres temeritat i tothom una tragèdia, m'ha fet pensar en les estacions d'aquest país que no tenen ni pas subterrani ni pas elevat. Durant tres anys cada divendres anava a buscar a la meva filla a l'estació de Caldes de Malavella (l'estació de tren mes propera a Sant Feliu de Guíxols) procedent de Barcelona, ciutat on estava cursant els seus estudis, i cada diumenge al vespre la deixava per fer el viatge de tornada. Aquesta es una de les estacions on, per anar a l'andana dels trens que van direcció Barcelona, has de creuar la via per força. Un encreuament senyalitzat per uns llistons de fusta en dos llocs determinats de la via. Jo creuava la via amb ella i m'esperava a que arribés el tren per veure-la marxar, moment que tornava a creuar la via. Sempre eren moments en que em difonien molt respecte i un sentiment de no "tenir-les totes". Abans de creuar sempre ens paràvem i miràvem a banda i banda de la via, escotàvem qualsevol indici de xiulet, qualsevol soroll de motor, qualsevol sacseig de la via i crec que tothom feia el mateix, però he de dir que en cap moment va passar un tren sense deixar de xiular, ni els que anaven direcció nord ni direcció sud, ni els que es paraven ni els que passaven de llarg.

Diuen molts dels que estaven presents a l'estació de Castelldefels, que el tren no va xiular i jo crec que una cosa es el que un tren no xiuli i l'altre es no oir el tren xiular. En una estació on 700 persones baixen d'un tren alhora, on hi han crits i ganes de disbauxa, ganes d'arribar a un punt determinat per començar la festa i com mes aviat hi arribin millor, deuria ser molt difícil oir res que no fos el xivarri del moment dins de l'ambient que els envoltava.

Va ser una tragèdia en que la gent no va tenir la paciència per esperar, en que la gent tenia ganes de festa i oblidar-se per unes hores dels problemes quotidians, en que el perill, el respecte en creuar unes vies no es va tenir present, en el que si un ho fa, l'altre el segueix, fins que tothom troba normal fer el que fa la majoria: creuar unes vies que no s'havien de creuar.

Fracàs escolar

Degut al fracàs escolar, als EEUU han posat en marxa un programa ideat per un economista de Harvard on, milers d'estudiants de la ensenyança pública, reben pagues per assistir a classes o millorar les notes. A Alabama o Arkansas, els estudiants poden guanyar fins a 500 dòlars per superar un examen. A Washington, a les escoles de secundaria, els estudiants guanyen 25 dòlars al mes per anar regularment a classe i un dòlar extra per cada classe que van desprès de 40 dies seguits, a més d'altres exemples. El finançament de dos milions i mig de dòlars per cada any escolar, queda repartit entre el govern de la capital i un préstec de la Universitat de Harvard.

Sé que molts pares han fet un regal als seus fills quan han passat un curs, quan han aprovat uns exàmens o inclús quan han acabat els seus estudis. Ara el que em sap greu es quina classe de lliçó estan donant a aquests estudiants, quins valors estan aprenent son prioritaris, els diners?. Aquí el que estan transmetent es que tot esforç es veurà recompensat econòmicament i em pregunto si quan surtin dels estudis i se n'adonin que la vida no es així, no serà massa tard. No crec que aquest sigui el camí per fer que el fracàs escolar desaparegui. Han d'apreciar que estudiar es una oportunitat i saber valorar que el fet de tenir uns coneixements i una educació es un privilegi.

Doble moral

Sempre m'ha semblat estrany que la gent sigui molt sensible a un insult, vulgaritat o a la representació de la violència o el sexe i, en canvi, estan completament freds quan es fa apologia o s'exerceix la violència directament.

Fa mes d'una setmana, a Paris, va haver una nova edició de l'Eurosatory, una fira d'armament. Mes de 1.200 expositors vinculats a la industria militar van presentar els seus productes. A la seva inauguració hi van acudir delegacions oficials. Es van presentar nous productes, es van mostrar els impactes sobre el terreny, es van fer demostracions, es van fer negocis, es van tancar acords, es van fer descomptes al igual com si estiguéssim parlant de qualsevol altre producte. Uns productes pensats per a matar: per a destruir i segar vides humanes. Entre les novetats, es van presentar uns dels productes més cínics: municions que són ecològiques!!! Es veu que no contaminen. Quin gran detall!!!

Alguna cosa deu fallar quan els polítics, professionals, tècnics, periodistes i empresaris assisteixen sense cap tipus d'incomoditat o mirament a una fira on a ple dia es mostren tota mena d'armes que, al mateix temps, estan essent usades a Palestina, Iraq, Afganistan i tants altres llocs, en canvi, aquestes mateixes persones posarien el crit al cel i exigirien dimissions pel fet que es programés una pel·lícula porno per la televisió.

Una moral per unes coses i per unes altres no?

Proves d'accés pels polítics?

En Miguel Boyer, aquest passat dilluns va dir en el Foro Nueva Economía, entre d'altres coses, que no es veu, per edat, pilotant de nou la política econòmica. "No tengo edad para estar en la brega cotidiana y para sufrir lo que sufrí en otros tiempos" va confessar i al mateix temps va donar una altre raó de pes: el poc que guanyen, al seu judici, els ministres i alts càrrecs de la Administració. "Hay quienes piden que se rebajen todavía más sus sueldos y si siguen bajando va a llegar un momento en que a estos puestos no van a acceder mas que los analfabetos", va dir. En la seva opinió no es tracta d'equiparar aquests sous amb els dels presidents de bancs, però no seria exagerat demanar que sí ho fessin als dels subdirectors generals de qualsevol empresa.

La meva pregunta es: si per entrar a un alt càrrec en una empresa s'exigeixen uns coneixements, una formació, uns idiomes.... aquestes normes no entren en el joc dins dels polítics? Recordem que tenim un president i un ex-president amb un anglès inexistent.

Vaig llegir recentment unes paraules de César Antonio Molina, antic Ministre de Cultura, que la classe política tendeix a buscar un "político profesional sin formación, sin experiencia, acomplejado" També he de dir que els polítics quan surten d'un càrrec important i deixen la política, ens comencen a "informar" del desastre que son els partits, de que no els van deixar fer el que volien. Les lleialtats desapareixen completament. Però al que em vull referir aquí es que dins la política en general, els estudis i les titulacions acadèmiques falten clarament. Crec que seria important establir uns criteris mínims per poder optar a un càrrec públic al igual que una racionalització dels salaris que els polítics reben. En Boyer diu que els polítics mal pagats equivalen a gent poc qualificada, però abans de pensar en una reforma salarial s'hauria d'establir uns paràmetres al que fa qualificació i preparació per netejar el mapa polític dels "analfabets" que actualment ocupen moltes butaques pagades amb diners públics.

Potser ja seria hora que es comencés a demanar que realitzessin una prova d'admissió, així com demanar algun tipus d'experiència pel càrrec que s'ha d'ocupar i uns estudis. No ho farien així les grans empreses?

El treball infantil

Sé que la majoria de nosaltres, per no dir tothom, ens agradaria eradicar el treball infantil. Nosaltres que som fills, pares, avis, no ens podem imaginar, dins del que es el nostre concepte de la vida que vivim, que uns nens no puguin tenir l'oportunitat de créixer com ho hem fet nosaltres, com ho fan els nostres fills o els nostres nets i que siguin d'alguna manera obligats a treballar. També crec que aquesta solució agreujaria la situació de moltes famílies ja que la gran majoria d'elles necessiten del seu treball per la seva sustentació. Es molt maco manifestar-se per l'abolició del treball infantil i, us imagineu el que passaria si això s'aconseguís? Trauríeu de la família uns ingressos necessaris per poder tenir, si mes no, un plat d'arròs a la taula . Es trist dir-ho però fins que no s'eradiqui la pobresa, fins que el pares no tinguin la oportunitat d'un medi de vida on les necessitats mínimes es puguin cobrir, els nens seguiran treballant perquè no hi ha cap altre opció. Penseu que en el mon hi han mes de 200 milions de nens que han de treballar per viure. Ara bé i aquí es on s'ha de lluitar i on s'han de sentir les nostres veus, mes de 110 milions ho fan en condicions perilloses, d'esclavitud i d'abús constant.

La ONG Save the Children porta programes per eradicar l'esclavitud infantil (explotació sexual, tracta de menors, esclaus domèstics, utilització de nens soldats, etc.) El treball segur i a temps parcial que no afecti a la salut o al desenvolupament dels nens/es, fa possible que molts nens/es puguin accedir a l'escola apart d'ajudar a les seves famílies. Fa un mes més que 450 delegats de 80 països es van reunir a L'Haia per aprovar una Fulla de ruta "que permeti avançar mes ràpid cap a l'objectiu d'eliminar les pitjors formes de treball infantil per el 2016" Hi ha molta feina a fer i el que realment fa sonar les alarmes es que en quatre anys el treball infantil ha augmentat en un 20%. En lloc d'anar endavant anem endarrere.

Els dies assenyalats

Avui he vist que era el dia del refugiat i m'ha sorprès. M'ha sorprès perquè no sé que en treuen dedicant-li un dia, quan es un tema en que s'ha de lluitar dia sí i dia també. He sentit curiositat en saber alguns dels dies dedicats als diferents grups de gent durant tot l'any. Per la vostra informació aquí us faig una selecció "petita" d'uns quants:

la terra
el llibre
la música
el treballador
la dona
la Hispanitat
mundial de la salut
la persona emprenedora
la mare
el pare
la truita
la resistència indígena
l'amor i la amistat
escolar de la pau i la no violència
internet
l'espanyol
el bloc
el mestre
el medi ambient
els enamorats
els drets humans
el refugiat

I no segueixo perquè ompliria pàgines i pàgines. No ho trobeu ridícul? S'ha de celebrar un dia i oblidar-se la resta de l'any? Hi han dies aquí que crec que no s'haurien de celebrar i hauríem d'encoratjar a apreciar el seu significat i/o participar en la seva lluita durant tot l'any. Ara, n'hi han d'altres que val mes que els treguin del calendari perquè son perfectes ximpleries. Poc m'estranyaria que aviat tinguéssim el dia del iPod, el del telèfon mòbil, el del polític, el del comentarista, el de la T.V., etc. etc. Algú suggereix algun dia més? Això si en queda algun de lliure en el calendari!

Perquè uns si i ells no?

He llegit avui que el "Palacio de la Zarzuela" ha confirmat que la Família Reial espanyola no té previst reduir l'assignació que, cada any, nosaltres els ciutadans aportem a través del Pressupostos Generals de l'Estat a aquesta institució. El seu argument es que la dotació va lligada a un pressupost anual, i per tant, qualsevol tipus d'ajust, es farà als Pressupostos del 2011.

M'agradaria saber que es el que en pensen els funcionaris d'això. Teòricament quan un cobre un sou pel treball que realitza, no es un sou anual repartit en 12, 14 o 16 mesos? Com son els contractes? Un contracte t'especifica el sou anual que rebràs, les pagues extres, l'horari, l'increment anual de l'IPC o segons les directrius establertes, les vacances, etc. Ells no han tingut cap opció de decidir si volen una retallada o no. Ha estat imposada i s'han de estrènyer el cinturó com la majoria de ciutadans que ens hem vist ficats en aquesta crisis sense tenir-ne cap culpa.

Jo no soc monàrquica però respecto a aquells que ho son, cadascú te les seves opinions i creences, però crec que aquest no es un debat de quina pot ser la meva ideologia. Crec que ells com a representants d'un país que en diem Espanya, com a persones que haurien de tenir una mica de sensibilitat amb el "seu" poble, que en definitiva som els que els hi paguem els seus sous, haurien de practicar amb l'exemple. I si no el practiquen, el govern mateix els hi hauria d'haver exigit la retallada com ha fet amb els funcionaris i alguns pensionistes.

Ho sento però aquesta noticia no m'ha omplert d'allò que en diem felicitat.

La homosexualitat, una malaltia?

La Conselleria de Salut de la Generalitat ha obert un expedient informatiu a la Policlínica Tibidabo de Barcelona per aplicar teràpies per "curar" la homosexualitat a través de pastilles i tractament psiquiàtric.

La homosexualitat va deixar de ser considerada un trastorn a l'any 1973 per la Associació Nord-americana de Psiquiatria, però la Organització Mundial de la Salut la va mantenir en el seu catàleg de malalties fins el 1990.

La homosexualitat no es ninguna malaltia, i la orientació sexual diversa es un dret de llibertat legislat en el nostre país, no hi ha cap justificació de tractar-la com si ho fos. Ens ha costat molts anys arribar on hem arribat i crec que encara hi ha molt de camí per fer, si mes no a les actituds de molta gent.

No es poden confondre les alteracions emocionals en relació a la vivència de la pròpia sexualitat, ja sigui heterosexualitat, homosexualitat o bisexualitat. Alteracions que fa que la gent pugui viure aquest fet com alguna cosa tempestuosa, traumàtica i demanin una teràpia. Una policlínica amb els seus psiquiatres que - suposo deuen tenir les seves bones qualificacions - es puguin aprofitar d'aquestes alteracions per qualificar la homosexualitat com una malaltia, es realment pejoratiu i denigrant.

Els somnis

Hi ha una frase que m'agrada molt: "Els somnis son la màxima expressió de la llibertat". Qui es el que no somia? Sempre he dit que el que es maco de no saber el futur, es perquè sempre tens l'esperança de que tot millorarà i aquí es on tenim els somnis. Jo no se el que la gent somia, però jo somio que si tenim problemes aquests es podran resoldre, somio que si ara estem passant una crisis aquesta no perdurarà, somio que si hi han països que passen gana, la seva situació es podrà resoldre, somio amb el respecte a la gent ja sigui del color que sigui ja sigui de la religió que sigui, somio que els nostres fills, els nostres nets podran tenir una vida millor, somio que hi haurà un partit polític responsable i que complirà les seves promeses electorals, somio que tothom podrà tenir una feina i una vida digna, somio que els pares tindran prou temps per compartir-ho amb els seus fills, somio amb uns programes de televisió de qualitat, somio amb la honestedat de les persones, somio que el diàleg guanyarà a l'armament, somio que la gent cada vegada serà mes responsable amb el medi ambient, somio que la paraula crueltat deixarà d'existir i que la vida es respectarà, somio en que els valors de la vida no seran ni els diners ni el poder, somio que la importància del físic serà per qüestions de salut i no per qüestions de moda, somio que a la gent se la valorarà per com es i no pas per qui es, somio amb les abraçades als meus amics i enemics i per sobre de tot somio en tenir prou força i voluntat per poder realitzar i complir alguns dels meus somnis. Somiadora? Potser si. Optimista? Potser també, però ara per ara no canviaré perquè aquests somnis em fan feliç i perquè crec sincerament que es poden complir.

Rebecca i Daniel

Fa quasi un mes que dos nens varen ser assassinats per la seva mare en un hotel de Lloret de Mar. Una mare que es va sentir pressionada pels serveis socials catalans i britànics que li volien prendre les criatures perquè el seu pare estava acusat de pederàstia. Quan em vaig assabentar de la notícia i també fa poc, després del seu enterrament, vaig sentir una profunda tristor:

Tristor de com una mare pot acabar amb la vida dels seus fills.
Tristor per la folia d'una mare amb manca dels valors que son els de protegir i educar als fills des de que neixen.
Tristor de no donar-lis el seu dret a la vida.
Tristor per la fi d'uns nens innocents en un mon que no els veurà créixer.
Tristor pel rebuig i abandonament que han patit fins i tot el dia del seu enterrament.
Tristor perquè ningun familiar, ni tiets, ni avis, ni germans... va reclamar els seus petits cosos.
Tristor perquè ni el consolat britànic va fer cap esforç per repatriar-los a la Gran Bretanya.
Tristor perquè aquest nínxol número 71 no tindrà mai una làpida amb els seus noms ni cap flor.
Tristor perquè aquestes vides acabaran en l'oblid.

I tal com va dir mossèn Jesús durant la missa: "Una societat que no protegeix als menors és una societat malalta".

Rebecca i Daniel que en pau descanseu

Profecies

calendari maia

Avui he llegit que hi ha gent que es compra un refugi per 50.000 dòlars per si una tal profecia maia de que el mon s'acaba al 2012, es compleix. D'aquestes profecies n'hi han hagut per donar i per vendre al llarg dels anys i no sé com la gent està tan sonada com per fer-ne cas. El que sí m'ha fet pensar es el saber, lògicament, que un dia estem aquí i un altre desapareixem, que tant pot ser demà com el 2012 com mes endavant. A mi, particularment, em sabria molt greu anar-me'n d'aquesta vida sense estar be amb la meva família, amb els meus amics, amb la gent que m'envolta i amb la gent amb la que tracto. Crec que en aquest punt hem de saber demanar perdó per tots els errors que hem comés, de vegades inconscientment, pels possibles mal entesos que potser hem creat, perdonar a aquells que ens ho demanen i, sobre tot, no esperar a que passi el temps per fer-ho. Hem de viure la vida, no hem de deixar passar les oportunitats, hem d'aprofitar al màxim el nostre temps, deixar que el nostre amor i els nostres sentiments flueixin per les nostres venes i el mes important, viure-la pensant que demà ja no hi serem, perquè demà potser ja es massa tard.

Detencions secretes

Una de les coses en les que Barack Obama ha fracassat, ha sigut el clausurar el centre de detenció de Guantánamo. En aquest sentit Washington segueix violant les seves obligacions de drets humans al no haver-ho fet ni tampoc haver sotmès a judici a les persones allí tancades. El Dret Internacional prohibeix clarament la detenció secreta, la entrega extrajudicial i no admet excepció en cap de les circumstàncies. Durant els anys 70-80 la detenció secreta per part de les dictadures de la Amèrica Llatina va formar part dels crims contra la humanitat. El mètode, i a rel dels atemptats del 11 de setembre de 2001, aquestes detencions es van expandir als EEUU.

Un informe recent encomanat per la ONU, exposa en detall aquestes activitats il·legals i també dels vols organitzats per desplaçar als suposats terroristes, amb escales a nombrosos Estats còmplices. El text concentre la seva atenció en demostrar l'abast d'aquestes detencions com un problema mundial i també com un assumpte real en aquest moment. Els experts recomanen la prohibició expressa de la detenció secreta juntament amb qualsevol altre forma de presó no oficial. La llista dels països i territoris esmentats en l'informe es molt extens en quan als diferents graus de participació o complicitat. El document esmenta en algunes d'aquestes violacions a Tailàndia, Polònia, Romania, Afganistan, República Txeca, Uzbekistan, Marroc, Lituània, Kosovo, Bòsnia i Hercegovina, Síria, Pakistan, Iraq, Jordània, Egipte, Etiòpia, Yibuti, Gran Bretanya, Alemanya, Canadà, Itàlia i la ex República Iugoslava de Macedònia. No es un problema que compromet només a unes certes nacions, involucre a moltes amb la complicitat de molts serveis d'intel·ligència i de policia.

No pot ser que aquestes detencions segueixin vigents amb el silenci i l'acceptació de molts governs, ja siguin amb l'excusa del terrorisme ja sigui per oposició a una dictadura. Tota persona detinguda ha de tenir el dret a una defensa, a un judici just i ha d'estar registrada en el registre de detencions fins i tot durant temps de conflictes armats, tal com s'exigeix en el Conveni de Ginebra.

G-20

Hi han coses que no acabo d'entendre. La crisis va començar als EEUU degut al, que va ser per mi, un mal funcionament dels bancs. Una xarxa bancària que ha produït, amb la seva avarícia, l'efecte dominó arreu. Uns bancs que han sigut "salvats" amb els nostres impostos. Una de les solucions que es va plantejar a Brussel·les perquè això no tornes a passar, va ser suggerir una nova taxa als bancs. Com va dir el Sr. Michel Barnier, responsable del Mercat Interior: "Els contribuents no han d'estar a primera línia per pagar els error de les entitats financeres" i va defensar aplicar el principi de "qui contamina, paga". Aquests fons no servirien per reflotar o salvar bancs amb problemes, sinó únicament per garantir una gestió ordenada de les insolvències sense desestabilitzar el sistema financer. La mesura em va semblar correcte, tot i que no soc economista i que la meva única noció d'economía es veure que puc pagar la meva hipoteca, les despeses diàries i les factures que em van arribant.

Els G-20 s'han tornat a reunir. Un grup de persones al que el mon va mirar perquè solucionés la crisis tenen als seus ministres de Finances - incloent la vicepresidenta econòmica espanyola, Elena Salgado - i governants dels bancs centrals concentrats a Busan (Corea del Sur) per preparar els punts de consens que els seus majors, els caps d'Estat i de Govern, han de tractar en la reunió de Toronto (Canadà) a finals de mes. El primer del que han parlat es del que no es farà. "No crec que estiguem preparats per arribar a un acord global sobre la imposició d'una taxa a la banca", va declarar ahir el secretari del Tresor de EEUU, Timoty Geithner, segons ens informa Reuters.

I la meva pregunta es: I nosaltres, els contribuents, estem preparats perquè torni a passar el que ha passat?

Bilderberg

No se si algú havia sentit parlar del "Club Bilderberg" (Bilderberg va ser l'hotel on es va fer la primera reunió l'any 1954), el que es el meu cas em varen regalar dos llibres sobre aquest club que vaig començar a fullejar. No se si us passa a vosaltres però quan una cosa la trobo inversemblant, quan no hi ha una comprensió lògica del que un està llegint, quan el meu cap i he de dir, els meus sentiments o potser la meva innocència, rebutgen de ple uns escrits, em fan parar. He de dir que no els vaig acabar, volia seguint pensant i continuant vivint en un mon que crec que conec i que m'han ensenyat.

Com sabeu avui comença la seva reunió anual a Sitges, la reunió dels, diem, "totpoderosos", unes reunions secretes, unes reunions on no existeixen els medis de comunicació i que no sabrem mai del que es parla. Les poques vegades que els organitzadors han parlat a través de terceres persones, diuen que els convidats no hi van representant els seus països, organismes o empreses, que van a títol privat. Tanmateix la agenda de les discussions que transcendeix cada any sempre abasta des de la macroeconomia fins la estratègia de Defensa, passant pel futur de la energia. Es diu que ells mouen els fils del poder i dels governs (potser va ser en aquest punt que vaig de deixar de llegir, no m'ho volia creure) i si voleu veure el llistat de la gent que hi assisteix aquest any, aquí els podreu veure:

http://cryptome.org/0001/bilderberg-2010.htm

L'enviat especial del diari The Guardian a Sitges, va escriure ahir:
"L'any passat, el Bilderberg va tenir lloc a Vouliagmeni, en la costa sud d'Atenes. Hi varen assistir el ministre d'Economia, el d'Afers exteriors i el governador del Banc Nacional de Grècia. Pocs mesos després, Grècia feia fallida i Atenes cremava. Així doncs.... bona sort, Madrid!"

Tan sols ens toca esperar i creuar els dits.

Un punt de vista

M'agradaria transcriure aquí una carta d'un noi que he trobat al "20 minutos.es":

"El pasado miércoles tuve la suerte de viajar, con mis compañeros de 1º de Bachillerato, al Congreso de los Diputados. Tuvimos gran fortuna, pues pudimos asistir a la polémica sesión para la convalidación del decreto del Gobierno de recorte de ayudas sociales. Mi ilusión ante ello era especial, pues tengo gran interés por la política y pienso que quizá pudiera ejercerla en el futuro.

Sin embargo, mi visita al Congreso me hizo plantearme esto y me decepcionó profundamente. Seré claro, mi principal impresión fue: la mala educación. Los políticos parecían una sarta de niños pequeños. Gestos y sonrisitas entre ellos, se pasaban papelitos con reacciones graciosas, hablaban por el móvil, visitaban al compañero de más allá, e incluso jugueteaban con su nuevo iPad, o se ausentaban una y otra vez del hemiciclo.

La atención sólo se centraba cuando alguien jaleaba, abucheaba o daba golpes, como panda de populistas e inmaduros que parecían. Si tan sólo escuchan el discurso de un político de su propio grupo, ¿no es el Congreso un órgano innecesario? Precisamente el propio partido conoce el discurso; son los demás los que deberían prestar atención, con un mínimo de respeto y educación. En mi mismo colegio prestamos más atención a los profesores que los políticos en las Cortes, y aun así se nos acusa de fracaso escolar. Por tanto, deduzco, lo que tenemos en España es fracaso político."

Al llegir aquesta carta m'ha fet adonar el que es veure les coses des d'un punt de vista net, un punt de vista que no ha sigut saturat pels medis de comunicació, un punt de vista que no està acostumat a veure aquests tipus d'espectacles. Molts ens queixem de certs programes que la TV ens mostra, en el que els crits, l'interrompre, el prendre la paraula i els insults son pa de cada dia al igual que les picabaralles de la majoria de polítics, però arriba un moment que ja ho trobem normal, ens ho ensenyen dia si i dia també.

Crec que les coses s'haurien de veure moltes vegades amb els ulls d'un nen, d'un jove, uns ulls innocents que ens faci veure les coses com realment son i no com ens hem acostumat a que siguin. Potser en aquest moment ens adonarem de lo malament que ho estem fent.