Dones sacerdot

Es penós veure com el Vaticà ha revisat la seva normativa i ha determinat que l'abús a menors, i l'intent d'ordenació de les dones son, avui en dia, els "crims més greus contra la legislació eclesiàstica" El text, a sobre, posa a l'una, l'ordenació femenina amb l'abús sexual!!

Aquí no em vull ficar si les dones s'haurien d'ordenar o no però crec que l'Església s'ha equivocat de ple en aquesta revisió. No es pot equiparar una cosa amb un altre. Si no volen dones que ho diguin amb les paraules que s'haurien de dir, defensant el que creuen i posant els arguments que siguin necessaris, però un dels crims més greus? Què estan fent?. Difícil ho té l'Església Catòlica avui en dia pel que fa a vocacions i a fidels, això ho sabem tots, però amb aquest tipus de normatives només fan que empitjorar-ho en lloc d'arreglar-ho. Estan perdent credibilitat, estan perdent les bases del que es l'Església, estan perdent la espiritualitat, se'ls hi està anant de les mans.

M'agradaria que el Vaticà s'en recordés de les tantes dones, que en temps de guerra, van fer missa i donar la comunió perquè no hi havien capellans, i aquí estic parlant principalment del temps de la nostre guerra civil. Aquestes dones estan incloses? Per l'amor de Déu, què ens estan dient?

Sorprenent

Avui he llegit una noticia a "La Jornada" que surt del que els medis d'informació ens estan donant a diari.

Un grup de 51 milionaris i multimilionaris han proposat pagar al fisc un nou impost, equivalent al 10 per cent del total dels ingressos anuals de cadascun per alleugerar els problemes tributaris de l'Estat.

Es fan dir "club de la riquesa". Tots son empresaris que han incrementat les seves fortunes en els últims anys i que ara, volen contribuir a alleugerar els problemes de les despeses en èpoques difícils amb aquest nou tribut cada any, i durant la pròxima dècada.

A aquesta proposta s'espera que s'uneixin mes milionaris i multimilionaris.

Tot això es veritat i està passant en aquest moment a.... Alemanya.

El que m'agradaria saber es si alguna persona del nostre país que s'ha fet ric durant aquests últims anys aixecarà la seva mà? Tinc el pressentiment de que totes aquestes mans es quedaran ben ficades dins les seves butxaques.

El perdó

No fa gaire, una amiga meva em va demanar perdó per una cosa que havia dit, i em vaig adonar que, amb la família i amb els amics, si allò que ens uneix es profund, no ha d'haver cap necessitat de demanar perdó. El que diguin o el que facin ha d'entrar dins la nostre comprensió del seu estat, del moment que estan passant, de la reacció que han tingut en dir aquelles paraules, de fer qualsevol acte que ens pugui sorprendre, ens pugui inquietar, ens pugui enfadar o ens pugui entristir. Es important saber si la seva reacció ha sigut un efecte bumerang, ja que de vegades i sense adonar-nos podem dir coses que potser poden ofendre. Jo mateixa he demanat perdó moltes vegades, i no perquè faci/digui les coses intencionadament o amb malícia, les he dit perquè soc sincera i m'he equivocat, ho reconec. La persona humana es complexa i de vegades, la nostra espontaneïtat pot no agradar a aquells que tenim al nostre costat. Siguem o no siguem causants de la seva reacció, els hem de comprendre perquè els estimem, i aquesta estimació fa que no hi hagi necessitat d'un perdó, perquè dins els nostres cors no hi ha res que haguem de perdonar.

Què diuen els diaris del 10-J?

Avui, per curiositat i desprès de l'èxit de la manifestació d'ahir, he volgut pasejar-me una mica per les portades dels diaris de la premsa escrita. Aquí us faig un petit resum:

El País: Cataluña se echa a la calle contra el recorte del Estatuto
ABC: Montilla lidera una marcha independista
El Mundo: Montilla recibe su castigo tras presidir la mayor manifestación contra España
La Razón: La manifestación pro Estatut se convierte en un acto de exaltación de los independistas radicales
La Vaguardia: Provocación
Diario Público: La sentencia de Cataluña
El Correo: Cataluña, un clamor
El Periódico: Catalunya grita Prou!
Heraldo de Aragón: cap comentari a primera plana
La Gaceta de los Negocios: La manifestación de Montilla, una proclama independendista
Levante: Un millón de personas protestan contra el fallo del TC
La voz de Galicia: cap comentari a primera plana
Canarias 7: cap comentari a primera plana
El Diario Vasco: Multitudinaria manifestación en Barcelona en defensa del Estatut
Diario de Sevilla: Masiva manifestación en contra del Constitucional
El Comercio: Masiva marcha en Cataluña por el Estatut
Diario Montañés: Masiva marcha en Barcelona contra el Constitucional y por el "Estatut"
El Periódico Mediterráneo: Clamor catalán por el recorte del TC en el Estatuto
El Periódico Aragón: Cap comentari a primera plana
El Periódico Extremadura: Cap comentari a primera plana
Faro de Vigo: Cientos de miles de catalanes se echan a la calle para exigir un Estatut de nación
La Región: Multitudinaria manifestación en Cataluña contra el fallo sobre el Estatut
La Voz de Asturias: Cap comentari a primera plana
Xornal de Galicia: Estatut: Un millón de persoas saen á rúa en Barcelona contra a sentenza do TC
Atlántico: Un millón de catalanes se manifiestan contra la sentencia sobre el Estatut
Deia: Millón y medio de catalanes salen a la calle
Regió 7: Més d'un milió de clams per l'Estatut
Diari de Girona: Barcelona desbordada
Diari Ebre: La manifestació de l'Estatut - Una marea humana pren els carrers de Barcelona com el 1977
La Mañana: Escolta, Espanya!
Segre: Som una Nació!

Ja veieu que aquí us poso uns quants exemples. Aquests titulars, com podreu comprendre varien molt de diari a diari. Alguns ocupen tota la portada, altres, mitja, altres un quart i altres tan sols una frase amb o sense foto i crec que la majoria de gent que llegeix aquest bloc ja es fa una idea de quins diaris han donat més o menys importància.

Encara que jo no vaig poder participar a la manifestació, em vaig sentir orgullosa de la gent que hi va a acudir, del civisme en que va transcórrer, de la alegria de tots, del clam unificat i de fer sentir les seves veus. Enhorabona a tots.

La pena de mort

Hi han noticies que, quan les llegeixo, em trasbalsen. Avui he llegit que quasi un 36% de la població espanyola justifica la pena de mort per delictes greus segons un estudi de la Fundació d'Ajuda a la Drogoaddicció (FAD). Aquest percentatge era d'un 27% ara fa 10 anys. Aquest augment es degut a un major numero d'adolescents i joves d'entre 15 i 24 anys que estan a favor d'aquest càstig. La majoria d'aquest joves provenen de sectors de escassa formació i que temen situacions d'inseguretat. El gruix d'aquests defensors pertanyen al tipus sociològic definit com asocial (des del menyspreu de l'altre). Els integrants d'aquest grup representen el 15% de la societat espanyola i tenen una imatge molt negativa dels ciutadans i es consideren posseïdors de la veritat.

Fa poc en una conversa i a ran d'un assassinat que va sortir a les notícies, un company de feina em va dir: "A aquest, dos tirs i s'ha acabat". Davant de la cara que vaig posar, va afegir: "Ningú, però ningú te dret de treure la vida d'un altre!" al que vaig contestar: "I quin dret tens tu per treure-li en ell?"

El que em preocupa es que aquestes opinions creixin cada any i que si abans ho podies sentir dir a una persona gran, ara ja es el jovent que les creu.

Sé que en moltes de les meves entrades a aquest bloc insisteixo en el que es la educació i el poder transmetre uns valors. Aquí no puc però reafirmar-ho, perquè es el que els hi manca a aquest jovent. La educació no es fàcil, i d'això en soc conscient, però precisament perquè no es fàcil hi ha d'haver un esforç per part de tots.

La llei de l'avortament

Quan va sortir la llei del divorci, el PP (abans AP) la va rebutjar. Anys mes tard l'ex-Ministre Álvarez Cascos, es va divorciar i es va casar varies vegades, com també ho va fer el portaveu d'Economia, el Sr. Montoro, que va deixar a la seva dona més gran per marxar amb una jove de la que es va enamorar. Una cosa semblant però al revés li va passar a la secretaria general, Maria Dolores de Cospedal. En aquells anys, quan es debatia la Constitució, Gregorio López Bravo assegurava que el divorci ofenia a la consciencia de milions d'espanyols i que es dirigia contra la unitat i estabilitat de la família.

Quan va sortir la llei del matrimoni homosexual, el vàren recorrer al TC. Segueixen lluitant en contra d'aquesta llei tot i que alguns, com en Javier i en Manuel (militants del PP) els va casar el mateix Gallardón.

Ha sortit la nova llei de l'avortament. Tornen a criticar i mirant de guanyar, a traves del TC, la batalla perduda en el Parlament. Espanya ha regulat el seu dret a l'avortament equiparant-lo a la normativa dels països de la UE.

Aquí jo no diré si estic a favor o en contra de l'avortament. El que crec es que aquest país, com a aconfessional, tenia que aprovar aquesta llei. El que no es podia acceptar es que aquelles noies amb poder adquisitiu podien viatjar a altres països per acabar un embaras no desitjat i aquelles que no tenien els recursos acabaven a mans d'un botxí.

El que sí diré es que, per sobre de tot això, es indispensable la educació dels fills, el transmetre uns valors, que, si algun dia han de decidir, ho decideixin segons els hi dicti la seva consciencia, que per això han nascut lliures.

Invents i noves tecnologies

No se perquè avui he estat pensant amb els invents que han sortit al mercat durant la meva vida. Potser perquè he vist que les cortines del menjador necessiten rentar-se, i ja m'he vist pujada a la escala, despenjar-les i... cap a la rentadora!!!. L'associació d'idees m'ha fet pensar en la rentadora i en les paraules que vaig dir al meu marit quan em va proposar de casar-nos i, al suggeriment de que em compraria un anell, li vaig dir: "ni se't ocorri compar-me un anell de promesa, els calerons te'ls guardes per una rentadora!!"

Com a dona, sempre he sigut una gran defensora de tot el que es pugui inventar per gaudir de mes temps per passar amb els teus, de fer una vida mes fàcil. I, he de dir, abans de que la gent faci un crit al cel, que encara que el meu marit s'involucra amb les feines de casa (especialment a la cuina), soc jo la que normalment veu les coses que s'han de fer.

He vist a la meva mare de genolls fregant el terra de casa fins que van inventar el motxo.
He vist a casa meva gent portant blocs de gels fins que van inventar les neveres elèctriques.
He vist gent portant carbó per la calefacció fins que van inventar els escalfadors de gas/elèctrics.
He vist a la meva mare escalfant aigua a la cuina per poder omplir la banyera i perquè nosaltres, els fills, ens podéssim banyar fins que van inventar els escalfadors i les dutxes.

També es curiós les coses que nosaltres mateixos hem fet servir. Els primers tocadiscs, que, quan el disc acabava, t'aixecaves per girar-lo o canviar-lo. Desprès van sortir els que tenien un pal al mig i que automàticament te'ls baixava. Desprès els cassetes, quina meravella, no es ratllaven!!! Mes tard van sortir els de doble cassetes, que quan un s'acabava, l'altre s'escoltava automàticament. I també me'n recordo dels magnetòfons, aquelles cintes tant llargues que nomes faltava que se't caigués a terra perquè es desfés tota!! La primera televisió en blanc i negre, desprès la de color. Els cotxes, els tramvies amb el só de les seves campanetes,.... Uns records que no fa tant que ho vivíem.

La tecnologia ha avançat mes depresa que les nostres edats. Cada dia surten coses noves. La primera vegada que vaig veure un ordinador amb pantalla, va ser quan ja vivia a Anglaterra i vaig flipar. Fins aleshores, l'ordinador que feia servir era com una taula en la que introduïes targetes per omplir. I que em dieu dels tèlex? Amb aquelles cintes de paper blanc i plena de forats!!!. I les màquines d'escriure? Les primeres elèctriques, desprès les que tenien una boleta al mig amb totes les lletres, el fer servir el "tippex" quan un s'equivocava. L'ordinador ha tret molta feina de la que es feia a mà abans. Us imagineu portar una comptabilitat ara a mà?. Buscar alguna cosa sense internet? I els mòbils? Molts de nosaltres ens rèiem quan van sortir els primers i veiem a la gent pel carrer parlant amb els seus amics en veu alta. No crec que ens puguem imaginar una vida ara sense aquests estris, i això que aquells que son de la meva quinta, ho hem viscut sense donar-li la mes mínima importància, perquè allò era el que hi havia i no ens podíem imaginar una vida diferent.

He de dir també que ara si algú m'ensenya alguna nova tecnologia que ha sortit al mercat i m'ho explica, em perdo completament!!. Particularment em puc passar hores davant l'ordinador aprenent diferents programes, buscant informació fins que la trobo i això m'agrada. Ara quan em posen un article petit a les mans, em costa posar un interès per aprendre tot el que pot fer.

A casa tinc varis articles que he comprat al llarg dels anys pensant que em podrien ajudar a millorar el dia a dia i m'he equivocat de ple, així com d'altres que m'han sigut completament útils. Es ben bé que fins que un no ho proba durant un període de temps, no sap si verdaderament aquell estri, aquella màquina, el farà servir sempre o només al principi de comprar-ho i durant uns dies.Un exemple que em ve al cap es el microones. Un aparell que et pot cuinar, et descongela, t'escalfa i que crec que està inclòs a la cuina d'un 90% de les famílies, però qui es el que el fa servir per cuinar? La majoria de nosaltres nomes el fem servir per escalfar!! Un trasto bastant gros a la cuina per escalfar el cafè amb llet, per escalfar un plat de menjar. Quan em vaig comprar el primer microones, vaig provar de cuinar i de fer diferents plats, però em vaig adonar que no hi havia res com un menjar cuinat a la cuina i he seguit amb ell, quan se m'ha espatllat n'he comprat un altre. Escalfo, i alguna vegada descongelo, es l'únic pel que el faig servir, podria viure sense un microones? De segur que sí encara que hauria d'embrutar mes pots i cassoles. Vull viure sense un? No, perquè diguin el que diguin, i per la poca utilitat que el fem servir, m'és pràctic.

Castelldefels

Estació de Caldes de Malavella

Desprès de la pèrdua de vides a Castelldefels en la nit de Sant Joan, una pèrdua que alguns qualifiquen com accident, altres imprudència, altres temeritat i tothom una tragèdia, m'ha fet pensar en les estacions d'aquest país que no tenen ni pas subterrani ni pas elevat. Durant tres anys cada divendres anava a buscar a la meva filla a l'estació de Caldes de Malavella (l'estació de tren mes propera a Sant Feliu de Guíxols) procedent de Barcelona, ciutat on estava cursant els seus estudis, i cada diumenge al vespre la deixava per fer el viatge de tornada. Aquesta es una de les estacions on, per anar a l'andana dels trens que van direcció Barcelona, has de creuar la via per força. Un encreuament senyalitzat per uns llistons de fusta en dos llocs determinats de la via. Jo creuava la via amb ella i m'esperava a que arribés el tren per veure-la marxar, moment que tornava a creuar la via. Sempre eren moments en que em difonien molt respecte i un sentiment de no "tenir-les totes". Abans de creuar sempre ens paràvem i miràvem a banda i banda de la via, escotàvem qualsevol indici de xiulet, qualsevol soroll de motor, qualsevol sacseig de la via i crec que tothom feia el mateix, però he de dir que en cap moment va passar un tren sense deixar de xiular, ni els que anaven direcció nord ni direcció sud, ni els que es paraven ni els que passaven de llarg.

Diuen molts dels que estaven presents a l'estació de Castelldefels, que el tren no va xiular i jo crec que una cosa es el que un tren no xiuli i l'altre es no oir el tren xiular. En una estació on 700 persones baixen d'un tren alhora, on hi han crits i ganes de disbauxa, ganes d'arribar a un punt determinat per començar la festa i com mes aviat hi arribin millor, deuria ser molt difícil oir res que no fos el xivarri del moment dins de l'ambient que els envoltava.

Va ser una tragèdia en que la gent no va tenir la paciència per esperar, en que la gent tenia ganes de festa i oblidar-se per unes hores dels problemes quotidians, en que el perill, el respecte en creuar unes vies no es va tenir present, en el que si un ho fa, l'altre el segueix, fins que tothom troba normal fer el que fa la majoria: creuar unes vies que no s'havien de creuar.

Fracàs escolar

Degut al fracàs escolar, als EEUU han posat en marxa un programa ideat per un economista de Harvard on, milers d'estudiants de la ensenyança pública, reben pagues per assistir a classes o millorar les notes. A Alabama o Arkansas, els estudiants poden guanyar fins a 500 dòlars per superar un examen. A Washington, a les escoles de secundaria, els estudiants guanyen 25 dòlars al mes per anar regularment a classe i un dòlar extra per cada classe que van desprès de 40 dies seguits, a més d'altres exemples. El finançament de dos milions i mig de dòlars per cada any escolar, queda repartit entre el govern de la capital i un préstec de la Universitat de Harvard.

Sé que molts pares han fet un regal als seus fills quan han passat un curs, quan han aprovat uns exàmens o inclús quan han acabat els seus estudis. Ara el que em sap greu es quina classe de lliçó estan donant a aquests estudiants, quins valors estan aprenent son prioritaris, els diners?. Aquí el que estan transmetent es que tot esforç es veurà recompensat econòmicament i em pregunto si quan surtin dels estudis i se n'adonin que la vida no es així, no serà massa tard. No crec que aquest sigui el camí per fer que el fracàs escolar desaparegui. Han d'apreciar que estudiar es una oportunitat i saber valorar que el fet de tenir uns coneixements i una educació es un privilegi.

Doble moral

Sempre m'ha semblat estrany que la gent sigui molt sensible a un insult, vulgaritat o a la representació de la violència o el sexe i, en canvi, estan completament freds quan es fa apologia o s'exerceix la violència directament.

Fa mes d'una setmana, a Paris, va haver una nova edició de l'Eurosatory, una fira d'armament. Mes de 1.200 expositors vinculats a la industria militar van presentar els seus productes. A la seva inauguració hi van acudir delegacions oficials. Es van presentar nous productes, es van mostrar els impactes sobre el terreny, es van fer demostracions, es van fer negocis, es van tancar acords, es van fer descomptes al igual com si estiguéssim parlant de qualsevol altre producte. Uns productes pensats per a matar: per a destruir i segar vides humanes. Entre les novetats, es van presentar uns dels productes més cínics: municions que són ecològiques!!! Es veu que no contaminen. Quin gran detall!!!

Alguna cosa deu fallar quan els polítics, professionals, tècnics, periodistes i empresaris assisteixen sense cap tipus d'incomoditat o mirament a una fira on a ple dia es mostren tota mena d'armes que, al mateix temps, estan essent usades a Palestina, Iraq, Afganistan i tants altres llocs, en canvi, aquestes mateixes persones posarien el crit al cel i exigirien dimissions pel fet que es programés una pel·lícula porno per la televisió.

Una moral per unes coses i per unes altres no?

Proves d'accés pels polítics?

En Miguel Boyer, aquest passat dilluns va dir en el Foro Nueva Economía, entre d'altres coses, que no es veu, per edat, pilotant de nou la política econòmica. "No tengo edad para estar en la brega cotidiana y para sufrir lo que sufrí en otros tiempos" va confessar i al mateix temps va donar una altre raó de pes: el poc que guanyen, al seu judici, els ministres i alts càrrecs de la Administració. "Hay quienes piden que se rebajen todavía más sus sueldos y si siguen bajando va a llegar un momento en que a estos puestos no van a acceder mas que los analfabetos", va dir. En la seva opinió no es tracta d'equiparar aquests sous amb els dels presidents de bancs, però no seria exagerat demanar que sí ho fessin als dels subdirectors generals de qualsevol empresa.

La meva pregunta es: si per entrar a un alt càrrec en una empresa s'exigeixen uns coneixements, una formació, uns idiomes.... aquestes normes no entren en el joc dins dels polítics? Recordem que tenim un president i un ex-president amb un anglès inexistent.

Vaig llegir recentment unes paraules de César Antonio Molina, antic Ministre de Cultura, que la classe política tendeix a buscar un "político profesional sin formación, sin experiencia, acomplejado" També he de dir que els polítics quan surten d'un càrrec important i deixen la política, ens comencen a "informar" del desastre que son els partits, de que no els van deixar fer el que volien. Les lleialtats desapareixen completament. Però al que em vull referir aquí es que dins la política en general, els estudis i les titulacions acadèmiques falten clarament. Crec que seria important establir uns criteris mínims per poder optar a un càrrec públic al igual que una racionalització dels salaris que els polítics reben. En Boyer diu que els polítics mal pagats equivalen a gent poc qualificada, però abans de pensar en una reforma salarial s'hauria d'establir uns paràmetres al que fa qualificació i preparació per netejar el mapa polític dels "analfabets" que actualment ocupen moltes butaques pagades amb diners públics.

Potser ja seria hora que es comencés a demanar que realitzessin una prova d'admissió, així com demanar algun tipus d'experiència pel càrrec que s'ha d'ocupar i uns estudis. No ho farien així les grans empreses?

El treball infantil

Sé que la majoria de nosaltres, per no dir tothom, ens agradaria eradicar el treball infantil. Nosaltres que som fills, pares, avis, no ens podem imaginar, dins del que es el nostre concepte de la vida que vivim, que uns nens no puguin tenir l'oportunitat de créixer com ho hem fet nosaltres, com ho fan els nostres fills o els nostres nets i que siguin d'alguna manera obligats a treballar. També crec que aquesta solució agreujaria la situació de moltes famílies ja que la gran majoria d'elles necessiten del seu treball per la seva sustentació. Es molt maco manifestar-se per l'abolició del treball infantil i, us imagineu el que passaria si això s'aconseguís? Trauríeu de la família uns ingressos necessaris per poder tenir, si mes no, un plat d'arròs a la taula . Es trist dir-ho però fins que no s'eradiqui la pobresa, fins que el pares no tinguin la oportunitat d'un medi de vida on les necessitats mínimes es puguin cobrir, els nens seguiran treballant perquè no hi ha cap altre opció. Penseu que en el mon hi han mes de 200 milions de nens que han de treballar per viure. Ara bé i aquí es on s'ha de lluitar i on s'han de sentir les nostres veus, mes de 110 milions ho fan en condicions perilloses, d'esclavitud i d'abús constant.

La ONG Save the Children porta programes per eradicar l'esclavitud infantil (explotació sexual, tracta de menors, esclaus domèstics, utilització de nens soldats, etc.) El treball segur i a temps parcial que no afecti a la salut o al desenvolupament dels nens/es, fa possible que molts nens/es puguin accedir a l'escola apart d'ajudar a les seves famílies. Fa un mes més que 450 delegats de 80 països es van reunir a L'Haia per aprovar una Fulla de ruta "que permeti avançar mes ràpid cap a l'objectiu d'eliminar les pitjors formes de treball infantil per el 2016" Hi ha molta feina a fer i el que realment fa sonar les alarmes es que en quatre anys el treball infantil ha augmentat en un 20%. En lloc d'anar endavant anem endarrere.

Els dies assenyalats

Avui he vist que era el dia del refugiat i m'ha sorprès. M'ha sorprès perquè no sé que en treuen dedicant-li un dia, quan es un tema en que s'ha de lluitar dia sí i dia també. He sentit curiositat en saber alguns dels dies dedicats als diferents grups de gent durant tot l'any. Per la vostra informació aquí us faig una selecció "petita" d'uns quants:

la terra
el llibre
la música
el treballador
la dona
la Hispanitat
mundial de la salut
la persona emprenedora
la mare
el pare
la truita
la resistència indígena
l'amor i la amistat
escolar de la pau i la no violència
internet
l'espanyol
el bloc
el mestre
el medi ambient
els enamorats
els drets humans
el refugiat

I no segueixo perquè ompliria pàgines i pàgines. No ho trobeu ridícul? S'ha de celebrar un dia i oblidar-se la resta de l'any? Hi han dies aquí que crec que no s'haurien de celebrar i hauríem d'encoratjar a apreciar el seu significat i/o participar en la seva lluita durant tot l'any. Ara, n'hi han d'altres que val mes que els treguin del calendari perquè son perfectes ximpleries. Poc m'estranyaria que aviat tinguéssim el dia del iPod, el del telèfon mòbil, el del polític, el del comentarista, el de la T.V., etc. etc. Algú suggereix algun dia més? Això si en queda algun de lliure en el calendari!

Perquè uns si i ells no?

He llegit avui que el "Palacio de la Zarzuela" ha confirmat que la Família Reial espanyola no té previst reduir l'assignació que, cada any, nosaltres els ciutadans aportem a través del Pressupostos Generals de l'Estat a aquesta institució. El seu argument es que la dotació va lligada a un pressupost anual, i per tant, qualsevol tipus d'ajust, es farà als Pressupostos del 2011.

M'agradaria saber que es el que en pensen els funcionaris d'això. Teòricament quan un cobre un sou pel treball que realitza, no es un sou anual repartit en 12, 14 o 16 mesos? Com son els contractes? Un contracte t'especifica el sou anual que rebràs, les pagues extres, l'horari, l'increment anual de l'IPC o segons les directrius establertes, les vacances, etc. Ells no han tingut cap opció de decidir si volen una retallada o no. Ha estat imposada i s'han de estrènyer el cinturó com la majoria de ciutadans que ens hem vist ficats en aquesta crisis sense tenir-ne cap culpa.

Jo no soc monàrquica però respecto a aquells que ho son, cadascú te les seves opinions i creences, però crec que aquest no es un debat de quina pot ser la meva ideologia. Crec que ells com a representants d'un país que en diem Espanya, com a persones que haurien de tenir una mica de sensibilitat amb el "seu" poble, que en definitiva som els que els hi paguem els seus sous, haurien de practicar amb l'exemple. I si no el practiquen, el govern mateix els hi hauria d'haver exigit la retallada com ha fet amb els funcionaris i alguns pensionistes.

Ho sento però aquesta noticia no m'ha omplert d'allò que en diem felicitat.

La homosexualitat, una malaltia?

La Conselleria de Salut de la Generalitat ha obert un expedient informatiu a la Policlínica Tibidabo de Barcelona per aplicar teràpies per "curar" la homosexualitat a través de pastilles i tractament psiquiàtric.

La homosexualitat va deixar de ser considerada un trastorn a l'any 1973 per la Associació Nord-americana de Psiquiatria, però la Organització Mundial de la Salut la va mantenir en el seu catàleg de malalties fins el 1990.

La homosexualitat no es ninguna malaltia, i la orientació sexual diversa es un dret de llibertat legislat en el nostre país, no hi ha cap justificació de tractar-la com si ho fos. Ens ha costat molts anys arribar on hem arribat i crec que encara hi ha molt de camí per fer, si mes no a les actituds de molta gent.

No es poden confondre les alteracions emocionals en relació a la vivència de la pròpia sexualitat, ja sigui heterosexualitat, homosexualitat o bisexualitat. Alteracions que fa que la gent pugui viure aquest fet com alguna cosa tempestuosa, traumàtica i demanin una teràpia. Una policlínica amb els seus psiquiatres que - suposo deuen tenir les seves bones qualificacions - es puguin aprofitar d'aquestes alteracions per qualificar la homosexualitat com una malaltia, es realment pejoratiu i denigrant.

Els somnis

Hi ha una frase que m'agrada molt: "Els somnis son la màxima expressió de la llibertat". Qui es el que no somia? Sempre he dit que el que es maco de no saber el futur, es perquè sempre tens l'esperança de que tot millorarà i aquí es on tenim els somnis. Jo no se el que la gent somia, però jo somio que si tenim problemes aquests es podran resoldre, somio que si ara estem passant una crisis aquesta no perdurarà, somio que si hi han països que passen gana, la seva situació es podrà resoldre, somio amb el respecte a la gent ja sigui del color que sigui ja sigui de la religió que sigui, somio que els nostres fills, els nostres nets podran tenir una vida millor, somio que hi haurà un partit polític responsable i que complirà les seves promeses electorals, somio que tothom podrà tenir una feina i una vida digna, somio que els pares tindran prou temps per compartir-ho amb els seus fills, somio amb uns programes de televisió de qualitat, somio amb la honestedat de les persones, somio que el diàleg guanyarà a l'armament, somio que la gent cada vegada serà mes responsable amb el medi ambient, somio que la paraula crueltat deixarà d'existir i que la vida es respectarà, somio en que els valors de la vida no seran ni els diners ni el poder, somio que la importància del físic serà per qüestions de salut i no per qüestions de moda, somio que a la gent se la valorarà per com es i no pas per qui es, somio amb les abraçades als meus amics i enemics i per sobre de tot somio en tenir prou força i voluntat per poder realitzar i complir alguns dels meus somnis. Somiadora? Potser si. Optimista? Potser també, però ara per ara no canviaré perquè aquests somnis em fan feliç i perquè crec sincerament que es poden complir.

Rebecca i Daniel

Fa quasi un mes que dos nens varen ser assassinats per la seva mare en un hotel de Lloret de Mar. Una mare que es va sentir pressionada pels serveis socials catalans i britànics que li volien prendre les criatures perquè el seu pare estava acusat de pederàstia. Quan em vaig assabentar de la notícia i també fa poc, després del seu enterrament, vaig sentir una profunda tristor:

Tristor de com una mare pot acabar amb la vida dels seus fills.
Tristor per la folia d'una mare amb manca dels valors que son els de protegir i educar als fills des de que neixen.
Tristor de no donar-lis el seu dret a la vida.
Tristor per la fi d'uns nens innocents en un mon que no els veurà créixer.
Tristor pel rebuig i abandonament que han patit fins i tot el dia del seu enterrament.
Tristor perquè ningun familiar, ni tiets, ni avis, ni germans... va reclamar els seus petits cosos.
Tristor perquè ni el consolat britànic va fer cap esforç per repatriar-los a la Gran Bretanya.
Tristor perquè aquest nínxol número 71 no tindrà mai una làpida amb els seus noms ni cap flor.
Tristor perquè aquestes vides acabaran en l'oblid.

I tal com va dir mossèn Jesús durant la missa: "Una societat que no protegeix als menors és una societat malalta".

Rebecca i Daniel que en pau descanseu

Profecies

calendari maia

Avui he llegit que hi ha gent que es compra un refugi per 50.000 dòlars per si una tal profecia maia de que el mon s'acaba al 2012, es compleix. D'aquestes profecies n'hi han hagut per donar i per vendre al llarg dels anys i no sé com la gent està tan sonada com per fer-ne cas. El que sí m'ha fet pensar es el saber, lògicament, que un dia estem aquí i un altre desapareixem, que tant pot ser demà com el 2012 com mes endavant. A mi, particularment, em sabria molt greu anar-me'n d'aquesta vida sense estar be amb la meva família, amb els meus amics, amb la gent que m'envolta i amb la gent amb la que tracto. Crec que en aquest punt hem de saber demanar perdó per tots els errors que hem comés, de vegades inconscientment, pels possibles mal entesos que potser hem creat, perdonar a aquells que ens ho demanen i, sobre tot, no esperar a que passi el temps per fer-ho. Hem de viure la vida, no hem de deixar passar les oportunitats, hem d'aprofitar al màxim el nostre temps, deixar que el nostre amor i els nostres sentiments flueixin per les nostres venes i el mes important, viure-la pensant que demà ja no hi serem, perquè demà potser ja es massa tard.

Detencions secretes

Una de les coses en les que Barack Obama ha fracassat, ha sigut el clausurar el centre de detenció de Guantánamo. En aquest sentit Washington segueix violant les seves obligacions de drets humans al no haver-ho fet ni tampoc haver sotmès a judici a les persones allí tancades. El Dret Internacional prohibeix clarament la detenció secreta, la entrega extrajudicial i no admet excepció en cap de les circumstàncies. Durant els anys 70-80 la detenció secreta per part de les dictadures de la Amèrica Llatina va formar part dels crims contra la humanitat. El mètode, i a rel dels atemptats del 11 de setembre de 2001, aquestes detencions es van expandir als EEUU.

Un informe recent encomanat per la ONU, exposa en detall aquestes activitats il·legals i també dels vols organitzats per desplaçar als suposats terroristes, amb escales a nombrosos Estats còmplices. El text concentre la seva atenció en demostrar l'abast d'aquestes detencions com un problema mundial i també com un assumpte real en aquest moment. Els experts recomanen la prohibició expressa de la detenció secreta juntament amb qualsevol altre forma de presó no oficial. La llista dels països i territoris esmentats en l'informe es molt extens en quan als diferents graus de participació o complicitat. El document esmenta en algunes d'aquestes violacions a Tailàndia, Polònia, Romania, Afganistan, República Txeca, Uzbekistan, Marroc, Lituània, Kosovo, Bòsnia i Hercegovina, Síria, Pakistan, Iraq, Jordània, Egipte, Etiòpia, Yibuti, Gran Bretanya, Alemanya, Canadà, Itàlia i la ex República Iugoslava de Macedònia. No es un problema que compromet només a unes certes nacions, involucre a moltes amb la complicitat de molts serveis d'intel·ligència i de policia.

No pot ser que aquestes detencions segueixin vigents amb el silenci i l'acceptació de molts governs, ja siguin amb l'excusa del terrorisme ja sigui per oposició a una dictadura. Tota persona detinguda ha de tenir el dret a una defensa, a un judici just i ha d'estar registrada en el registre de detencions fins i tot durant temps de conflictes armats, tal com s'exigeix en el Conveni de Ginebra.

G-20

Hi han coses que no acabo d'entendre. La crisis va començar als EEUU degut al, que va ser per mi, un mal funcionament dels bancs. Una xarxa bancària que ha produït, amb la seva avarícia, l'efecte dominó arreu. Uns bancs que han sigut "salvats" amb els nostres impostos. Una de les solucions que es va plantejar a Brussel·les perquè això no tornes a passar, va ser suggerir una nova taxa als bancs. Com va dir el Sr. Michel Barnier, responsable del Mercat Interior: "Els contribuents no han d'estar a primera línia per pagar els error de les entitats financeres" i va defensar aplicar el principi de "qui contamina, paga". Aquests fons no servirien per reflotar o salvar bancs amb problemes, sinó únicament per garantir una gestió ordenada de les insolvències sense desestabilitzar el sistema financer. La mesura em va semblar correcte, tot i que no soc economista i que la meva única noció d'economía es veure que puc pagar la meva hipoteca, les despeses diàries i les factures que em van arribant.

Els G-20 s'han tornat a reunir. Un grup de persones al que el mon va mirar perquè solucionés la crisis tenen als seus ministres de Finances - incloent la vicepresidenta econòmica espanyola, Elena Salgado - i governants dels bancs centrals concentrats a Busan (Corea del Sur) per preparar els punts de consens que els seus majors, els caps d'Estat i de Govern, han de tractar en la reunió de Toronto (Canadà) a finals de mes. El primer del que han parlat es del que no es farà. "No crec que estiguem preparats per arribar a un acord global sobre la imposició d'una taxa a la banca", va declarar ahir el secretari del Tresor de EEUU, Timoty Geithner, segons ens informa Reuters.

I la meva pregunta es: I nosaltres, els contribuents, estem preparats perquè torni a passar el que ha passat?

Bilderberg

No se si algú havia sentit parlar del "Club Bilderberg" (Bilderberg va ser l'hotel on es va fer la primera reunió l'any 1954), el que es el meu cas em varen regalar dos llibres sobre aquest club que vaig començar a fullejar. No se si us passa a vosaltres però quan una cosa la trobo inversemblant, quan no hi ha una comprensió lògica del que un està llegint, quan el meu cap i he de dir, els meus sentiments o potser la meva innocència, rebutgen de ple uns escrits, em fan parar. He de dir que no els vaig acabar, volia seguint pensant i continuant vivint en un mon que crec que conec i que m'han ensenyat.

Com sabeu avui comença la seva reunió anual a Sitges, la reunió dels, diem, "totpoderosos", unes reunions secretes, unes reunions on no existeixen els medis de comunicació i que no sabrem mai del que es parla. Les poques vegades que els organitzadors han parlat a través de terceres persones, diuen que els convidats no hi van representant els seus països, organismes o empreses, que van a títol privat. Tanmateix la agenda de les discussions que transcendeix cada any sempre abasta des de la macroeconomia fins la estratègia de Defensa, passant pel futur de la energia. Es diu que ells mouen els fils del poder i dels governs (potser va ser en aquest punt que vaig de deixar de llegir, no m'ho volia creure) i si voleu veure el llistat de la gent que hi assisteix aquest any, aquí els podreu veure:

http://cryptome.org/0001/bilderberg-2010.htm

L'enviat especial del diari The Guardian a Sitges, va escriure ahir:
"L'any passat, el Bilderberg va tenir lloc a Vouliagmeni, en la costa sud d'Atenes. Hi varen assistir el ministre d'Economia, el d'Afers exteriors i el governador del Banc Nacional de Grècia. Pocs mesos després, Grècia feia fallida i Atenes cremava. Així doncs.... bona sort, Madrid!"

Tan sols ens toca esperar i creuar els dits.

Un punt de vista

M'agradaria transcriure aquí una carta d'un noi que he trobat al "20 minutos.es":

"El pasado miércoles tuve la suerte de viajar, con mis compañeros de 1º de Bachillerato, al Congreso de los Diputados. Tuvimos gran fortuna, pues pudimos asistir a la polémica sesión para la convalidación del decreto del Gobierno de recorte de ayudas sociales. Mi ilusión ante ello era especial, pues tengo gran interés por la política y pienso que quizá pudiera ejercerla en el futuro.

Sin embargo, mi visita al Congreso me hizo plantearme esto y me decepcionó profundamente. Seré claro, mi principal impresión fue: la mala educación. Los políticos parecían una sarta de niños pequeños. Gestos y sonrisitas entre ellos, se pasaban papelitos con reacciones graciosas, hablaban por el móvil, visitaban al compañero de más allá, e incluso jugueteaban con su nuevo iPad, o se ausentaban una y otra vez del hemiciclo.

La atención sólo se centraba cuando alguien jaleaba, abucheaba o daba golpes, como panda de populistas e inmaduros que parecían. Si tan sólo escuchan el discurso de un político de su propio grupo, ¿no es el Congreso un órgano innecesario? Precisamente el propio partido conoce el discurso; son los demás los que deberían prestar atención, con un mínimo de respeto y educación. En mi mismo colegio prestamos más atención a los profesores que los políticos en las Cortes, y aun así se nos acusa de fracaso escolar. Por tanto, deduzco, lo que tenemos en España es fracaso político."

Al llegir aquesta carta m'ha fet adonar el que es veure les coses des d'un punt de vista net, un punt de vista que no ha sigut saturat pels medis de comunicació, un punt de vista que no està acostumat a veure aquests tipus d'espectacles. Molts ens queixem de certs programes que la TV ens mostra, en el que els crits, l'interrompre, el prendre la paraula i els insults son pa de cada dia al igual que les picabaralles de la majoria de polítics, però arriba un moment que ja ho trobem normal, ens ho ensenyen dia si i dia també.

Crec que les coses s'haurien de veure moltes vegades amb els ulls d'un nen, d'un jove, uns ulls innocents que ens faci veure les coses com realment son i no com ens hem acostumat a que siguin. Potser en aquest moment ens adonarem de lo malament que ho estem fent.

L'equilibri

Avui he llegit un frase que m'ha fet pensar:

"El peor fundamentalismo es el económico: mata en el mundo a muchas más personas que el religioso" Leonardo Boff.

El fet es que la gent don mes importància als conflictes de religions, especialment al fonamentalisme islàmic i a les guerres que s'han creat en nom de parar aquest fonamentalisme, que no pas a la gent que cada dia mor per no poder menjar. Estem acostumats des de que tenim us de raó a conèixer que en aquest mon hi ha mes gent que passa gana, que no pas que no en passa i això ens ha fet insensibles al problema. Sabem que existeix i que sempre existirà, perquè preocupar-nos? Ens ensenyen pels medis de comunicació fotos i reportatges amb imatges demagògiques, i qui es el que no, en molts moments, se sentit com se li partia el cor? Imatges, he de dir, de les que no estic gens d'acord que s'ensenyin. Però en el moment que tenim un exèrcit que va a un país amb l'excusa de parar un terrorisme islàmic, amb la conseqüent pèrdua de vides humanes, els recolzem. Un exèrcit que paguem amb els nostres impostos i que han anat allí per assegurar-nos de que podem viure en pau.

Fa uns quatre anys, s'anunciava que Espanya havia entrat, per primera vegada, en el seleccionat club dels 10 països del mon amb major número de persones riques. Estàvem en plena bombolla. L'estudi que va publicar Merrill Lynch, deia que aquestes persones amb uns patrimonis molt elevats van destinar en el 2007 quantitats increïbles en articles de luxe com son obres d'art, cotxes de luxe, iots privats, joies, vacances de luxe, etc, a pesar dels creixents costos i les turbulències dels mercats financers. Hi havien diners i s'havien de gastar. Ara hem de pagar entre tots els abusos i l'especulació d'uns quants. L'egoisme, l'afany de voler ser mes que ningú, el sentir-se important pel sol fet de tenir mes que el veí, ens ha portat a la situació que estem ara. I mentrestant segueixen morint de gana gent en països que necessiten infraestructures, que necessiten aigua potable, que necessiten escoles, que necessiten medis de subsistència, que necessiten medicines i vacunes. Quan, per l'amor de Déu, tindrem una mica d'equilibri en aquest mon?

Diuen que l'esperança es l'últim que es perd i jo encara no la he perdut, perquè vulgui o no vulgui encara crec en la humanitat de la persona, encara crec en la seva condició de millorar, de fer coses bones i tots, cadascun de nosaltres tenim la capacitat de fer alguna cosa.

El llenguatge

He trobat una notícia en El Periodico que en principi no l'he entès: "Impulso legal a la lengua de signos catalana" - El Parlament regula hoy la vía de expresión de los sordos.
Tonta de mi, he pensat: Una llengua de senyals, no es universal? M'ha estranyat molt. Creia, en un principi que no hi havien fronteres. Em pensava, sincerament, que els signes havien aconseguit el que l'esperanto no va poder fer pel llenguatge parlat. Ah senyors, ens hem topat, però, amb la cultura, amb les costums de cada lloc que ens fa a tots diferents a l'hora de comprendre les coses. Un dels exemples, i m'ha fet gràcia, es el tomàquet. En castellà fan el signe de fregir, en català de sucar-lo en el pa. I aixi amb altres coses al igual que deuen haver diferències amb altres països. Una de les coses que em va estranyar força al anar a viure a Anglaterra, van ser les onomatopeies. Tots sabem com es el lladruc d'un gos, el cant d'un gall, el soroll de picar a la porta, el soroll que fa el disparar un tret i demès. Tots l'escoltem igual però l'interpretem en el nostre llenguatge de diferent manera. Si aquí diem guau, guau, en anglès en diuen woof, woof, si aquí diem kikiriki, en anglès en diuen cockledoodledo, si aquí diem pom, pom, allà en diuen knock, knock i si diem pum, pum, allí en diuen bang, bang. He comprés avui que es impossible tenir un llenguatge universal per molt que ens faci il·lusió i, en part, no deixa de saber-me greu que no pugui haver, al menys, un llenguatge on no existeixi cap frontera.

La dona

Val la pena llegir aquest poema, especialment quan notem que les nostres forces minven...

Para ti, mujer abnegada, mujer trabajadora
Para ti mujer, va hoy esta flor y mi canción
Para ti, dulce, tenaz y sacrificada luchadora
Para ti, todo mi respeto y toda mi admiración
Los diarios nos mencionan a mujeres famosas
Nombres grabados a fuego y oro en la historia
Cantan loas a sus logros, a sus grandes cosas
Nos hablan de sus virtudes y de sus memorias
Pero yo quiero cantarte a ti, silenciosa luchadora
Que te levantas la primera, al atisbar los rayos del sol
Mujer de mil nombres, de mil caras, de mil horas
Compañera en la lucha y con tiempo aun para el amor
A ti, que día tras día vas al hospital, a la oficina,
al campo, a la fábrica, a la calle, al mundo a remar
A ti, que aunque llegas a casa extenuada, rendida
Todavía guardas una sonrisa y reservas para amar
Me viene este canto de lo más profundo de la vida
Acumulado estaba el homenaje a tan maravilloso ser
Muchos versos había escrito, pero a ti te lo debía
Madre, hermana, esposa, hija, compañera... mujer.

J. C Pavanetti Gutiérrez

Enquesta

M'ha intranquil·litzat llegir un article avui en el diari britànic The Guardian, en el que explica d'una enquesta que es va fer sobre la preocupació de la gent pel canvi climàtic. El resultat d'aquest any es que només 62% han dit que els hi preocupa, quan en l'any 2006, el resultat era d'un 80%. Què es el que ha passat? Dues de les raons que han especificat per aquesta baixada, es que han patit un hivern cru, però el mes important es que els hi arriba diferents estadístiques sobre l'escalfament global que es contradiuen entre elles.

Només cal que veiem la fallida en arribar a un acord a Copenague, per veure que no hi ha voluntat i que els interessos econòmics i el poder de seguir en un govern, son prioritaris. Si no hi ha un bon lideratge, unes línies clares, uns acords a seguir, una voluntat en reduir les emissions, si la informació que ens transmeten des de dalt es confosa, ens trobem amb un poble que es relaxa i acaba tirant la tovallola, ja prou problemes hi han avui en dia com per preocupar-se pel canvi climàtic que al cap i a la fi no deu ser tant important si els de "dalt" no se'n preocupen.

Racisme?

Aquest vespre, mirant les noticies de TV3, me n'he adonat del que es el que nosaltres veiem com normal. Estaven ensenyant com en una escola, en una xerrada sobre racisme, els hi passaven un vídeo en el qual un xinès escrivia en la seva llengua en una pissarra i davant del seu restaurant, que necessitaven un cambrer. Un noi de color se li apropa per preguntar el que posava a la pissarra. Al traduir-li, li va preguntar si hi podia treballar. El xinès li diu que ho sentia molt però que no podia accedir a la feina perquè no era xinès. No es això racisme? Però qui es el que no va a un restaurant xinès i espera ser servit per xinesos? Què pensaria la gent si el cambrer es un noi de color? Potser pensarien.... això no es un restaurant xinès? Què hi fa aquest noi aquí? De la mateixa manera que si vas a un restaurant indi, japonès i demés. M'és difícil explicar aquí el que he sentit quan ho estava veient. He vist que si mai he anat a un d'aquests restaurants i m'ha servit una persona que no ho era... ho he trobat rar, no era "normal". Soc racista? Em pensava que no, i ara mateix, em sento fatal. Bona nit.

La classe política

M'he quedat ben sorpresa al llegir que en l'últim informe publicat pel CIS senyala que, desprès de l'atur i els problemes econòmics, la classe política ocupa el tercer lloc. Com pot ser que estigui per sobre dels problemes de l'educació, la sanitat, el terrorisme, la delinqüència, el medi ambient.... ? Els polítics s'haurien de veure com "la solució" i no pas com "el problema", què ha passat? Potser el mes evident es la manca de lideratge a l'hora de donar unes mesures eficaces contra la crisis i l'atur, però també existeix la permissivitat contra la corrupció, una lacra social que no pot admetre mitges tintes i el balafiament de les despeses públiques entre d'altres.
En una democràcia, aquesta percepció dels ciutadans hauria de ser objecte d'una profunda preocupació social. El ciutadà mitjà, mes intel·ligent del que pot admetre la classe política, està rebent una total confusió, una incapacitat per generar confiança i veu l'oportunisme que aquesta mateixa classe política utilitza amb la situació econòmica actual. Potser es hora de que comencin a pensar i canviïn la seva manera d'actuar, no estan allí pel poder, estan allí per defensar-nos i ajudar-nos, costi el que costi.

Les queixes

Sempre m'agrada llegir les noticies amb tocs humanitaris i positives i, sincerament, de vegades, es una tasca una mica difícil. Avui m'he trobat en que als EEUU, el pastor Will Bowen va proposar en uns dels seus sermons del matí romandre 21 dies sense queixar-se, sense parlar malament de ningú i sense criticar. Per provar que la cosa anava en serio, va repartir a cadascú dels seus feligresos un braçalet de color morat perquè cada vegada que se n'adonessin ells mateixos de conferir alguna queixa, alguna crítica o xafarderia, se la canviessin de canell i tornessin a començar. Quasi tots els que van començar amb aquesta experiència la van acabar, però els hi va costar una mitja de cinc mesos de canvis de mans. I es que 21 dies es el temps que els psicòlegs ens diuen que costa crear un hàbit, i això no es fàcil. Però lliurar-se d'una addicció es molt mes complicat que enganxar-s'hi, encara que sigui per agafar bons hàbits.
El queixar-se s'ha convertit en una epidèmia. Segons uns estudis que es varen fer, la gent es queixa una mitjana de vint vegades al dia. Qui es el que no ha notat que quan ens queixem del temps, de la seguretat, del nostre cos, de la grip que tenim, de que els diners no ens arriben i demés, l'únic que aconseguim es trobar-nos pitjor? I no diguem al que potser ens està escoltant. I total, no serveix per solucionar res. Si enfoquéssim les nostres energies en les coses que volem en lloc que les coses que no volem potser tots aniríem mes contents per la vida. El problema d'estar sempre amb la queixa a la boca es que acostumem al cervell a emetre missatges negatius i a veure tan sols el costat fosc de les coses. Quan som optimistes les nostres energies pugen i tenim ganes d'actuar en el mon i de fer feliços als demés. Qui s'apunta?

La Diagonal

Tots el medis de comunicació ens han estat crivellant amb el tema de la Diagonal i aquí no em vull ficar amb política ni amb responsabilitats. Encara que no visc a Barcelona, soc d'aquesta ciutat i potser no la visito tant sovint com voldria, però m'agradaria donar la meva opinió. La idea de la diagonal no la trobo tant descabellada. Crec que tot el que sigui per una millora al transport públic es necessari. El tramvia ha de travessar de punta a punta la ciutat, al igual que crec que també n'hi hauria d'haver un altre que travessi el Passeig de Gràcia de dalt a baix. El problema es que no era l'hora de fer aquesta presentació, no era l'hora de gastar-se 3 milions d'euros amb la propaganda i la consulta quan s'estan retallant ajudes socials. La gent està espantada i tot el que sigui una despesa que acabi sortint de les seves butxaques quan molts d'ells no arriben a finals de mes, amb hipoteques que els ofeguen, amb membres de la família que es troben a l'atur, no ha fet mes que posar-los en contra de la reforma. No senyor, no era el moment. El que també vull afegir, es que des de ja fa molts anys, es prioritza l'us del cotxe privat a l'us del transport públic i ja es hora de que ens mentalitzem amb el mal que fem a aquesta ciutat, als veïns que han de dormir amb les finestres tancades, a la impaciència d'alguns conductors, al desesper de no trobar aparcament i sobre tot al mal que fem al medi ambient. En una ciutat com Barcelona, ha d'haver prou xarxes de transport públic perquè no hi hagi la necessitat d'agafar el cotxe i si aquesta reforma ajuda, ja sigui l'opció A o B, hi estic a favor, però no era el moment.

Les retallades

Considero que havien d'haver retallades per poder sanejar l'economia d'aquest país. Treuen el xec bebè. Una de les raons d'aquest xec va ser degut a la poca natalitat que teníem en aquest país ja que, amb una població que cada vegada te una esperança de vida mes llarga, el país acabaria amb unes pensions que l'Estat, amb els ingressos dels treballadors no podria pagar. El que no entenc es que ara, el PP, que varen votar en contra, curiosament el defenguin. La llei de dependència diuen que no pot ser retroactiva. Tampoc entenc com ara, el PP, està en contra d'aquesta retallada quan mai ha sigut aplicada a ninguna Comunitat Autònoma governada per aquest partit. Diuen que les pensions es baixen quan en realitat es congelen les mes altes i, les no contributives i les mínimes, no es toquen. No es que estigui d'acord amb les retallades que fa el govern aquesta vegada, hi han moltes coses que al meu entendre podrien fer millor, però el que m'emprenya es que ara, el partit al que estic fent referència vulgui mostrar-se com un partit social. Massa demagògia i poca política.

Catalunya

Quan penso amb la independència de Catalunya, em ve a la memòria quan em va tocar fer el servei social a Medina del Campo, Valladolid - en aquell temps si no tenies el servei social fet, no et donaven el carnet de conduir - i em vaig trobar, anant amb algunes companyes cap a Tordesillas i en una gasolinera, un cotxe amb matrícula de Barcelona. Jo, joveneta, "ni corta ni perezosa" em vaig dirigir al senyor per dir-li hola i poder parlar una mica en català. He estat molts anys vivint a Londres . Allí quan trobava a algú que era de Madrid, de Càceres, de Sòria, etc. em sentia afina, alguna cosa ens unia. Penso que com mes lluny estem de les nostres terres mes obrim les fronteres entre uns i els altres. Qui em diu que si estigues vivint als EEUU o a la Índia i em trobés amb un europeu ja fos d'Alemanya, ja fos de Noruega no em sentís unida a ells pel sol fet de ser europeus? I no diguem quan ens mostren imatges de la terra per satèl·lit o comparat amb altres planetes o fins i tot dins la via làctia, el sentiment de petitesa, el no poder comprendre els conflictes que tenim entre nosaltres, es gran. Les fronteres, com mes lluny estem mes desapareixen. Què es el que ens fa, quan estem a la nostre terra, independistes? No tinc res en contra dels meus amics / coneguts de Madrid, Galícia, Astúries, País Basc, Sòria, Múrcia, Màlaga, Còrdova, Sevilla, etc., el que si trobo es que hem estat quaranta anys amb una dictadura que ha deixat malmès el que podria ser una unitat. Quan va morir en Tito, vaig observar incrèdula que un país com Iugoslàvia, el qual jo havia estudiat al "cole" com un país unit, podés haver-hi tant d'odi i es fessin unes guerres totalment injustes i que van suposar una gran quantitat de pèrdues en vides humanes. Per sort això no va passar aquí i vàrem entrar dins la nostre jove democràcia, però el ressentiment de tots aquells anys continua vigent en molts llocs i en moltes persones que no desapareixerà fins que passi el temps i tinguem una millor educació. Amb aquest ressentiment i apart de la nostre llarga història, sabem de la injustícia que s'ha fet a la nostra economia, a les nostres infraestructures, el poc respecte a la nostre cultura, i molts altres temes que ja coneixem de sobres durant tots aquests anys de democràcia i, tot això, es el que ha fet que s'hagi dit prou.

Mostres d'afecte

M'ha fet gràcia llegir aquesta setmana que en un estudi de la universitat de València s'han trobat que si un home està davant d'una dona guapa, l'hi pot provocar estres i malalties cardiovasculars per la senzilla raó de que els hi fa augmentar els nivells de cortisol. No sé si això els hi passa també a les dones, doncs aquest estudi només s'ha fet amb homes. Això m'ha fet pensar en que el món s'està tornant una mica boig!!!.
Han deixat de banda les mostres d'afecte: la carícia, el petó, el somriure, l'abraçada..... que poden o no poden equilibrar aquests nivells, però qui es el que no prefereix patir un infart pel sol fet d'estimar que patir-lo per l'estres, pors, ansietats per la feina, pel dia a dia?. El meu consell es que no deixem de somriure, que no manquin les carícies, els petons, les abraçades, que si hem de morir per alguna cosa, que sigui per plaer, perquè ens estimem i no per una feina, per una vida quotidiana, per les preses,...

La foto

Oh que maques que son les encaixades de mans... Ahir vàrem veure al Zapatero i al Rajoy, avui al Rajoy i al Montilla. La veritat es que fer aquests posats per la foto em treuen de polleguera. Sabem com estan les coses, sabem com està el país i de tots els temes que varen tractar, que jo sàpiga, només varen arribar a estar d'acord en UN dels temes!! Oh, quin gran assoliment, el país anirà de meravella i els fotògrafs estan a la espera... vinga fem la foto que toca, la foto d'una unió perquè la gent s'ho cregui amb aquell somriure que denota una verdadera hipocresia. Per favor, prou de fer el paperet que ja som grans i ja no ens podeu enganyar. Potser l'única notícia bona d'avui es que l'economia catalana surt del període de recessió amb un creixement zero durant el primer trimestre de l'any!! Una mica d'esperança que, en aquest temps que estem vivint, ja la necessitem.

Imperfeccions dins la perfecció

Em considero femenina però no coqueta. No he sigut mai una persona a la que li agradi portar maquillatge, encara que en "ocasions especials" potser em pinto els ulls i em poso una mica de coloret, mes d'això i em sento postissa. Deu ser el meu tarannà, no ho se. De la mateixa manera que jo soc així, moltes altres dones no ho son. He d'admetre que molts dels maquillatges estan verdaderament encertats: d'uns ulls apagats o petits et poden donar la sensació d'uns ulls vius o grans, una cara rodona et poden fer ressaltar els pòmuls i semblar que la tinguis ovalada, uns llavis petits te'ls poden fer que semblin grans i viceversa, etc. En part busquem una perfecció de la que nosaltres ens podem sentir segures i "guapes" davant del mirall, davant de la gent.

Ara bé, ens trobem dins d'aquesta "perfecció" en el mon de l'ull públic, programes com el photoshop que ja no es de maquillatge sinó de canviar el cos com si d'un escultor es tractés. Fa unes setmanes, una actriu nord-americana (no me'n recordo ara qui era), emprenyada perquè una revista va fer servir aquest programa per ensenyar les seves cames, va demanar que li fessin una foto per mostrar la diferència. Les seves cames tenien cel·lulitis, alguna variu i venetes blaves. Imperfeccions dins la perfecció.

Fa poc, el bloc "Love magazine" va penjar un post titulat "les noies de Vuitton" amb l'imatge de 50 super-models sense maquillar - entre les que estan Laeticia Casta, Elle Macpherson, Bar Rafaeli o Karolina Kurkova - com si fos la campanya tardor/hivern 2010 d'aquesta firma, cosa que no era certa. En poc temps els comentaris a aquesta foto van créixer fins arribar als 1.700. El problema es que dins de l'anonimat d'internet molts d'aquests comentaris eren denigrants amb insults cap a aquestes noies que em fa vergonya inclús escriure'ls aquí. Aquells que sabeu anglès us podeu fer una idea:http://www.reddit.com/r/pics/comments/bwq5x/those_arent_mugshots_just_louis_vuitton_models/

Està clar que aquestes fotos posen al descobert el que pot fer el maquillatge, les llums, el photoshop, per vendre una imatge irreal de les dones, però això no justifica la manca de respecte que confonen a la dona amb un maniquí a la que se l'hi pot dir qualsevol insult. Des d'aquí vull donar la meva enhorabona a aquestes dones que s'han volgut mostrar tal com son.