Canvi

Per motius personals he canviat de blogger a wordpress. Nova adreça: http://immaescamilla.wordpress.com/

L'estranya i fascinant història del vibrador

Que les arrels d'aquesta joguina sexual vinguin d'una època victoriana completament puritana és d'estranyar, però hem de saber que en aquella època als metges no els hi agradava tractar als pacients de sexe femení. Una professió altament masculinitzada que veia les dones com a persones massa emocionals i que amb prou feines eren capaces de mantenir una discussió racional sobre els seus cossos.

Una de les malalties més comuns de la dona era la que anomenaven "histèria". Els metges donaven aquest diagnòstic a qualsevol símptoma "irracional" de les queixes femenines. Els metges suggerien que les dones se sentirien millor si participessin en les relacions sexuals fins a la conclusió natural d'un orgasme masculí. Trobats que la penetració vaginal era ineficaç en moltes dones, els metges i de forma manual, massejaven el clítoris de la dona fins que experimentava un orgasme, encara que no era reconegut com a tal, sinó com un alleujament. Molts metges es van queixar que les dones trigaven molt en arribar a aquest alleujament però que repetissin era bo per les seves butxaques.

No va ser fins a partir del 1869 que els inventors van desenvolupar màquines de massatge a vapor per a consultoris mèdics i, ja en el 1900, els metges tenien una gran varietat de dispositius per triar. L'any 1905 es va inventar el vibrador de mà, permetent a les dones tenir el tractament de la histèria a casa, sense haver de visitar un metge. Aquest va ser molt popular entre dones de classe mitjana ja que les seves llars disposaven d'electricitat per a fer funcionar els vibradors.

Malgrat l'alleugeriment físic ofert pels vibradors, molts metges preferien creure que aquest enginy era un dispositiu asexual. El pensament mèdic sobre la sexualitat només es podia manifestar amb la penetració de la vagina per un penis.

Durant el segle XX la masturbació estava en la ment de molts homes i persones com Theodore Roosvelt, els preocupava la "auto-contaminació" doncs deien que treia la força, la virilitat i la moralitat dels homes, però el que la dona es masturbés era molt més aterridor. Era un temps en què es debatia si les dones podien anar en bicicleta pel plaer que el seient podia induir-les-hi, cosa que convertien en un risc moral inacceptable.

Malgrat la seva popularitat, els vibradors van desaparèixer del mercat durant la dècada de 1920. Sembla que tan aviat es va establir la connexió entre plaer sexual i vibradors i es va esvair l'acceptació com a tractament mèdic, el producte va desaparèixer de la societat en general.  No va ser fins la dècada de 1970 que el vibrador es va convertir en un producte comú.

Aquesta història pot ser divertida, però també deixa palesa l'hostilitat masculina cap als cossos de les dones i la seva sexualitat. El fet que em preocupa és la tendència, cada vegada més obvia, de voler retornar a la hipocresia de finals del segle XIX i principis del XX sense oblidar el nostre franquisme, en què s'està tornant a atacar el control que les dones poden tenir sobre els seus propis cossos.

Publicat el 17.03.2012 a Tribuna Ganxona

El rellotge de sorra humà

Quan vaig veure per primera vegada imatges de la romanesa Ioana Spanberg, la model amb una cintura de només 51 cm. vaig pensar que les imatges havien estat alterades amb el famós photoshop. No em creia que la seva figura fos possible i, si era real, no la vaig trobar ni bonica ni atractiva. Vaig pensar que aquesta noia era una noia malalta.

Resulta que estava equivocada. Les imatges d'Spangenberg no es van alterar digitalment i la model pesa només 38 quilos en un cos de 1,68 m. d'alçada. La mida de la cintura ideal per a una dona de l'alçada de Spangenberg és gairebé 72 centímetres.

Spangenberg insisteix que menja tres àpats grans al dia i que ha intentat d'"engreixar-se" sense resultats. De fet, ella diu que l'hi ha costat molt de temps sentir-se còmode en la seva pròpia pell i que no és capaç de guanyar ni una mica de pes.

"A Romania és millor tenir excés de pes, perquè això significa que pertanys a una família rica", diu Spangenberg. "M'agradaria apujar de pes, així la meva figura no semblaria tan escandalosa".

Spangenberg pot o no estar orgullosa del seu cos, i aquí ens sorgeix el problema tan de moda en aquests últims temps, n'hi ha d'altres que la idolatren.

Skinnyfans.com, una pàgina web dedicada a les dones primes (i per a dones primes em refereixo a les dones extremadament desnodrides i anorèxiques) ha publicat un vídeo de Spangenberg dins la seva pàgina. Desprès de realitzar investigacions addicionals, s'ha posat de manifest que el lloc web és pro-anorèxia, el tipus de lloc web eròtic o porno. La majoria de les imatges a la web són de dones semi-nues o nues del tot amb postures en què els seus ossos sobresurten.

Spangenberg no ho sap, però la seva figura de rellotge de sorra extrema s'ha trobat amb un públic que idolatra un estil de vida molt poc saludable i malaltís. M'agradaria, ara més que mai, que les seves imatges haguessin sigut, en realitat, alterades digitalment i no pas reals.

Publicat el 10.03.2012 a Tribuna Ganxona

 

La sanitat i el copagament

Per principis he estat sempre en descord amb el copagament, crec que les taxes que paguem haurien de cobrir l'assistència sanitària amb escreixos.

Apart de la mala administració, la mala gestió del govern amb aquest recursos i d'altres i aquí potser el que ho ha dit ben clar ha sigut la revista Cafè amb Llet amb la seva investigació sobre la corrupció sanitària, vull també afegir el tema que normalment no surt en els mitjans de comunicació: l'abús que l'usuari fa del nostre sistema sanitari. 

En tots els anys que vaig estar vivint a casa dels pares fins que vaig marxar amb 21 anys, mai però mai, en tots aquests anys, vaig trepitjar urgències d'un hospital. Veia al metge quan tenia una febre alta, en aquell temps per angines o per acetona quan arribava a 41º i he de dir que vaig créixer sana.

Ens trobem ara que - per qualsevol dolència - un ha d'anar a urgències. Un mal de cap, un mal de panxa, el torcement d'un peu, sembla imperatiu que s'hagi d'anar corrents cap a l'hospital i, a sobre, la gent es queixa de que els fan esperar per ser atesos. Els serveis d'urgències estan col·lapsats, us estranya? Quants pares no han dut al seu fill a urgències per una passa, una grip, un refredat, per unes dècimes de febre?

Aquí he parlat d'urgències però també incloc al metge de capçalera. La gent va al metge de capçalera quan, a casa i amb una mica de sentit comú ho podem resoldre i no oblidem que volem que ens recepti un fàrmac perquè ens curi. Ridícul seria que acceptéssim una camamilla per treure un mal de panxa, volem pastilles.


Les baixes per depressió (tan normals de fa un temps) han sigut moltes i poc controlades. No oblidaré mai el que el Dr. Joan Ramon Laporte em va dir: "La gent confon moltes vegades la tristor amb la depressió".

Tot aquell que tingui familiars, amics o coneguts dins del món sanitari estaran d'acord amb el que aquí escric perquè ells també ho veuen i han de callar.

Malauradament hem d'acceptar que el nostre sistema sanitari ha estat abusat i aquí és on veig que els mes principis s'han aigualit. Si hem de pagar 1€ per visita em sembla molt bé per poder equilibrar aquest abús perquè amb el que no contava és amb el factor humà: "Anem al metge/urgències perquè es gratuït i ho paguem entre tots". Si les receptes ens han de costar, les haurem de pagar.

El que és ben clar és que S'ha de garantir el sistema sanitari públic i de la manera com està anant, no es podrà.

Publicat el 05.03.2012 a Tribuna Ganxona

 

Creuen a Madrid que Catalunya és part d'Espanya?

Segons sembla creuen que no. Ho van demostrar al final de la Copa del Rei de bàsquet. L'equip guanyador, el Reial Madrid, ho va celebrar amb banderes d'Espanya i cantant el "Qué viva España".

En el programa Punto Pelota, en Carles Fité va criticar l'actuació dels madridistes, considerant-la una provocació i en Tomàs Roncero no va dubtar en respondre que si els barcelonistes quan guanyen diuen "Visca el Barça i Visca Catalunya" ells tenen tot el dret de cantar el que vulguin. Representa l'equip de bàsquet del Madrid tota Espanya de la qual la resta d'equips que han participat en la Copa del Rei n'estan exclosos? Si jo fos d'un altre equip, m'emprenyaria.

Seria divertit pensar que els madridistes cridessin "Viva el Madrid y Viva la Comunidad de Madrid". Potser ens estan fent un favor i tot.

Publicat el 25.02.2012 a Tribuna Ganxona

 

De sous vitalicis

La raó per la qual els expresidents del Govern espanyol estan cobrant un sou vitalici no és altre que evitar que la informació que posseeixen com expresidents perjudiqui els interessos de l'Estat. En altres paraules, és una manera de mantenir-los en silenci.

Ens trobem que, en la actualitat, tots els expresidents cobren una paga vitalícia de 80.000 euros anuals excepte Felipe González cobra, a més a més, 126.000 euros anuals de Gas Natural i en José Mª Aznar 200.000 anuals d'Endesa.

Al meu entendre la informació privilegiada que pot tenir un expresident no pot ser usada per interessos propis o per interès d'una empresa privada. És per això que crec que haurien de cobrar aquesta pensió vitalícia i que, per llei, s'hauria de prohibir la seva participació en el sector privat.

Aquest passat dimarts dia 14, al Congrés dels Diputats es va debatre el pagament d'aquests sous. El PP, PSOE i CIU van unificar els seus vots per blindar el dret a la prestació vitalícia i a la NO prohibició d'aquests a participar en empreses del sector privat.

I així anem...

Publicat el 18.02.2012 a Tribuna Ganxona

 

Visca la Cultura!

És ben bé que la simpatia que podria tenir cap a l'Arantxa Sánchez Vicario s'ha esvaït completament. Com és sabut, ha publicat la seva biografia i sembla que ha tret a la llum tots els draps bruts. Tots?

Partint de la base que qui publica la seva pròpia biografia escriu allò que li sembla bé i el que no s'ho calla, m'agafo amb pinces el que diu. No he llegit el llibre i, sincerament, no el penso llegir.

Si mai he llegit una biografia, és aquella que ha sigut escrita per una tercera persona, aquella persona que ha dedicat temps i esforç a fer una acurada investigació, una biografia que, la majoria de vegades, no ha estat autoritzada.

No nego que la relació que ha tingut l'Arantxa amb la seva família sigui dolenta i, com ella diu, dolorosa, però perquè publicar-ho? Es veu que tenia una necessitat vital de explicar-ho i que no podia seguir simulant una relació inexistent. Ara us pregunto: Mai us heu plantejat quina relació tenia l'Arantxa amb els seus pares? De segur que no us ha interessat mai.

La necessitat vital de explicar-ho ha de ser a través d'un llibre perquè tothom se n'assabenti? Doncs sembla que l'hi ha donat resultats: La primera edició es va esgotar en una setmana i ja estan venent la segona.

Quanta gent hi ha que l'interessa saber la vida personal d'un personatge públic, especialment quan creuen que hi ha marro? Doncs es veu que n'hi ha molta i ho podem veure en programes de màxima audiència a la televisió, a les revistes i altres mitjans de comunicació. Visca la cultura!. Ben penós.