Imma

El cas de Wilman Villar: a qui hem de creure?

2012-01-28T15:50:00.005+01:00

Tots ens vàrem assabentar, pels mitjans de comunicació, de la mort del cubà Wilman Villar a la presó i en vaga de fam. El fet de que estès a la presó per ser un opositor al règim cubà, no ens va estranyar ni tampoc la noticia sobre la seva mort. Els crits en contra l'actual gobern no s'han fet esperar. 

Aquest diumenge passat, les Damas de Blanco, li van rendir homenatge a L'Habana: "Hoy es un dia que el pueblo de Cuba, las Damas de Blanco, y la oposición interna en Cuba, están de luto, puesto que hemos perdido la vida de un joven de 31 años, un hombre digno, un hombre que no debió morir" va dir Berta Soler, líder del grup.

Que era un opositor, sembla que tothom hi està d'acord. Que no havia de morir, també hi estem. Ara, que va anar a la presó per aser contrari al govern, sembla que no està tan clar.

Segons altres fonts, en Wilman Villar va ser detingut quan la mare de la seva dona va trucar a les autoritats locals perquè vinguessin a ajudar a la seva filla. Segons s'ha dit, aquest l'estava apallissant. Els seus fills dormint, es varen despertar en sentir els crits de la mare i els tenen com a testimonis del maltractament. Inclús han ensenyat als mitjans de comunicació el certificat mèdic de quan van examinar la seva dona Maritza. On és aquest certificat? Buscant per internet tan sols l'he pogut trobar en un bloc i l'he posat sobre mateix d'aquest escrit, encara que he d'admetre que és dificil poder llegir el què hi ha escrit.

Segurament mai sabrem exactament el què va passar i qui s'inventa coses. És molt fàcil vanagloriar la imatge d'algú que ha mort (ens ha passat recentment en aquest país) però els fets són els fets i no podem donar per bo tot el que llegim o escoltem.

Les protestes diplomàtiques que ha produït aquesta mort han sigut moltes però, al juliol del 2011 en una presó de Terol, va morir un home desprès de cinc mesos d'estar en vaga de fam. Hem de saber que aquest home era un pres comú i no era opositor de cap govern. Sembla que el silenci diplomàtic en aquests casos, és normal com ho és en molts altres països que es considera que tenen un govern democràtic.

Publicat el 28.01.2012 a Tribuna Ganxona

Aràbia Saudita, aliada d'Occident

2012-01-14T16:17:00.000+01:00

Aquest desembre, al diari britànic Daily Mail hi va sortir una noticia que deia: "Els llibres de text lliurats a les escoles a l'Aràbia Saudita, ensenyen als nens com tallar les mans i els peus d'un lladre sota la llei Sharia. Els llibres, pagats i impresos pel govern, també diuen que els adolescents jueus han de ser exterminats i els homosexuals han de ser condemnats a mort. Aquí és on comença el terrorisme, en el sistema educatiu... Els llibres de text es van imprimir per l'any acadèmic 2010-2011. Les dones són descrites com febles i irresponsables. En un dels llibres per a alumnes de novè grau, se'ls ensenya que l'aniquilació del poble jueu és imprescindible. Si li ensenyes a sis milions de nens en aquests anys tan importants de la seva vida, si hi queda instal·lat en el seu cervell, no és estrany que hi hagin tants saudites suïcides", va dir un redactor.

Hem de recordar que en el febrer de 2002 Aràbia Saudita va reconèixer per primera vegada que 15 dels segrestadors suïcides de l'11-S eren ciutadans saudites, però va dir que el regne, no tenia cap responsabilitat de les seves accions. El ministre de l'Interior, el príncep Nayef, va dir que els líders d'Aràbia es van sorprendre quan es van assabentar que els 15 segrestadors eren del seu país.

The Economist Intelligence Unit en el 2011 va fer un informe sobre la democràcia i va examinar 167 països sobre la base de l'efectivitat d'un govern i dels seus ciutadans per tenir una societat oberta, amb llibertat de premsa i eleccions lliures i justes, entre d'altres categories. Aràbia Saudita es va situar en el lloc 161 (de 167). Curiosament, ara que l'Iran està en el punt de mira, es va situar al lloc 159.

No podem oblidar la noticia dels avions F-15 que els EUA han venut a l'Aràbia Saudita com a part dels 60 mil milions de dòlars contractats en què tan sols els avions ja componen la meitat d'aquest import. James N. Miller, subsecretari principal adjunt de Defensa i Andrew Shapiro, secretari d'Estat adjunt per a assumptes polític-militars, han posat èmfasi en l'estreta relació militar entre els dos països. "Els Estats Units estan fermament compromesos amb la seguretat del Regne d'Aràbia Saudita, com ho han estat durant gairebé set dècades, i, de manera més àmplia, els Estats Units i Aràbia Saudita tenen un fort interès mutu en la seguretat i l'estabilitat del Golf", segons Miller. "Aquest acord reforça la relació forta i duradora entre els Estats Units i Aràbia Saudita", va dir Shapiro. "Això demostra el compromís dels EUA a la forta capacitat defensiva d'Aràbia com un component clau per la seguretat regional."

Hom es pregunta qui són els bons i qui són els dolents, però potser la pregunta no és la correcta, la correcta seria: quins països són els rics i quins els pobres?.

Publicat el 14.01.2012 a Tribuna Ganxona

Retallades i impostos

2012-01-07T14:20:00.000+01:00

Estem en època de retallades i de pujades d'impostos. Fa mal, fa molt mal i especialment quan s'està atacant un estat de benestar que ha costat tants d'anys aconseguir.

No explicaré aquí de les obres d'infraestructura que s'han fet i que han sigut inútils, ni dels privilegis de molts polítics, ni del que es don a la casa Reial, ni moltes coses més que podria omplir fulls i fulls però que són de tothom conegudes a través dels mitjans de comunicació.

D'allò que vull escriure aquí és de la nostra educació, la de l'ull viu, la de voler enganyar, la de voler tenir més del que ens pertoca. El 3 de desembre vaig escriure sobre una enquesta que es va fer i en la qual el 75% creia que si la gent no enganyava més a Hisenda era per por a una inspecció. I és en aquest fet en el que vull insistir, perquè ho veiem dia si i dia també.

Quants de vosaltres heu treballat d'estranquis, fent els famosos "remiendos"? Quants empresaris fan nòmines als seus treballadors més baixes del que realment cobren? Quants de vosaltres si us ha vingut un paleta o un lampista a casa heu demanat la factura sense IVA? O ells mateixos han preguntat si la volíeu amb o sense IVA? Quants de vosaltres heu estat a l'atur però també heu estat treballant? Quants de vosaltres a la declaració de la renda heu fet ballar els números perquè us sortís negativa? Quants empresaris tenen doble comptabilitat? Quants empresaris immobiliaris, en èpoques de la bombolla, han tret els diners fora del país?

La responsabilitat i la conscienciació de pagar impostos és necessària. Sense impostos ens quedem sense estat de benestar, sense impostos ens quedem sense infraestructures, sense impostos ens quedem sense cultura.

El problema esdevé quan els que acaben pagant impostos són aquells que tenen una nòmina legal, aquells que tenen uns bens immobles al seu nom, aquells que ho declaren tot i acaben sempre sent els mateixos (que, com a les preguntes anteriors, de segur que han pagat alguna factura sense IVA).

En els mitjans de comunicació ens surten i ens ha sortit noms com els d'Urdangarin, Camps, Millet i molts més. I em pregunto si ells no estan fent/han fet el mateix que nosaltres a major escala (perquè la seva posició ho ha permès). És més puta una dona que cobri 100.000€ que una que en cobri 60€ pel serveis?

Fins que no canviem la nostra mentalitat i educació, malauradament, tot seguirà igual.

Publicat el 07.01.2012 a Tribuna Ganxona

Nadal cancel·lat per seguretat

2011-12-24T19:30:00.000+01:00

He llegit aquest conte en una pagina web i m'agradaria compartir-lo amb tots vosaltres. L'autor és un tal Jim Rigby i l'he traduït de l'anglès jo mateixa per a l'ocasió.  

"ELLIS ISLAND - Els tres reis mags han estat detinguts quan intentaven entrar al país. Els ciutadans iraquians portaven quantitats de substàncies inflamables, conegudes com "encens" i "mirra". Encara que no duien els explosius, els experts van revelar que les dues substàncies es podrien utilitzar com un fusible per detonar una bomba més gran. Els tres presumptes terroristes anaven també carregats d'or, presumiblement per finançar la resta de la seva missió.

També implicats en la trama hi havia dos palestins que es deien Josep i Maria. Una font anònima propera a la família va escoltar a Maria presumir que el seu fill havia de "fer caure els poderosos dels seus trons i aixecaria als humils."  Pel que sembla és una crida a l'anarquia, la parella afirma que el seu fill algun dia "ajudarà als presoners a escapar la seva captivitat."  

"Aquestes persones coincideixen amb el nostre perfil de terrorista perfectament", va informar una font oficial.

Tots els sospitosos afirmen que van escoltar àngels cantant sobre una nova era d'esperança pels afligits i els pobres. Tal com un oficial de Wall Street va dir, "Aquests bojos estan parlant de bolcar tota la jerarquia econòmica i política que té el món civilitzat. No m'importa allò que alguns àngels van cantar: Déu vol l'estatus quo, per definició".

El secretari de premsa de la Casa Blanca va anunciar que seria prudent cancel·lar el Nadal fins que d'altres ficats dins la trama puguin ser detinguts. "Els asseguro que aquesta mesura és temporal. El president li encanta el Nadal tant com a qualsevol altre. La gent encara pot comprar i donar regals valuosos, però els demanem de no pensar amb la pau mundial fins després d'haver lliurat al món dels malvats. Pels nord-americans cantar "la pau a la terra, bona voluntat per a tots", és un missatge equivocat de cara als nostres enemics".

Els més forts oponents de la prohibició del Nadal eren els botiguers minoristes. "Aquesta és un tempesta dins un got d'aigua", es va queixar el propietari d'un negoci sense nom. "Un ja no pensa en el significat polític del Nadal. El Nadal no es tracta d'un salvador que portarà esperança als pobres del món, es tracta de pessebres i llums boniques. La història ha demostrat que les persones madures són perfectament capaces de cantar himnes de pau al món sense deixar de donar suport a qualsevol guerra que els nostres dirigents considerin necessaris. La gent fa molt temps que va deixar de vincular la religió amb els esdeveniments reals del món."

No se sap on estan detinguts els sospitosos, o quan el judici podria celebrar-se. Les autoritats estan demanant als ciutadans que si veuen estrangers semblants a les figures de pessebre es posin en contacte amb l'Oficina de Seguretat Nacional."

MOLT BON NADAL A TOTHOM!

Publicat el 24.12.2011 a Tribuna Ganxona

El dia de la solidaritat

2011-12-17T11:24:00.000+01:00

Personalment em va desconcertar quan es va celebrar el dia de la recollida d'aliments. Tots sabem com de necessaris són aquests aliments, especialment en la època en que estem vivint i la quantitat de gent que no te un plat per posar a taula, però em vaig preguntar perquè es feia campanya tan sols un dia a l'any, quan hauria de tenir una fluïdesa constant. 

Vaig contactar amb el Banc d'Aliments per preguntar perquè, al igual que Humana té els seus contenidors de roba, no podien posar contenidors d'aliments fora dels grans supermercats. Qui és el que quan va a comprar no pot posar dins d'un d'aquests contenidors un paquet de llenties, arròs, pasta o qualsevol cosa? Em van enviar l'enllaç de les entitats receptores d'aliments. 

Si la gent es va abocar a donar aliments aquell dia va ser perquè el Banc d'Aliments va anar a casa seva, al seu poble, als seus carrers. Siguem francs, la gent no es desplaça a una entitat receptora per anar a donar un paquet d'arròs, però, en canvi sí el deixaria en un contenidor fora del supermercat. Alguna vegada que he tingut a casa quelcom que ja no em fa servei, però que crec que pot ser útil per algú altre, he trucat a la Creu Roja de la Vall d'Aro i han vingut a casa a recollir-ho. No ens volem desplaçar!.

Ara ens ve la Marató de TV3. Ens ve en unes dates (un molt bon màrqueting) en que la majoria de gent sembla que per ser Nadal i per allò de la "bona voluntat per tothom" s'aboca a recaptar i donar diners per una bona causa. També em pregunto si a la resta de l'any la bona voluntat desapareix. Sento dir que aquestes Maratons no m'agraden. Les entrevistes a gent malalta per tocar la fibra sentimental i fent ús de la demagògia.... Han d'haver-hi altres formes, altres maneres de fer-ho!

Publicat el 17.12.2011 a Tribuna Ganxona

Adéu Maria

2011-12-12T08:45:00.000+01:00

Maria: la mare, la iaia, la besàvia. Amb 96 anys has començat un nou viatge. Has sigut l'espelma que ens ha donat llum a tots nosaltres i que mica en mica s'ha anat apagant. Amb cinc fills, set nets, nou besnéts i dos més en camí, t'has preocupat per cadascun de nosaltres i ens has dedicat la teva llarga vida. Diuen que és llei de vida però el buit que deixes és molt gran i el teu record seguirà viu dins de tots els nostres cors . Et feia molta il·lusió reunir-te amb el pare i ara, desprès de tants anys des de que el pare ens va deixar, ja estàs al seu costat per poder, els dos junts, mirar-nos, vigilar-nos i protegir-nos des del cel. Descansa en pau, mama.

Nen de 6 anys acusat d'assalt sexual

2011-12-06T15:13:00.000+01:00

No sé quants de vosaltres que esteu llegint aquest escrit, heu jugat de petits a fer de "metges i infermeres". Els nens petits tenen una curiositat natural sobre els seus cossos i els cossos d'altres nens. És part de l'educació que reben que sàpiguen comprendre el respecte i els límits. Els nens necessiten aprendre a no tocar-se inapropiadament.

Un nen de sis anys a Wisconsin ha estat acusat d'assalt sexual desprès de ser enxampat fent de "metge" amb una nena de 5 anys i amb el seu germà. La nena va dir que el nen només l'havia tocat l'exterior encara que la mare de la nena sospita que el nen l'hi havia posat el dit a l'anus de la noia. Un nen que feia poc s'havia sotmès a uns exàmens mèdics on es requeria un examen rectal. Coincideix però, que la nena és filla d'una coneguda figura política del districte.

Els pares del nen han presentat una demanda contra el fiscal, contra un xèrif local i contra un treballador social, demanant-los que deixin de tractar d'obligar al seu fill a admetre la culpa.

Com poden processar a un nen de sis anys per assalt sexual? On està el sentit comú?

El món s'ha tornat completament boig.

En el fons, jo també vull ser ric (i lladre)

2011-12-03T15:08:00.000+01:00

Una de les coses que no m'ha sorprès quan he llegit els resultats de l'enquesta anual sobre opinió pública i política fiscal que elabora el CIS, és que el 82,8% dels espanyols creuen que els impostos no es cobren amb justícia, és a dir, no consideren que estiguin pagant més els que més tenen.

El 82,1% considera que hi ha molt frau fiscal i el 65,2% creu que l'administració fa pocs o molts pocs esforços per combatre'l. Els àmbits en què els enquestats creuen que hi ha més frau són les empreses, els partits polítics i entre els rics i poderosos. Un altre dada diu que el 75% creu que si la gent no enganya més a Hisenda és per por a una inspecció.

És estrany que, de la mateixa manera que ens queixem de que els impostos no es cobren amb justícia i que hi ha molt frau fiscal, ens trobem que no enganyem a Hisenda per por a una inspecció. En altres paraules "si tingués l'oportunitat m'agradaria tenir més i pagar proporcionalment menys i també cometre fraus". De què ens queixem, doncs, si donada l'oportunitat faríem exactament el mateix?

Publicat el 03.12.2011 a Tribuna Ganxona

El menjar que llencem

2011-11-25T10:26:00.001+01:00

A finals d'octubre ja vaig veure en els supermercats els productes destinats a les festes de Nadal, principalment els dolços. Vaig pensar amb la quantitat de diners que la gent es gasta en aquests festes amb el menjar i em vaig preguntar quants de tots aquells aliments acabarien a les escombraries. Són èpoques en que la família es reuneix, i es compra més del que es necessita pensant que és millor que en sobri no sigui cas que facin curt.

És increïble la quantitat de menjar que es pot arribar a llençar. Al Regne Unit mateix, llencen un 10% de la compra setmanal. Ens trobem també amb els excedents de les collites que es descarta a fin d'evitar una baixada de preus i l'excedent d'aliments que es llencen en cada pas de la cadena de subministrament sovint per raons absurdes com ara que no són atractius a l'ull públic i que van des dels agricultors als distribuïdors, als elaboradors o envasadors, a les botigues i finalment als consumidors.

Diuen que el menjar entra pels ulls. Recordo quan vivia a Londres vaig preguntar perquè no venien les peretes de Sant Joan ni les tomates de Montserrat, fruites que vaig trobar a faltar. La resposta que vaig rebre va ser que les peretes eren massa petites i les tomates massa lletges i que la gent no les compraria.

En definitiva, que al igual que ens ensenyen que hem de tenir un cos 10, sembla que amb la alimentació busquem el mateix, un fet completament absurd.

És una verdadera vergonya que s'estigui llençant menjar d'aquesta manera i ja és hora de que siguem conscients dels aliments que adquirim i consumim. Hem de ser responsables de les nostres necessitats i acabar amb la febre consumista, ni més ni menys.

Publicat el 26.11.2011 a Tribuna Ganxona

L'última campanya de Benetton

2011-11-18T11:58:00.001+01:00

Com alguns de vosaltres heu vist pels mitjans de comunicació, ha sortit la campanya "Unhate" (contra l'odi) de Benetton que ha estat qualificada de provocativa. La vaig veure per primera vegada dimecres i dijous ja va ser rectificada. Van treure la foto que ensenyo sobre aquest escrit. I amb això em pregunto: Perquè aquesta si i les altres no? Si aquesta es troba ofensiva, no ho són les altres?

A banda del poder que pot tenir l'Església, això m'ha fet plantejar les diferents costums que hi ha a diferents països. És conegut que a la mateixa Rússia els homes es poden donar un petó als llavis i no passa res. A la Gran Bretanya entre els amics de diferents sexe es poden donar petons als llavis i no passa res (costum que personalment no vaig adoptar, amb un que em van donar sense esperar-m'ho en vaig tenir prou). Tant als Estats Units com a Gran Bretanya molts pares donen petons als llavis dels seus fills i no passa res. Són costums i són acceptades. 

És provocativa la campanya? És ofensiva? Un molt bon muntatge, tot sigui dit. Però sincerament prefereixo veure aquesta gent fent-se petons que no pas discutir-se, insultar-se i amenaçar-se. Trobo molt més ofensives algunes de les coses que ens fan llegir i veure a diari els medis de comunicació: hipocresia, manca de principis, guerres, poder i un llarg etcètera, però potser ja hi estem acostumats, i com que hi estem acostumats, ho trobem normal.

Publicat el 19.11.2011 a Tribuna Ganxona

Una altre guerra

2011-11-09T15:16:00.000+01:00

Utilitza el President Obama la guerra com a eina de campanya per la reelecció?

Barack Obama ha dit als aliats d'Amèrica que Estats Units atacarà l'Iran abans de la tardor de 2012 llevat que Teheran aturi els seus programes d'armament nuclear.

La retirada imminent de les tropes dels Estats Units a l'Iraq és part d'un programa per reorganitzar la presència americana al Golf. Això encaixa amb els nombrosos informes de les últimes setmanes que parlen d'un gran nombre de tropes dels Estats Units que estan estacionades a Kuwait.

La coincidència entre el possible atac, la tardor del 2012, i l'intent d'Obama per aconseguir un nou mandat a la Casa Blanca recorda massa la invasió d'Iraq per part de George W. Bush per no perdre vots l'any 2004.

Iran ha rebutjat constantment les reiterades denúncies pels Estats Units, el règim d'Israel i els seus aliats europeus que s'està duent a terme un programa secret nuclear militar.

El país insisteix que com a signatari del TNP (Tractat de la No Proliferació Nuclear) i membre de l'AIEA (Agencia Internacional d'Energia Atòmica) té tot el dret de desenvolupar i adquirir tecnologia nuclear amb finalitats pacífiques com la generació d'electricitat i la investigació mèdica.

A més, l'OIEA (Organització Internacional d'Energia Atòmica) ha dut a terme nombroses inspeccions de les instal·lacions nuclears de l'Iran, però mai s'ha trobat cap evidència que indiqui que el programa nuclear civil de l'Iran s'ha desviat cap a finalitats militars.

Tornarem a viure les paranoies mentals i mediàtiques de les armes de destrucció massiva? És més important retenir el poder que milers de vides humanes?

Publicat el 14.11.2011 a Tribuna Ganxona

Una nova perestroika

2011-10-29T14:20:00.000+02:00

És interessant saber que l'exlíder comunista Mikhaïl Gorbatxov, parlant davant d'una multitud de 3.600 persones al Lafayette College d'Easton (Pennsylvania), va anunciar la necessitat d'una nova "perestroika" i un nou sistema de govern mundial.

"El món necessita objectius que uneixin la gent", va dir. "Els grans bancs, les grans empreses, segueixen pagant els mateixos grans bons. Hi va haver alguna vegada una crisi per a ells?... Jo crec que els Estats Units necessita la seva pròpia perestroika".

Com es pot entendre aquesta perestroika? Com un nou ordre mundial que es caracteritza per un sistema de govern global, segons Gorbatxov.

"No podem deixar les coses com estaven abans, estem veient que aquestes protestes s'estan movent fins i tot a nous països, que gairebé tots els països estan sent testimonis d'aquest tipus de protestes, la gent vol un canvi", va dir. "Estem davant d'aquests reptes, dels problemes plantejats per aquests moviments i que a poc a poc podran trobar el camí cap a un ordre mundial" va afegir Gorbatxov.

Al setembre de 2000, Gorbatxov va demanar a l'ONU que establis l'estil soviètic d'autoritat central per controlar els negocis del món i les preocupacions ambientals. Durant dècades s'ha demanat un nou ordre mundial per reemplaçar als actuals Estats nació com la font última del poder.

Desprès de llegir parts del discurs que s'han publicat a diferents mitjans, em pregunto si un govern mundial no és, en definitiva, un govern autocràtic i antidemocràtic. La seva perestroika no faria que tinguéssim una menor representació política? Un govern mundial no donaria més poder als que van ser, en primer lloc, els responsables del col·lapse financer?

Publicat el 29.10.2011 a Tribuna Ganxona

La castració química a Rússia

2011-10-15T14:48:00.000+02:00

El Parlament rus ha aprovat una llei sobre la pedofília. A partir d'ara, les persones declarades culpables de delictes sexuals contra menors de 14 anys, s'enfrontaran a la castració química, mentre que els reincidents s'enfronten a una pena de cadena perpètua.

D'acord amb la nova llei, la decisió sobre la castració química obligatòria d'un convicte es realitzarà a través de l'informe d'un psiquiatre forense demanat per la cort, que en última instància, poden recórrer a altres mesures mèdiques.

Al mateix temps, alguns dels presos poden demanar la castració química voluntària. Això pot ajudar-los a obtenir la llibertat condicional si ja estan complint una condemna o una sentència més indulgent.

La nova llei arriba enmig de les creixents preocupacions sobre les agressions sexuals contra menors en la societat russa.Ni més ni menys que 1.300 nens russos van patir delictes de violència sexual en 2008 i una altre xifra de 5.233 delictes sexuals no violents, d'acord amb Anton Belyakov, diputat del partit legitimista "Rússia Justa". Belyakov va se un dels que demanaven penes més severes per als pedòfils, ja que al voltant del 97% repeteixen els seus delictes després de ser alliberats.

"Els pedòfils són persones malaltes i perilloses que mai seran membres de ple dret de la societat, i és per això que el nostre objectiu és protegir les persones sanes, els nostres fills, que tenen tota una vida per davant", va dir Belyakov.

El problema esdevé quan la comunitat científica no ha demostrat la capacitat del medicament per inhibir el desig de que un pedòfil abusi d'un nen, mentre els efectes secundaris de la medicació inclouen depressió, fatiga, diabetis i coàguls de sang que, per descomptat, no són part de la sentència.

Publicat el 15.10.2011 a Tribuna Ganxona

Fems energètics

2011-10-08T17:43:00.000+02:00

De la mateixa manera que escric quan les coses m'indignen o no m'agraden, també escric quan trobo bones noticies i, per mi, aquesta és una d'elles.

La companyia més gran d'aigua i clavegueram a la Gran Bretanya ha començat a utilitzar per primera vegada escates d'aigües residuals, una nova forma de combustible renovable que crema com estelles de fusta, per generar energia elèctrica.

Thames Water ha començat a produir les escates d'assecat (sòlids d'aigües residuals) amb la màquina construïda especialment per aquest ús al clavegueram de Slough, Berkshire. Les escates són portades en camions a Bexley, al sud-est de Londres, on es cremen per generar electricitat.

Thames Water estima que el 16 per cent de les seves necessitats d'electricitat seran cobertes en el present any fiscal per l'anomenat "poder dels fems", suficient per a prop de 40.000 llars.

Fins ara, les assecadores s'han utilitzat per reduir els residus simplement per desfer-se'n amb més comoditat. Aquesta nova assecadora es compromet a reduir les emissions de carboni de l'empresa en més de 500 tones a l'any, així com tenir fins 300.00 lliures esterlines a l'any de beneficis en els costos operatius.

Aquesta iniciativa hauria de tenir el suport de tothom i s'hauria d'estendre a altres ciutats i països. Qui sap si més endavant els nostres fills o nets quan vulguin anar al w.c. ens podran dir: "vull generar electricitat". Tot és possible.

Publicat el 08.10.2011 a Tribuna Ganxona

Control dels mitjans informatius?

2011-10-01T19:21:00.002+02:00

Tenim un bon grapat de canals de televisió, de diaris i de ràdios per escollir. Sabem els que van cap a la dreta o cap a l'esquerra, però d'això a voler controlar els informatius de RTVE, entitat pagada per tots nosaltres, hi ha un abisme.

Recordem que aquesta proposta va tenir cinc vots a favor (PP i CIU), dos en contra (IU i UGT) i quatre abstencions (PSOE, ERC i CCOO).

És la tercera vegada que el PP ha proposat controlar-los i el fet de que el partit socialista s'abstingués en la votació en lloc de votar-hi en contra, li passarà factura, no en tinc cap dubte.

La ministra de Sanitat, Política i Igualtat, Leire Pajín, va dir que els consellers del PSOE es van equivocar profundament i que el Govern no sempre està d'acord amb les decisions que prenen els seus consellers. No és excusa. Tampoc és comprensible el silenci de ERC i CCOO. Ja sabem que el qui calla atorga, tal com ha sigut en aquest cas.

Hem de saber que el càrrec de Conseller de l'Administració de RTVE té una durada de 6 anys i que la meitat s'haurien d'haver renovat fa un any i mig. Cobren uns 120.000 euros anuals, amb dret a cotxe amb conductor, un assessor i una secretària.

No van tardar gaire en revocar aquesta decisió per la oposició i malestar que va crear entre els treballadors de la Corporació i els sectors de l'opinió pública. I que esperaven?

Aquestes persones no son dignes de tenir aquest càrrec i haurien de ser revocades per aquells que les van nombrar. Tan sols tenim al conseller proposat per CCOO que va dimitir per petició del sindicat.

La llibertat d'expressió i d'informació és sagrada, acabar amb aquesta llibertat és acabar amb la democràcia i això sembla ser massa fàcil quan s'utilitzen aquests recursos.

No podem oblidar als "grans" de TVE dins l'era Aznar, especialment a l'Alfredo Urdaci. Recordeu l'onze-M?

Publicat el 03.10.2011 a Tribuna Ganxona

Les llengües oblidades

2011-09-24T16:31:00.000+02:00

Aquest passat dilluns ens hem trobat amb la noticia que el Tribunal Constitucional ha admès a tràmit el recurs que el govern espanyol va interposar contra la Llei de l'Aranès aprovada al Parlament de Catalunya. 

Desprès d'això i del que està passant amb el català, he volgut informar-me una mica sobre les diferents llengües que es parlen en el món i les que poden estar en perill de passar a l'oblit.

És difícil acceptar que de les 7.000 llengües riques i variades que es parlen avui dia, es creu que només la meitat es faran servir al final del segle, llevat de fer un esforç per salvar-les. Si hi ha gent que es pot comunicar sense elles, per a què es necessiten?

Hi ha un famós exemple: Els esquimals tenen moltes paraules per descriure el que nosaltres simplement diem "neu". Això suggereix que hi ha una riquesa en moltes de les llengües que la seva traducció es perdria completament. Quan es perd una llengua correm el risc de perdre els diferents i variats conceptes i matisos que la componen, perdre part de la cultura, del lligam que ens uneix, de les nostres arrels i de l'orgull de pertànyer a una família que ha perdurat a través dels segles.

La crida després del document publicat Llengües en Perill elaborat per la National Science Foundation i la National Endowment for the Humanities dels EUA, va fer que el govern  invertís la quantitat de 3.0 milions de dòlars per finançar i preservar les llengües que estan desapareixent.

El projecte vol referir-se a com la gent expressa les seves idees, con les societats s'adapten i com ha evolucionat la història humana.

Algunes d'aquestes llengües són parlades per menys de trenta ancians, i el jovent no les està aprenent, de manera que hi ha una necessitat immediata de restaurar-les.

A continuació us presento deu dels idiomes que els investigadors estan tractant de salvar, juntament amb enllaços als seus programes:

Bangime - Nord de Bali

Navajo  - Sud-oest dels EUA

Koasati - Louisiana

Wichita - Oklahoma

Arawak - Brasil

Máihiki - Perú

Cherokee - Sud-est dels EUA

Txetxè - El Caucas

Sud-est Tepehuanes - Mèxic

Defaka - Nigèria

No podem permetre que les llengües es perdin i no podem permetre que la seva riquesa passi a l'oblid.

Publicat el 25.09.2011 a Tribuna Ganxona

11/09 i 22/07: doctrines

2011-09-17T19:15:00.002+02:00

Coincidint amb la nostra Diada, a Nova York varen commemorar el desè aniversari del 9/11 (11/09 como ho escriuríem aquí). L'atac a persones que no es podien defensar va ser fulminant. El recordatori de la gent que va morir aquell dia l'hem tingut amb imatges, vídeos i entrevistes als que van sobreviure i als familiars. El total de morts aquell dia: 2.819.

La doctrina Bush, codificada en la retòrica cristiana, va posar en marxa una lluita per la democràcia i la llibertat i va enviar el país a la guerra.

Enmig del dol del 9/11, les víctimes dels més de 137.000 civils que s'estima que han mort violentament en les guerres subsegüents a l'Afganistan i l'Iraq, són invisibles.

Sens dubte, els familiars de les víctimes del 9/11 mereixen plorar les seves pèrdues, però quan el dol es converteix en un espectacle públic fa que el xec en blanc per l'estat de guerra dels Estats Units es mantingui, el finançament d'un viatge sense fi a l'infern. S'han utilitzat els morts de les torres bessones com a explicació de la seva pròpia bondat per acabar amb el "mal" i que la societat acceptés i encoratgés aquestes guerres.

El lingüista, filòsof i activista nord-americà Noam Chomsky va argumentar recentment que Bin Laden no podria haver desitjat un millor aliat que els EUA. El prendre mesures enèrgiques contra els musulmans del país i de l'estranger amb una retòrica d'odi, ha provocat una radicalització que Bin Laden no podria haver generat per si sol.

El 22 de juliol d'enguany, Noruega va patir la mort de 8 persones per una bomba i de 69 joves que estaven en un campament d'estiu del Partit Laborista Noruec. Sent les dues accions terroristes completament diferents, una cosa que si els ha unit ha sigut el dol nacional.

Però el discurs de'n Bush amb el del primer ministre de Noruega, Jan Stoltenberg, han sigut completament diferents. Aquest últim insisteix en aturar la mort i l'assassinat a través de l'obertura i calidesa. "Aquest és l'escut contra la violència, aquesta és la seva espasa. La fe en la vida humana, la fe en els valors humans. S'ha dit "ull per ull" però jo us dic: no lluitar contra aquells que us farà mal. El mal pot matar una persona però mai pot derrotar un poble. Aquesta és una marxa per la comunitat, una marxa per la democràcia i una marxa cap a la tolerància."

Els dos líders fan una crida als mateixos valors d'obertura i llibertat, però en la doctrina de Bush aquesta crida es va iniciar amb la marxa dels soldats armats. En la doctrina Stoltenberg la crida és una marxa pacifica de civils armats amb torxes per il·luminar la foscor. Pregunteu-vos quina doctrina és la millor.

Publicat el 17.09.2011 aTribuna Ganxona

Català? Castellà?

2011-09-10T14:32:00.000+02:00

Desprès del nostre problemàtic Estatut, el mes de maig, el TS va donar la raó a tres famílies catalanes que reclamaven el seu dret a la escolarització en castellà i va dir que la llengua castellana havia de ser vehicular a l'escola. Aquest passat 28 d'agost el TSJC va donar dos mesos de termini perquè Ensenyament adopti les mesures necessàries pel seu compliment. Les opinions d'uns i d'altres no s'han fet esperar. Aquesta setmana els diaris, els correus electrònics i els blocs en van plens.

Traient allò que jo personalment pugui opinar sobre aquest tema, doncs tampoc vull repetir el que molts ja han dit, hi ha una frase en castellà que m'agrada: "Hechos son amores y no buenas razones".

L'avaluació que fa el Ministeri d'Educació als alumnes de 4t de primària i de 2n d'ESO, exigida per la llei orgànica d'Educació, ens pot fer veure que hi ha molta gent que vol ignorar els resultats, incloent el Tribunal Suprem i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Ens trobem que en les probes de castellà, a tot l'Estat Espanyol la nota mitjana se situa en 500 punts. Ves per on, l'alumnat a Catalunya de 4t de primària ha sortit amb una mitja de 502 punts per sobre d'Andalusia, Múrcia, País Basc, Extremadura, Galícia, Canàries i Balears. Els de 2n d'ESO també han sortit amb la mateixa puntuació per sobre de les Balears, País Valencià, Canàries, Galícia, Extremadura i Andalusia.

Estem, es pot dir, en una situació de mediocritat pel que fa al aprenentatge del castellà a les escoles, però és la immersió lingüística la culpable? No hi han altres comunitats que estan per sota Catalunya i l'única llengua que hi aprenen és el castellà? Aquestes tres famílies hagueren estat més contentes portant els seus fills a estudiar a una escola d'un nivell d'ensenyança del castellà inferior a Catalunya, però tenint el castellà com a única llengua? Segur que sí.

Així com el Ministeri d'Educació fa l'avaluació del castellà també ho fa de les matemàtiques, ciències socials i d'altres assignatures. Catalunya ha sortit just per sobre la mitjana. Podem dir que s'han d'invertir més esforços per tenir una més bona educació, però que no em vinguin en que l'ensenyança del català fa que els estudiants de Catalunya no aprenguin el castellà. Per favor!

Publicat el 10.09.2011 a Tribuna Ganxona

Viure de préstec

2011-09-03T14:29:00.003+02:00

Una de les noticies que hem vist tots aquesta setmana, és la caiguda de nombre d'hipoteques. La veritat és que m'ha estranyat veure-ho com una noticia doncs és completament lògic quan hi ha tanta gent aturada. He pensat en anys enrere quan la gent no comprava pisos ni cases i el que feia era llogar-les. 

El pis on vaig néixer i viure era de lloguer i com nosaltres, el 90% de famílies. La compra era, en aquell temps molt cara però és que a la gent ni se li passava pel cap comprar un habitatge. Estic parlant d'un temps en què un Seat 600 valia entre 65 i 70 mil pessetes i el sou d'un treballador era d'unes 2.000 pessetes al mes. És com si avui en dia, un treballador que guanyi 1.300€ al mes es comprés un cotxe semblant al 600 per 42.250€, però la diferència és que el 600 l'havies d'haver pagat 3 mesos abans de la seva entrega i tenia una llista d'espera d'entre un i tres anys. En altres paraules, si un no estalviava, no podia comprar res. Les coses han canviat molt. Els habitatges s'han anat comprant amb hipoteques de 25, 30 i fins a 40 anys i els cotxes amb crèdits de 5 i 10 anys. Les targetes de crèdit i les condicions de pagaments mensuals a diferents botigues, als dentistes i molts d'altres, fan que visquem de préstec la nostra vida. Fa bastants anys me'n recordo que un amic em va dir: "Si el govern s'endeuta de la manera que s'endeuta, perquè no ho pot fer una família normal?" Tot té les seves conseqüències i les estem vivint.

Ara ens trobem que els contractes temporals es poden allargar, que els contractes de formació s'amplien fins els trenta anys. El primer que em va venir al cap al llegir-ho va ser: "Com podrà aquesta gent formar una família?" Sabem de sobres que la natalitat ha baixat molt i què l'edat en que es tenen els primers fills ha augmentat i sabem que no falta gaire perquè en aquest país hi hagi més gent jubilada que treballant. Quines opcions els hi donen per buscar habitatge? Cap ni una. Si un lloga un pis, avui en dia, volen el contracte, avals del banc i un bon dipòsit. Si algú el vol comprar, el banc rebutjarà concedir-li cap tipus d'hipoteca. Menys atur? Segurament, però amb un jovent que viurà a casa dels pares fins aconseguir un mínim de seguretat en la feina.

Però no us amoïneu, perquè no importa el que guanyis i el contracte que tinguis, d'alguna manera faran les mil i una filigranes perquè puguis seguir comprant, comprant i comprant.

Publicat el 03.09.2011 a Tribuna Ganxona

Aprendre d'un nen

2011-08-27T18:48:00.002+02:00

De vegades, les coses més normals i que veiem amb els nostres ulls dia sí i dia també, són a les que menys importància donem. L'exemple que dono ara és potser el que m'ha fet adonar que les coses poden ser molt més senzilles de les que ens pensem.

Un nen de 13 anys, l'Aidan Dwyer, caminava un dia pel bosc durant l'hivern i mirant cap amunt, es va fixar amb les branques nues de fulles que hi havien per sobre d'ell. Aquelles branques no semblaven estar creixent a l'atzar. Així que va prendre algunes mesures dels angles de les branques, va fer uns números i, sense adonar-se'n, es va trobar que l'omnipresent Successió de Fibonacci estava darrera de tot. Sospitava que hi havia alguna raó. Que els arbres utilitzaven aquest model per obtenir més llum.

Així que va fer un experiment. Utilitzant el mateix nombre de cèl·lules solars es van construir dos models de treball. Un d'ells era el règim tradicional: tots els panells plans en una sola placa plana. L'altre utilitzant la Succesiió de Fibonaci per a crear el mateix patró en espiral que va observar en els arbres. Els resultats? L'homenet ens informa:"El disseny de l'arbre ha creat un 20% més d'electricitat i recull dues hores més de llum solar durant el dia. Però els resultats més interessants van ser al desembre, quan el sol estava en el seu punt més baix en el cel. El disseny de l'arbre va crear un 50% més d'electricitat i el temps de recollida de la llum solar era fins a un 50% més".

Aquest noi acaba de guanyar el premi de jove naturalista del Museu Americà d'Història Natural.

Potser que tots comencem a obrir una mica més els ulls i comencem a aprendre de la saviesa de la naturalesa que ens envolta.

Publicat el 27.08.2011 a Tribuna Ganxona

Condons (poc) catòlics

2011-08-20T15:29:00.002+02:00

La Jornada Mundial de la Joventut, una "gran trobada de tot el món amb el Papa", s'està fent aquests dies a Madrid. Els joves catòlics de tot el món es reuneixen per assistir a concerts, visitar museus, tenir sessions de catequesi amb bisbes i celebrar la Missa amb el Papa. Durant els últims anys, l'organització catòlica Catholics for Choice (Catòlics per Elecció) amb base als Estats Units, ha fet publicitat en tanques i a les estacions de metro com a part de la seva campanya a les ciutats on se celebra la Jornada Mundial de la Joventut, amb el lema Condoms4life (condons de per vida). Aquest any, però, els anuncis han estat prohibits.

Catholics for Choice, una organització que s'esforça a ser una expressió del catolicisme tal com és viscut per la gent normal, havia reunit una sèrie d'anuncis d'agraïment al Papa Benet XVI per reconèixer, estranyament, que els condons poden fer el bé. Els anuncis, que pretenien posar a Madrid, van ser rebutjats per Publimedia, una agència de publicitat amb seu a Madrid.

En un comunicat de premsa, el president de CFC Jon O'Brien va defensar els anuncis. "Com catòlics, donàvem suport a l'afirmació del Papa Benet XVI que els condons poden salvar vides" va dir. "Aquest va ser un gran avenç en la posició de la jerarquia en l'ús de condons. Com pot ser ofensiu pels catòlics donar suport a la posició del Papa?"

 El debat gira a l'entorn dels comentaris confusos del Papa el novembre passat, quan va declarar que l'ús del condó, que ha estat condemnat per l'Església Catòlica, a vegades era moralment acceptable si s'utilitzava per evitar un mal major moral (és a dir, la transmissió del VIH). El comentari va ser confús i no concloent, però no restringeix als catòlics el missatge d'elecció, el que posa en relleu el fet de que molts catòlics fan servir els anticonceptius, independentment de la posició de la jerarquia de l'Església sobre el tema.

No està clar per què Madrid ha rebutjat els anuncis quan han sigut un èxit en altres celebracions de la Jornada Mundial de la Joventut. Però una cosa és certa: els bons catòlics fan servir condons i els joves catòlics ho saben.

Com a punt final, he de dir de que m'he assabentat d'això a través de la premsa americana, perquè aquí no he trobat res sobre aquest tema.

Publicat el 20.08.2011 a Tribuna Ganxona

Les revoltes

2011-08-13T16:39:00.002+02:00

Quan vaig deixar Barcelona per anar a viure a Londres i, al cap d'uns mesos, vaig veure pel carrer una manifestació, vaig al·lucinar. Venia d'un país on encara estàvem sota el poder de Franco i les manifestacions estaven prohibides. Era normal que algú acabés ferit i/o mort degut als trets "a l'aire" per part de la policia i hi havia una quantitat de detencions que moltes vegades acabaven en tortures dins les comissaries, especialment quan et portaven a la de la Via Laietana. Es començava una manifestació i, a la que apareixia la policia, campi qui pugui: portals de cases, carrerons, el que fos per pura protecció. El que em va sorprendre a Londres, va ser veure com milers de manifestants anaven pel carrer cridant les seves consignes i uns quants policies al costat, seguint la marxa, parlant amb ells i sense cap arma de foc.

Temps era temps. Quan van pujar les taxes a les universitats d'Anglaterra vàrem veure les revoltes pels carrers de Londres i no em creia que aquella era la ciutat on vaig estar vivint deu anys de la meva vida. No, alguna cosa havia canviat.

Ara ens trobem amb les disturbis que van començar al barri de Tottenham per la mort a trets d'un home per part de la policia. Els disturbis s'han estès a altres barris de Londres i a ciutats com la de Birmingham, Bristol, Liverpool, Manchester o Leeds. Sembla com si d'una bomba de rellotgeria es tractés, com si estiguessin esperant que alguna cosa els fes explotar. El vandalisme, els saquejos i l'extrema violència s'ha fet notar entre el jovent d'aquell país.

Segons el diari britànic, The Guardian, els experts han dit que l'"exclusió social" és la raó dels disturbis. Segons el New York Times, tot és degut a les retallades en els programes socials.

Aquests disturbis estan passant a barris i ciutats on la immigració és alta. També ho era quan jo estava allí. Qui no anava a comprar al popular corner shop (botiga de la cantonada), regentada majoritàriament per paquistanesos? Vaig viure en diferents barris de Londres: Battersea, Tooting i Greenwich. A tots ells hi havia barreja tant de races com de països i tots convivíem sense cap problema. El major problema és la formació de guetos, ens està passant aquí també com per exemple, a Salt, Vic i d'altres indrets i ja sabem els problemes que aquest fet genera. La desconfiança entre uns i altres s'ha anat intensificant. Mai hi pot haver una bona convivència separant les persones per raça i nacionalitat. A sobre, ens ha vingut una època de crisis en què s'han perdut feines i els ulls es fixen en els nouvinguts o no tan nouvinguts, perquè sovint son persones de pares estrangers nascudes al país. Els recels i els odis es generen i els culpen de no poder tenir una feina digna. Malauradament també ens trobem que aquests barris i ciutats son les més humils, on hi ha menys feina i més aturats. La frustració i la animadversió és gran. Però tampoc crec que tot vingui per aquesta banda, encara que si en part.

Una de les coses que més m'ha sorprès és que els supermercats no han estat saquejats, cosa que, en part, entendria quan la gent sense feina i amb les retallades socials no pot arribar a finals de mes per posar un plat a taula. Ens hem trobat que la majoria de saquejos han sigut a botigues de televisions, de telefonia mòbil i d'altres coses que teòricament son "innecessàries" per viure. En una paraula, consumisme. Trist saber que entre tots hem creat una societat de consum on hom vol estar equiparat a qualsevol veí o amic, on la gent es valora pel que té i no pel que és.

Ens trobem també amb els incendis de cases, de botigues, destrosses pel fet de voler destrossar. El poc respecte que es té envers al que et rodeja, al teu barri, al teu veí, a la teva ciutat. Mares a les portes cridant que no toquessin casa seva perquè tenien criatures petites dormint. Gent que ha perdut la llar, gent que ha perdut el seu negoci, gent que ho ha perdut tot. Els danys materials són incalculables, però els danys morals també.

És jovent que no té res, que no té feina, que no tan sols està malament però que empitjorarà. Veuen com el govern rescata els bancs i com l'aixeta de les ajudes socials es tanca. No tenen res a perdre. I no els vull justificar perquè estic completament en contra de cap signe de violència, crec que hi ha altres camins.

Aquestes revoltes poden o no ser controlades per la policia i/o l'exèrcit, amb bales de goma i/o amb mànegues d'aigua, però la ira, la frustració i el desencís no acaba amb el control d'una revolta. El govern ha d'analitzar temes com l'educació, la inversió per fomentar el treball i les ajudes socials. A no ser que hi posin solució, una altre bomba de rellotgeria pot sorgir un altre vegada i ja sabem quines son les conseqüències. 

Publicat el 13.08.2011 a Tribuna Ganxona

El dejú

2011-08-06T16:24:00.000+02:00

Moltes religions recomanen seguir el dejú durant un temps. No sé vosaltres, però quan era petita a casa, no fèiem dejú però sí abstinència i què significava fer abstinència? Doncs que cada divendres durant l'època de quaresma ens era prohibit menjar carn i la mare ens feia un menú basat en peix. El resultat d'aquella abstinència no era el que es buscava doncs per nosaltres era quasi con una festa. El peix, en aquella època, era més car que la carn i menjar-ne era tot un luxe.

En el meu parer crec que el dejú és bo. Perquè? La persona crea uns hàbits alimentaris a la seva vida que acaben sent una necessitat pel seu cos. El fet de saber-los restringir fa que ens deslliguem d'aquest hàbits aconseguint una millor fortalesa. I no parlo per experiència pròpia perquè soc la persona més feble que mai us heu trobat (especialment per les vegades que he volgut deixar de fumar, ho reconec).

Si explico això és perquè m'ho ha fet reviure el fet d'haver llegit l'article "És fàcil fer el Ramadà a Espanya a 40 graus?" a El País. Com molts de vosaltres sabeu, aquest passat dilluns va començar el mes del Ramadà en què els musulmans tenen prohibit menjar, beure i mantenir relacions sexuals des de l'alba fins que el dia s'enfosqueix. A més a més és una època que dediquen a la oració, meditació i un apropament a Déu. Em sembla molt bé que els musulmans facin el Ramadà i admiro la seva voluntat. Jo, com he dit abans, seria incapaç. Ara bé, el que no entenc és com uns fan el seu dejú més llarg que d'altres depenent de la situació geogràfica en què estan. Què passa amb aquells que estan a l'hemisferi nord que tenen el sol de mitjanit? I si el Ramadà coincideix a l'hivern i no veuen el sol ni que vulguin?

Es creu que va ser en l'any 610 que l'Alcorà va ser revelat al profeta Mahoma a Aràbia Saudita. Si mirem a quina hora surt el sol i a quina hora es pon, veurem que hi ha diferència. Aquest mes d'Agost, a l'Aràbia Saudita, el sol surt a les 5:50 hores i es pon a les 18:42. Si ho comparem amb Girona, a nosaltres ens surt a les 6:42 i és pon a les 21:08, i no diguem la diferència amb els països del nord!! No és que vulgui canviar les seves lleis sagrades però crec sincerament que l'horari hauria de coincidir amb el de l'Aràbia Saudita.

En la lectura de qualsevol llibre sagrat, sempre s'ha de tenir en compte la geografia, el clima i en quina situació estava el poble en aquella època. Potser ens donaria una comprensió més àmplia i eliminaria uns dogmes que moltes vegades veiem com injustos.

Publicat el 06.08.2100 a Tribuna Ganxona

Restaurants on només pagues el que pots pagar.

2011-08-02T09:42:00.000+02:00

En Shaich i la seva família van passar un temps de voluntaris en menjadors de beneficència i rebosts d'aliments on la gent feia cua per aconseguir un mos de pa. L'experiència la van trobar deshumanitzant i que robava al poble de qualsevol dignitat que pogueren tenir. En Ron Shaich va pensar de quina manera podia fer que aquesta gent pogués menjar en el mateix lloc que els altres, amb la mateixa dignitat i poder reconstruir una mica la seva confiança.

L'any passat va obrir una cafeteria, el "Panera Bread" a Clayton, Missouri amb el lema "paga el que pots pagar". Va tenir un èxit rotund i des d'aleshores ha obert dos altres llocs, un a Dearborn, Michigan i un altre a Portland, Oregó. L'objectiu és que la gent amb més mitjans poden ajudar a compensar els que tenen menys. En Shaich afirma que aproximadament el 60 per cent dels clients paguen el preu de venda suggerit, el 20 per cent paga extra, i un altre 20 per cent paguen menys o gens. No hi ha ni caixers ni caixes registradores, tan sols caixes per donacions per poder preservar la dignitat dels clients. Molts dels que no poden contribuir monetàriament ofereixen el seu temps i esforç dins la cafeteria el que fa que els costos d'explotació del negoci es redueixin.

La Fundació "Panera Cares" està basada en que l'alimentació és un dret, no un privilegi.

Els seus 3 pilars per l'èxit són:

1.- Sense ànim de lucre.- Els clients aconsegueixen que qualsevol quantitat extra que paguen es remunta a donar suport als necessitats.

2.- Preus reals.- Si els clients saben el valor real dels elements del menú, s'han de sentir còmodes pagant el preu complet o, potser, una mica més quan es pot.

3.- Humanitat.- En posar una cara de benvinguda davant, és més difícil que els clients més "llestos", s'anotin un dinar gratuït.

És d'admirar que quan una persona veu com afecta la crisis al seu voltant, quan veu que les ajudes del govern són insuficients i quan veu totes les misèries que l'acompanyen, pot arribar a idear quelcom per ajudar i fer-ho realitat. La meva sincera enhorabona.

En relació al drama de Noruega

2011-07-30T17:16:00.000+02:00

La tragèdia de la setmana passada a Noruega ha deixat al món sorprès. La magnitud de la massacre és difícil de comprendre. El drama d'Oslo és una mostra més del perill que comporta l'extensió i propagació de les ideologies extremistes, lligades a l'onada de populisme polític que travessa Europa en els últims temps.

En el seu llibre Populismes: la pendent fatal, que va publicar en Dominique Reynié el passat mes d'abril posa, entre d'altres coses, "el nacionalisme, la xenofòbia, l'autoritarisme, la desqualificació de la classe dirigent i dels mitjans de comunicació, l'atracció envers aquestes doctrines de les classes populars, no són noves. Ja va passar en els anys trenta, a continuació de la crisi econòmica mundial. I ja sabem quin va ser el final". L'autor afirma que l'esquerra s'ha debilitat (actualment a la UE sols hi ha dos governs d'esquerra: Xipre i l'Estat espanyol) ja que una part creixen de l'electorat popular s'ha passat de l'esquerra a la dreta populista i extremista.

El que és realment perillós és com alguns periodistes de mitjans de comunicació simpatitzants de la dreta han entès i, en part, han defensat aquesta massacre. No els posaré tots aquí ni tampoc els seus noms, perquè la llista seria llarga però us en deixo quatre ratlles perquè us feu, encara que sigui, una petita idea.

"És simplement una visió de futur davant de la pujada de la islamització d'Europa" (França) "Anders Behring Breivik és responsable dels seus actes. Si algú li incitava a la violència, era la supremacia islàmica. Si hi ha alguna cosa que li va incitar a la violència, era la política euromediterrània" (EUA) "Vivim en un món en què són perfectament felices milions de dones que avorten i desprès s'exigeix saber per què Anders Breivik Behring va esdevenir el sarcoma humà que realment és." (EUA) "Zapatero condemna l'atemptat de Noruega mentre legitimitza a ETA" (Espanya)

Com és pot lluitar contra l'extremisme i el terrorisme? N'hi haurà prou amb el fi de la crisis? No ho crec. És necessari una lluita ideològica des de casa, des de les escoles inculcant valors de convivència i no d'exclusió. És necessari una denuncia constant de cap a on porten les doctrines d'aïllament i les ideologies. És necessari una regeneració del sistema democràtic.

Publicat el 30.07.2011 a Tribuna Ganxona

Tant se me'n fot

2011-07-26T11:22:00.000+02:00

No fa gaire, vàrem veure a les notícies, la ministra de Sanitat, Política Social i Igualtat, Leire Pajin, en bikini per les platges de Menorca. En poc temps les crítiques envers el seu cos van sorgir. El diari El Mundo va retocar la imatge amb el famós photoshop i, comparant la foto amb la retocada, explicava com seria el seu cos amb una bona dieta.

Aquesta setmana passada varem veure al Joan Laporta amb banyador dins d'un iot i fent panxa. Entre altres crítiques que ha rebut, com la de beure xampany francès i portar un banyador "blanc", la panxa és la que s'ha dut la palma.

Aquells que em coneixeu sabeu molt bé que odio les crítiques, els xafardejos i fer safareig. Veure aquests tipus d'informació em posa malalta. 

Ens estan acostumant a buscar una perfecció en unes imatges i cossos que no existeixen. I què passa si la Leire Pajin i en Laporta tenen uns quilos de més? I què passa si l'Aznar vol acabar sent un Rambo, com les imatges que varen ensenyar l'any passat? Tant se me'n fot. Les persones s'han de valorar per la seva feina i pel que fan.

Deixem que la gent gaudeixi de les seves vacances, unes vacances que, amb una feina ben o mal feta, no deixen de ser necessàries. És la seva vida privada i l'hem de respectar.

Perdem la memòria?

2011-07-24T17:38:00.008+02:00

Sempre he dit que crec que soc l'única persona que no se sap el número del DNI de memòria. Trobo que quan tinc coses a les que puc recórrer a buscar-les en un moment, no memoritzo. I no és perquè no vulgui, sinó que potser no les hi dono prou importància. També em passa amb els números de telèfon i d'altres.

És per això que no m'ha estranyat llegir un article al New York Times en què s'esmenta com un equip de professors de psicologia a Columbia va investigar com podia afecta a la memòria l'accés a Internet. Es varen trobar que les persones que utilitzen freqüentment les xarxes, també les utilitzen com el seu banc de memòria personal. Es recorda com trobar la informació però no el que la informació conté. Els participants de l'estudi que pensaven que no serien capaços de recuperar la informació més tard, era "molt més probable" que la recordessin. Internet, amb el seu depòsit inesgotable d'informació, sembla que ha canviat dràsticament la manera en que emmagatzemem la informació.

Els investigadors ho van explicar així en el resum de l'estudi: "Ja no hem de fer costosos esforços per trobar les coses que volem. Anem a Google per trobar l'antic company de classe, trobar articles en línia, o buscar l'actor que estava a la punta de la llengua".

El que aquest estudi sembla demostrar és que ens estem adaptant als nous recursos d'Internet, i que la forma de pensar es veu afectada.

Betsy Sparrow, el líder de l'equip de recerca, va explicar: "No són considerats amb el cap buit aquelles persones que ja no tenen memòria. Però ens estem convertint particularment adeptes a recordar on anar a buscar les coses. I això és una cosa increïble".

En part m'ha emprenyat llegir l'article perquè m'he sentit identificada, especialment quan tinc un nom a la punta de la llengua i desprès de repassar de la A a la Z (ho acostumo a fer) sense que em vingui el nom, recorro a la pantalla, i he pensat: "HORROR, estic perdent la memòria!!" Però m'he adonat que això, i tal com he dit al principi, ho he fet tota la vida. Memòria selectiva? Segur que sí, tothom la té. Potser, si la nostra interacció diària amb la tecnologia continua creixent, començarem a recordar altres coses que mai les recordàvem abans, qui sap.

Publicat el 24.07.2011 a Tribuna Ganxona

Com el Partit Republicà vol obligar a les dones a tenir més fills

2011-07-20T10:20:00.000+02:00

Les clíniques de Planificació Familiar (Planned Parenthood) a New Hampshire (EUA) ja no poden oferir els seus serveis pel que fa al control de la natalitat desprès que l'estat ha elegit un "Consell Executiu" de majoria republicana. El consell ha rebutjat signar un nou contracte amb les clíniques. Amb una votació majoritària ha suspès els 1.8 milions de dòlars dels fons estatals i federals que es concedien a aquesta organització, al·legant que aquest diners haurien d'anar a organitzacions que no practiquin avortaments.

Aquestes clíniques subvencionades són responsables de proveir anticonceptius a més de 13.000 persones a l'any, on la majoria estan per sota del nivell de pobresa. Però malgrat els seus magres ingressos, els republicans que van votar van creure que aquesta gent podia trobar suficients diners dins del seu pressupost per cobrir els seus propis controls de natalitat, o simplement no tenir relacions sexuals. Sexe, pel que sembla, és només per aquells que s'ho poden permetre. "Si volen passar una bona estona, perquè no fer-los pagar?" va preguntar el membre del consell executiu, Raymond Wieczorek.

Què és el que pot passar? Dones amb un embaràs que no volen i on no les deixen ni avortar. Començaran a sorgir "curanderos" que ho faran il·legalment i sense les condicions sanitàries necessàries amb l'agreujant de posar en perill la vida de la dona. Em pensava que això era ja història, però sembla que la història es repetirà si no hi ha un canvi. Ben trist.

Nova York, un model a seguir

2011-07-16T16:33:00.000+02:00

Una nova llei a Nova York ajudarà a crear 14.000 llocs de treball i a modernitzar l'eficiència energètica a més d'un milió de llars. L'aprovació d'aquesta llei va ser aplaudida en una sessió marcada per les retallades pressupostàries.

Què és aquesta nova llei doncs? Penseu que aïllar una casa estalvia d'entre un 20 a un 50 per cent d'energia. Molts propietaris no s'ho poden pagar i aquí és on entra aquesta llei. L'Estat finança les obres i el propietari paga a l'estat dins la seva factura de serveis públics. El reemborsament és menor que l'estalvi d'energia mensual, de manera que no augmenta les despeses.

El possible impacte ambiental també és impressionant: El programa podria reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle equivalent a retirar prop d'un milió de cotxes de la carretera.

Aquesta proposta va sorgir d'una organització ecològica quan va començar a trucar a les portes de propietaris d'habitatge amb problemes de liquiditat i a les dels treballadors desocupats. Van mostrar la necessitat de crear polítiques interdisciplinàries.

Fins ara, Nova York, al igual que altres estats, s'ha centrat amb l'estalvi de la major quantitat d'energia al menor cost possible sense tenir en compte l'impacte de la comunitat. Aquest programa proveeix també fons per als grups comunitaris per reclutar i educar als propietaris d'habitatges. És un veritable esforç per canalitzar els beneficis de l'eficiència energètica cap a les famílies.

Han sigut tres anys d'organització i disputa que comencen a donar resultats.

No puc fer altre cosa que aplaudir aquesta iniciativa i l'aprovació d'aquesta llei. Molts governs, inclòs el nostre, l'haurien d'agafar com exemple. Qualsevol iniciativa que creï llocs de treball, ajudi a la reducció de gasos i, a sobre, no representi un augment de despeses pel ciutadà, ha de comptar amb tot el suport.

Publicat el 16.07.2011 a Tribuna Ganxona

De llibres i internet

2011-07-10T19:47:00.000+02:00

El dia que vaig descobrir internet, ja fa uns quants anys, em vaig quedar meravellada. La meva primera reacció va ser: "Puc llegir diaris de tot el món". Com una criatura, vaig anar a buscar diaris de Rússia, de la Xina i de diferents països del món, molts d'ells sense ni tan sols entendre la llengua però estava molt il·lusionada. Una font d'informació il·limitada al meu abast. Han passat bastants anys des d'aquell primer dia i he de reconèixer que mai m'ha defraudat.

Qui és el que busca ara un número de telèfon a les pàgines blanques i/o grogues? La majoria ho fem a través de la xarxa. Quan estàs llegint un article que t'interessa i et donen un enllaç per saber d'on s'ha tret la informació o per veure altres articles relacionats, qui és el que no clica? O si vols saber alguna cosa més del que firma l'article o d'algú altre, no hem posat el nom a Google? No hem fet servir la Vikipedia? Qui es el que no ha mirat els mapes per veure un lloc determinat? Qui és el que no ha contrarestat la informació i les opinions?. El ventall és infinit.

Fins aquí molt bé. He de dir però, que quan hi ha un article llarg que m'interessa llegir, l'imprimeixo i me'l llegeixo amb tranquil·litat, de la mateixa manera que m'agrada llegir un llibre que he comprat, que m'han deixat o que m'han regalat. El meu ús a la xarxa em permet anar d'un lloc a l'altre, buscar i trobar. En resum, recerca d'informació. Soc incapaç de posar-me davant la pantalla per llegir pàgines i pàgines d'un e-book. Em va costar d'acceptar quan vaig llegir fa temps que Amazon estava venent més e-books que llibres de tapa dura i ara, fa uns dies, va sortir al diari El Punt que els alumnes catalans obtenen més punts en la comprensió lectora a través de la pantalla que en format imprès.

Potser perquè ja tinc uns anys que no acabo d'entendre aquesta comprensió. Un llibre imprès és molt millor que en pantalla i si vols fer alguna recerca del que posa al llibre, tens la possibilitat de recórrer a la pantalla en lloc d'anar a mirar enciclopèdies com feia jo de petita i de jovenenta. Perquè, no ens enganyem, l'ordinador és una eina i s'ha de tractar com una eina. La lectura és un plaer, encara que sigui amb llibres de text. O potser estic equivocada?

Publicat el 10.07.2011 a Tribuna Ganxona

Què els preocupa als nostres menors?

2011-07-03T17:21:00.001+02:00

En un món on una mare ensenya amb orgull com injecta botox a les seves filles, és poc sorprenent que noies cada vegada més joves es preocupin pel seu pes i cos.

D'acord amb un estudi fet per la Universitat Central de Florida, prop de la meitat de les participants enquestades amb edats compreses entre els 3 i 6 anys, van dir estar preocupades pel fet d'estar grasses.El problema esdevé quan els seus propis pediatres diuen que aquestes nenes tenen un pes normal i no estan en risc de patir sobrepès.

És realment preocupant que el nombre d'hospitalitzacions de nens menors de 12 anys per trastorns alimentaris s'hagi més que duplicat en els últims anys, segons la National Eating Disorders Association (NEDA).

Encara no hi ha una relació directa que demostri que les burles durant la infància condueixin a trastorns d'alimentació, però moltes dones que les pateixen tenen un record dolorós sobre el seu cos i el seu pes durant la infantesa. Tots sabem que, dins de la seva innocència, els nens poden ser cruels. Jo mateixa pel sol fet de ser alta, vaig patir burles a l'escola i no recordo aquells anys com una època massa bonica.

Els pares tenim la responsabilitat d'aixecar l'autoestima dels fills. Hem d'explicar què és sa pel cos, no pas si engreixa o no. Què fàcil és dir: "Estàs gras o grassa", paraules que poden causar el menyspreu del seu propi cos. Què sàpiguen que hi ha malalties que sorgeixen pel consum d'un determinat nombre d'aliments i de begudes i que el cos és una màquina que s'ha de cuidar.

Encara que aquest estudi està fet a Florida, el Govern basc va publicar un informe fa poc en que va preguntar a 339.048 menors d'edat, tant estudiants de primària com de secundària, les seves opinions sobre diversos temes socials. En aquest document es varen descobrir els perfils d'uns nens i adolescents més preocupats pel seu físic que dels problemes socials. En l'estudi els trobem també desmotivats amb els estudis, passotes en hàbits saludables per al seu futur (incloses les relacions entre iguals i les familiars), enganxats a la societat de consum i, el més inquietant, aliens a comportaments afavoridors de la igualtat de gènere, cultural i ètnica.

Difícil que això es trenqui quan els pares basen la seva vida familiar, la majoria per manca de temps, en què els nens passin hores davant la TV i l'ordinador. L'educació comença i es fa a casa.

Publicat el 03.07.2011 a Tribuna Ganxona

Alimentar el món: No és la quantitat

2011-06-25T14:38:00.000+02:00

El preu disparat dels aliments, està empenyent a més gent cap a la pobresa. A primera vista, el problema sembla ser de quantitat: els alts preus aparentment justificaquen la producció d'aliments a gran escala.

L'agricultura mundial es centre en només tres cultius bàsics: el blat de moro, el blat i l'arròs que representen gairebé el setanta per cent del subministrament mundial d'aliments.

Quan els productors d'aliments es basen en tan pocs cultius pels seus ingressos, són vulnerables a la volatilitat dels preus en el mercat mundial. Els agricultors abandonen els seus horts, centrant-se amb les collites destinades a l'exportació. Si els preus cauen, també ho fan els ingressos dels agricultors, fet que els deixa sense altres fonts d'alimentació.

Fomentar la diversitat agrícola i local de la producció d'aliments els pot ajudar a millorar la seva autosuficiència i protegir les poblacions vulnerables de la crisis dels preus.

A diferents pobles de la Costa d'Ivori, Mali i Uganda, s'estan portant a terme diferents projectes que apunten a solucions sostenibles i que no es centren tant en l'augment de la producció d'aliments i més en la creació de sistemes flexibles, el menjar local. Amb poques hectàrees els agricultors cultiven els aliments tradicionals. Gran part d'aquests aliments van a les seves famílies, i la resta són venuts als mercats locals.

"Vivim en un món on produïm més aliments que mai i en què la fam mai ha estat tanta", escriu Oliver De Schutter, relator especial de Nacions Unides sobre el Dret a l'Alimentació, en el pròleg de La Situació del Món 2011. 

Un munt d'iniciatives que busquen no només produir més aliments, sinó fer-ho de manera que nodreixi tant a les persones com al planeta. És l'hora de donar a aquestes iniciatives l'atenció i el finançament que es mereixen.

Publicat el 25.06.2011 a Tribuna Ganxona

Indignació o odi?

2011-06-18T18:07:00.001+02:00

Hem viscut durant aquestes últimes setmanes el moviment dels indignats a les diferents ciutats i pobles. Hi han moltes coses en les que hi estic d'acord i moltes de les que no. Estic d'acord amb el moviment i amb els manifestos que, si no heu llegit, els trobareu fàcilment per internet i no crec que hi hagi algú que no hi estigui d'acord amb tots o la majoria de punts. No ho estic, però, amb com ha acabat sent. Sempre he cregut que quan en un moviment hi ha molta gent implicada, sempre ens trobarem amb la gent genuïna, la que defensa el que creu però també ens trobarem amb gent que s'hi fica sense tenir massa clar el que s'està defensant i s'aprofita de la situació.

Al llarg d'aquest temps he sentit comentaris d'amics molt diversos al igual que he llegit articles d'opinió de tota mena. Des de: "Saps una de les coses que volen els de Madrid? Que es pugui tornar a fumar als bars i restaurants!" fins al: "Aquests pijoprogres que no saben que fer" o "aquests son uns ganduls, el que haurien de fer és treballar" o "Què fan aquí? La solució està en les urnes" o "si volen acampar que vagin a un càmping, això és un lloc públic" i molts altres comentaris, molts d'ells amb la seva frase final tant de moda ara: "algú ho havia de dir".

Qualsevol manifestació de protesta ha de partir del respecte als demés, perquè si no hi ha respecte, difícilment els respectaran.

El que ha passat al Parlament no té cabuda en el meu cap i raonament. Uns parlamentaris que, recordeu, estan allà perquè els vàrem votar democràticament, van necessitar entrar al parlament amb escorta policial. Els insults, crits i agressions eren un no parar. Els mitjans de comunicació interessats en fer un reportatge van ser increpats i potser els indignats no se n'adonen que aquests mitjans poden passar de ser uns grans aliats a ser uns dels pitjors enemics. Així volen ser escoltats?

El que realment em preocupa és que s'està passant d'una indignació cap a un sistema a un odi envers uns parlamentaris escollits per nosaltres que, actuïn bé o malament en els nostres ulls, haurien de tenir tot el nostre respecte. No es pot permetre que l'exaltació que poden crear unes reivindicacions es torni en violència, perquè els insults, les espentes, les escopinades, les pintades als polítics, els atacs a cotxes oficials i mossos són violència pura. Potser el fet que em va sacsejar més va ser l'atac al diputat invident de CIU, Josep Mª Llop. Hi han mitjans i persones que ens diuen que els violents eren una quantitat mínima. Si hi havien unes dues mil persones concentrades al Parlament i els violents eren pocs, què van fer la resta per evitar-ho? Em faig creus només de pensar si tots hagueren entrat pel seu propi peu i sense la protecció policial, quin hagués estat el límit. Potser que recordem aquella frase de Mahatma Ghandi: "La no violència és la força més poderosa que hi ha a disposició de la humanitat. És encara més poderosa que l'arma més complexa de destrucció ideada per l'home."  

Una de les coses que realment m'ha estranyat és que, en cap dels manifestos que he llegit, no s'hagi dit res sobre les despeses de la Casa Reial. Al cap i a la fi, als Reis cap de nosaltres els ha votat i els paguem amb els nostres impostos. Potser que faci un recordatori: els últims cinc anys, la Casa Reial ha rebut dels nostres impostos, per ells solets, 43.181.110 euros. A més a més i anualment, hem d'afegir el manteniment dels diferents Palaus i mansions que va a càrrec del Patrimoni Nacional, amb un pressupost de 140 milions d'euros, el pagament de salaris (més de 140 persones) que puja a quasi 6 milions d'euros, el Parc Mòbil de l'Estat es fa càrrec dels cotxes oficials amb un pressupost de 50 milions d'euros i les despeses derivades dels viatges d'Estat van a càrrec del Ministeri d'Exteriors.

Em pregunto perquè ningú es queixa.

Publicat el 18.06.2011 a Tribuna Ganxona

Què fa l'FMI?

2011-06-07T12:48:00.053+02:00

M'agradaria explicar el naixement de l'FMI. En l'any 1944, els països que estaven a punt de guanyar la segona Guerra Mundial, es van reunir en un hotel a la zona rural de New Hampshire per repartir-se el botí. Els negociadors estaven decidits a construir un sistema financer global que garantís els diners i els recursos del planeta. Van crear una sèrie d'institucions destinades a aquest fi, formant l'FMI.

El treball de l'FMI sembla senzill i atractiu. Una institució que assegurava que els països pobres no caiguessin en el deute i, si ho feien, se'n podrien sortir amb préstecs econòmics. Es presentava com el millor amic i guardià dels pobres del món. El problema és que l'FMI va ser dissenyat i dominat per un grapat de països rics i, més concretament, pels seus banquers i especuladors financers.

Al llarg de la seva existència l'FMI ha fet algunes coses dignes d'esment, com ara a la dècada dels 90 quan Malawi, situat al sud-est d'Àfrica, es va afrontar a greus problemes econòmics i va demanar ajuda a l'FMI. Aquests l'hi van exigir vendre gairebé tota la propietat de l'Estat a empreses privades i especuladors i a retallar la despesa a la població. Van exigir que deixessin de subsidiar els fertilitzants. En el 2001, quan es van assabentar que el govern de Malawi havia acumulat grans reserves de gra en el cas que que hi hagués una mala collita, els va ordenar vendre-ho a empreses privades. A l'any següent va haver el fracàs de les collites. La població famolenca es va reduir a menjar l'escorça dels arbres i qualsevol rata que pogués capturar. Ajuda en Acció va arribar a la conclusió que l'FMI "té la responsabilitat de la catàstrofe". Malawi va decidir sortir de l'FMI. Va tornar a portar subsidis per els fertilitzants, juntament amb altres serveis per a la gent fent cas omís als seus "consells". En dos anys, el país es va transformar de ser un captaire a ser tan abundant que subministra ajuda alimentària a Uganda i Zimbabwe.

A Kenya, on les malalties de transmissió sexual s'havien reduït en un 65 per cent, l'FMI va insistir que el govern establís taxes per visitar al metge. Ara és un dels països més afectats per la SIDA en el món.

A Ghana, l'FMI va insistir que el govern establís taxes per anar a l'escola. El nombre de famílies rurals que podien enviar els seus fills es va estavellar a dos terços.

A Zàmbia, l'FMI va insistir que la despesa en salut es retallés i el nombre de nadons que van morir es va duplicar.

L'FMI va elogiar al govern d'Hongria en el seu objectiu de dèficit amb les retallades en els serveis públics. El poble hongarès va treure al govern i va elegir un partit que es va comprometre a fer que els bancs paguessin la crisi que havien creat. Es va introduir una taxa del 0,7 per cent en els bancs. L'FMI va cridar que faria que els bancs sortissin del país i els va avisar que el país patiria un col·lapse. Però no va ser així. Hongria va mantenir les seves mesures i no va castigar a la població. Va imposar impostos als sectors altament rendibles de l'energia i telecomunicació i va prendre els fons de pensions privades per pagar el dèficit.

El Premi Nobel d'economia, Joseph Stigiltz, va dir fa uns anys: Quan l'FMI arriba a un país, només està interessat en una sola cosa: assegurar els bancs i les institucions financeres. És l'FMI que manté als especuladors en els negocis. No estan interessats en el desenvolupament o a ajudar a un país sortir de la pobresa. 

Potser que comencem a obrir els ulls.

Publicat el 11.06.2011 a Tribuna Ganxona

Indignada

2011-06-04T16:55:00.000+02:00

És curiós que amb aquest mateix títol volia fer un escrit sobre els indignats i les acampades, però, desprès de llegir un article que he vist publicat al Facebook del diari Vanguardia de Mèxic, la meva indignació per la política s'ha vist minimitzada quan hi han empreses que juguen amb a salut de la gent, posant el valor dels diner per sobre de l'ètica i la humanitat.

Uns investigadors de la Universitat d'Alberta al Canadà, han aconseguit curar un càncer utilitzant una medicina que s'anomena dicloroacetat. Els científics ho van provar en cèl·lules humanes i van veure que matava les cèl·lules de càncer en els pulmons, en el cervell i en el pit, deixant tan sols cèl·lules sanes. Com aquesta substància no requereix patent i és barata en comparació amb els altres medicaments que s'estan utilitzant per combatre el càncer per les grans farmacèutiques, aquesta investigació no ha rebut el recolzament ni s'ha fet saber en els mitjans de comunicació, potser bloquejada per les mateixes companyies farmacèutiques. 

Sabem que les operacions de pit es fan i moltes amb èxit, però les de pulmons i cervell son molt més difícils i perilloses. El passat Divendres Sant se'm va morir un company de feina de càncer de pulmó i cervell desprès d'un any que li van diagnosticar. Un any ple de radioteràpies i quimioteràpies, estades a l'hospital, un dia se li donava esperança, un altre no, va perdre la mobilitat i durant mesos ja anava amb cadira de rodes, l'últim mes el va passar amb forts dolors i agonitzant. M'ha impactat doncs aquesta notícia quan, al començar a llegir-la he vist la llum al final del túnel i la meva decepció i indignació ha sorgit quan l'he acabat de llegir i m'he vist completament impotent.

He enviat l'article al Dr. Joan-Ramon Laporte, catedràtic de Farmacologia de la UAB, cap de servei de Farmacologia de l'Hospital Vall d'Hebron i director de l'Institut Català de Farmacologia, persona que vaig conèixer quan treballava al departament de farmacologia de la UAB en els anys 72-73 i des de llavors que no hem perdut el contacte. Sé que és una persona molt crítica amb les companyies farmacèutiques i, en aquell moment, ha sigut la única persona en qui he pensat. 

De resposta m'ha enviat alguns articles i una entrevista que se li va fer el 17 d'aquest mes passat a La Vanguardia, i a la pregunta: Existeix suficient control en el sector? Ell contesta: Més bé son les companyies farmacèutiques que controlen els estats i no al revés com hauria de ser. Més que una regulació legal insuficient, hi han un conjunt de lleis i normes pensades per afavorir les companyies farmacèutiques. Els lobbies farmacèutics compren a polítics, reguladors, professionals sanitaris i associacions de pacients. Els medicaments son la tercera activitat econòmica mundial, desprès del tràfic d'armes i el narcotràfic.

A la meva pregunta: Canviarà algun dia? Tan sols m'ha pogut contestar: Ho hem d'aconseguir, com tantes altres coses.

Ja en el seu dia, el premi Nobel de Medicina Richard J. Roberts va parlar sobre com els fàrmacs que curen no son rentables i per això no son desenvolupats per les farmacèutiques que en canvi si desenvolupen medicines que siguin consumides de forma serialitzada.

Publicat el 04.06.2011 a Tribuna Ganxona

Eficiència energètica

2011-05-22T08:36:00.001+02:00

De vegades les idees que tenim de les coses i del món son completament diferents al que és la realitat. He d'admetre que encara puc llegir coses que em sorprenen i, a la meva edat, això és difícil. Avui he llegit que a la Gran Bretanya moren més persones de fred que no pas a Sibèria.

El problema de la Gran Bretanya és la quantitat d'habitatges que no tenen una bona i eficient instal·lació energètica, especialment aquell que tenen un lloguer relativament baix. Com sempre, aquelles famílies amb menys poder adquisitiu son les que més desprotegides estan, però sobre tot la gent gran que han de fer "filigranes" amb la seva precària pensió i que son els més vulnerables de patir els freds de l'hivern.

Durant anys, els "Amics de la Terra" han estat lluitant i fent campanyes perquè el govern passés una legislació en contra d'aquests habitatges. Avui aquesta legislació ja ha sigut aprovada i, a partir del 2018 serà il·legal pels propietaris llogar un habitatge amb una instal·lació energètica de grau F o G. Així com els habitatges de lloguer han de complir amb la seguretat contra incendis i unes normes mínimes del codi de construcció, també hauran d'arribar a un cert nivell d'eficiència energètica per evitar ser un perill per la salut. 

Estem al 2011 i, fins al 2018 falten set anys. Jo em pregunto, quanta gent encara morirà en aquests pròxims set anys?

Publicat el 28.05.2011 a Tribuna Ganxona

Les inundacions

2011-05-15T09:13:00.001+02:00

Tots hem vist per les noticies les inundacions als EUA i, recentment, també les d'Austràlia i Pakistan. El que estem rebent és el poder d'un escalfament global en les seves primeres etapes. I si per alguna raó no creieu als científics, potser que pregunteu a la gent que paga per analitzar el risc en la nostre societat. Al setembre, una de les empreses d'assegurances del món, Munic Rec, va dir que "l'única plausible explicació per l'augment de les catàstrofes relacionades amb el clima, és el canvi climàtic".

No hi ha motius per l'optimisme en aquesta lluita contra el temps. Fins ara només hem augmentat la temperatura del planeta al voltant d'un grau, i això ha estat suficient perquè l'Àrtic comenci a fondre's, un oceà amb 30% més d'àcids i una atmosfera amb un 4% més d'humitat. Els climatòlegs prediuen que a menys que ens traguem els hàbits del petroli, gas i carbó, molt i molt ràpid, l'augment de la temperatura abans de final del segle serà de 4 o 5 graus més. Si amb un grau ja veiem el dany que està fent, com serà amb 4 o 5 graus més? 

És increïble com en el mateix Washington, el mes passat, van votar a la Cambra per un marge de 56 vots la negació de que el canvi climàtic era una realitat. És com aquell que té problemes i no els afronta amb l'esperança de que s'aniran per si sols, que s'esvairan.

Malauradament sabem que no s'esvairan i que podríem, si volguéssim, dedicar l'escala de recursos que s'han gastat en l'última dècada amb guerres, armament, exèrcits i demès a la tasca de noves eines per una nova infraestructura energètica. El perill que ens ve del canvi climàtic és tan real, i a llarg termini molt més gran, que qualsevol cosa que Al-Qaeda o qualsevol grup terrorista pugui fer perquè el que realment estem lluitant és per la nostra civilització.

Publicat el 14.05.2011 a  Tribuna Ganxona

Què és la felicitat?

2011-05-11T12:12:00.000+02:00

La majoria de gent avui en dia considera la felicitat no només com una cosa que és bo tenir, però que hem de tenir per força i, a més a més, una cosa que creiem que està al nostre abast si tan sols ens ho proposem. Podem ser feliços -ens diem- hem de ser feliços, serem feliços.

És curiós que aquesta és una idea relativament nova a Occident que data dels segles 17 i 18, una època que va marcar el començament d'un canvi dramàtic en el que els éssers humans començaven a tenir esperances del que es podien esperar de les seves vides. Avui pensem en la felicitat com un dret. Això ha estat alliberador, en alguns aspectes, perquè ens demana que ens esforcem per millorar les nostres vides. Però també hi ha aspectes negatius. Sembla que quan un vol ser feliç, s'oblida que la recerca de la felicitat pot implicar lluita i sacrifici.

Les llengües diverses ens revelen antigues definicions de la felicitat. És un fet sorprenent que en tots els idiomes indo-europeus, sense excepció, fins a l'antiga Grècia, la paraula felicitat és afí a la paraula sort. En Nòrdic antic i també rel de l'anglès antic ens trobem amb la paraula "Hap" que significa sort o atzar, en el francès antic tenim la paraula "heure" que ens dóna "bonheur", bona fortuna i felicitat. Alemanya ens dóna la paraula "Gluck" que vol dir tant felicitat com atzar.

Antigament, la felicitat no era una cosa que es podia controlar. Estava a les mans dels déus, dictat pel destí o fortuna, controlada per les estrelles, no era una cosa en que hi podíem comptar o fer nosaltres mateixos. La felicitat, literalment, estava fora de les nostres mans. Tal com declarava el monjo en els Contes de Canterbury de Chaucer:

I així la roda de la fortuna gira amb traïció. I de la felicitat passa a la tristesa en els homes.

En altres paraules, la roda de la fortuna ens controla i, per tant, també la nostra felicitat.

Per descomptat també hi van haver altres formes de pensar, tenim als filòsofs grecs i romans, començant per Sòcrates i Plató, desprès amb Aristòtil seguint per les majors escoles de pensament clàssic. En la seva opinió, la felicitat podia ser guanyada, una perspectiva que anticipa la nostra visió moderna, encara que amb una diferència crucial. Per la majoria de filòsofs clàssics, la felicitat mai va ser una funció de bons sentiments -del que posa un somriure a la cara- però d'una vida que de segur incloïa una bona quantitat de dolor. En Ciceró ja va dir que l'home feliç era feliç inclús en un poltre de tortura!

Potser això ens sona a absurd, però ens reflexa com els antics pensaments, no veien la felicitat com un estat emocional, sinó com a comportament moral. "La felicitat és una vida viscuda d'acord a la virtut", va dir Aristòtil. Es mesura en tota una vida i no en uns moments concrets.

I vosaltres, què enteneu per felicitat?

Mort o assassinat?

2011-05-07T17:46:00.000+02:00

Potser la notícia que ens han donat més joc als medis de comunicació aquesta setmana ha sigut la "mort" de Bill Laden.

M'ha sigut difícil entendre les celebracions que la gent ha fet, a molts diferents llocs, de la mort d'un home que en aquell moment precís anava desarmat. Mort o assassinat?. Crec que un home, per moltes atrocitats que hagi fet, per molt dolor que hagi causat, té dret a una defensa i s'hagués hagut de detenir i jutjar per part d'un tribunal internacional.

Em va costar entendre també quan, a les notícies del migdia del canal La Sexta, la presentadora va preguntar a la corresponsal a Nova York, si els americans s'esperaven ara un atac islamista en represàlia per la noticia. Perdoneu, però parlem dels islamistes o d'Al Qaeda?. Ja hi ha prou animadversió envers al món islàmic com perquè surtin amb paraules i preguntes que només fan que confondre a l'oient.

Sense voler, tot aquest muntatge, m'ha fet retrocedir en el temps i anar al dia que Franco va morir. Jo feia dos anys que estava vivint a Londres i treballant en una empresa familiar creada per un refugiat republicà asturià. El dia en que van donar la notícia, el seu fill, que acabava d'agafar les regnes de l'empresa, va portar al despatx unes quantes ampolles de xampany i copes per celebrar-ho. Però he de dir que aquí no vàrem celebrar una mort, vàrem celebrar el fi d'una dictadura amb els ulls i el cor esperançats cap a un futur que encara veiem incert.

Desprès d'haver llegit un munt d'articles sobre aquesta notícia, potser em quedaré amb la frase d'un tal Arthur Waskow que va escriure: "Què fàcil és convertir la violència abominable contra nosaltres en una justificació per la violència per part de nosaltres."

Publicat el 07.05.2011 a Tribuna Ganxona

Què ens estan dient?

2011-04-30T18:53:00.000+02:00

Ha estat interessant llegir sobre l'informe que ha fet l'"Economic Policy Insitute" de Washington en el que s'inclou informació sobre les condicions laborals a la majoria de països de la OCDE (Organització per la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) i que no deixa gaire ben parada a Espanya. 

Aquí us poso alguns dels punts:

- Pel que fa a horaris, l'Estat Espanyol apareix com un dels països en què els treballadors treballen més hores a l'any.

- L'informe assenyala que el creixement de la productivitat durant 2007-2009 va ser més gran (5,4%) que els altres països de la OCDE que van sortir amb una mitjana de -1,1% però va ser el país que va destruir més ocupació, amb una taxa negativa del -7,2%

- La productivitat a Espanya està per sobre, no tan sols de Grècia, Portugal i Itàlia, sinó també del Japó i Nova Zelanda.

- No ens estranya saber que tenim els més baixos de la OCDE, juntament amb Grècia i Portugal. Això no es pot justificar amb una suposada baixa productivitat. Espanya no està a la cua de la productivitat de la OCDE, però sí que ho està a la cua dels salaris. Malauradament atribueixen aquestes dades a causes polítiques més que a econòmiques, i el poder de determinar els nivells salarials és el poder sindical. A major poder sindical, més salaris, menys desigualtats i major productivitat.

- Espanya és un dels països on l'Estat té menys impacte en la reducció de la pobresa.

- Juntament amb Itàlia, Irlanda i els EEUU, Espanya és dels estats més baixos en referència a la igualtat d'oportunitats. L'educació està relacionada amb els sistema educatiu dual, amb les classes benestants enviant als seus fills a l'escola privada i, les classes treballadores, a l'escola pública. Els fills de la classe treballadora ho tenen més difícil per arribar als nivells d'una renda superior.

És ben denigrant saber que podent millorar les condicions laborals, l'educació i la reducció de la pobresa, no s'està fent res. Potser que comencin a mirar com ho fan els altres països i aprenguin la lliçó!
  
Publicat el 30.04.2011 a Tribuna Ganxona

Reunió Club Bilderberg 2011

2011-04-25T11:31:00.000+02:00

Desprès de la seva reunió a Sitges l'any passat amb la presencia de la Reina d'Espanya Sofia, el misteriós grup conegut com Bilderberg es reunirà aquest any a la ciutat turística a St. Moritz del 9 al 12 de juny, i tindrà una molt bona companyia. St. Moritz està a poca distància de Davos, lloc de milers de banquers, líders polítics i altres notables de l'anomenat Fòrum Econòmic Mundial. Però a diferència de Davos, on la premsa és sempre benvinguda, Bilderberg encara intenta mantenir un secret absolut. 

Bilderberg ha estat anomenat el club més exclusiu i reservat del món. Per ser-hi admès, s'ha de tenir un banc multinacional, una corporació multinacional o un país. Des de la seva primera reunió el 1954, hi han assistit les ments i els líders financers més poderosos del món. 

Bilderberg s'ha reunit a Suïssa quatre vegades en els darrers anys, però mai a la mateixa ciutat. Normalment, quan el seu germà. la Comissió Trilateral (TC), es reuneix a Amèrica del Nord, Bilderberg també ho fa. Aquest any, el TC es va reunir a Washington del 8 al 10 d'abril, però el Club Bilderberg està evitant els Estats Units, en el que es creu pot ser un esforç d'enganyar a la premsa.

Se suposa que parlaran del moment en el que el món es troba, sobre l'Orient Mitjà, sobre el petroli, sobre les guerres, sobre els independentismes,.... però s'ha de dir que són reunions on no existeixen el mitjans de comunicació i que no sabrem mai del que es parla.

Ja ho vaig comentar en una entrada anterior en aquest bloc que la primera vegada que em vaig assabentar sobre l'existència del Club Bilderberg va ser gràcies a que em van regalar dos llibres. Tant l'un com l'altre els vaig començar i no els vaig poder acabar. La meva ment va refusar comprendre el que estava llegint. Potser peco d'innocent però llegir sobre les reunions d'un determinat nombre de gent que mouen els fils del poder i dels govern com si de titelles es tractessin, em va fer l'efecte que estava llegint llibres de ciència ficció i no vaig poder seguir.

I per aquells interessats en saber qui assiteix a aquestes reunions, us adjunto un enllaç dels que hi van participar l'any passat a Sitges:  Bilderberg 2010

Vosaltres mateixos podeu fer-vos una idea.

Publicat el 25.04.2011 a Tribuna Ganxona

La crisis

2011-04-17T17:00:00.000+02:00

Ens toca temps de retallades en temes que hem lluitat anys per aconseguir, el nostre estat de benestar que s'està anant a fer punyetes, la sanitat, l'educació, la cultura i moltes coses més.

Fa uns dies quan un amic em va preguntar si estava d'acord amb les retallades, li vaig respondre que la crisis era una malaltia. Si jo estic malalta vaig al metge. El metge veurà on s'origina la meva malaltia i amb els medicaments me la curarà de socarrel i que aquí no s'estava curant el que s'havia d'haver curat.

Tots sabem que el cor de la crisis va ser produïda pels bancs i l'estat financer. M'és difícil comprendre el perquè no s'ha volgut curar. El diner és massa poderós ja que mou governs i països i al final acaben pagant aquells que més protegits haurien d'estar.

Em va sorprendre l'altre dia veure a les noticies al Sr. Miguel Ángel Fernández, governador del Banc d'Espanya, dient que aquestes retallades i reformes que esta fent el govern, s'haurien d'haver fet quan les coses anaven bé i cap comentari sobre el que els bancs hagueren hagut de fer fa anys.

Quanta gent que s'ha quedat al carrer ha de seguir pagant una hipoteca de per vida quan els bancs s'han quedat amb el seu pis que era, teòricament, "la garantia" d'aquesta hipoteca?

Per molt que ens queixem, per molt que anem a manifestacions i per molt que vulguem que les nostres veus es sentin, les retallades les tindrem perquè no hi ha diners i, per algun lloc, s'han de quadrar els números.

Com a nota informativa, fa uns cinc anys, s'anunciava que Espanya havia entrat, per primera vegada, en el seleccionat club dels 10 països del món amb major número de persones riques. Estàvem en plena bombolla. L'estudi que va publicar Merrill Lynch, deia que aquestes persones amb uns patrimonis molt elevats, van destinar en el 2007 quantitats increïbles en articles de luxe com son obres d'art, cotxes de luxe, iots privats, joies, vacances de luxe i demés, a pesar dels creixents costos i les turbulències dels mercats financers.

Les alarmes hi eren i no es va fer res. No érem precisament nosaltres, els ciutadans, que veiem i donàvem el crit d'alarma del que podia succeir. El que en realitat vull saber és si un cop superem aquesta crisis (que ho farem però no sé quan), inventaran alguna vacuna pels bancs i el sistema financer perquè no torni a succeir. Perquè, siguem francs, la malaltia no s'ha curat.
 
Publicat el 17.04.2011 a Tribuna Ganxona

L'anorèxia i l'industria porno

2011-04-14T10:42:00.001+02:00

És alarmant saber que d'acord a un estudi d'una empresa internacional de seguretat, el nombre de pàgines pro-anorèxia està a l'alça - un augment global del 470% entre 2006 i 2008, però el que és més alarmant és que ara, aquestes noies estan buscades per participar dins l'industria del porno.

Segons The Guardian, les dones que utilitzen pàgines pro-anorèxia són un blanc fàcil per una creixent demanda de porno que glorifica les costelles sobresortides i la reducció de la cintura. Una dona, Sasha McDonald, que va publicar fotos del seu cos esquelètic en els llocs web pro-anorèxia i en el seu propi bloc, va rebre el següent correu electrònic d'una agència de la pornografia que s'especialitza en imatges anorèxiques:

"Com tu saps, la bellesa té un nom: la primesa. Les nostres models tenen poc pes, estan flaques, primes, ossudes - com tu. Independentment dels costos, volem que t'uneixis a la nostra agència. Enfrontem els fets, les pàgines porno d'anorèxiques fan que els homes, veient les seves fotos, es masturbin. Tu ets una superestrella de la fam i si saps vendre i comercialitzar el teu cos, seràs més rica que la majoria de nosaltres, perquè els homes paguen qualsevol preu per veure aquestes fotos."

The Guardian també va informar sobre dues dones anorèxiques que van ser segrestades i forçades a la pornografia anorèxica per algú que havien conegut a través d'Internet. Tot just després de que una de les dones es va escapar, aquesta va morir d'insuficiència cardíaca.

Les dones que tenen desordres alimentaris, i aleshores psicològics, són un blanc fàcil per a la industria del porno doncs reben una afirmació positiva del que estan fent sense paralitzar l'autoestima i augmentant la seva satisfacció i orgull. Malauradament aquestes dones són fàcils de manipular i extremadament vulnerables.

La recerca de dones que estan malaltes, és deplorable i denigrant. S'ha de posar en marxa les proteccions necessàries perquè no caiguin en mans de la indústria de la pornografia que només farà que la seva malaltia empitjori.

Han guanyat?

2011-04-09T21:34:00.000+02:00

Hi han vegades que en veure o llegir les notícies no sé si posar-me a plorar o esclatar a riure. Tots sabem l'anunci de Zapatero de no presentar-se a la reelecció de la Presidència del Govern en el 2012. Ara. el que no vaig saber si plorar o riure va ser en veure a Francisco Camps i Rita Barberá cridant: "Hem guanyat" i vanagloriar-se de que han pogut treure Zapatero del govern.

És divertit que pensin que la gent no te memòria. Potser tenen raò i la gent té una memòria selectiva i recorda allò que li interessa i el que no, ho esborra de la seva ment. O potser creuen que som ximples.

Si mal no recordo, el President Aznar, va anunciar en el 2002 que no es presentaria a la reelecció i les eleccions van ser en el 2004, o sigui que ho va fer públic dos anys abans. Algú va veure als socialistes cridant: "Hem guanyat"? I ja en el 2003, Aznar va escollir "a dit" al seu successor, en Mariano Rajoy que ja ha patit dues derrotes electorals. 

El que si és cert és que el PP haurà de perfilar una nova estratègia per emplenar als electors d'arguments favorables pels seus interessos perquè insistir fins a la sacietat de que un país està dirigit per un "ex-president del Govern" durant els pròxims 12 mesos no és una bona tàctica.

La demagògia política sembla que és el nostre pa de cada dia. Sempre he dit que les crítiques constructives son bones però, malauradament, sembla que als polítics els provoquin al·lèrgies. 

M'agradaria que algun dia existís un codi deontològic de comportament dins la política igual que existeix amb d'altres professions, perquè, sincerament, ja fa massa temps que sembla que estiguem veient un d'aquests programes a la TV on les acusacions, els crits i els insults son l'ordre del dia. Un espectacle denigrant. 

Publicat el 9.04.2011 a Tribuna Ganxona

Llibertat de religió?

2011-04-05T09:43:00.000+02:00

Al igual que en la majoria de constitucions, els EUA tenen en la seva constitució la primera esmena que diu: "El Congrés no podrà elaborar cap llei quant a l'establiment d'una religió, ni prohibir-ne el lliure acompliment de ritus;...."

És bastant penós saber ara que l'Associació Americana de la Família, diu que només els cristians tenen la llibertat de religió. El senyor Bryan Fisher d'aquesta associació ha dit que la primera esmena és un privilegi i no un dret: "L'Islam no té reivindicacions fonamentals en la Primera Esmena, per la senzilla raó que no va ser escrita per protegir la religió de l'Islam. La Primera Esmena va ser escrita pels fundadors per protegir el lliure exercici del cristianisme. No estaven fent cap esforç per donar una protecció especial a l'Islam. Tot el contrari".

Encara que Fisher ho ha dit en veu alta, és fàcil veure que ell no és l'únic que creu que la llibertat religiosa i la primera esmena només s'hauria d'aplicar als cristians. 

Perquè sempre hem de parlar com si només existís el cristianisme i l'Islam?  Hi ha un munt d'altres religions que no son ni cristianes ni islamites, com el Budisme, l'Hinduisme, el Sijisme, el Judaisme, la religió tradicional xinesa, les afroamericanes i moltes més. Potser perquè juntament amb el Judaisme son les religions monoteistes més conegudes, però aquí és potser el que no acabo d'entendre. Son religions que creuen en el mateix Deu, que tenen els mateixos principis i que coincideixen en part de la seva història. Aquest fet els hauria d'unir més que no pas separar-los. Al mateix EUA hi ha més jueus que islamistes, estan ells exclosos també de la primera esmena? De segur que no. Què fa doncs que tinguin tanta por a l'Islam?

Aquí no vull parlar ni d'extremismes ni fonamentalismes, que, malauradament, son minories que ens trobem en algunes de les religions, tant amb actuacions violentes com pacífiques al igual que amb paraules orals i escrites i maneres de pensar, tan sols puc dir el que vaig llegir fa bastant temps: "És la política de la por, fa falta un enemic, els governs ho saben de fa molt, en els anys 60 utilitzaven als comunistes com un gran perill, sempre fa falta un enemic per tenir controlada la societat". Hi ha molta manipulació que obeeix a múltiples interessos.

Uniforme a les escoles?

2011-04-02T18:43:00.000+02:00

La consellera d'Educació de la Generalitat, Irene Rigau, ha reobert el debat sobre si els escolars han de portar uniforme o no. Crec que hi ha temes molt més importants dins de l'educació que plantejar-nos ara si els estudiants de primària o secundària han de portar uniforme. Però ens centrarem amb aquest tema.

Tots els meus anys a l'escola vaig haver de portar uniforme. Quina il·lusió que em feia quan tornava a casa el dissabte al migdia (en aquell temps i quan era petita, anàvem a l'escola el dissabte al matí) per poder treure-m la roba, banyar-me i posar-me roba "normal". Érem 5 germans, i tots portàvem uniforme. El que era completament descarat era la gran despesa dels meus pares. Al igual que avui en dia, si havies de comprar un uniforme l'havies d'anar a comprar a determinats centres perquè eren els únics que els venien. I aquests centres se n'aprofitaven i no tan sols els centres perquè els col·legis mateixos també es quedaven amb part del pastis (al igual que amb els llibres, però això és un altre tema). Si veies a un altre estudiant amb un altre uniforme sabies exactament a quin col·legi anava i aquest era un altre problema, també es fomentava una certa discriminació.

No estic d'acord amb un uniforme a l'escola, mai m'han agradat, però si ho estic amb unes directrius o pautes de vestimenta, i aquí, crec jo és el que ens hauríem de centrar. Qui és el que no té uns texans a casa? Unes samarretes blanques? Un jersei blau marí? I dic això tan sols per posar algun exemple. Roba que la gent pugui trobar a qualsevol botiga o mercat. Potser el que ha dit la consellera de que "l'obsessió dels alumnes de saber cada dia què es posen, de canviar, certa competència i vinculació immediata amb les models", deixaria d'existir amb uns pares que no notarien la gran despesa, amb uns alumnes que sense portar uniforme seguirien unes pautes i amb una manca de foment a qualsevol discriminació entre els diferents centres.

Publicat el 02.04.2011 a Tribuna Ganxona

Suïcidi o avortament?

2011-03-29T09:07:00.002+02:00

Una de les noticies que he trobat més contradictòries i insensibles aquesta setmana és la d'una dona a Indiana que, en una etapa tardana del seu embaràs, va intentar suïcidar-se ingerint verí per a rates. Va ser portada a l'hospital pels seus amics i va rebre ajuda a temps. Quan la seva filla va néixer, però, la van haver de posar en un suport vital per desprès retirar-ho quan els metges van veure que no la podien salvar. Aquesta dona, ara, s'enfronta a càrrecs de feticidi. 

Indiana està a punt d'aprovar la llei del "dolor fetal" que prohibeix l'avortament després de 20 setmanes, al·legant que després d'aquest moment el fetus pot sentir dolor. Ja en el 2009, aquesta legislatura va aprovar una llei que imposa severes penes als delictes que donen lloc a la mort d'un nen no nascut en qualsevol etapa de desenvolupament.

L'acusació es basa en que la dona no es volia suïcidar sinó que tan sols volia avortar. Això podria conduir fàcilment a que les dones que pateixin qualsevol tipus de dany durant l'embaràs podran ser acusades de feticidi.

M'és difícil comprendre aquest punt límit on una persona no pot veure cap tipus de sortida a la seva vida. Més encara quan aquesta dona estava embarassada i qualsevol mare estarà d'acord amb mi que el fet de portar un fill al món no és gens fàcil però que la plenitud i l'amor que sents t'envolta completament i t'acompanya la resta de la teva vida, arribar a no poder veure un futur per ella mateixa ni per la criatura que portava a dins tan sols la puc qualificar de completa desesperació.

Culpar-la de feticidi quan més ajuda deu necessitar, perquè el fet d'ingerir verí per a rates em deixa clar que volia treure-s la vida i no pas provocar un avortament, em fa qüestionar la insensibilitat quan es tenen unes lleis sobre la taula desqualificant completament la persona humana que tenen davant.

Duran i Lleida v López Tena

2011-03-26T16:07:00.001+01:00

Arran del currículum de la senyora Joana Ortega, Vicepresidenta del Govern de la Generalitat, on hi constava que era llicenciada en psicologia quan realment no havia acabat els estudis, els mitjans de comunicació es van fer ressò d'aquest fet, amb la crida a la dimissió per part del diputat de Solidaritat Alfons López Tena.

El secretari general de CIU, Josep Antoni Duran i Lleida, va sortir en defensa de la Vicepresidenta, fet que jo, personalment, he trobat ridícul: "Jo crec que només hi tens una responsabilitat: no haver-te llegit el currículum que fa anys se't va fer des del servei de comunicació de l'època". A qui culpa doncs, vostè, senyor Duran? Vol dir que els treballadors que transcrivien el currículum es van inventar una llicenciatura?

Però segueix dient: "Tu no has falsificat cap document públic, ni tan sols un document privat, i tampoc ets l'autora d'un error d'un document privat. No és el mateix un error en un currículum que, per exemple, que un notari deixi en blanc uns fulls del seu protocol, i ja m'entens de què t'estic parlant". Ves per on, l'Alfons López Tena és notari. Hi ha una frase en castellà que diu: "A buen entendedor pocas palabras bastan". Tots els diaris es van fer ressò sobre a qui es referia. 

Aquí no acaba tot. En López Tena, en una entrada al seu bloc personal, diu: "Evidentment que no és igual, com no és igual la presumpta actuació de la senyora Ortega amb què el secretari general d'un partit polític sigui un corrupte, cobri comissions, vengui esmenes de lleis a grups d'interès, premii amb càrrecs públics les seves amants i examants, i dediqui diners públics a finançar la seva vida sexual, variada i extensa, i ja m'entens de què t'estic parlant, oi senyor Duran?"

Ara, la següent notícia que ens trobem és que en Josep Huguet, exconseller d'Innovació, Universitats i Empresa al tripartit, va comentar al Twitter que les declaracions d'Alfons Tena sobre Josep Antoni Duran i Lleida eren vox populi.

Ara trobem a Duran i Lleida que assegura: "Tinc plena tranquil·litat de consciència i mai m'he sentit identificat amb les al·lusions de López Tena". I en López Tena en una entrevista a Catalunya Ràdio sosté que no parlava de Duran.

O sigui que ara tothom fa muts i a la gàbia. Què està passant? Què estan ocultant? I què ha passat amb la Joana Ortega? Segons el president de la Generalitat, Artur Mas, en una entrevista a la cadena Ser, va considerar que es va equivocar el seu currículum. "És un error i s'han de demanar disculpes". Al final la Joana Ortega ha acabat fent-ho, però jo no sé perquè. No eren els treballadors els qui es van equivocar en transcriure el seu currículum? Algú s'aclareix?

He de dir que tot aquest assumpte l'he trobat penós i vergonyós. Si hi ha qualsevol acusació, ha de ser cursada correctament i no airejada a través dels mitjans de comunicació. M'importa ben poc el que puguin fer els polítics a la seva vida privada, allà ells, l'únic que espero és que siguin bons polítics, honestos i al servei dels ciutadans. Si aquesta honestedat es posa en qüestió i se'n tenen proves, s'han de portar als jutjats. 

No fa gaire una parlamentària a la Gran Bretanya va dimitir perquè el seu marit va llogar unes pel·lícules porno amb diners públics, però la diferència és que allà es va cursar correctament.

Publicat el 26.03.2011 a Tribuna Ganxona

El monoculturalisme

2011-03-19T17:21:00.001+01:00

He trobat molt interessant les paraules que el Príncep Carles de Gal·les va dir en la celebració d'una conferència sobre turisme a Anglesey Abbey, Lode, Cambridge. El príncep Carles va advertir que el camp britànic està arruïnat pel monoculturalisme.

"Si la societat segueix menyspreant l'artesania tradicional, acabarà tirant fils del delicat tapís de la vida rural", va dir i va ressaltar la importància de l'harmonia, la vida ecològica i del suport als agricultors i a les empreses locals per part dels visitants i va afegir "Sense ajuda perdrem un bé nacional d'incalculable valor i que, un cop perdut, no pot ser recreat."

Ha afirmat que els agricultors son els "millors aliats" de la industria turística, ja que conserven el paisatge, que és un lloc de vida i respiració i que "no hi ha continuïtat cultural per donar vida al seu significat i dotar a la gent d'un sentit de pertinença."

Al llegir l'article on havien reflectides aquestes paraules, no he pogut, però, comparar-ho amb aquest país i, m'ha vingut al cap quan, no fa gaires anys, un grup de gent es va queixar d'haver anat al camp a descansar i desconnectar de la vida atrafegada de la seva ciutat i que es van trobar que les vaques feien pudor, que els esquellots no els deixaven dormir i d'altres queixes.

M'ha agradat la paraula "monoculturalisme", i aquí afegiria que és un monoculturalisme que ve de les grans ciutats i que va dirigida al camp i a les platges.

Cada any, a portes de Setmana Santa i de l'estiu, escoltem a la nostre gent començar a malparlar sobre els que venen de les ciutats a passar les vacances a Sant Feliu, gent necessària que ens ajuda a mantenir els nostres negocis quan ens enfrontem a un hivern molt llarg però que han portat també una fama que, en alguns casos i malauradament, ha sigut merescuda.

Potser el que fa que aquest monoculturalisme s'estengui és la manca de respecte a altres formes de viure, de respecte a unes costums i tradicions, de respecte a les arrels, de respecte a l'entorn i de respecte a la seva gent. 

Cada paisatge, cada ciutat, cada poble, cada vil·la és un tresor que hem de saber valorar i respectar. Si no ho fem, i tal com ha dit el príncep Carles, perdríem un bé nacional que "un cop perdut, no pot ser recreat."

Publicat el 19.03.2011 a Tribuna Ganxona

Ajuda militar per Israel

2011-03-14T12:23:00.000+01:00

En una entrevista amb el Wall Street Journal, el ministre de Defensa israelià, Ehud Barak, ha dit que el seu país està considerant fer una sol·licitud de $20 mil milions als EUA en ajuda militar per les amenaces potencials derivades dels aixecaments a l'Orient Mitjà.

Barak va dir que Israel estava preocupat que els seus enemics principals, l'Iran i Síria, podrien ser els últims en sentir la calor de les revoltes i que els nous líders d'Egipte podrien, sota la pressió del públic, retrocedir del seu tractat de pau amb Israel el 1979. "Un fort i responsable Israel pot ser un estabilitzador en una regió turbulenta" va afegir.

Israel ja rep $3 mil milions anuals del EUA en ajuda militar. Incrementar aquesta ajuda podria fer malbé la relació del país amb els seus enemics de Palestina.

És poc sorprenent doncs que també digués que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, probablement oferiria als palestins un estat temporal dins de les fronteres, trencant per primera vegada el punt mort de les negociacions de pau. La franja de Gaza separa Israel i els palestins, però que el podrien oferir com el seu propi territori independent. 

Un estat temporal no només donaria als palestins menys territori que el que demanen, però Israel també mantindria el control militar de la zona. Els palestins també tenen por de que si ells estiguessin d'acord amb les fronteres temporals, mai guanyarien de fet i dret, un estat independent a Cisjordània, Jesuralem Est i la Franja de Gaza.

Converses de pau liderades pels Estats Units fa sis mesos amb l'ambiciós objectiu d'arribar a un acord final al setembre de 2011, es van trencar després de que Israel va començar a construir a la Ribera occidental i a Jerusalem oriental. Els palestins van exigir la congelació en les dues àrees, però Israel és va negar. Amb l'establiment de pau estancada, els palestins han llançat una campanya per obtenir el reconeixement internacional d'un Estat palestí i busquen el reconeixement de l'Assemblea General de l'ONU a la tardor, una mesura que podria aïllar a Israel.

La setmana passada, Barak va dir que per protegir la seva posició, el govern israelià havia de prendre iniciatives no especificades.

No hi ha dubte de que Israel sent la pressió internacional i si creu que amb la proposta de pegats temporals aconseguirà l'increment en ajuda militar, no va per bon camí. 

Les dones d'Egipte

2011-03-12T12:12:00.000+01:00

Durant la revolució popular d'Egipte, tots vàrem ser testimonis de que va ser un treball tant d'homes com de dones. Moltes dones portaven vel i alguns signes de conservadorisme religiós, mentre que d'altres es delectaven amb la llibertat de besar a un amic o fumar una cigarreta en públic. I el que és veritat per Egipte i, en major o menor grau, en tot el món àrab, quan les dones canvien, tot canvia, i les dones en el món musulmà estan canviant radicalment.

Una manera d'entendre el canvi en el paper de la dona a Egipte ha sigut gràcies a l'educació. Fa dues generacions només una minoria petita de les filles de l'elit rebien una educació universitària. Avui en dia, les dones representen més de la meitat dels estudiants a les universitats egípcies. 

Tot i això, tal com assenyala el New York Times, el repte ara és assegurar que les dones mantenen la seva participació en un país que mira cap endavant i que la seva contribució a la revolució no s'oblidi.

El comitè de vuit experts jurídics designats per les autoritats militars per revisar la Constitució no inclou una sola dona o qualsevol persona amb una perspectiva de gènere. Una coalició de 63 dones de diferents grups ha començat a fer una petició per incloure una advocada en el comitè, argumentant que les dones "tenen el dret de participar en la construcció del nou Estat egipci". 

Egipte ha fet un pas per davant d'altres aixecaments populars a la regió que han tingut participacions similars de dones acompanyades d'un reconeixement per part dels homes que el seu suport és vital. A Bahrain, centenars de dones embolicades en túniques tradicionals negres van desafiar a les autoritats en les manifestacions contra el govern encara que, com a complicitat a la cultura conservadora, ho van fer en una secció acordonada i separada dels homes. Al Iemen, només en els últims dies tenien un nombre significatiu de dones que van començar a protestar a Sana, la capital, però el seu nombre va ser eclipsat per la multitud d'homes assistents. 

Passi el que passi, aquests són temps importants per la dona egípcia i tan sols hem de recular uns anys enrere per recordar que passejar per Egipte volia dir no veure cap dona pel carrer.

Publicat el 12.03.2011 a Tribuna Ganxona

Boicot a les olimpíades del 2012

2011-03-08T09:31:00.000+01:00

Des del moment en què va ser revelant el logotip dels Jocs Olímpics de Londres 2012, no ha estat precisament el que podríem anomenar "popular". Però fins ara, el seu únic delicte havia estat de que era lleig.

L'última crítica: És racista.

Fa poc més d'una setmana, el cap del Comitè Olímpic Nacional de l'Iran, Mohammad Aliabadi, va insistir que en el logotip es podia llegir la paraula  "Zion" (Sió) i era òbviament racista contra els països musulmans.

En una carta al Comitè Olímpic Internacional (COI) Aliabadi va declarar que "Per desgràcia, tots som testimonis de que els propers Jocs Olímpics.... enfronten un seriós desafiament, sens dubte ometent l'esperit dels jocs i donant lloc al racisme. L'ús de la paraula Zion (Sió) pel  dissenyador del logo dels Jocs Olímpics.... en l'emblema dels Jocs Olímpics de 2012 és un acte repugnant".

Va arribar a amenaçar a un boicot a menys que el logotip ens canvii, dient: "No hi ha dubte que la negligència de la qüestió per part seva pot afectar la presència d'alguns països en els jocs, especialment l'Iran que es regeix pel compromís amb els valors i principis".

El COI i els organitzadors no estan fent res d'això. En una breu resposta, el president del COI, Jacques Rogge, ha rebutjat les al·legacions de l'Iran, afirmant que "La resposta del COI és bastant clara. El logotip de Londres és el dels Jocs Olímpics de Londres 2012, ni més ni menys i res més".

Atès que el logotip es va posar en marxa el 2007, la denúncia sembla arribar massa tard, per no dir que és absolutament inútil. El logotip s'ha utilitzat àmpliament en tot el món per promoure els Jocs, i seria pràcticament impossible de veure, d'acord als meus ulls, un segon significat, per molt vàlides que siguin les denúncies.

El logotip pot ser declarat culpable de qualsevol nombre de pecats, però de racisme? Certament, si un volgués desmuntar i manipular el logotip podria, probablement, fer que s'assemblés a la paraula "Zion" (Sió).

Així, mentre que el racisme en totes les seves formes ha de ser evitat, el logotip de Londres 2012 apareix, en aquest cas, de ser culpable de res més que el fet de que és lleig.

La desgràcia de Silvio Berlusconi

2011-03-05T14:10:00.000+01:00

Aquest any es celebra el 150è aniversari de la unificació d'Itàlia, un any en el qual haurien de celebrar tot el patrimoni que tenen i la seva cultura. Malauradament, els diaris estan plens d'històries del primer ministre Silvio Berlusconi.

Crec que de tots és conegut l'últim escàndol en el que un jutge italià vol enviar al primer ministre a judici per dos càrrecs: "Pagament d'una prostituta menor d'edat i tractar d'enfosquir aquest presumpte delicte aprofitant-se de la seva posició oficial".

L'acusació es produeix després d'una sèrie d'acusacions per altres dones. No és la primera vegada que Berlusconi ha tingut problemes amb la llei. Les denúncies de corrupció pública, l'evasió fiscal, i les connexions amb la delinqüència organitzada han estat ben documentades durant els anys que Berlusconi ha estat en el càrrec.  

Com un magnat multimilionari dels mitjans de comunicació, Berlusconi utilitza el seu imperi mediàtic per atacar als seus oponents. El New York Times va informar, arran de l'últim escàndol, que estava "utilitzant les primeres pàgines per carregar contra la justícia italiana, l'oposició de centre-esquerra i qualsevol altre persona que pugui qüestionar la vida personal del primer ministre".

En una democràcia, ningú hauria d'estar per sobre de la llei. No obstant això, el primer ministre sovint ha tractat de manipular les palanques de l'Estat, en un punt de promulgar una llei que li donaria immunitat.

Un altre dels temes que va encendre als italians i crec que a més de mig món, van ser les seves paraules de no voler "molestar" al dictador libi Muammar Gaddafi desprès de la massacre de manifestants a Líbia. No va ser fins desprès d'una ona de protestes que el govern italià va acabar condemnant els actes de Gaddafi. La relació entre Berlusconi i Gaddafi ha sigut molt estreta durant anys. 

És ben denigrant saber que aquest home, aixi com els dèspotes d'Egipte, Tunísia, Líbia i Bahrain, ha confós una nació lliure amb la fascinació pel culte a la seva pròpia personalitat.

Publicat el 05.03.2011 a Tribuna Ganxona

A qui l'importa?

2011-02-26T17:11:00.001+01:00

Estic emprenyada. Cada dia al matí desprès de dutxar-me i prendrem el meu necessari cafè amb llet, aprofito, ja que soc matinera de naturalesa, per posar-me davant l'ordinador i navegar per internet per llegir les noticies als diferents diaris amb la pau i tranquil·litat que em don fer-ho a aquelles hores. El que m'ha fet emprenyar aquesta setmana ha sigut la "noticia" a molts dels diaris de que en Gerard Piqué s'agafa de la mà amb la Shakira. I jo em pregunto, a qui l'importa? Això és una noticia?

Ja en el seu dia em vaig queixar de la cobertura que va tenir la Michelle Obama amb la seva estada a l'Estat Espanyol, ens explicaven què menjava, quines botigues visitava i què havia comprat o no, entrevistant a botiguers i a propietaris dels restaurants. No va ser veient un programa del cor sinó a les noticies del migdia de la Sexta. 

M'agradaria saber quin interès té saber si en Gerard Piqué surt amb la Shakira o no, a qui l'interessa el fet de que es donin la mà pel carrer i l'ànsia de poder enganxar-los en una foto. Potser si que a la gent els hi agrada aquest tipus de fotos i els comentaris sobre elles, però, no hi ha revistes que es dediquen a això? Estic equivocada en pensar que si llegeixo un diari espero que les noticies que em donin siguin serioses? Acabarà la premsa escrita i digital igual que la TV en que tot ja es barreja?

Al pa pa i al vi vi. Si jo vull llegir premsa del cor ja em compraré una revista dedicada a aquest tema o miraré un d'aquests programes que massa sovint surten per la TV i podré assabentar-me de què fa o deixa de fer la gent que està a l'ull públic. Siguem seriosos, si us plau.

Publicat el 26.02.2011 a Tribuna Ganxona

Refugiats ambientals

2011-02-24T11:20:00.000+01:00

M'ha consternat llegir que l'ONU ha projectat que, en l'any 2020, hi hauran 50 milions de refugiats ambientals.

Ja en l'any 2001, en Norman Myers de la Universitat d'Oxford va anomenar als refugiats ambientals com un "fenomen nou" i els va descriure com gent que ja no podien guanyar-se la vida segura en els seus països d'origen a causa de la sequera, l'erosió del sòl, la desertificació, la desforestació i altres problemes ambientals i, que per sobreviure, haurien de buscar refugi en altres llocs.

És ben trist el panorama que ens presenten i també molt més trist és saber que no estem fent suficient per millorar aquesta situació. 

Potser els que es van creure les paraules del Sr. Aznar quan va dir: "Poco o nada tiene que ver con la ciencia buena parte de los abanderados del apocalipsis climático... lo suyo es otra cosa, se parece más bien a una nueva religión que condena a la hoguera en la plaza pública aquellos que osen poner en cuestión sus tesis...." comencin a replantejar-se que és el que està passant.

Malauradament la importància de l'economia i l'estat financer d'un país és molt més gran que establir unes pautes pel respecte al medi ambient i ho tenim amb les dos potències més grans quan no es volen enganxar massa per por que les grans productores se'ls hi puguin posar en contra.

L'informe de les Nacions Unides pel Medi Ambient conclou que "un petit nombre de mesures dirigides a la reducció d'emissions de carboni i precursors d'ozó podria començar immediatament per protegir el clima, la salut pública, l'aigua, la seguretat alimentària i els ecosistemes". 

Si tenim aquest tema present i aconseguim canviar una mica els nostres hàbits, us adonareu que no costa tant respectar la naturalesa i el medi ambient, però el que és indiscutible i completament necessari és que tots els Governs s'uneixin i comencin a escoltar el que va dir Durwood Zelke, president de l'Institut per la Governabilitat i el Desenvolupament Sostenible a Washington "... els beneficis per la salut i l'agricultura per si sola, justifica l'acció ràpida i agressiva". 

La privacitat de les xarxes socials

2011-02-19T17:53:00.000+01:00

La secretària d'estat als EUA, Hillary Clinton, en un discurs a Washington, va citar el paper positiu que Twitter, Facebook i altres xarxes socials van jugar en l'aixecament a Tunísia i Egipte. "Llibertat i seguretat. Transparència i confidencialitat. Llibertat d'expressió i tolerància. vegades aquests principis augmenten les tensions i plantegen reptes. Junts componen la fundació d'un Internet lliure i obert".

Va explicar el suport dels EUA a la llibertat d'Internet i encoratja a altres països a fer el mateix. "Els líders de tot el món han de decidir. Poden deixar que Internet prosperi en els seus països, i arriscar-se a que aquesta llibertat porti una major demanda de drets polítics. O poden constrènyer Internet, ofegant la llibertat que sosté amb el risc de perdre tots els beneficis econòmics i socials que venen d'una societat en xarxa".

No deixen de sonar iròniques aquestes paraules doncs, no fa gaire, i degut als cables publicats, va dir que els països no haurien d'haver de triar entre "la llibertat i transparència, seguretat i confidencialitat".

El govern dels EUA vol saber els detalls dels comptes privats de Twitter a raó de l'escàndol de WikiLeaks i els advocats de les organitzacions de drets civils estan defensant la privacitat dels usuaris. El moviment contra Twitter s'ha convertit en un enfrontament constitucional sobre la protecció dels drets individuals a la privacitat dins l'era digital. 

 Aden Fine, que representa el Sindicat americà de les Llibertats Civils, un dels principals grups de drets civils del país, va dir: "És molt alarmant que el govern estigui intentant obtenir aquesta informació dels usuaris, però, sobretot, no és pot permetre que ho facin en secret". 

Els EUA ha creat un gran jurat, amb seu a Alexandria, Viriginia, per investigar si es poden trobar motius per a un cas penal contra el fundador de WikiLeaks, Julian Assange. Com a part d'aquesta recerca, el gran jurat va ordenar a Twitter que divulgués els detalls dels comptes de WikiLeaks i, en especial, de tres persones, que van dir que estaven vinculades a l'organització.

La investigació també inclou Bradley Manning, el soldat dels EUA que es va basar a l'Iraq i és sospitós d'estar darrera de la fuga dels arxius, reclòs ara a la presó de Viriginia. Fins ara el Departament de Justícia dels EUA no ha trobat motius d'una causa penal contra Assange, que es troba al Regne Unit. Com la majoria de governs en aquest mon, i aquí incloc el nostre, l'exemple que ens sonen és el del pare fumador que no vol que el seu fill fumi: "Tu fas el que jo et digui, no el que jo faci!"

Publicat el 19.02.2011 a Tribuna Ganxona

El legat de Ronald Reagan

2011-02-12T14:26:00.000+01:00

Aquest passat dia 6 de febrer, es va celebrar per tot els EUA el centenari del naixement de Ronald Reagan. Els elogis que s'han fet sobre ell en els mitjans de comunicació son iguals com quan es van complir els 90 anys. Llavors, com ara, es va ometre completament el cost humà de la seva política exterior.

El gener de 1981, el recentment estrenat Reagan va heretar la política de Jimmy Carter de donar suport a un govern salvadorenc controlat per un militar que, juntament amb les forces de seguretat i els esquadrons de la mort, van matar a una 10.000 civils el 1980. Els primers 27 mesos de l'administració Reagan, potser uns altres 20.000 civils van ser assassinats, la premsa d'oposició exterminada, polítics de l'oposició assassinats o forçats a l'exili, l'església màrtir. A l'abril de 1983, en una sessió del Congrés, va elogiar al govern salvadorenc per "fer tot el possible per garantir la democràcia, els sindicats laborals lliures, la llibertat de religió i la premsa lliure". 

A la veïna Nicaragua, la dictadura de Somoza, amb suport dels Estats Units, van matar uns 40.000 civils des de 1977 a 1979, en un intent de desesperat per mantenir el poder. Al candidat Reagan li va saber greu la marxa de Somoza, i quan va ser president, es va girar cap a la Guàrdia Nacional de Somoza perquè portessin a cap el moviment d'alliberació. Coneguts com els "contras", en els vuit anys que Reagan va estar de president, no van poder contenir cap localitat tot i ser experts en violacions, tortures i assassinats de civils indefensos. Mils de persones van morir en una guerra que no haguera sigut si no fos per en Reagan. 

A Guatemala, després que Efraín Ríos Montt dugués a terme el 1982 una campanya militar que va deixar milers de  morts civils indis, Reagan es va posar furiós. No amb el seu aliat, sinó amb Amnistia Internacional i d'altres que ho van documentar. 

Al sud-est asiàtic, Reagan va deixar de col·laborar  amb el govern xinès per donar suport al Khmer Vermell de Cambodja, d'on havia estat expulsat del poder el 1979. El Khemer Vermell enderrocat utilitza la veïna Tailàndia - amb la benedicció i el suport dels EUA - com a base des d'on llançar atacs dins de Cambodja i Reagan va donar instruccions al seu ambaixador davant l'ONU de reconèixer el deposat Khmer Vermell, en lloc del règim imposat per Vietnam, com el govern legítim de Cambodja.

En altres parts del sud-est d'Àsia, Indonèsia seguia ocupant Timor Oriental, l'illa que havia envaït el 1975 amb la benedicció de l'administració Ford. En aquest cas, Reagan va optar per oposar-se a la resistència de Timor i donar el seu suport als ocupants d'Indonèsia.

A Sud-àfrica, Reagan va ser un entusiasta defensor de l'ocupació il·legal de Sud-àfrica de Namíbia i la desestabilització d'Angola i Moçambic. Segons ell, el govern de l'apartheid era un membre actiu del "món lliure" i per tant digne d'un "compromís constructiu" polític.

En llegir sobre les celebracions, em pregunto perquè els països i la seva gent son reticents a recordar uns fets, a patir aquest tipus d'amnèsia que sembla que s'encomana. En el nostre país, la "memòria històrica" encara es troba amb portes tancades, i jo em pregunto, fins quan?

Publicat el 12.02.2011 a Tribuna Ganxona

Tapar una realitat

2011-02-08T09:11:00.003+01:00

La revista "US Weekly" va dedicar la seva portada la setmana passada a Elton John, David Furnish i el seu fill recentment adoptat Zachary. El propietari d'un local de la cadena nord-americana "Harps" a Arkansas, va decidir posar un cartell de "protecció per als menors" sobra la portada, amb el que pretenia protegir els nens de la imatge d'aquesta família homoparental.

No és d'estranyar que aquest fet aixequés una bona polèmica. Encara que el propietari no va voler parlar amb els medis de comunicació, aquests sí que varen poder parlar amb uns dels caixers de la botiga que va explicar que no els havia quedat més remei que tapar la portada perquè si no els nens haurien tingut coneixement sobre aquest tipus de famílies.

La controvèrsia ha aconseguit que l'establiment retirés els cartells, encara que segurament no és ni un cas extrem ni aïllat. 

Segons ha afirmat l'assistent executiva de l'empresa, Marty Yarborough, l'ús d'aquest cartell no respon "de cap manera" a la seva "opinió sobre l'assumpte", sinó que es tracta d'una manera de respondre a les necessitats dels consumidors.

És dolorós pensar que, avui en dia, la gent prefereix tapar una realitat que no pas acceptar-la. La nostra educació i els tòpics definint el que ha de ser una relació de parella i de família han sigut fortament arrelats durant molts anys i, malauradament, ens hem equivocat completament. Sentim, estimem, expressem i vivim de maneres diferents i l'únic que hem d'aconseguir, és saber ser honestos amb nosaltres mateixos.

Encara hi ha molt camí per fer. 

Ens mereixem aquest tracte?

2011-02-06T12:00:00.000+01:00

Una noia, de la que he fet amistat recentment, em  va escriure denunciant un fet que, amb el seu permís, transcric en aquest bloc:

Vaig patir una caiguda el 29 de Desembre del 2007 a Ciudad Rodrigo, localitat distant aprox. 90 km de Salamanca capital, quan caminava per una zona sense asfaltar, que estava en unes condicions deplorables, plena de pedres i sots i enmig d'una pendent. Van passar com a mínim 50 minuts fins que va arribar l'ambulància. Quan em van recollir, em van traslladar al centre d'atenció primària on es van limitar a comprovar la gravetat de la fractura oberta de fèmur i a aplicar una mena de embenat rudimentari amb unes simples gases, subjectant les dues cames, quan el necessari en aquests casos de tal gravetat, amb ferida oberta i sortint l'os per sobre del genoll, hauria d'haver estat l'aplicació d'algun tipus de subjecció clínicament homologat per al meu trasllat fins a l'hospital. Tampoc em van donar cap analgèsic per alleujar els forts dolors que patia.

En arribar a l'hospital em van ingressar a urgències. El metge que em va atendre no em va donar cap calmant per reduir els forts dolors ni se'm va aplicar cap subjecció a la cama per a la seva immobilització. Què fa en realitat? M'eleva la cama i jo dono un crit de dolor. Davant d'això l'individu respon cridant: A VER, ¿QUIEN MANDA AQUI? QUE TE CALLES! ¿QUIEN MANDA AQUI? ¡COÑO! Després d'això, em pugen a planta. Seguidament ve el traumatòleg i d'entrada ens llança la següent “lindeses”: EL PRIMER: ¿QUE HACE UNA CATALINA COMO TU POR ESTAS TIERRAS? ¿EH? CATALINA, CATALINA! L’indico que el meu nom és ANA i NO CATALINA. A continuació es dirigeix al meu marit i li diu: PUES NO VOY A PODER OPERARLA PORQUE TENGO LOS QUIRÓFANOS MUY SATURADOS. VERÉ SI PUEDO HACERLE UN HUECO A PARTIR DEL 8 o 9 DE ENERO. (La caiguda va ser el 29 de Desembre). Fa un parèntesi mirant-nos i després deixa anar altres "lindeses" com la següent: “USTEDES DECIDIRÁN. YO EN SU LUGAR, ME DECIDIRÍA POR EL TRASLADO A BARCELONA PARA QUE LA OPEREN ALLÍ, YA QUE EN BARCELONA, TIENEN MEJORES PRESUPUESTOS QUE NOSOTROS”. Es va donar mitja volta dient-nos que ens ho penséssim i que ja tornaria. Davant d’aquesta resposta ens quedem petrificats i com és lògic no podíem quedar-nos allà tant de temps, la nena havia de tornar a l'escola, és a dir, un autèntic desastre.

El meu marit va ser llavors quan va començar a mobilitzar-se, va trucar a la companyia d'assegurances del cotxe, es va posar en contacte amb una doctora explicant la situació i per aquesta part solucionem el trasllat en ambulància. Quedava per esbrinar a quin hospital de Barcelona s'efectuaria el trasllat i va ser llavors quan em vaig en recordar d'un bon metge i alhora d’un bon amic des de fa bastants anys

.
Organitzades ambdues coses, el meu marit va aconseguir, després de molts intents i precs, que el traumatòleg de l'hospital de Salamanca truqués al traumatòleg de Barcelona com és preceptiu. Quan li vam pregar a l’impresentable traumatòleg de Salamanca que si us plau truqués a Barcelona ens va contestar el següent: PERO VAMOS A VER, ¿POR QUÉ TENGO QUE LLAMAR YO A BARCELONA? Li contestem: Si us plau, perquè el traumatòleg de Barcelona vol parlar amb vostè per conèixer tots els detalls de l'estat de la pacient. Llavors dona un cop de porta i es va dient: LO HARÉ CUANDO TENGA TIEMPO. Estava molt clar que no volia col•laborar. El meu marit sempre l'havia de buscar per totes les plantes i passadissos, per seguir pregant-li i implorant que col•laborés.

Els dos dies i mig que vaig estar en aquell infern van ser com per escriure un llibre de por. La nit de cap d'any em van donar una ampolla de cava petita per al sopar (que evidentment, no la vaig prendre), les infermeres, amb tota la desvergonyia del món, cridant-me habitualment: LA CATALINA, ¿Y AHORA QUÉ QUIERE LA CATALINA? ¡QUE SE ESPERE, COÑO! De nit fumaven en els passadissos i el fum entrava per la escletxes de les habitacions, etc. No em portaven els calmants que em corresponien, havia de tornar a trucar una i altra vegada cada cop que necessitava alguna cosa.

Ara ve l'episodi del trasllat amb “ambulància” des d'allà. Em va venir a recollir una furgoneta mig adaptada per al transport sanitari, amb quatre embenats, una llitera del segle XV, amb corretges i poc més, i en aquestes condicions se'm trasllada en un viatge de 900 km amb un Gelocatil i un Clamoxil 500, com tota medicació.

Quan per fi el traumatòleg m’opera a Barcelona, l'informa al meu marit el següent: L'operació ha sortit bé, però va dir que hi havia un alt risc d'infecció per a la precarietat del tractament aplicat. El mateix doctor li va comentar al meu marit que no podia entendre el que havien fet els metges de Salamanca. Saps què va ser el pitjor? : NO em van posar antibiòtic en vena, que és el que havien d'haver fet, però ells ho van reflectir en l'informe escrit, però no el van aplicar.

El tracte rebut a l'Hospital de Salamanca per ser catalana, va ser humiliant i vexatori, encara inferior al que reben els ferits en els països pobres del Tercer Món.  

He de dir que aquesta amiga encara pateix seqüeles d'aquesta experiència, tant físiques com psíquiques.  

Em vaig quedar molt sorpresa i, a la vegada trista, de llegir aquesta història. Aquí, no vull ficar-me en el que poden ser prejudicis envers la procedència de la gent ni si aquest fet s'hauria de denunciar o no, sinó amb la manca d'un tracte mínimament humà . Tant la meva filla gran com el meu gendre i dos nebodes treballen en diferents hospitals. Saben que quan la gent va a l'hospital, va espentada, te por. Si es troben amb algú conegut,  tan sols el fet de veure'ls i poder parlar amb ells, els tranquil·litza. Reconeixen les pors i miren que tot pacient es relaxi i, dins de les seves possibilitats, es trobi mitjanament bé, que confii amb els que el cuiden i que sàpiga que està en bones mans. El que van fer a la meva amiga no te explicació. M'agradaria pensar que ha sigut un fet isolat i que, vagis on vagis, això no passa. Em costa de creure que aquells que s'han dedicat a la Sanitat no tinguin com a prioritat la millora d'un pacient, el minimitzar el seu dolor i malestar, el  fer-los sentir protegits. Què està passant? Tan arrelats son els prejudicis que no poden veure a la persona humana que tenen davant? 

Combustible sintètic

2011-02-05T17:06:00.001+01:00

Una empresa del Regne Unit va revelar recentment el resultat d'un projecte altament secret en què hi han estat treballant durant els últimes quatre anys: un combustible sintètic que podria causar que els preus del petroli baixessin en picat.

Desenvolupat al prestigiós Laboratori Rutherford Appleton prop d'Oxford, el conseller delegat de Cella Energy, el Sr. Stephen Völler, afirma que el combustible de la seva empresa, basat en l'hidrogen no produeix emissions de carboni quan es crema, i podria ser el primer pas cap a un mercat de transport que es veu afectat pels preus inestables del petroli.

"Hem desenvolupat noves característiques de micro-gotes que es poden utilitzar en un vehicle de gasolina ja existent o gasolina per reemplaçar els combustibles derivats del petroli" va dir Völler Gizmag. "Les primeres indicacions són que les micro-gotes es poden utilitzar en els vehicles existents, sense modificar els motors". 

Si Cella Energy és capaç de produir aquesta alternativa de combustible a escala comercial, podria ser la baula perduda que milions de persones han estat esperant per ajudar a alleujar el dolor d'una economia basada en combustibles fòssils. 

L'hidrogen que només produeix aigua pura quan es crema, es considera una solució ideal per reduir les emissions de carboni procedents de la gasolina, que s'estima que causa el 25 per cent del total de l'alliberament de carboni. 

No podem negar que aquesta és una excel·lent notícia tant pel medi ambient com per la inestabilitat que causa el petroli i aquí vull especificar que no em refereixo especialment als preus sinó també a unes potencies que no han dubtat en establir enllaços amb països on els drets humans son inexistents, i tampoc han dubtat en defensar unes guerres en nom de la democràcia quan l'únic que defensaven era i és el petroli.

I encara que sé que peco de ser una persona optimista, no puc sinó dir que he vist una llumeta al final del túnel. 

Publicat el 5.02.2011 a Tribuna Ganxona

Aprofitar l'energia d'un crematori

2011-01-29T17:04:00.000+01:00

La ciutat de Redditch, al Regne Unit ha proposat una manera completament nova d'escalfar el seu poliesportiu i piscina. Estalviar diners (14.500 lliures esterlines a l'any - uns 16.8000€)i combatre l'escalfament global. 

L'Ajuntament de Redditch proposa utilitzar la calor d'un crematori a prop del poliesportiu per escalfar les seves instal·lacions esportives. El projecte ha estat qualificat com el primer projecte del seu tipus al Regne Unit.

Com a qualsevol projecte no s'han hagut d'esperar gaire per sentir les veus crítiques en que la més suau i sentimental és la de que la gent no es sentiria còmode en una piscina que s'escalfa a causa de la mort d'un ésser estimat. Però la majoria de residents ho troben com "un cop molt fort", "morbós" i un "insult" portar a terme aquest projecte.

Hi haurà una reunió pública per discutir el pla aquests dies i, a finals de la setmana que ve el comitè executiu de l'ajuntament es reunirà per decidir si tiren endavant el projecte.

La veritat és que jo, personalment, no hi veig res de dolent. Aprofitar l'energia en lloc de veure-la sortir per la xemeneia trobo que és molt bona idea i no sé com fins ara no hi ha hagut ningú que no ho hagués proposat, ni com no està estès a altres països. I si tingués algun ésser estimat que se'm moris i fes servir el crematori, què escolliria? que l'energia se l'emportés el vent o fer-la servir per reduir l'escalfament global? Mil vegades fer-la servir!!!

Publicat el 29.01.2011 a Tribuna Ganxona

El capitalisme global ens fa viure pitjor

2011-01-27T18:27:00.001+01:00

Per a molts de nosaltres, un món on ningú passi gana, on no hi hagi atur, on les persones siguin feliços, tinguin cases àmplies i un munt de temps lliure sembla fantasia. Però no és una fantasia per l'Helen Norber-Hodge - ella ho va veure de primera mà a la petita regió de l'Himàlaia de Ladakh, una comunitat remota a la muntanya que limita amb el Tibet.

Durant el transcurs de 35 anys va veure el que va passar quan Ladakh va ser sobtadament oberta al món exterior a la dècada dels 70 i noves carreteres van portar productes subvencionats a la regió. L'economia local es va veure soscavada, el teixit cultural va ser destrossat. L'atur, la contaminació i la divisió va emergir per primera vegada.

Segons una enquesta duta a terme tots els anys des del final de la Segona Guerra Mundial, la felicitat als EUA va arribar al seu punt màxim el 1956. Poc a poc a anat baixant però en aquest temps la gent s'ha fet més rica i tenen tres vegades més del que tenien. Sembla que la riquesa debilita la moral de la comunitat.

No només tenir més coses i fer més diners no ens fa més feliços, però la nostra cultura de consum, impulsada pel motor a la globalització, ha donat lloc a una crisi econòmica i ambiental però també a una crisi de l'esperit humà.

Fa poc, llegint sobre un documental que s'ha fet als EUA en el que s'han recorregut els sis continents i han examinat les trampes de la globalització, es va arribar a la conclusió que:

1.- La globalització ens fa infeliços. Més coses i més riquesa han donat com a resultat un menor contacte amb la comunitat, un augment dels nivells de depressió i treballs amb més hores. La gent està sola i no és feliç. La globalització està creant un planeta de gent solitària. 

2.- La globalització engendra la inseguretat. Les corporacions estan criant als nostres fills i els condueixen al que mengen, compren, usen i el que importa. La identitat, la cultura i l'idioma estan ara ocupats pels venedors.

3.- La globalització desaprofita els recursos naturals. El consumisme està amenaçant el planeta, els recursos naturals s'estiren fins al punt d'última hora i no obstant això, tenim un sistema econòmic que ens anima a consumir més i més.

Potser que ens comencem a plantejar el que realment necessitem en aquesta vida i el que realment hem de valorar. 

Revolta popular a Tunísia

2011-01-22T14:01:00.000+01:00

El president del Parlament de Tunísia es va convertir en el tercer líder del país en 24 hores després que el primer ministre li va demanar que formés un nou govern. Amb 23 anys al poder,n epoder, l'expresident Ben Ali va abandonar el país i ara es troba a l'Aràbia Saudita, que casualment és el mateix país que va acollir fins a la seva mort, al dictador Idi Amin. L'augment de costos dels aliments, l'atur i la corrupció ha portat al poble a la revolta.

El nou president Fouad Mebazaa està en converses amb l'oposició per formar un "govern d'unitat nacional" i va dir que tots els tunisians, sense excepció, han d'estar associats en el procés polític.

Continua la tensió, i els informes mostren que les ciutats estan tancades enmig de saquejos, amb llocs de control militar i amb tocs de queda. "The Guardian" informa que desenes de persones han mort en incidents separats a dues de les presons.

Potser no haguera passat res sinó hagués sortit a la llum una nota de WikiLeaks de 2008 que resumeix clarament les qüestions que van culminar amb els recents esdeveniments: corrupció tant d'alt com de baix nivell, interaccions amb la policia, les duanes i una varietat de ministeris. Amb els de dalt sent els pitjors, era probable que romandrien en el poder, impedint qualsevol tipus de control en el sistema. Les xarxes socials han esdevingut una part molt important per poder difondre el missatge entre la gent.

Si bé el govern, sens dubte, era antidemocràtic i corrupte, irònicament, poden ser els avenços en educació els que hagin contribuït a la seva caiguda. Segons el Departament d'Estat dels EUA, "el nombre d'estudiants a la universitat ha augmentat de 41.000 el 1986 a més de 357.472 el 2009" a Tunísia. Si bé la taxa oficial d'atur és del voltant del 13%, molts dels estudiants de la universitat de recent formació estan desocupats, cosa que no ha fet més que alimentar els disturbis.

Aquest aixecament popular ha creat esperança i esperem que tots els tunisians puguin gaudir de més llibertat i d'un millor govern en els propers mesos i anys vinents. S'ho mereixen.

Publicat el 22.01.2011 a Tribuna Ganxona

Les paraules importen: com els mitjans poden construir o destruir.

2011-01-18T15:44:00.000+01:00

"Així com els mitjans de comunicació s'han utilitzat per crear una sensació generalitzada de por, també han estat utilitzats per a convèncer a la gent que el conflicte és inevitable. Això deixa als consumidors dels mitjans de comunicació amb la certesa que el conflicte ha de passar".

Aquestes paraules van ser escrites per a descriure l'ús dels mitjans de comunicació per incitar als hutus a la massacre dels seus veïns tutsis a Rwanda, resultant en centenars de milers de morts.

Quin és el paper que tenen els mitjans de comunicació de cara al diàleg polític? Sabem que poden promoure la por, l'odi i l'extremisme però també ens poden portar a un debat productiu. Els mitjans tenen la oportunitat d'enfortir la democràcia i l'Estat de Dret.

Quan l'ex-Iugoslàvia estava en erupció en la neteja ètnica i amb massacres per tots conegudes, la població ètnicament diversa de Macedònia es van mantenir en pau. Sud-Àfrica va fer la transició de l'apartheid a la majoria governamental en gran part sense violència. En aquests i altres llocs, els mitjans de comunicació es van destacar per la humanitat de tots els involucrats.

No fa molt, quan la candidata a la vicepresidència dels EUA Sarah Palin, acusés al, aleshores candidat presidencial, Barack Obama de "ajuntar-se amb terroristes", les amenaces de mort contra Obama es van incrementar dramàticament.

Fa uns dies, en Jared Loughner va obrir foc en un acte polític de la congressista Gabrielle Giffords a Tucson, Arizona i l'atenció es va centrar ràpidament en el paper en que els mitjans podien haver jugat en les seves accions.

En comptes de repetir la ira i les acusacions de cada costat que pot tenir l'efecte d'augmentar el problema o, inclús, incitar a la violència, els periodistes estan en una posició única per descobrir les causes dels conflictes i descobrir oportunitats per trobar un terreny comú.

El desacord en la política és part d'una democràcia sana, i el conflicte és humà. Però incitar a la por i a l'odi, amb aquells que tenen opinions oposades, utilitzant un llenguatge violent, jugant en la inseguretat i la desconfiança que tan fàcilment sorgeix en els moment difícils, és una gran irresponsabilitat. Especialment quan els mitjans de comunicació son capaços de molt més.

Quin món deixem als fills?

2011-01-12T15:17:00.001+01:00

Fa un temps, en Leopoldo Abadia, va escriure un article que fins fa poc no ha caigut a les meves mans. En alguns dels escrits que he posat en aquest bloc, he mirat de transmetre la importància que té l'educació dels pares envers als fills, i aquest article no pot ser més clar. Per aquells que no l'han llegit, aquí us el deixo:

M'escriu un amic dient que està molt preocupat pel futur dels seus néts. Que no sap què fer: si deixar-los la herència perquè estudiïn o gastar-se els diners amb la seva dona i que "Déu els agafi confessats".  El que Déu els agafi confessats és un bon desig, però em sembla que no té res a veure amb la seva preocupació. En moltes conferències, s'aixeca una senyora (això és pregunta de senyores) i abans em deia aquesta frase que a mi em fa tanta gràcia: "quin món anem a deixar als nostres fills?". Ara, com em veuen gran i veuen que els meus fills ja estan crescuts, em solen dir "quin món els anem a deixar als nostres néts?"

Jo acostumo a tenir una contestació, de la qual cada vegada estic més convençut: I a mi, què m'importa?!" Potser sona una mica malament, però és que, realment, m'importa molt poc.

Jo era fill únic. Ara, quan em reuneixo amb els altres 64 membres de la meva família directa, penso el que dirien els meus pares si em veiessin, perquè d'1 a 65 hi ha molta gent. Els meus pares van ser un model per a mi. Es van preocupar molt per les meves coses, em van animar a estudiar fora de casa (cosa fonamental, de la qual parlaré un altre dia, que t'ajuda a treure't la boina i a descobrir que hi ha altres mons fora del teu poble, del teu carrer i del teu pis), es van bolcar perquè fos feliç, i em van exigir molt. 

Però quin món em van deixar?. Doncs mireu, em van deixar:

1. La guerra civil espanyola

2. La segona guerra mundial

3. Les dues bombes atòmiques

4. Corea

5. Vietnam

6. Els Balcans

7. Afganistan

8. L'Iraq

9. Internet

10. La globalització

 I no segueixo, perquè aquesta és la llista que m'ha sortit d'una tirada, sense pensar. Si penso una mica, escric un llibre. Vosaltres creieu que els meus pares pensaven amb el món que m'anaven a deixar? Ni s'ho podien imaginar!.

El que sí van fer va ser una cosa que mai els agrairé prou: intentar donar-me una molt bona formació. Si no la vaig adquirir, va ser culpa meva.

Això és el que jo vull deixar als meus fills, perquè si em poso a pensar en el que els passarà en el futur, m'entrarà la "depre" i a més, no servirà per res, perquè no els ajudaré gens ni mica.

A mi m'agradaria que els meus fills i els fills d'aquest senyor que m'ha escrit i els teus i els dels altres, fossin gent responsable, sana, de mirada neta, honrats, sincers, lleials. El que per aquí es diu "bona gent".

Perquè si són bona gent faran un món bo. I faran negocis sans. I, si són capitalistes, demostraran amb els seus fets que el capitalisme és sa. Per tant, menys preocupar-se pels fills i més donar-los una bona formació: que sàpiguen distingir entre el be i el mal, que no diguin que tot val, que pensin en els altres, que siguin generosos...... En aquests punts suspensius podeu posar totes les coses bones que us passin pel cap.

En acabar una conferència la setmana passada, se'm va apropar una senyora jove amb dos fills petits. Com també aquell dia m'havien preguntat el del món que anem a deixar als nostres fills, ella em va dir que li preocupava molt més quins fills anàvem a deixar a aquest món.

A la senyora jove li sobrava saviesa, i em va fer pensar. I vaig tornar a adonar-me de la importància dels pares. Perquè és fàcil això de pensar en el món, en el futur, en el malament que està tot, però mentre els pares no s'adonin que els fills són cosa serva i que si surten bé, la responsabilitat és un 97% seva i, si surten malament, també, no arreglarem les coses.

I el Govern i les Autonomies s'esgotaran fent Plans d'Educació, traient l'assignatura de Filosofia i tornant-la a posar, afegint l'assignatura d'Història del meu poble (per allò de pensar en gran) o traient-la, dient que cal saber anglès i totes aquestes coses. Però el fonamental és l'altre: els pares. Ja sé que tots tenen molt treball, que les coses ja no són com abans, que el pare i la mare arriben cansats a casa, que mentre arriben, els fills veuen la tele-porqueria, que la llibertat és el que es porta, que l'autoritat dels pares és cosa del segle passat. Ho sé tot. TOT. Però no vagi a ser que com ho sabem tot, no fem RES.

PS

1. No he parlat dels néts, perquè per això tenen als seus pares

2. Jo, amb els meus néts, a berenar a dir ximpleries i a riure, i a explicar-los les notes que treia el seu pare quan era petit.

3. I així, a més de divertir-me, potser també ajudo a formar-los.

La prohibició

2011-01-10T12:24:00.000+01:00

Hem començat l'any amb la prohibició de que en ningun local tancat es pugui fumar. Soc fumadora però també he de dir que el meu fum no té perquè emprenyar ni perjudicar a la gent que tinc al meu voltant i, això, és una cosa que la majoria de fumadors no hem tingut mai en compte. Abans es podia fumar en qualsevol bar i restaurant, no passava res. Els que no eren fumadors tant si els hi agradava com no, s'havien d'aguantar. Va venir la llei en que els locals havien d'estar habilitats amb dues zones, la dels fumadors i la dels no fumadors i, teòricament, aquells que no ho podien ver, ho havien de prohibir. I dic, teòricament, perquè la majoria de locals petits que no podien fer la segregació, van permetre que es pogués seguir fumant. Els locals més grans van habilitar les dues zones amb una inversió que en alguns casos els hi va anar molt de costa amunt. Ara tenim aquesta nova llei, crec que en part és injusta i no ho dic perquè no es pugui fumar si no per aquells que van fer l'esforç d'invertir en marcar les dues zones. Fos jo la que tingués un local en el que hagués fet aquesta inversió, sincerament, em tocaria molt els nassos.

Els restauradors estan mirant de fer el que sigui per no perdre els seus clients fumadors. El que trobo completament ridícul és la idea de posar estufes a unes terrasses obertes i a la intempèrie... un mes de gener! Una vergonya si tenim en compte el cost de cremar tota aquesta energia. 

Dins de casa no fumo i, si em ve de gust desprès de dinar, de sopar o de prendre'm un cafè, surto al balcó faci fred o calor, soc jo la que m'he d'aguantar, soc jo la que te el vici. Que trobaré a faltar fumar una cigarreta desprès de dinar o sopar si vaig a un restaurant? Sí que ho trobaré a faltar. Que ho trobaré a faltar si vaig a prendre`m un cafè en algun bar? No us dic que no, però aquest és el meu problema i no el dels demés.

Durant aquests dies he pogut llegir queixes de tot tipus i, potser la que m'ha fet més gràcia, ha sigut la que ara seria impossible prendre's un bon cafè. A mi mai se m'ha ocorregut pensar en anar a un bar a fumar, hi vaig perquè em vull prendre un bon cafè i no vaig a un restaurant per fumar si no per poder gaudir del menjar i, si en els dos casos, els acompanya una bona conversa... millor que millor.

I acabo dient que, com a fumadora, aquesta llei em sembla molt bé.

Els Reis d'Orient

2011-01-07T13:06:00.002+01:00

Durant aquest dies he estat llegint comentaris sobre la festivitat dels Reis a diferents diaris i xarxes socials. M'he trobat des de la frase "Als meus fills no les hi diria mai una mentida" fins al "Jo soc republicà i com a tal no estic d'acord amb aquesta festivitat".

Potser és hora de que tornem als anys en que nosaltres érem petits. Què va significar per nosaltres els Reis? Com vàrem viure aquesta experiència? Em costaria molt de creure que hi hagi algú que em digués que era una festivitat negativa, que no li fes il·lusió i, per sobre de tot, que no fos màgica.

Nosaltres érem cinc germans i cadascú posava la seva sabata sota una cadira, no fos que els Reis es confonguessin de regals! Els meus pares deixaven palla pels camells, torrons i tres copes de licor pels Reis i ens anàvem a dormir d'hora. Bé, anàvem al llit perquè el que és dormir, ens costava molt per la il·lusió que teníem. Si volíem anar al lavabo, la mare ens portava un orinal no fos que els Reis ens veiéssim i ens portessin carbó!

De segur que ens recordem d'algun regal especial com també d'alguna decepció. Del regal que més me'n recordo va ser una bateria que vaig demanar, i no era una bateria de cuina sinó una de percussió, que, encara que fos de joguet, portava els seus tambors i plats. I de la meva decepció va ser que vaig demanar un helicòpter de veritat i no me'l van portar. No entenia com la meva mare, dia rere dia, m'asseia al seu costat mirant d'explicar-me que era un regal "impossible" per la manca d'espai, i demès,  al que jo li contestava que els Reis eren mags i que ho podien fer. Crec que va ser aleshores que els pares, un cop passat Reis, varen decidir dir-me la veritat.

Aquesta il·lusió l'he volgut traspassar a les meves filles i no me'n penedeixo. Les cares que posaven quan veien els regals, és una imatge que ha quedat dins meu, així com quan veig a la quantitat de mainada a les rues dels Reis amb aquells ulls plens d'il·lusió, de respecte, de màgia.

La vida no és fàcil, i això ho sabem tots, però perquè hem de traspassar el sentiment de la nostre experiència a uns infants? Deixem-los viure i gaudir d'aquests moments especials que ja tindran els seus anys per madurar i tenir les seves pròpies opinions.  

Quan el cos diu no

2011-01-03T11:43:00.003+01:00

He estat llegint una entrevista a un tal Dr. Gabor Maté sobre el llibre que acaba de publicar: "When the Body Says No" (Quan el Cos diu No) que m'ha interessat.

El Dr Maté sosté que molts metges semblen haver oblidat el que abans era una suposició comuna, que les emocions estan profundament implicades tant en el desenvolupament de malalties, addiccions i trastorns, i en la seva curació.

Per entendre la connexió estrès-malaltia, el Dr. Maté es basa en estudis mèdics i la seva pròpia experiència amb pacients amb malalties cròniques de la Unitat de Cures Pal·liatives a l'Hospital de Vancouver, on va ser el coordinador mèdic durant set anys, el Dr. Maté sosté que l'estrès emocional juga un paper crític en una àmplia gamma de malalties, incloent el càncer, malalties cardíaques, diabetis, esclerosi múltiple i l'artritis.

Explica que a la medicina tradicional de la Xina durant 3.000 anys, la medicina ayurvèdica de l'Índia, i les medicines xamàniques tribals de totes les cultures al voltant del món sempre han donat per fet que la ment i el cos no es poden separar. En canvi, la medicina occidental ha fet la divisió de fa ja 2.000 anys. Sòcrates ja va criticar als metges del seu temps per separar la ment del cos. I la ironia és que ara tenim la ciència occidental que demostra amb gran detall, que la ment i el cos no es poden separar, de manera que qualsevol intent de fer-ho deixa al metge professional curt de moltes eines per ajudar els clients. 

De fet, ja no és possible, científicament, parlar d'aquest sistemes per separat. La ciència que ho estudia es diu psiconeuroinmunologia  però està completament absent en la pràctica mèdica.

Com a exemple ha citat un estudi a 1.700 dones en un període de 10 anys que es va publicar en una revista mèdica americana i que va mostrar que les dones que no eren feliçment casades i no expressaven les seves emocions, tenien quatre vegades més probabilitats de morir que les dones que no eren feliçment casades però que sí expressaven els seus sentiments. En altres paraules, la no expressió de l'emoció es va associar amb un augment del 400 per cent en la taxa de mortalitat.

Llegint aquesta entrevista, m'ha vingut al cap una experiència personal que vaig tenir. Malalta d'un atac de lumbàlgia en el que no em podia moure, una amiga que tenia en aquell temps una mica "especial", va venir a veure'm i estirada al llit a boca terrosa, em va passar les mans per sobre, sense tocar-me. En aquell moment em van venir milers d'imatges a la ment i un munt de sentiments tancats van aparèixer. Em vaig posar a plorar com feia temps que no plorava. Un cop calmada, em va dir: "Queda't una estona al llit i desprès t'aixeques, ja veuràs com estaràs bé. Quan una persona no expressa el que té dins, ha de sortir per alguna banda i el cos se'n fa ressò. El meu consell, tira un plat de quan en quan o una cassola o surt al terrat i fes quatre crits, però no t'ho quedis dins". Al cap d'un quart d'hora, em vaig aixecar com si res m'haguera passat.

Publicat el 15.01.2011 a Tribuna Ganxona

Les dotze campanades

2010-12-30T09:27:00.002+01:00

Com cada any i com és tradició, la revetlla de Cap d'Any ens trobarà a tots nosaltres albergant l'esperança de que l'any en el que entrem serà millor que el que acabem de passar. Una celebració que es fa per tot el món i en el que tots compartim la mateixa il·lusió. Aquesta nit la celebrarem amb uns bons sopars acompanyats de vi, cava i licors. Esperarem a les 12 per menjar un gra de raïm per cada una de les campanades per desprès desitjar-nos un bon any nou. Una nit que ens farà oblidar el passat per donar la benvinguda a un futur millor. Alguns miraran inclús de fer propòsits per complir. Potser és l'únic dia de l'any en que tothom té un pensament positiu, però és la nit en la que hauríem de reflexionar amb el que ha sigut l'any anterior, en el que ens hem equivocat i mirar de corregir aquests errors per poder millorar les nostres vides.

Hem de començar l'any amb una nova energia, una energia que ens ajudi a lluitar per allò que creiem és injust, que ens ajudi a protegir als nostres, que sapiguem escoltar a aquells que necessitin ser escoltats i que sapiguem estendre la mà a aquells que la demanin. Aquest any no ha sigut gens fàcil, la crisis ens ha afectat a tots, i si no ho ha fet directament, ho ha fet de molt a prop amb familiars, amics i/o coneguts. Per nosaltres, els catalans, començarem l'any amb un nou govern a la Generalitat, un govern que, encara que jo particularment no l'hagi votat, sí ho ha fet la majoria de catalans i en ell depositem l'esperança de que pugui solucionar els problemes que ens afecta, tant econòmicament com culturalment. L'any podria ser millor que l'anterior. 

Feliç any 2011

Petroli o terrorisme

2010-12-24T15:17:00.000+01:00

D'entre el lot de cables diplomàtics classificats recentment publicats pel lloc web Wikileaks, s'ha posat de relleu la vasta extensió de la infraestructura financera del terrorisme islamita patrocinada pels principals aliats dels EUA en l'actual "guerra contra el terror".

Un dels cables difon unes declaracions de la secretària d'Estat Hillary Clinton, que assenyala que "els donatius a Aràbia Saudita constitueixen la font més important del finançament a grups terroristes sunnites a tot el món". També planteja preocupacions similars sobre Kuwait, Emirats Àrabs Units, Qatar i Pakistan.

Tot i aquest coneixement ampli de les activitats de finançament del terrorisme, les successives administracions dels Estats Units han protegit i han canalitzat milers de milions de dòlars en assistència militar i econòmica. La raó: el petroli. 

El petroli ha esta sempre una prioritat a Occident, començant pel descobriment de la Gran Bretanya de l'or negre a Pèrsia l'any 1908. Els Estats Units i la Gran Bretanya exerceixen un control a través d'aliances amb els règims més autoritaris per garantir un subministrament barat i estable de petroli als mercats occidentals i en els que es van comprometre a protegir-los dels atacs externs.

L'abril de 2001, un estudi encarregat per l'aleshores vicepresident Dick Cheney, va confirmar els temors oficials d'una imminent crisi mundial de proveïment de petroli, i "la necessitat d'una intervenció militar" a l'Orient Mitjà per mantenir l'estabilitat.

Altres cables diplomàtics alliberats per Wikileaks mostren clarament que el petroli segueix sent fonamental per a la política dels EUA de cara a l'Iran, segons el Telegraph de Londres. L'Iran és un dels pocs proveïdors que potencialment pot augmentar la producció de petroli amb uns altres 3 milions de barrils, i una producció de gas natural encara més gran. La qüestió nuclear no és el problema real, però proporciona pretext suficient per l'aïllament d'aquest país.

Que al final hagi sortit a la llum una documentació sobre un tema del qual la majoria de nosaltres érem conscients, no ens ajuda gaire, però la meva esperança és que aquests governs desprès de la publicació dels documents, se n'adonin de què la millor inversió serà la de buscar energies alternatives i renovables.

I amb aquest pensament esperançador, vull des d'aquí desitjar a tots vosaltres un molt Bon Nadal.

Publicat el 24.12.2010 a Tribuna Ganxona